Meló de la forana

Curiosa, sens dubte, la quantitat de suc costumista que es pot extraure d’una de les nostres menges més delitoses, el meló, veí de pis de la taronja i rei indiscutible de les postres en les sobretaules de l’estiu, principalment en forma de meló d’alger o en forma de meló de tot l’any, també anomenat pell de sapo o de gripau segons la competència lingüística i/o normativa del parlant de torn. Popular, molt popular, amb capacitat sobrada per a aportar uns matisos antropològics que van molt més enllà de la pura i simple gastronomia predominant d’aquest racó del país. Un fruit amb carisma i que durant un temps es deixava penjat dels claus encastats als revoltons o les motlades de la casa per ser menjat el dia de Nadal, un luxe que malgrat la fam i la misèria imperant als anys quaranta i cinquanta era bastant habitual en les cases d’extracció popular valencianes, com així ho certifiquen nombrosos testimonis: “Després de sopar, les postres eren un meló tendral que mon pare havia guardat penjat a l’entrada i fruites seques que torràvem a la vora del foc: cacauets, castanyes, avellanes...” No era tan habitual, en canvi, degustar una varietat de meló que pel que he pogut esbrinar era escàs però de molt bona qualitat, el conegut com a meló de la forana, de color groc, no tan dolç com els altres, però sí de millor sabor atesa la seua particularitat principal: no es regava, o millor dit, no es regava a manta, sinó per capil·laritat, amb la humitat del subsòl, talment com un terròs de sucre. I en certa mesura, era silvestre, sense cap tractament més enllà de la fertilitat de la terra, exactament igual que altres conreus de marjal com ara les carabasses, també qualificades amb el mateix complement nominal: de la forana. Sobre l’abast del terme en qüestió i l’accepció en particular, no he trobat extracte que sabera definir-ho tal com ha estat referit ara i ací. Ara bé, és cert que el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Coromines parla de la forana referida a qualsevol fruit, fonamentalment de secà, que no es rega bé o que està apartat de la soca, allunyat de l’aigua i sense la suficient humitat. És en aquest sentit que es pot entendre, per exemple, allò d’olives de la forana. I supose que, per extensió o analogia lingüística, també es podria aplicar als melons, clar que amb un matís diferent pel que fa a la humitat, importantíssima en el cas d'aquesta fruita amb forma de pilota de rugby. Siga com siga, el cas recorda, i molt, una altra varietat de meló de secà existent per les terres de la Vall d’Albaida, en concret a Quatretonda, que rep el nom de tendral i que també creix amb l’única ajuda de la saó que provoca en la terra la pluja de l'hivern. Per a paladars exquisits! O millor, per a tots aquells paladars sensibilitzats que perceben la difícil convivència entre aquestes pràctiques rurals i l’avanç irrefrenable del reg per degoteig; necessari, potser sí, però també causant d’algunes pèrdues importants en la rica i tradicional agricultura mediterrània. Melons de la forana, una varietat per al record, de veres que sí.

El rei robot

“La constitució prevaldrà”. Ben mirat, les paraules del rei Felip VI pel que fa al tema català recorden molt les pronunciades per aquest líder robòtic anomenat Adam Sutler que apareix com una ombra omnipotent a la pel·lícula V for vendetta: “Anglaterra preval”. La diferència, però, és que unes s’emmarquen dins els límits de l’àmbit cinematogràfic i les altres, per desgràcia, són reals, com la vida mateixa, cosa que, en efecte, és preocupant, perquè en el fons, i en la superfície, el que s’està dient és que ací, en aquest país, res no es mourà. Ja tenim, per tant, la solució a tots els mals: un discurs reial que tots els bons súbdits seguiran fil per randa i tots els contertulians aplicats aplaudiran. Que trist! És aquest el país que ens mereixem? Encara com hi ha un president del govern programat per ordinador que arreglarà la situació seguint els principis elementals del seu ideari: “Como Dios manda”. Particularment, la independència de Catalunya m’importa ben poc, tot i això m'encanta l'ús del terme desconnexió per part de tots els implicats. Demostra, si més no, una teoria que tinc assumida des de fa molt de temps i que comparteix molta gent que conec, això és, que no ens governen persones, sinó robots amb missatges i programes gravats i instal·lats al disc dur. Pròxima parada, Terminator.

