Un forat és un forat

COORDINADORA FEMINISTA CAMP De morvedre

Bé, sí, total, passem de llarg… Però de la mateixa manera que fa anys, la societat valenciana va derivar en un fortí anticatalanista gràcies a la ignorància institucionalitzada i la consegüent instrumentalització de la llengua pròpia, ara per ara corre el risc de convertir-se en un bastió de la “llibertat” gràcies a la incultura i el caos. El caos, segons ells, evidentment. Segons els feixistes, és clar. Foto rere foto. I invasió rere invasió. I no importa si la ignorància es converteix en argument, ahir aixoplugats sota la senyera en blau, avui coberts de banderes d’Espanya. “Arriba!” Sempre. Una estratègia realment eficaç que sol convèncer una massa alienada i assimilada però amb orgull suficient per saber qui té la vara de “las tradiciones”, diuen. “Las tradiciones!” Alerta! Perquè supose que és per això, per “las tradiciones”, que aquesta púrria reaccionària parla tant el valencià. Al cap i a la fi, és molt més fàcil seguir l’aire que més venta que denunciar un cartell d’una agrupació cultural de Sagunt en què un bou penetra una dona nueta. Poca broma. Només que ara va algú i s’escandalitza amb el partit polític que aplaudeix el lema. Error. Al cas, no deixen de ser els mateixos que participen en unes festes de merda que simplement ens recorden que som mediocres des de temps immemorials i que això és bo, no siga cosa que ens apartem del camí correcte: l’alcoholisme i l’espanyolitat. Així que sí, un forat és un forat, talment com un vot és un vot. I que Déu ens pille confessats. De res.

Volkswagen Terreta

Obres de la IV planta
per a la gigafactoria de bateries
de Sagunt. Font: Levante-EMV  

L’ocurrència és digna del país que tenim, fidel a les peripècies regionalistes dels qui gestionen la nostra harmonia i, per descomptat, coherent amb les polítiques lingüístiques que han campat alegrement en el dia a dia valencià des de temps immemorials. I el pitjor és que és de veres. Terreta, Volkswagen Terreta. Així és com es dirà el nou model de berlina de la marca alemanya instal·lada a Sagunt en contraprestació als terrenys cedits per l’Ajuntament i la Generalitat a fi construir la gigafactoria de bateries. Solo negocio, nada personal. Volkswagen Terreta. Un anunci fet a la mesura de les autoritats folklòriques nostrades com si no foren, aquestes, les responsables principals d’una fantasia que posa la cirereta del pastís a les fites en matèria cultural i mediambiental que solen decretar-se a les Corts i, per extensió, a la majoria dels ajuntaments d’aquest raconet de la Mediterrània occidental. L’alcalde de Sagunt, de fet, aquest rei persa de l’esnobisme i de les xarxes socials, ja ha dit que «él fue el primero en proponer el nombre». Visca! I el nou president de la Generalitat, aquest flamant substitut sorgit de les entranyes del Ventorro —i no votat per ningú!—, s’ha afanyat a dir que entre tots ho han aconseguit, que ara només falta que la Ford, l’altra gran empresa valenciana, faça un pas similar i batege el nou model previst per a 2026 amb el nom de Ford Comboi. Tot amb la intenció, és clar, de consolidar-se a Espanya com a franquícia llevantina i d’acontentar les ànsies conciliadores dels borinots que li donen suport incondicional. «Muy bien, todo, la verdad», han dit aquests últims, sense empenta ni ganes d’activar l’alerta roja per perill de libertad i plurilingüisme. Perquè això és massa faena. Pensament únic, presente! Tot al contrari, per cert, d’aquells tan fidels al capítol de Friends en què semblen instal·lats des que se’ls va ocórrer, precisament, que el país fora anomenat terreta. «No us apropieu de les nostres paraules», han dit, a la qual cosa no els ha respost ningú, és clar. El moment és històric, i el cava valencià, comboi del bo, sense res a fer més enllà de donar la benvinguda al Volskwagen Terreta com en el seu dia es va donar la benvinguda al senyor Peter Lim. I Valëncia amb dièresi, què més es pot demanar!

INGRATA PÀTRIA, Martí Domínguez (ed. 62. Proa llibres)

