Com pot ser aquesta
una imatge icònica del País Valencià? Què passa quan un territori exhibeix
públicament tal menyspreu al medi ambient i, tot plegat, a la dignitat del seu
poble? És aquesta la mar Mediterrània que volem? No ho sé, diria aquell. Però
ves per on és la que tenim: esquarterada, maltractada, asfaltada, venuda per
quatre gallets. I el resultat és desastrós. Sets i vuits i cartes que no
lliguen, o almenys això diu el refranyer. Pobles costaners mancats de l’encant
que els feia diferents i rics, sense olfacte mariner més enllà dels menús dels
restaurants, que s’acumulen a tort i a dret amb preus astronòmics i preus per a
grups de classe mitjana. L’emblema del paradís, o del que un dia fou el paradís. I entremig, el far, ara sense funció aparent, un símbol a ulls dels visitants, que el
fotografien per allò de la nostàlgia i la idíl·lica postal que sempre recordarà
el seu pas pel Levante feliz. Alguns oriünds no volen tal despropòsit, s’amaguen o es
dilueixen entre el caos, però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a
la reversió. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, grups turístics
obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves
per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular
trencada sota una falsa llibertat. Llengües forànies que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals...
dimecres, 28 de juny del 2017
divendres, 9 de juny del 2017
Una nova excusa per a canviar de llengua
L’altre dia, un
amic, en sentir parlar valencià a uns xiquets menudets que jugaven innocentment
en un parc de boles, va deixar anar un comentari simplista i preocupant molt en sintonia amb la tendència suïcida d'aquesta terra en matèria lingüística. Ben mirat, una excusa nova. -A nosaltres ens ha
fet canviar, em va dir. -Què us ha fet canviar?, vaig preguntar. -La vida? La
relació de parella? Els horaris? –No, el nostre fill ens ha fet canviar de
llengua. I amb tal sentència, així de contundent, però també així de lamentable,
justificava el fet de parlar castellà al seu fill, tant ell com la seua
dona, tots dos valencianoparlants, en un poble on l’ús de la llengua pròpia és
encara normal i majoritari. Sense ambages, tanmateix. Perquè la culpa és del
fills. No ja de la tele, que és tota en castellà; o de les aplicacions dels
mòbils, que per defecte es presenten en castellà o en anglés; o de qualsevol
altra inspiració moderna on predomina la llengua de l’imperi. No, no, la culpa
és dels fills, conscients, pel que es veu, als seus escassos quatre anys de manipular
i alterar, com qui no vol la cosa, tota una cadena lingüística
transmesa durant segles i més segles d’història. Una excusa pobra, pobra de
veritat. Patètica. Però al remat tan real com que resulta una pràctica generalitzada en els pobles valencians. La pressió és forta, això és clar. I l’espanyol
aclapara ja gran part de les converses rutinàries d’aquest país. Però posats a
justificar certes decisions, bé farien alguns de reconéixer que si no parlen
valencià als fills és perquè no els dóna la puta gana. Tant de romanç i
tanta aparença! Que ens xuplem tots els dits o què?
diumenge, 4 de juny del 2017
Borja Escrig, jove pilotaire de Llíria (Camp de Túria)
En l'actualitat, amb 21 anys i esperant l'oportunitat de vestir-se de blanc |
A Borja Escrig el vaig conéixer en la meua etapa com a professor a l'IES Laurona de Llíria (Camp de Túria). No vaig tenir la sort de tenir-lo com a alumne però sí d'assabentar-me de les seues correries pel món dels trinquets i els carrers de galotxa. Ara, passats uns quants anys d'aquella experiència on l'institut va fer de testimoni d'alguna que altra partida emocionant i semiclandestina, la pilota valenciana ens ha retrobat. I aquest n'és el resultat, una suggeridora entrevista on es manifesta enamorat del joc per excel·lència del País Valencià però també molt escèptic sobre el seu futur. Tot un goig, certament, tenir-lo en aquest espai de costums valencians on passat i present es dilueixen en una fina capa de literatura i essència popular.
Bo Borja, conta, conta, quina és la teua vinculació actual amb el món de la
pilota?
Bé, doncs ara mateix estic en l'etapa de projecció,
encara que amb una miqueta de retard per culpa d'una lesió. Un pilotari comença a despuntar als 18 o 19 anys, però per desgràcia, amb eixa edat, jo
vaig estar parat perquè estava recuperant-me. Ara, amb 21 anys, estic molt
content, jugue de mitger i em trobe a les portes del món professional. Entrene tant com puc en l’Escola de Tecnificació de Vila-real, i també he passat per
la de Picassent i pel programa CESPIVA, on vaig tindre entrenadors molt bons
que sempre han confiat en mi.