Una final somiada

A les nou del matí les taules del trinquet Pelayo ja estan preparades per acollir els primers esmorzars del dia. És un dia especial, el dia de la reobertura, dia de partida gran. Els operaris de Levante TV connecten cables i més cables en una nova missió impossible, la de retransmetre l’esdeveniment en el vell recinte de la capital, el més vell de tots, repintat per a l’ocasió i amb un lleuger canvi d’imatge que comença i acaba amb la televisió de plasma que ha substituït la mítica pissarreta on s’anunciaven les partides del dia a dia. El bar bull d’excitació. A ritme de tabal i dolçaina, els aficionats van congregant-se i acomodant-se en els diferents racons del trinquet a mode de trencaclosques, amb els nous i flamants coixinets patrocinats per l’ajuntament. Tot seguit apareixen les noves autoritats de la Generalitat, que en un gest inèdit decideixen entrar a la canxa i seure a l’escala, diluïts entre els aficionats de sempre, un tant estranyats per tanta presència mediàtica i tant de focus allunyat de les lloses del trinquet, on escalfen ja els vertaders protagonistes de la partida, Puchol II i Soro III. Aliens al rebombori i al delicat entramat de converses i ambient popular que es respira per Pelayo, els dos pilotaris s’endinsen en el seu món. De tant en tant, saluden amistosament a algun aficionat, als amics, plenament conscients de l’espectacle que estan a punt d’oferir en un espai ple de gom a gom, sense oxigen, sense un badall que permeta dubtar sobre la seua pervivència, trinquet emblemàtic que reviscola de bell nou fidel a la cita lapidària de Llorenç Millo, com una planta silvestre, que ni sura ni creix. L’hora ha arribat i com a novetat principal, s’elimina el suplici d’escoltar l’himne regional als presents. Malgrat això, la partida comença igualment amb retràs, fidel a la tradició. I a sobre, els assistents escolten les delícies que el presentador de l’acte dedica al benefactor de tot el canyaret, tant per a bé com per a mal, José Luis López, qualificat com l’àngel de la guarda de la pilota. Qui paga, mana. Hi ha coses que no canvien. Perdonades però, les inclemències, per ser el dia que és i per tractar-se de la partida que es tracta, la final individual comença. Per fi. I el primer quinze es resol amb Soro III encalant la pilota a la galeria del dau, una garrotada brutal que es repetirà constantment al llarg de la partida i que mostra, ja des d’un inici, les credencials del campió de Massamagrell, incansable, brau, sol davant l’únic pilotari que el pot fer caure de l’esglaó del número 1, Puchol II. Res a descobrir del rest de Vinalesa, en aquest sentit. Segur de si mateix, prompte agafa la iniciativa, alçant pilotes sobrehumanes, de rebot, de bot de braç, a l’aire, de bragueta, de manró, buscant l’esquerra del rival. Un autèntic recital que el situa a les portes de ser el nou emperador de l’escala i corda. 50-35. Tot al seu favor. Però arribat aquest punt, la partida canvia de signe. I és aleshores que Soro III es creix, pletòric, esperonat pels seus, encalant una pilota darrere d’una altra, bramant com un bou en les caigudes d’escala, quinze a quinze, com els grans campions. Amb 50-50, la partida ja fa pinta de convertir-se en històrica, una nova gesta en la llarga llista de partides memorables, totes amb el mateix patró: el jugador promesa que es menja el trinquet i el pilotari veterà que se les sap totes i que aguanta i aguanta fins fer explotar el cap del contrari. Així és. Puchol haurà d’esperar. Perquè Soro III guanya finalment per 60-50. Trofeus, abraçades, plors, emocions, aplaudiments, coixinets al vol...