Tan avesat com estic a subratllar, apuntar fraseologia i memoritzar paràgrafs que m’entusiasmen de les novel·les, que va i resulta que d’aquest Ingrata pàtria no n’he anotat cap, i no perquè no m’haja agradat, tot el contrari, sinó perquè m’he endinsat tant en el que es narra —la condemna, els últims dies i l’afusellament del professor Peset l’any 1941—, que se m’ha passat per complet anar més enllà de la pura lectura. Ai! Supose que això es deu, sobretot, a la gran quantitat de detalls que m’han fet submergir-me en el meu món i que ara m’obliguen a recordar i recercar un parell de passatges encastats al meu subconscient. Allò que en queda, que se sol dir. O allò que ara em ve de gust reprendre perquè, al remat, d’això es tracta quan s’agafa una obra literària, de remoure el dedins, de somoure els ciments de cadascú o d’assaborir, ben mirat, tot allò que ens conta un autor, en aquest cas Martí Domínguez, del qual me’n declare fan absolut. Un d’ells, un dels passatges vull dir, és el que narra el mateix Peset, quan de camí a la mort, contempla l’horta de València i es pregunta què se’n farà d’aquella terra amb el nou govern feixista establert després de la guerra. A l’eixida de la presó creix una bella figuera. Un poc més enllà, hi ha una filera de plàtans. I tot seguit l’horta, immensa i pletòrica[...] I tanmateix, què hi fallava, com era possible aquell descens als inferns, què seria d’aquella terra amb els nous temps que venien? En fi. La història es ben sabuda. Repressió i foscor. Pensament únic. Endarreriment i franquisme recalcitrant. Noves generacions que ho frivolitzen tot. I entretant, altres seqüències que ara em criden l’atenció, com ara aquestes que rememoren la quotidianitat dels reus mentre esperen la saca, o la mort sense contemplacions. Alguns, de fet, alguns reus, juguen a pilota: —Ahir, mai m’hauria imaginat que hui estaria ací, i com de tranquil estava, jugant a pilota. El que donaria per estar ara jugant a pilota al trinquet del Penal! I que sorprenent que resulta estar ara ací! Estar ací! En el camió, vol dir, això és en el camió que guia els condemnats a mort drets cap a la fossa comuna de Paterna. Així que qui van ser els condemnats a mort en companyia del rector Peset, per tant? Doncs n’eren tres. I un d’ells era l’alcalde de Sagunt, el meu poble, Antoni Agustí Gil, més conegut com a Casaca, al qual se li dona veu, entre altres, per tal de contar aquells successos esdevinguts a la Puebla de Valverde: Però res més dolorós que aquella traïció de la Guàrdia Civil, que va matar tants joves del poble. Els mataren per l’esquena, i els deixaren podrir-se al sol. I de sobte, a mi em venen a la memòria aquelles vinyetes de Sento Llobell a la magnífica Historieta del Camp de Morvedre, un lllibre ja descatalogat però que, com els bons llibres, retornen de tant en tant. I tot això i allò... Una obra, Ingrata pàtria, que confirma Martí Domínguez com un dels meus autors de capçalera, que mai no falla ni mai em decep, quelcom així com el meu amic Paco Cerdà, del qual és un honor considerar-me amic, és clar, o d’aquell altre, Albert Sánchez Piñol, que va i torna no amb narrativa de no-ficció, que també, sinó amb novel·les gustoses i sempre inquietants. Literatura en estat pur. Literatura per acabar l’any, al capdavall. O recomanacions, només això. Mons que no s’acaben...

Historieta del Camp de Morvedre, de Sento Llobell

Inici de curs...

Tots els anys, ja tocada aquesta estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant, faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no. O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat. Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga. 

Octubre

El cel ja no és el mateix, el dia ja és més curt, les escenes lúdiques i contemplatives de l’estiu més ple queden llunyanes. I octubre despunta ara com el sol d’unes albades que ja no corprenen com a l’agost o el setembre, simplement representen l’hora d’anar a treballar entre badalls perplexos i boirines gèlides de tardor. Ja no queda res, per tant, del tràfec estival, o d’aquell dolce far niente orgullós i necessari. I la mar es prepara per a un repòs ben merescut que, malgrat tot, sempre comptarà amb la presencia de vagarejos solitaris que tornen, ni que siga esporàdicament a sa casa; o que apuren entre banyistes incrèduls les últimes vesprades amb un rall entre les mans. L’inici de la tardor, en qualsevol cas, sempre destil·la un aire depriment, i no tan sols pel tòpic segons el qual les fulles es marceixen i el silenci s’apodera del que abans era cridòria i bogeria, també perquè la bellesa de la Mediterrània és tan gran durant aquesta època, tan gran i tan profunda, que fins i tot estimula el plor. Tothom hauria de deixar-se caure per la mar, per això, fora del període estrictament vacacional. De fet, més d’un aprendria que l’aigua canvia de color, que el cel esdevé un tapís de cúmuls meravellosos i que els peixos brillen a recer d’uns bancs d’arena en altre temps recent, diguem-ho així, ocupats pels qui naden despreocupats, o pels turistes, en general. En un dels poemes més estimats per ací qui escriu, aquell anomenat Posta, Salvat Papasseit diu que la terra s’emporpra en la costa granada, i que Sitges s’aquieta en verd, i en blau, i en blanc. No sé amb exactitud a quina època de l’any es referia aquell mestre de la poesia i la paraula plena, però el cas és que a mi m’encanten aquests versos, tan sublims que em venen sovint a la memòria quan passege no per Sitges, és clar, sinó per l’Almardà, que és la meua llar i que m’ha vist créixer entre canyes, baladres i senderis. Així que jo, que tant passe de llarg quan albire les pedres del castell del meu poble i tant m’avergonyisc quan sent els saguntins de soca-rel parlant en perfecte castellà, em reconcilie amb les arrels quan trepitge les dunes i em sobrevenen els aromes del tamariu, dels borrons i els cards marins. Perquè, en realitat, són l’última connexió d’un servidor amb aquells dies passats en què una simple bicicleta i una canya de pescar eren el passaport cap al paradís de l’alegria i la felicitat. I aquest sospir d’eternitat i nostàlgia quan els peus canvien el ciment per les pedres i la sorra...

