La controvèrsia ha
arribat fins i tot a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de
Valencià, com en un intent de donar cabuda a tots els doblets lingüístics amb
capacitat de donar pel sac a tots aquells que s’hi examinen. Tanmateix, la
realitat és que els conceptes caixó i calaix designen realitats diferents, ja
que mentre l’un, calaix, fa referència al receptacle mòbil d’un moble, com ara el
d’una tauleta de nit; el caixó, almenys per aquestes terres, sempre ha fet
referència a una caixa rectangular que s’utilitzava, i s’utilitza encara, en el
camp a fi de dipositar la collita corresponent, sobretot taronges, el cítric
per excel·lència d’aquesta part de la mediterrània. El matís, no obstant això,
i el vertader motiu d’aquesta entrada, n’és un altre. I és que ara ja no se’n
veuen, de caixons de fusta, substituïts per complet pel frenesí del progrés i
per materials més funcionals i barats com ara el plàstic, potser també més
resistents, però sens dubte mancats d’aquest aspecte ancestral tan feréstec i
tan evocador. Avui, per això mateix, els caixons de fusta ja formen part de la
rèmora del record, associats a aquell passat no tan llunyà on el camp era la
realitat diària, arraconats i deixats perdre entremig del silenci d’alguns
magatzems, menjats majoritàriament pel corcó de la fusta i supervivents,
malgrat tot, en algunes botigues que posen en valor la qualitat dels productes
de l’horta valenciana, també en aquells altres establiments que tenen gust per
les coses antigues, com si es tractaren alhora d’un reclam publicitari. És
curiós, en aquest sentit, que el caixó siga ara un d’aquests objectes que ens resistim a tirar pel seu valor sentimental; que siga,
de retruc, un dels objectes que es guarden en el ‘calaix de sastre’ d’algunes
cases, és a dir, l’espai on es guarden records, joguets i tota classe
d’objectes que un no sap ben bé on col·locar. El caixó dins del calaix, sens
dubte, un divertit joc de paraules.
dilluns, 22 de setembre del 2014
dilluns, 1 de setembre del 2014
Grau Vell de Sagunt
Ara mateix no
recorde els anys que no em deixava caure pel Grau Vell, l’antic port romà de
Sagunt. L’únic que sé és que l’última vegada que ho vaig fer encara es podia
accedir per un camí de terra envoltat de marjal, un passeig ben agradable entre
garses i gavines que sempre em retrotreia aquella excursió magnífica que els
mestres de l’escola Cronista Chabret organitzaren cap a finals dels vuitanta
per celebrar l’arribada de la primavera. Tota una meravella, certament. Al Grau
Vell, que jo recorde, també es podia accedir des de la platja de Puçol, primer
poble de l’Horta, per un camí pedregós que vorejava la mar i que et permetia
assaborir les fragàncies humides de la Gola de l’estany i la Marjal dels Moros,
ja al terme de Sagunt. Tant l’un com l’altre eren viaranys d’abans, rurals i
desatesos, aptes sobretot per a caminants bucòlics que buscaven el contacte
feréstec amb la natura, avui caiguts en l’oblit, l’un per les conseqüències
dels temporals marins i l’altre per la desídia dels governants, tot plegat per
l’avarícia i la destrucció causada per aquest parc industrial fantasmagòric que
travessa l’antiga carretera de la quarta planta, un parc molt capaç de soterrar
aquesta joia del litoral valencià que tothom convergeix a anomenar Grau Vell,
mai Grao Viejo. Una joia, potser, d’aspecte poc abellidor, això és veritat, de
roca i de terra negra solidificada, record perenne dels vessaments de l’antiga
siderúrgia del Port de Sagunt, els Alts Forns del Mediterrani. Però una joia al
capdavall, evidentment verge, visitada sobretot per pescadors i habitada encara
per uns pocs veïns que es resisteixen a veure-la enfonsada en la misèria més
absoluta. Respireu, amics lectors! Què no dir de tanta desídia. I és que el
Grau Vell és, actualment, un llogaret de paradoxes. Un paradís, sí, però també
un femer; un tresor arqueològic, en efecte, però també un exemple
d’abandonament en aquest sentit. Una platja situada al terme de Sagunt, bressol
de civilitzacions segons les guies turístiques, però no gens nomenada pels
responsables municipals, només preocupats per les banderes blaves i per no sé
quines altres collonades. Quina barra la seua! Una platja apta per al
romanticisme, per a la nostàlgia, per al silenci evocador, però només
penetrable si un s’aventura a endinsar-se en un camí pervers exemple de
desolació, entre residus industrials i fàbriques magnànimes que amaguen el
monstre d’una planta de gas de dubtosa salubritat. En un temps on la gent busca
i rebusca els xicotets reductes marítims que el progrés encara no ha destruït sobta
que cap responsable municipal intente rescatar aquest tros de terra enfosquit
per la voracitat, recuperar-lo, cuidar la seua bellesa innata. Però segurament
deu ser això mateix. Massa merda, massa treball, massa evident. Perquè sempre
és costós assumir les vergonyes de ta casa, que a sobre és la de tots, la
Mediterrània.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)