Tot plegat, és l’inici d’una nova rivalitat entre dos restos de l’Horta destinats a alçar aquest món de la pilota esllanguit entre subvencions i projectes fantasma, sense més remei que renovar-se i aprofitar l’empenta dels qui l’estimen ara i sempre, dels qui sempre hi han estat. Un repte per a un nou temps que necessita ser apuntalat per a glòria de les futures generacions de valencians. Que es prenga nota. Sereno.

Una final per a un temps nou

A Puchol II, Pucholet, el vaig vore jugar per primera vegada quan tenia 16 anys. Segurament fou dijous, ja que el trinquet Pelayo presentava un aspecte prou trist, molt allunyat de l’ambient de les grans partides, amb pocs aficionats, els de sempre per altra banda. Aquell dia s’enfrontava, en primera partida, a Fageca, un brau jugador de València que ja començava a destacar com a futur professional d’un esport que, en certa manera, és com la humitat. És a dir, penetra lentament en els ossos fins que s’integra en el caràcter i la identitat d’un pilotari i, per extensió, de qualsevol valencià, amb el resultat consegüent que tot aquell que se’n veja afectat no pot desempallegar-se’n per bé que el profit econòmic siga escàs en relació al sacrifici i el respecte que reclama. Si no recorde malament, aquella partida es tractava d’un mà a mà corresponent a l’extint Campionat Individual Bancaixa i el resultat final fou de 60-35 a favor de Fageca, sens dubte més madur i més consolidat en un ofici que demana anys i paciència, anys i més paciència. Ara ja ha passat un temps d’aquella partida i resulta que aquell pilotari prim i escanyolit fill del mític Puchol de Vinalesa (l’Horta), s’ha convertit en un home bragat, de condicions físiques imponents, aspirant a convertir-se en el número 1 davant de Soro III, l’actual campió, el nét del tio Pena, artífex del trinquet de Massamagrell, sa casa, potser dels pocs trinquets privats que queden encara en peu al País Valencià. Jo no conec personalment a cap dels dos pilotaris, tampoc freqüente tant els trinquets com perquè siga així, però m’encantaria, ja que estic convençut que són persones humils, valencians de soca-rel capaços d’oferir un espectacle magnífic i molt fidel al joc històric que representen, ara per ara, com ningú. Ben mirat, són dos jugadors de raça, amb solera, fills de pilotaris, amb la projecció necessària per modernitzar un esport com el nostre que s’esllangueix entre empresaris de dubtosa honestedat i polítics oportunistes. Desconec què serà de la pilota anys a venir tenint en compte l’aïllament en què es troba actualment, sense cobertura televisiva i sense ajudes sinceres i decidides, poc vinculades, de fet, a la identitat d’aquest raconet del país. Però tot pareix indicar que la partida entre Puchol II i Soro III serà a Pelayo, un primer pas, un escenari perfecte que reobrirà, per fi, per a l’ocasió tot esperant a convertir-se en la vertadera catedral de la pilota valenciana, amb escola i amb un futur definit, centre neuràlgic de València i motor indiscutible d’un esport que no necessita projectes artificials enmig de fantasmagòrics polígons industrials sinó que reclama afecte, només això, afecte i comprensió. A peu de carrer, allà on la realitat de la pilota pren la forma i el gust que mai hauria d’haver perdut, el sabor del poble. La final serà el dia 1 de novembre, dia de festa. I no, no sé si hi assistiré, en conseqüència tampoc la veuré, però per descomptat estaré amatent al resultat i a la reconstrucció plena d’interrogants que s’augura en la pilota. Tot un repte. Perquè es vulga o no, cal partir des de zero.