Camins de resistència. TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de pilota i ed. Bullent)

Casual o no, la darrera presentació del llibre Trinquets trencats (Càtedra de pilota valenciana i Ed. Bullent) va ser a Sagunt, que és el meu poble i el primer a aparéixer entre les pàgines d’aquest recorregut literari i memorialístic pels trinquets abandonats, segurament la raó principal per la qual un dia de ja fa molts anys vaig decidir impugnar a través del bell ofici d’escriure la dinàmica nefasta i meninfot d’aquest país envers els seus temples de joc. 

Curiosament, a més a més, aquesta presentació a la capital del Camp de Morvedre també va arribar un any després que el llibre fora presentat a la Universitat de València, just un any després, amb la qual cosa la quadratura del cercle ha clos de manera perfecta, redona i simètrica, i com sempre molt ben acompanyat de bons amics, aficionats i familiars. Que bonic, de veritat. Tot un privilegi per a mi. Perquè, sens dubte, i ara ho dic públicament, estic molt agraït a la gent que em vol i em dedica elogis i reportatges que, en fi, com dir-ho ara perquè no sone petulant? Diguem-ne que m’esperonen a seguir escrivint, que és el que em manté viu. Gràcies, moltíssimes gràcies, per tant, a tots aquells que m’han fet costat en aquest viatge tan ple de tendreses, de records, d’aportacions, de preguntes, de plors i de matisos que es perden pel canó de la identitat i l’estima. Tot. 

Trinquets que m’han permés contemplar el meu país a través dels badalls de les muralles escrostonades, a través dels panys tancats i rovellats, entre lloses i taulells amerats d’història i antigor, entre clubs de pilota i personatges anònims que continuen allí, sense que ningú els faça cas ni atenga les seues reivindicacions i passions, sovint aïllades i incompreses. Dos anys de treball de camp, un any de presentacions per pobles i comarques. Tres anys complets des que va començar tot i em vaig plantar al mític trinquet de Sagunt en aquell dia gris i plujós en companyia de Quico Fernàndez, aleshores regidor, que ja m’ho deia, ja: «mare meua, com està açò». O quelcom així. Però ja no hi havia marxa enrere. I jo n’estava decidit. Perquè quan un decideix escriure un llibre, el que més costa és començar-lo, dir les primeres paraules, atrapar el futur lector sota l’embruix d’una passió sorgida des del més profund del meu dedins. Trinquets trencats. Un llibre que afronta, ara, una nova etapa. Un llibre intemporal, que no caducarà mai, tant per a bé com per a mal. I que rodarà ara com la pilota de vaqueta, cosit i embastat perquè resistisca els envits de la modernitat i servisca, igualment, perquè el romanticisme i el dolor de les seues pàgines esdevinga orgull i vida temps a venir. 

És molt satisfactori, per tot plegat, servir a la terra que acull tants trinquets i tants testimonis oblidats pel temps i les circumstàncies. Més satisfactori és, encara, veure l’interés dels qui s'aferren a les branques que ens podrien fer més forts, més desvetllats i més feliços. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster. Potser és l’únic camí que ens queda...

Sala Mario Monreal de Sagunt

La foto!

Muris veteri

Aquests dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat. Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple. I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat, com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà del carrer de l’Olleria...

Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.

FRUITES I VERDURES ECOLÒGIQUES SAGUNT

Paper timbrat

...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.

Clemenvilla

Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina, sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o la nulera, que és com es coneix popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit, perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes». Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre, que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre, un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig: el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren, amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...

Sento i Elena, Elena i Sento

Roman oculta entre carrerons costeruts i sinuosos, probablement perquè la historia ha volgut que siga així, oculta, molt en consonància, a més, amb la resta de cases que s’agombolen en la denominada Ciutat Vella de Sagunt. Llambordes pertot. I és una xicoteta delícia per a uns sentits massa acostumats al tràfec de l'urbs que s’obri més avall, on el soroll s’apodera a poc a poc del silenci que regna en aquesta part del poble. Té dos entrades, igualment principals, menudetes en qualsevol cas, aspecte que resulta, la veritat, un tant indiferent per a qui penetra en tal univers. Tot al contrari. Magnífic, si més no! En el marc de la porta hi ha atacat un vinil que diu Estamperia, ja que durant un temps els seus inquilins, artistes tots dos de reconeguda trajectòria, van enfilar un projecte que ha retratat esplèndidament tota la jueria, i el barri antic, i l’ermita de la Sang, i el castell, i el teatre romà, i tot allò que atrapa el visitant de l’antiga polis romana. De seguida, ens rep Elena, de cognom Uriel, artista plàstica i antiga professora de dibuix de l’institut el Clot del Moro del vell Morvedre. Ella ens endinsa en el món únic que embriaga tota la llar. Caos meravellós, objectes en aparença desordenats però estratègicament col·locats. Claraboies que deixen pas a la llum inspiradora. Ací una habitació, ací una altra, allà un quadre, allà un esborrany, allí un dibuix a mig acabar, art que brota dels prestatges, en tots i cadascun dels murs i les columnes