I tot això, per què?
Fa deu anys, en el col·legi on jo cursava la primària
va vindre un grup de jugadors retirats que ens van explicar l’existència del
joc de pilota, la seua història i la seua normativa. Era un programa similar al
conegut avui com a ‘Pilota a l’escola’. Aquells jugadors ens van fer una demostració
de com es jugava a pilota valenciana i els valors que tenia associats. Allò em va
despertar la
curiositat, encara que el meu primer record es remunta a quan era més menudet: un carrer tot blanc i lluent ple de gent disposada
a gaudir d'una partida de pilota valenciana. Al remat, qui m’ho anava a dir!, es
va convertir en la meua major afició.
Des de ben jove, apuntava maneres |
En quins trinquets sols jugar? T’has vestit de blanc o aspires a
fer-ho en un futur?
He jugat per tot arreu, de cap a cap de la
comunitat, però normalment ho faig pels trinquets de València i
Castelló com ara Pelayo (València), Vilamarxant, Vila-Real, Borriana, etc... Pel que fa a vestir-me de blanc i debutar encara
no ho he aconseguit, però sí que m’he anunciat en alguna partida, ja siga com a juvenil, que es
programa abans de la partida de professionals, o ja siga com a punter en substitució
d'algun jugador que no ha pogut acudir. L’aspiració d’arribar a les segones partides, que
són les importants, la tinc molt present, perquè qualsevol que es dedica en cos
i ànima vol destacar en la seua activitat i arribar al màxim. Però cal tindre en
compte que hui en dia no és un bon moment per a dedicar-se en exclusiva a la
pilota. Tant de bo canviaren les coses!
Una pregunta obligada, per què pilota valenciana i no futbol, bàsquet o
qualsevol altre esport considerat de masses i amb més projecció?
Potser és pel
mateix motiu de la pregunta. Sempre m'he considerat diferent als altres i
sempre m'ha agradat la novetat. I encara que sone estrany, en la societat de
hui en dia, la tradició i l’estima per allò que és propi és la major novetat.
D’altra banda, encara que puc defendre’m en qualsevol esport, no he destacat mai
d'una forma tan especial i particular com en la pilota. En la pilota em trobe
molt a gust, m’ho passe genial, puc jugar sense complexos i, a més, tinc la
particularitat d’utilitzar les dos mans com si foren dominants, que és una de
les característiques que més renom m'ha donat.
Hi ha alguna anècdota particular relacionada amb la pilota que recordes
especialment?
El món de la pilota està ple d'anècdotes, cada dia
hi ha de noves, tu ja ho saps! Ara puc recordar les victòries, el patiment per una
partida emocionant i, sobretot, aquella sí que va ser bona!, una partida en el
trinquet de Llíria en la qual Grau quasi va decapitar al president del club de
pilota del poble. Va passar que aquell mitger tan bo va errar una pilota que
tenia fàcil. Forta però desviada, la pilota va impactar de ple en el cap del
president del club i com anava tan violenta encara va eixir-se’n com un coet
per la galeria lateral del trinquet tot perdent-se per l'horta. Quasi res! Tots
vam acollonar-nos per la pilotada, però el senyor president només es va rascar
i va dir: "encara com tinc un cap de pedra". Imagina’t com ens vam
riure! Pobre...
Actualment curses estudis universitaris d’Informàtica. Com duus el fet de
compaginar estudis i pràctica esportiva? Hi ha algun tipus de compensació en
aquest sentit?
És un tant difícil de compaginar, ja que només
equipar-se i preparar-se ocupa més temps que no jugar. A pesar d’això, organització
i sacrifici han d'anar agafats de la mà i amb una miqueta de paciència, tot és
possible. A més, crec que l'afició i les ganes de jugar i fer-ho bé és un dels
apartats més importants per a qualsevol jugador de hui en dia. Com a compensació, ara per ara,
cobre algun jornal per jugar, alguna propina també, però, per desgràcia, no es
pot viure de la pilota. Ni tan sols dóna per a pagar-se els capritxos, en tot
cas només per a disminuir el cost dels materials i els viatges, que cal fer dos
o tres vegades per setmana. La major compensació, per això, és el plaer de
l’autosuperació i, sobretot, l'acollida de la gent dels trinquets, que és la
més propera i la més noble que hi ha, amb molta diferència respecte d’altres
esports.
