Ich möchte einen Tisch für vier reservieren

I ja que parlem d’intel·ligència artificial, per què no endinsar-se en l’arrel del problema que representa per a l’aprenentatge real de llengües, o per a l’aprenentatge en general. Perquè ho és. És un problema, vull dir. No per a la comunicació, no confoneu, sinó per a l’aprenentatge, que no és el mateix. Una salvació, com diuen alguns? Una eina útil, com diuen els més atrevits? No. Res de tot això. En realitat, és més del mateix, un ingredient més de l’olla dictatorial a la qual ens condueix la tecnologia i la faena feta sense esforç, amb facilitat, comoditat i seguretat. I ací el paral·lelisme. Per a què parlar en valencià si amb el castellà ens entenem tots? Jo mateix he crescut amb aquesta frase, complementada a més amb aquella altra que la camuflava i la diluïa en una hipòcrita i ridícula modernitat: solo viajando se curan los prejuicios. O quelcom així deien els més ineptes, o els més feixistes tot siga dit de passada. Què volien dir, que parlar en valencià, o en català per extensió, era de paletos que no viatjaven, equivalent, per descomptat, a mirar el món amb escasses llums? En fi, el castellà obri portes, remataven amb contumàcia. Era més modern, és clar, i amb ell es podia viatjar arreu del món. Merda per a tu! Perquè dic jo, per a què parlar en castellà si amb l’anglés ens entenem tots? O millor encara, per a què ens serveix el castellà si el viatge en qüestió és a Anglaterra, o a França, o a Alemanya, o a qualsevol altre país situat fora de les estrictes fronteres imperials hispàniques? Que no existeix l’anglés com a llengua franca? És més, per a què parlar anglés si amb la intel·ligència artificial ja no cal ni obrir la boca? L’equació és molt simple, amics. I si un se situa, per exemple, en un restaurant afganés a Friburg i vol reservar una taula per a sopar —l’escena és real!— comprovarà de seguida que tant fa parlar valencià, castellà o anglés al cambrer, perquè no ens entendrà de cap de les maneres. El que caldrà serà parlar en alemany, o en dari si tenim collons, ja que aquestes seran les llengües de referència d'aquell que ens atén des del taulell i que —això ho dic jo— ha abandonat el seu país ves a saber en quines dramàtiques circumstàncies. I com que en aquell moment, un servidor no sap ni quarta de la llengua afgana, ni tampoc mitja de la llengua en què Mozart componia les seues òperes, doncs ja està el cercle tancat: intel·ligència artificial! Com es diu, doncs, voldria reservar una taula per a quatre en alemany? Nyas, coca: Ich möchte einen Tisch für vier reservieren. Que bé! I això només amb la pantalla del mòbil. De manera que tampoc cal mirar els ulls de la persona amb qui parles. Per a què? Per a què? El diàleg és virtual. «Cap problema. A quina hora voleu reservar taula?», contesta, de seguida, el mòbil del cambrer afganés. O el que és el mateix en alemany: «Kein Problem. Um wie viel Uhr möchten Sie einen Tisch reservieren?». I així fins que la conversa conclou i es produeix l’únic intercanvi real entre les dues parts implicades: una cabotada de complicitat. I adeu, fideu. Perquè ja després, el menjar és a taula. I sí, el Kabuli Pulao, això és l’arròs amb carlota i panses, és boníssim. Així que bon profit. O Guten Appetit! O خوند يې واخلئ! I benvinguts, totes i tots, al paradís de la loquacitat. 

Intel·ligència artificial

Ben mirat, la qüestió de la IA ve de lluny. Arranca, de fet, des de l’origen dels temps i per bé que mai fins ara s’havia caracteritzat per l’ús omnipresent de la tecnologia punta, sempre ha tingut un denominador comú, sempre. Heus ací: la seguretat, la comoditat i, fins i tot, la pau. Alerta: la pau. De manera gratuïta? Doncs no, evidentment. A canvi d’un principi irrenunciable per a qui dirigeix el canyaret, que no és altre que la submissió incondicional de qui en fa ús, bé siga a colp de creu o de garrot, bé siga a través d’avanços o progressos increïbles. Poca broma. És la IA una dictadura, en aquest sentit? Home! La pregunta és retòrica. I el pitjor de tot no és això, el pitjor és que resulta imparable per bé que, en realitat, la maniobra siga més vella que anar a peu. I als exemples em remet. Quan pense en la IA, almenys a mi em ve al cap aquella vinyeta antològica d’Astèrix en la qual es veu el cap dels gals irreductibles dalt del seu escut en posició d’atleta fent com que corre, però d’això res!, perquè qui corre no és ell, és clar, sinó qui està sota l’escut, que són els seus portadors. Ja dic: antològic! D’altra banda, la IA també em remet a aquell diàleg magistral sobre l’amor entre Adso de Melk i Guillem de Baskerville a la pel·lícula El nom de la rosa. «Què és l’amor, mestre?» pregunta el novici. «L’amor a déu, Adso, l’amor a déu», replica el frare franciscà després de diversos circumloquis. És impressionant! Déu per damunt de tot. Però el millor és que quan Adso li remarca que es refereix a una dona i no a déu, la resposta de Guillem de Baskerville és imsuperable: «Que pacífica, que segura i que tranquil·la seria la vida sense amor, però que ensopida!». Gràcies! Perquè, salvant les distàncies, que pacífica, que segura i que tranquil·la és la vida amb la IA, però que ensopida, també; i que insulsa, i que avorrida, i que limitada!, afegisc jo ara. Tan limitada, de fet, com la vida dels replicants a la pel·lícula Blade runner, restringits a l’hora de desenvolupar sentiments i condemnats a morir per pura programació, no siga cosa que acumulen records i tot allò que els fa humans i no subjectes artificials. És bona tal pel·lícula, ja ho crec. I ho és precisament per això, pel risc que les màquines desenvolupen emocions com la tendresa, la nostàlgia i la identitat. Tot un risc, ni que siga en la ficció. Perquè en la realitat, la qüestió de la IA es quedarà en la martingala dictatorial de sempre, que ja és prou desgràcia tant si ens agrada com si no: «tranquils, jo faré la faena per vosaltres, i tindreu pau, i seguretat, i comoditat, i facilitat, i de tot. De tot excepte llibertat per a pensar i per a crear». Un missatge contumaç. Així que, en efecte, qui correrà no serà l’home. L’home no farà res i acabarà com un inútil, qui correrà serà el robot. I després, silenci, silenci, silenci... Obediència total i absoluta.