que sostenen l’espai. I peces i objectes actuals i no tan actuals que en qualsevol moment poden prendre vida en el taller on reposa, encara en proves, un impactant llenç d’Elena sobre el drama dels refugiats. -És l'Everest?-, pregunte jo atenent el contrast entre el blau del cel i el blanc del que em semblen unes muntanyes nevades. –No, és la mar!- em diu Elena. I el salvavides esgarrat representa el drama i la mort, que no un jupetí fosforescent d’escalador. Allà vaig jo. Ignorant de mi. I aleshores, em dedique a fer fotos... I a escoltar, i a observar, només això, a observar, que amb això ja és prou: els atifells d’artista, les pintures, els pinzells, els dissolvents, els pots, les taules, els diferents habitacles que apareixen entre escales i sales d’estar. I els llibres, perquè n’hi ha molts, de llibres. Novel·les gràfiques, còmics de diferent pelatge i condició, i també literatura. De la bona, com no podia ser de cap altra manera. Em crida l’atenció el títol No se fusila en domingo, del doctor Pablo Uriel, que no és altre que el pare d’Elena, sotracs i viaranys de la vida passada d’un home la memòria del qual es percep a cada pas, i a cada carpeta, i a cada prestatge que la seua filla ens mostra orgullosa mentre pugem escales amunt...

Totalment lliurats a l’embruix de tot plegat, doncs, penetrem en el santuari personal del dibuixant Sento Llobell, que és el marit d'Elena. I aquest home que no necessita presentació perquè per la seua obra el coneixereu, ens saluda encantats mentre traça les línies del seu pròxim llibre. Mans de practicant, ulleres fines, amabilitat corprenedora. –Que bé que hagen vingut  uns amics-, pareix pensar. Afable i atent. Els xiquets al·lucinen quan s’assabenten que aquell qui tenen al davant és el dissenyador del parc Gulliver de València. I al·lucinen també amb tota la resta de coses que els envolten, sobretot amb l’enorme partit que se li pot traure a una simple llapissera de dos colors. No és tan simple, pel que es veu... Ni res és tan fàcil. En això consisteix, precisament, la professionalitat. L'habilitat és innata, sí, però la dedicació contínua és infinita. Darrere de Sento, hi ha una prestatgeria amb els principals títols d’Hugo Pratt que fa les delícies de tot un admirador com jo. I més enllà, entre obres d’indiscutible valor i entre la pols en suspensió que sura per la literatura de nivell universal, s’entreveu el nom de Joan Fuster i el seu Diccionari per a ociosos. M’assec, per tant, davant de  la

bellesa que m'encalça i mentre l’home de gest modest i càndida mirada ens dedica el seu últim llibre, entaule amb ell una gustosa conversació al mateix temps que el meu xicotet fa els seus primers esbossos dalinians en un reciclat full de paper. Una joia bibliogràfica anomenada Historietas del Museo del Prado reposa entre els braços dels meus menuts mentre baixem de nou cap a l’eixample de la ciutat. Una visita fabulosa. Una parella encantadora. Al capdavall, un bon dia per a pensar en la creació i la vida...   

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana. (Ed.96)

Felicitat, la paraula és felicitat. I orgull, molt d’orgull. Orgull d’amics, de familiars, de coneguts i de gent diversa, uns moments inoblidables que van transcórrer en una sala en aparença freda i desemparada però que es va convertir de seguida en un refugi de tendresa i de complicitat, totes i tots al caliu d’una modesta presentació d’un llibre que parla, veges tu, de pilota, de pilota valenciana, i també de llengua. I a Sagunt, ni més ni menys, allà on la pilota ja no roda, allà on la llengua a penes s’hi percep, allà on paraules i expressions de la parla popular com ara partida sabatera, alfarrassar, badana i galotxa, entre moltes altres, lluiten per rebrotar entre un present ordinari i farcit d’uniformitat. Paraules majors! No era la primera vegada, tanmateix, que feia una presentació al que és i serà el meu poble. No. I això a pesar dels conflictes que sovint mantinc amb els seus carrers, i amb la seua idiosincràsia, i amb les seues gents, i amb tot allò que em recorda que un dia hi vaig nàixer sense opció de triar i sense opció de dir no o ja veurem. Un poble, el meu, que bé es podria comparar amb una pedra mil·lenària, ruïna morta de l’antigor, una pedra amb molt de valor, sí, però en conseqüència una càrrega feixuga que pesa molt més del que qualsevol altre valencià conscient de ser-ho podrà arribar a imaginar mai. Però ara va i resulta que, sota aquestes circumstàncies, apareix un llibre que es titula Colp a colp. I ves per on, la simbiosi entre el poble i aquell que se’n va anar en el seu dia, s’hi produeix. I ací qui escriu, s’emociona perquè ni en el millor dels somnis s’haguera imaginat tanta valoració i tanta estima. Així que heus ací, per tant, la meua gratitud. Val i ratlla i pilota encalada! Perquè la partida és llarga, potser, però el solatge hi perdura. Un repte encoratjador. Si més no, un acte de resistència entre les aigües somortes de la nostra identitat de poble...

