Els
gossos lladren a la nit, entremig d’un silenci profund i penetrant. Qualsevol
indiscreció, qualsevol sorollet, altera la seua pacífica somnolència i els trau
de la letargia que imposen les estrelles, omnipresents en un cel ras i
insondable, on a penes es perceben les ombres dels núvols ambulants. La llum de
la lluna reflecteix de manera intensa durant les nits que l’astre s’erigeix com
a protagonista de l’espectacle. I el so reconfortant del rierol compassa una
harmonia que, de vegades, resulta terrorífica, sinònim de por quan la foscor
impregna per complet l’ambient. El vent, sens dubte. Això deu ser el vent, que
bufa fort i sibilant i s’apodera del paisatge solitari i fa caure les fulles
caduques dels xops, l’emblema indiscutible de la tardor per aquestes terres. La
carena evita el meu col·lapse melancòlic i també el vertigen terrible i fosc que
amera cada nit que passe atansat en el balcó. El relleu de les muntanyes s’alça
a la llunyania i talla la respiració. Al seu bell mig, al capdamunt d’un cim
cobert de pins, deu córrer el cérvol, i el cabirol..., allà enmig del fred
intens, protegit per una cornamenta de mariscal, símbol ara i adés d’unes
terres despoblades i verges, lliures però condemnades. La paradoxa de tot
plegat. La música sona a dins de casa, una melodia gustosa que ve molt al cas.
Forma part de la banda sonora d’aquest documental tendre i meravellós que
rendeix tribut a les estacions de l’any, codirigit per Jacques Perrin. Les saisons, es diu. Una de les cançons
s’anomena ‘The Magic World’ i mentre sona m’endinse en les tenebres nocturnes,
al mateix temps que els gossos deixen de lladrar i em deixen taciturn davant
una estampa impagable i que em recorda la bellesa del món que m’envolta, la
fugacitat d’un temps que ara vola imbuït pels fantasmes del present.