Llum

Vivim permanentment amb llum, amb un excés de llum, llum pertot. I no només de nit, sinó també de dia. Estem tan acostumats a funcionar de manera artificial que plantejar una reducció del consum general o simplement abaixar la potència de l’enllumenat exterior o privat que abasteix els nostres pobles i ciutats és ja inviable, a pesar de les successives denúncies que se’n fan i de la claror que presenta aquesta terra mediterrània coberta de sol la major part del temps. Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color, cantava un il·lustre el nom del qual no desitge recordar. Digressions al marge, però, seria interessant comprovar la reacció de la gent si tal fet succeïra, si es reduïra el consum per decret vull dir, ja que de ben segur que es produiria un col·lapse o un enrariment del caràcter del proïsme, com ja ha estat referit en comptades ocasions en els llocs on han patit, bé de manera intencionada, bé de manera fortuïta, una apagada. Problemes de convivència, saquejos, egoisme a flor de pell. En fi... Lluny però d’analitzar tal fet, ja denunciat i presentat en múltiples ponències sota l’etiqueta universal Contaminació lumínica-light pollution, sí que convindria recordar, almenys recordar, les magnífiques estampes que ofereix un cel fosc i lliure d’impureses, això per no parlar de la senzillesa amb què la vida transcorria quan els costums s’adaptaven al temps i no a les modes del present, massa dependents, en aquest sentit, de la llum, del consum banal i ridícul en general. L’oci nocturn, per exemple. Les discoteques, les discoteques d’Eivissa!! Particularment, no em faria cap pena que aquestes instal·lacions dedicades al despropòsit patiren de certes restriccions, però són improbables, o impossibles millor dit, ja que representen de manera magistral aquest terme manllevat de l’anglés que rep el nom de lobby i que, en efecte, significa grup de pressió, una pressió asfixiant exercida sense escrúpols si algú amb responsabilitat institucional decidira limitar-los el consum, no ja de substàncies, que és una qüestió privativa, sinó l'elèctric, purament i simplement. I això que les discoteques només són una ridícula porció de l’abús. Què no dir de l’enllumenat de les grans ciutats, València sense anar més lluny, llastimosa mostra d’una contaminació que no beneficia ningú, només a qui tots sabem. Quins records els de fa tan sols uns anys! Ai! Durant els llargs trajectes que feia per anar a treballar, tenia la sort de passar per una de les contrades valencianes que presenta un cel més bonic en les crues nits d’hivern: l’interior de la comarca de la Costera, amb Montesa, Vallada, Moixent, la Font de la Figuera, i també la gelada meseta que ocupa la població de Villena o les viles de Cabdet i Almansa. Certament, em quedava embadalit, pobles atrapats entre la serra Grossa i el massís del Caroig amb un cel a caramull d’estrelles que apreciava d’una manera especial i m’omplia el pensament de somnis fantàstics i ben bonics, una mena de bàlsam reparador després d’una jornada de treball esgotadora. Poc a envejar a un dels cels més espectaculars de la Península Ibèrica, el cel veí de les terres de Conca, Terol i Guadalajara. Sensacions similars he tingut sempre en les temperades nits d’agost, a vora mar, allà on el turisme no ha aconseguit penetrar en desmesura i un pot passar hores i hores assegut contemplant la foscor i els estels fugaços que alimenten un romanticisme anacrònic, sí, però molt gustós, molt saborós i molt nostrat, en plena mar Mediterrània. La nit de Sant Llorenç, els estels cauen del cel, solien dir. Sens dubte, la utopia del nostre temps. 