M'encanta aquesta imatge. Reflecteix molt bé

el que va passar a la presentació del llibre

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana

I com que la cosa va d’identitat, ací teniu la pregunta: quina expressió pròpia de la pilota valenciana i, com a tal, pròpia de la parla popular, equival a l’expressió castellana a buenas horas, mangas verdes? El llibre Colp a colp ho explica. Però si el vols entre les mans, abans hauràs de contestar. El premi el tens a tocar!

Plena

Abundància plena durant aquests primers compassos tardorals en la marjal del terme. Plena. En aparença, un caos d’aigua a caramull i vegetació exuberant que ben mirat, és un fenomen natural i típic de la Mediterrània que s’aixopluga sota un substantiu sovint confós amb un adjectiu. Clar que tot varia en funció d’un simple article definit. LA plena, que és com se sol dir en realitat el fet que durant una època determinada de l'any s’eleve el nivell de la mar i resulte difícil, o simplement una mera qüestió de temps, el desaigüe de tota l’aigua estancada en la marjal subsegüent, en aquest cas la compresa entre les poblacions de Sagunt, al Camp de Morvedre, i Almenara, a la Plana Baixa. La plena, per tant, concepte meravellós. I inequívoc, certament. No debades, ple significa això, és a dir, que alguna cosa, bé siga un recipient o un espai natural, estiga al màxim de la seua capacitat. Pel que es veu, en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant també en diuen creixa, equivalent al terme castellà pleamar. Però en aquestes terres, en canvi, el terme no admet ambivalències de cap tipus. I ja va bé que siga així, la veritat, perquè no hi calen disquisicions dialectals quan al teu davant s’obri la lluentor de l’aigua reflectida pel sol i els estols de garses i rovellats enlairant-se cel enllà, tot plegat una estampa meravellosa que, sens dubte, paga la pena de contemplar. Que sí, que potser resulta incòmode per al trànsit humà, no ho negaré, que potser provoca també algun que altre incident producte de les temeritats que alguns practiquen al volant, però què no dir, què no dir... La plena és fabulosa, al marge que siga una conseqüència directa del que en terminologia científica s’anomena DANA o gota freda, i en terminologia popular, un simple i cíclic temporal de llevant. Em comenta, per això, un bon coneixedor del terreny, amant de la natura i conservacionista declarat, que antany calia navegar en barca per sortejar les plenes de marjal i moure’s d’un indret a un altre de l’entorn ocupat per l’aigua: de la platja de Casablanca als Estanys d’Almenara, sense anar més lluny. I no m’estranya, clar que no. Perquè antany, només hi havia terra, i torba, i a tot estirar algun caminal de camp, res de carreteres, ni urbanitzacions, ni turisme acomodat. No. Només immensitat. Pura i directa. Així mateix, salvatge i sense escrúpols. Previsible en qualsevol cas pels avesats habitants del moment. Contradiccions del present, en canvi, avui, que hi ha més pulcritud, i més avanços tecnològics, i més informació, i més de tot, es demanen platges netes i accessibles sense tenir molta idea del que significa això en tota la seua extensió. No res. Avant les atxes! Però cal saber que el medi que ens envolta és agrest, i sempre ho serà, malgrat que el ciment amague, de tant en tant, la hipocresia del progrés. Mentrestant, l’aigua correrà lliure a recer d’un cel pacífic que, cada tant, ens oferirà el millor del seu rebost...

