Terra Mítica

Deslliurat dels prejudicis ideològics que m’havien impedit anar a Terra Mítica en altres ocasions, per fi ara he visitat un parc que no és res de l’altre món ni tampoc ofereix gran cosa diferent al seu homònim més immediat, altrament dit Port Aventura. En tot cas, només un parell de detalls: el sol, infernal i extenuant fins a límits irracionals; i l’ús del català, pràcticament insignificant i a l’altura del respecte polític i institucional que es desprén per una zona molt fosca pel que fa a la cordura lingüística. Benidorm, quasi res! Però Terra Mítica, no enganya ningú. Com la gran majoria de parcs temàtics segueix les línies mestres del consumisme més desaforat i, evidentment, tampoc no se n’ix del patró marcat pel tòpic, això és, l’agrupació per zones amb un passat gloriós o literari: Roma, Egipte, Grècia...; i l’exhibició gratuïta dels ninots més clàssics del panorama capitalista passat i present: l’abella Maia, Dora l’exploradora,... Tot adornat, això sí, amb espectaculars muntanyes russes i amb unes quantes atraccions aquàtiques que, com a mínim, refresquen els més afectats pel clima desèrtic que governa l’ambient. En definitiva, tot molt fluix, un espectacle artificiós incapaç d’amagar els seus orígens i les raons que el feren possible, la ruïna entre d’altres. No s’ha oblidar, en aquest sentit, que una de les avingudes per les quals s’accedeix al parc porta el nom d’un antic administrador d’aquestes terres tan pròsperes, el nostre admirat i benvolgut amic Eduardo Zaplana. No diré més.

Fi de curs

En aquests dies en què el fregitori ambiental que ens envolta converteix el fet d’eixir al carrer en una proesa només a l’abast dels turistes anglesos, m’ha vingut en gana escriure sobre una rutina que sovint defuig per la senzilla raó que no m’agrada mesclar faena i creació personal: ni més ni menys que la fi del curs escolar, tot un conjunt d’emocions i pregàries diverses que enguany m’ha demostrat que no és cert allò que diuen sobre la sensibilitat i els detalls de l’alumnat. De fet, en algun indrets del nostre territori encara existeix, puc donar fe, el costum de donar presents al professorat, cosa que remet d'alguna manera o altra a aquell adagi tan popular de passar més fam que un mestre d’escola. Evidentment, ara el professorat no passa gana, ni tampoc és aquella figura a qui cal mostrar veneració, alguns de fet ens conformem amb què, de tant en tant, ens presten una miqueta d’atenció. Perquè ara el professorat és gent corrent, amb els seus coneixements i amb els seus defectes, en tot cas un col·lectiu permanentment vigilat que intenta transmetre el que sap com pot i com d'aquella manera li deixen les autoritats. Alguns direu: ai mare, quin romanç. Però és que avui, vosaltres, els meus lectors més fidels, no sou els destinataris d’aquesta entrada. Avui, els destinataris són uns altres, si més no els alumes i les alumnes, aquells que, amb una miqueta de sort, llegiran açò i acabaran rebent, per pura casualitat, aquestes agraïdes línies que els desitgen un bon i estimulant estiu. Perquè el curs s’ha acabat. Fins aviat, benvolguts amics.

EL SOLATGE DEL TEMPS, Tobies Grimaltos. Ed. Bullent

Un bon exemple de literatura costumista perfectament capaç d’endinsar-nos en els detalls que conformen la nostra identitat col·lectiva i la no tan llunyana vida popular que decora aquest país, és aquest Solatge del temps, un conjunt de records autobiogràfics que el seu autor, Tobies Grimaltos, sap transmetre amb tendresa i unes bones dosis de melangia i sentiments profunds. Episodis breus que ens traslladen a una època on, per exemple, el carrer era el protagonista i la relació entre els diferents estaments del poble oferia estampes de respecte i de relativa fraternitat. Un viatge a una etapa de la vida on la innocència va donant pas a la maduresa i a tot el ventall de dilemes existencials que ens assalten, tard o d’hora, alguna vegada en la vida: la fe, l’amor, la mort... I tot plegat, unes interessants seqüències d’evident riquesa antropològica que demostren el frenètic discórrer del temps i els esdeveniments, com ara el fet de parlar castellà, la caducitat de certs oficis o la magnífica i alhora intrigant perplexitat que suposa eixir del context immediat que ens envolta, València en general, la comarca de La Ribera, més concretament: Un altre d’aquests moments que recorde especialment va tenir lloc quan vaig anar amb ell, la seua nòvia i els seus sogres d’aleshores, a passar uns dies a Manzanera, a la província de Terol. Jo no havia eixit mai de la província de València i em feia una il·lusió enorme ben gran eixir-hi. Recorde que es burlaven de mi. Em deien que si jo em pensava que hi havia alguna porta al límit de la província. Deia que no, que ja sabia que no, però m’imaginava unes portes ben grans de doble fulla, de ferro i amb enreixat, redones a la banda de dalt, com el cancell de les grans mansions que veia de les pel·lícules. (...). En definitiva, un llibre agradable que permet assaborir gran part del suc que fa bategar aquest costumari. Molt recomanable.

Ports de Beseit

Una magnífica destinació a l’abast de pocs i que no falla mai per diverses causes relacionades amb el benestar i la sort que tenim alguns és, sens dubte, el Parc Natural dels Ports, una cruïlla de vegetació i bosc exuberant que abraça oficialment la comarca catalana del Baix Ebre, però que s’estén també per les comarques valencianes i aragoneses dels Ports i El Maestrat. Un indret relativament poc transitat que reuneix una quantitat considerable d’atractius i que permet gaudir de qualsevol dels plaers de la muntanya en tota la seua extensió: solitud reparadora, varietat cromàtica d’arbres i plantes, fauna diversa, fonts naturals, esclata-sangs per l’octubre, senderis interminables i un massís imponent que s’erigeix com la figura protectora de tot el paisatge: el Mont Caro, a 1.400 metres d’altitud. Un autèntic privilegi on el temps s’atura i la rutina deixa lloc a la simfònica melodia del vent fregant pels pins...