Tu vas estudiar secundària i batxillerat a l’IES Laurona de Llíria, un
estudiant brillant. Què opines de les instal·lacions de pilota del teu antic
institut? Què faries per posar-les en valor entre els estudiants i els veïns
del teu poble?
Aquelles partides entre alumnes i professors a l'IES Laurona de Llíria, aquells meravellosos anys! |
Jo crec que hi ha massa instal·lacions per a tant
poc com s'utilitzen. Estan abandonades, i els mateixos alumnes de l'institut no
les coneixen, ni tan sols saben quin sentit tenen. Si els crearem una
miqueta d'interés, només una miqueta, tots eixos equipaments podrien convertir-se
en un centre de futurs jugadors que posaria la pilota i l’ensenyament en el
mapa. I això seria positiu.
Formes part d’una nova generació de pilotaires valencians que ja no ha de
decidir entre el trinquet o el camp, sinó entre la pràctica professional, o
aficionada, de la pilota -mal remunerada- i el seu propi treball relacionat, o
no, amb els estudis. Com afrontes aquest futur? Te l’has plantejat alguna
vegada?
Els estudis són el futur i són el primer. Això ho
tinc molt clar. No ho dic per desprestigiar el món professional, però és que
tal com estan les coses, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols les 4
primeres figures ho poden fer, i es una llàstima, però és el que hi ha. Jo mateix he tingut companys que han arribat a vestir-se de blanc i tot, però s'ho han hagut de deixar perquè els resultava inviable econòmicament, cosa que és molt llastimós. Així que si saps
compaginar-ho i tens la possibilitat d'arribar a professional, ja et pots considerar
un afortunat i gaudir-ne tant com pugues; però si no pots, no t’ho has de
prendre com un martiri. A fer el que bonament es puga i en pau.
Una imatge difícil d'entendre en l'actual societat del progrés i la uniformitat |
Eres un xic jove, crescut entre les noves tecnologies i envoltat de
múltiples ofertes d’oci i entreteniment. Què et diuen les teues amistats quan
els contes que jugues a pilota valenciana?
Hi ha múltiples opinions, alguns ho consideren
interessant, altres es mostren indiferents i altres ni ho comprenen, però el
que importa és que a nivell personal estigues content amb el que fas, perquè no
hi ha res que li agrade a tothom i has d'aprendre a viure amb això. Que algunes
coses són mes difícils de defendre, està ben clar, però també és veritat que
fer coses diferents sempre té el component de l’originalitat i el creixement
personal, aspectes molt importants per a mi.
I les xicones, què et diuen?
Hehehehehe, no és que diguen res, és que
senzillament no vas a trobar-te un grup d'animadores com en altres esports de
masses. Això no em preocupa, ni de bon tros. I les nòvies o amigues que tinc o he tingut no m'han
dit mai res. Què m’han de dir! L’únic cosa certa és que l’esport, siga quin
siga, et proporciona salut i un bon aspecte físic. I això, per desgràcia, és una part massa important en la nostra societat, naturalment també en l’àmbit
amorós. D’altra banda, les dones ho fan molt bé quan juguen a pilota. I a mi
m’agrada molt el fet que a poc a poc es vagen incorporant a aquest món
tradicionalment tan masculí.
Vivim en una societat global que ofega els costums, les riqueses
particulars dels pobles i tot allò que sone a diferent a la uniformitat
general. Creus que la pilota, com a esport tradicional, i també professional,
té cabuda en el futur del teu poble? Què destacaries de la pilota en ple segle
XXI, any 2017?
És una pena, però amb la poca ajuda que rebem, la cosa està fotuda. A Llíria, per
exemple, només
es programen partides per l’estiu i perquè el trinquet de Pelayo
de València tanca. La resta de l’any hi ha partides els dissabtes, sí, però només
del club del poble i a nivell aficionat. Ara per ara, a més, no tenim un mitjà
com la televisió per a potenciar i fomentar la pilota, així que veig molt
difícil que continue... Malgrat tot, tinc clar que per mi no quedarà i que
seguiré lluitant i gaudint d'aquest esport mentre tinga la possibilitat de
fer-ho.
L'equip de pilota de Llíria amb el trofeu de l''Interpobles de Galotxa |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)