Murals

Sempre han existit els boicots als murals reivindicatius. Sempre. I sempre existiran. D’alguna manera o altra entren dins de la lògica natural d’aquells que no se senten representats, d’aquells que no entenen el missatge que s’hi exposa i d’aquells que en són contraris, que per desgràcia, n’hi ha, n’hi ha molts. Sagunt no és una excepció. Què s’esperaven? Aplaudiments? En un país on aquells divergents amb la política oficial sempre han estat considerats uns renegats, no es podia tolerar de cap de les maneres que al bell mig del poble es fera un mural farcit de frases en català. Cal dir-ho clar: en català, fet i fet la denominació internacional que rep el valencià. Frases precioses, sí, però en català,  al cap i a la fi. Així que no res. Normalitat absoluta. I a continuar en la brega. Perquè tot el que ha esdevingut a Sagunt era previsible des del mateix moment que l’autor del mural en qüestió va començar a pintar. I tant que ho era. Potser ara, alguns s’escandalitzen, llancen crits a favor de la llibertat d’expressió, i tot això i allò, però aquestes coses vénen de lluny. I pocs, molt pocs parlen del tema. Sens dubte, resulta molt més fàcil muntar concerts de Rosario Flores o validar, de bell nou, una setmana taurina pagada per l’erari públic. Les coses són com són. I tot en castellà, evidentment. Així que ningú s’estranye, perquè en aquest país sempre guanyaran els qui segueixen els corrents d’uniformitat, o els qui no es plantegen que la crítica també existeix allà on tot pareix fet a la mesura del feixisme i el progrés. Aquest és el nostre poble. I el nostre país, per desgràcia. 

Prohibido blasfemar

L'expressió, o més prompte la consigna, és en castellà: “Prohibido blasfemar”; i pràcticament ja no és norma en cap trinquet llevat d'aquells que fan, de tant en tant, d'escenari d'alguna sèrie televisiva. Durant un temps, tanmateix, el cartell estigué present en tots els trinquets, sense excepció, i d'alguna manera o altra, certificava l'estigma que arrossegaven els pilotaris i també els aficionats que s'hi congregaven, pel que es veu acostumats a maleir Déu després de veure errar una pilotada al jugador de torn. Aleshores, tenia molta vigència aquell refrany tan valencià que diu allò dels pecats de la gola, nostre Senyor els perdona, cosa que en certa mesura atenuava la blasfèmia i, en gran part, també la justificava. En alguns casos, fins i tot, hi havia qui la interpretava a la seua manera a fi de no ser amonestat. És per això que no he pogut evitar d'aportar, ara i ací, una anècdota magnífica recollida en un opuscle titulat Els trinquets de Sagunt segons la qual un jugador de les Valls anomenat Sevilla pronuncià la següent frase per a sortejar la prohibició: Me cague en el cordonet que baixa per la corriola que serveix per destapar la cortineta de seda que tapa l'altar de la Mare de Déu. Senzillament genial, una bona mostra dels recursos lingüístics, en aquest cas metafòrics, que atresora aquest bell joc de la pilota valenciana. Un món popular, astut i sorneguer.

Cronista Chabret, una vida per l'educació

Sí que m'agradaria trencar una llança per un documental fet amb gust i tendresa que il·lustra magníficament la dimensió d'un dels oficis més bonics del món, el de mestre. Un documental titulat Cronista Chabret, una vida per l'educació que, sens dubte, hauria de començar a rodar per tot arreu del País Valencià atesa la vigència i la qualitat del projecte pedagògic pel qual sempre s'ha distingit una escola arrelada a la comarca del Camp de Morvedre i al poble en el sentit més general del terme, l'actual CEIP Cronista Chabret, fet i fet un dels màxims i més clars exponents del que s'agrupa sovint sota l'etiqueta escola valenciana. Perquè sí, perquè seria una vertadera llàstima que un material tan notable i tan ben parit es perdera únicament pels armaris dels antics mestres i exalumnes del col·legi sense tenir la projecció que reclama com a testimoni de la lluita per l'ensenyament públic, transformador i en valencià, clar que sí. Perquè aquest n'és el resum: públic, perquè no n'hi ha altra, perquè és l'única manera de permetre l'accés igualitari al coneixement, sense distincions de cap tipus; transformador, perquè són molts els xiquets de Sagunt, de tota classe i condició, que definiren el seu particular camí de vida després del seu pas per aquesta escola; i en valencià, perquè en un principi foren poques, molt poques, les escoles d'aquest territori que apostaren per un programa d'immersió lingüística tan necessari fa trenta anys i tan necessari, evidentment, en aquests temps de progrés i supremacisme en la llengua de Cervantes. No és fàcil, gens fàcil, encetar un projecte educatiu en contra de tot, amb un sistema pedagògic heretat del règim franquista, amb alumnes majoritàriament castellanitzats, sense a penes estructures pedagògiques ni materials dignes, sense més recursos que la ferma voluntat de canviar la tendència d'un poble o d'un país massa avesat a les derrotes. Heus ací el fruit de l'esforç i del treball d'un grup de mestres, heus ací el creixement d'aquella llavor que ara es manifesta en forma de documental, de documental dirigit per dos exalumnes, no ho oblidem! Un futur nou i uns reptes nous per a una escola de país del segle XXI. Que continue sent així.

El DVD es pot adquirir a Sagunt:

CEIP Cronista Chabret

Taverna de la Serp

A cualquier otra parte

Llibreria tres en ratlla

Presto music

Un trinquet alternatiu

Potser és la distancia, potser és el temps, potser, i crec que aquest és el principal motiu, que se m’obliden les característiques d’un poble com el meu, desarrelat i aliè a qualsevol aspecte relacionat amb la identitat i la cultura popular. Un poble en el qual mai m’he sentit a gust i que sempre ha optat per un camí molt allunyat del que jo haguera preferit tenint en compte l’ambient en què em vaig criar i la llengua que em van parlar. No sé. Segurament aquesta és la raó per la qual ja fa temps que vaig deixar de viure-hi i vaig donar-lo totalment per perdut. Segurament. Perquè la veritat és que el meu poble no em representa. Mai ho ha fet. I això a pesar d’haver crescut entre els seus carrers, haver jugat entre les seues pedres mil·lenàries i haver treballat entre els seus camins de camp. Una llàstima, certament. Però així són les coses, què en farem. El meu poble ben bé podria pertànyer a una altra comunitat autònoma i la trista realitat és que no es notaria en absolut. Francament tenia un bri d’esperança que les coses canviaren amb l’arribada d’un govern de caire nacionalista, però no, com sempre, al meu poble cadascú actua com li ve en gana, sense transmetre cap imatge de col·lectivitat i gust per les coses pròpies. Un poble dimitit si del que es tracta és d’enfortir els senyals distintius del país que l’allotja, clar que per a això ja estan les falles. El trinquet? això què és? En fi... Les justificacions les deixe al marge, senzillament formen part d’un món polític del qual no forme part ni tinc intenció de fer-ho. Entre ells s’entenen, però que no ens donen lliçons, per favor. Això no.

Solar de Quevedo

L'obra va de bo!

Ara que Sagunt opta a convertir-se en Capital Valenciana de la Romanització, crida especialment l’atenció les obres de rehabilitació que s’estan duent a terme en el conegut com a solar de Quevedo, ja que qualsevol cosa serà millor que el que hi havia fins ara, un espai de malesa, pols i vida faunística de diferent consideració. 36 anys, justament la meua edat. 36 anys en els quals un solar amb importants restes arqueològiques de l’època romana ha estat oblidat i deixat de la mà de Déu sense que ningú haja gosat netejar-lo i donar-li un ús diferent al d’un illot salvatge absorbit per l’urbs saguntina. Una vergonya, en definitiva. Tanmateix, una vergonya que, per fi, en ple segle XXI, ha iniciat el camí de la dignitat i l’aprofitament per part del poble, fet i fet, unes obres de remodelació històriques que, pel que es veu, transformaran l’actual estat de coses en el que era en un principi: una plaça pública i verda situada a tocar de l’antic circ romà. Per a alegrar-se, certament. Ara, l’única cosa que queda per exigir és serietat, eficàcia i il·lusió per retornar al poble un espai que és seu, de ningú més. A la faena, doncs, que 36 anys d’espera no són qualsevol cosa! Tot al contrari, donen per a molt. Perquè jo ho he vist, he viscut davant del solar durant molts de temps i, en conseqüència, tinc gravats alguns detalls que ja formen part de la memòria col·lectiva de qualsevol saguntí. En la part corresponent al carrer Ordóñez, per exemple, hi havia un magraner que cada any oferia els seus fruits als xiquets del barri. Per a collir-ne algun calia enfilar-se per una tanca que anava deteriorant-se a mesura que l’oblit s’accentuava i les inclemències meteorològiques la malmetien, la tanca, vull dir. El vent, en aquest sentit, era el seu principal enemic, i cada tant calia reposar-ne algun tros, clar cada quatre anys també era aprofitada pels partits polítics per a realitzar la tradicional i ja desfasada pegada de cartells electorals. Perquè això és com és, una dada a tenir en compte: el solar de Quevedo tal com ha arribat avui és un dels millors testimonis del període democràtic, ja que més o menys té la mateixa edat. Molts anys, massa, massa cartells. Particularment, en recorde un de l’antiga UPV l’eslògan del qual era Marca un gol al centralisme, una imatge genial que en aquells temps era més il·lusòria que altra cosa, no debades el valencianisme era marginal, sense a penes presència en cap

No és un cartell costumista, però és genial

ajuntament. Per això, quan l’altre dia vaig vore a un dels representants il·lustres del nacionalisme morvedrí explicar a uns veïns el projecte previst en el solar de Quevedo, em vaig alegrar. Perquè estic convençut que ell s’ho creu i que els saguntins també, que açò només és el principi d’una sincera i merescuda candidatura per a convertir el poble en Patrimoni de la Humanitat. Ja era hora.

Benvingudes banderes negres a les platges de Sagunt

Fa poc, en una conversa de Facebook, un bon amic i millor periodista elogiava el bon fer de l’anterior govern municipal de Sagunt pel que fa a la gestió turística i medioambiental de les platges del poble tot reconeixent la figura d’una regidora que, pel que es veu, va treballar durament per a obtenir totes i cadascuna de les banderes que atorga la Fundación para la Educación Ambiental, més coneguda com a FEE. Normalment, tinc a bé no participar en els debats més o menys polítics que se susciten a les xarxes socials al voltant de temes que m’afecten personalment i sobre els quals tinc una opinió expressada al llarg dels anys en aquest blog personal. Mediterrània, el meu deler! Aquesta vegada, tanmateix, no em vaig poder resistir, a quina mala hora, i el resultat fou que, per a variar, vaig eixir-ne escaldat, amb improperis més o menys amables com ara ignorant i persona amb prejudicis. Moltes gràcies, de veritat. Encara em passa poc. Però bé, aclarim conceptes. La meua opinió sobre les banderes blaves, de qualitat, d’accessibilitat i ja no sé quina martingala més, sempre ha estat negativa, al meu paréixer són un mer reclam publicitari per a turistes desinformats que han bastit, si més no, una esplèndida façana de floretes capaç d’amagar tones i tones d’hipocresia i falsedat institucionals en matèria mediambiental. Puc comprendre que el consistori saguntí, abans format per un govern feixistoide i actualment amb una corporació d’esquerres i amb cultura de país, convoque a la premsa i es faça fotos amb les banderetes de rerefons, però no per això, deixaré mai de criticar-ho, més considerant un titular inquietant que posa de manifest la inutilitat de tant de drap i tanta propaganda gratuïta: “Ecologistes en acció atorga 36 banderesnegres en el litoral del País Valencià”. Perquè sí, és el que esteu pensant. Ens ha tocat el premi. Hi ha una menció especial a la nostra benvolguda i àmpliament guardonada platja del Port de Sagunt, l’emblema dels successius governs municipals. Per què no eixir també ara a celebrar-ho? Ben mirat, era la bandera que ens faltava! Quin problema hi ha a reconéixer que les tenim totes? A més a més, no som els únics. La bandera negra també ha anat a parar a la Foia de Quartell, a tocar del terme estrictament morvedrí, en ple cor de la platja de Corint, allà on naden els naturistes en pau i tranquil·litat. També a la veïna de Puçol! I amb un poquet de sort, l’any que ve també premiaran l’entorn marítim del Grau Vell, clar que en aquest cas hi haurà un guardó honorífic pels accessos paradisíacs a l’enclavament i les vistes privilegiades a la flama de l’esperança de la regasificadora del Moll! Per què no recomanar també una visita a les casetes de Queralt, allà on l’aigua del sequiol s’amolla amb plena llibertat i assaona l’aigua de la mar amb les seues exquisides essències terrenals... Per què? per què? És aquest el potencial turístic del qual s’enorgulleixen tant alguns? Sens dubte, tot un èxit per a aquest raconet de la Mediterrània!

Progrés

Intensos aquests dies d’estiu en què tot pareix romandre exactament igual a com es va quedar fa anys, amb la calor tòrrida del mes de juliol i amb una mar calmosa que ofereix la seua millor estampa a l’alba, tot i això amb els dubtes personals que causen certs senyals d’alarma, detalls mínims que enterboleixen el futur d’un entorn cada vegada més congestionat i més arraconat pel progrés immobiliari, obsessiu i sense límits. Preocupants, molt preocupants els moviments de terra que s’albiren en totes aquelles platges relativament ben conservades com la d’Almardà de Sagunt, amenaçada ara per la pròxima construcció d’una escullera en la platja veïna de Casablanca, al terme d’Almenara (la Plana). Tot siga per satisfer les ànsies d’arena d’uns turistes que adquiriren apartaments i adossats en el litoral d’aquesta població castellonenca tot pensant-se que residirien en el paradís i no en una platja de pedres només freqüentada pels pescadors locals. El desenllaç més probable? L’escullera es construirà, ja ho crec que sí, amb les previsibles conseqüències, això és, progrés econòmic momentani per als uns i regressió mediambiental per als altres. Un destí funest. Els poders fàctics de l’especulació sempre tiren pel dret i són molt capaços de lluitar contra la natura, contra els temporals i contra els corrents marins, sovint amb el vistiplau d’un personal ensopit que, mentrestant, passeja feliç i despreocupat per aquest monument al disbarat dedicat als nostres insignes menjadors de pipes: el passeig marítim. Un engany, un altre. Platges artificials, el futur de la costa mediterrània, clarament identificables per qualsevol ciutadà amb un mínim d’estima per la terra que trepitja. Avui, els borrons de les dunes de l’Almardà ja no allotgen aquells reguitzells de caragolets tan menudets, tampoc no s’hi veuen escarabats piloters, ni es fan tellinetes ni cucs de platja a la vora de la mar, aigües brutes, plàstics que suren per la superfície, meduses abundants... Les banderes de qualitat onegen des de la posta sanitària erigint-se com el gran insult a la intel·ligència del nostre temps, com el símbol a través del qual el ciutadà corrent es permet el luxe de tenir la consciència tranquil·la. Ai les nits d’estiu, quin refugi! L’home sol a la vora de la mar, la foscor, la llibertat, el silenci. De sobte, un moviment. Molades de mabres s’acosten a la vora i allarguen el privilegi de pensar que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Les estrelles s’allunyen en la carena...