La imposició del castellà

Particularment patètiques les declaracions del senyor alcalde d'Oriola (Baix Segura) respecte d'una suposada imposició del valencià als alumnes de tan gloriosa ciutat. Tot un clàssic que, en aquesta ocasió, ha arribat un poc més tard del que alguns pensàvem. Cinc mesos, certament. Un rècord tenint en compte l'animadversió política i lingüística que desperten els nous dirigents democràticament escollits a les urnes, amb el conseller d'Educació al capdavant. Però què hi farem? No donen per a més. Erigits en xèrifs en una zona estèril del país, alguns d'aquests personatges viuen abonats a l'exabrupte contumaç i comence a pensar que, realment, es creuen el que diuen, afectats en excés per les aigües d'un riu que baixa tan tèrbol com el procedir del partit que els sustenta ideològicament, el PP. El tema, en qualsevol cas, sembla conduir, de nou, cap a la tan controvertida exempció de valencià, això és el dret que tenen els alumnes del sud d'Alacant a no aprendre valencià ni ser avaluats de tal assignatura. Tal com sona. És real. No s'equivoca en això el senyor alcalde d'Oriola i, d'alguna manera o altra, s'avança al debat que més tard o més prompte deuria produir-se. O tots o ningú! O exempció fora o tots exempts, no siga cosa que arribe el dia en què algun alcalde d'un poble valencianoparlant s'atrevisca a dir que no consentirà que als alumnes se'ls impose el castellà. I que a més a més, ho diga en els mateixos termes que ho ha dit ell, tan sols amb el canvi d'idioma corresponent. Així, concretament: “cal oferir als alumnes la possibilitat d'ampliar els seus coneixements, no obligar-los a parlar una llengua que no sentiran al carrer”; o “cal respectar les tradicions de la comarca valencianoparlant contra la imposició de la llengua espanyola”. Què passaria si un alcalde d'un poble valencianoparlant amollara tal cosa i rematara la intervenció dient que no renega del castellà però que demana no caure en l'error de la discriminació per haver nascut i crescut en l'ús solament del valencià. Què passaria si diguera que és obligació dels governants autonòmics atendre tots els municipis per igual, sense cap distinció. Què passaria si afirmara, vara en mà, que fa massa temps que els veïns de la seua comarca se senten discriminats i que per això cal corregir aquesta situació. M'ho puc imaginar, però no patiu, encara no ha arribat el dia. Ni crec que arribe mai. De moment, i que dure molt anys, la ximpleria és propietat exclusiva d'alguns alcaldes orgullosos de ser monolingües. Ells s'ho mengen!

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2015/10/11/alcalde-orihuela-advierte-consentira-imponga/1326014.html

Far

Potser han perdut gran part de la seua funcionalitat, potser s’han quedat orfes i amb equips de llum automàtics com a única companyia, però alguns fars, símbols indiscutibles de la mar i referència de mariners fins l’aparició de radars i sistemes avançats de localització, han conservat allò que no s’ha de perdre mai: l’encant. Testimonis silents del que un dia foren les nostres costes mediterrànies, fosques i solitàries, necessitades d’aquestes torres imponents i calmoses; blanques, de rajoleta o de pedra en alguns casos, pinacles amb escales de caragol que mostren avui el pas del temps i el desgast que causa l’oblit o la dissolució entre terribles urbanitzacions. No hi ha com un far aïllat per assaborir la llibertat que regala la mar, no hi ha com un passeig etern pels camins llunyans que l’albiren, gavines que nien pels penya-segats que l’enlairen cap al cel blau que abraça l’entorn encara verge. Llampades nocturnes que s’alternen. En queden pocs amb aquestes característiques pel nostre territori, molt pocs. Llig, per això, amb preocupació les notícies que publiquen esporàdicament els mitjans de comunicació al voltant de l’última moda que els afecta i els condueix cap al darrer alè de vida pròpia, considerats purs anacronismes per una indústria turística que, mai millor dit, hi ha posat el seu focus de rendibilitat immediata: reconvertir-los en hotels. La gran solució! El gran tetris del progrés! No res ha de quedar fora de les lleis del mercat! Torna a oblidar, però, aquest gran tòtem mundial del negoci i la globalització que encara hi ha gent que es mou sota paràmetres totalment oposats, que posa el contrapunt a tanta desmesura inútil, que opta, en definitiva, per l’harmonia, per la pau o, simplement, per deixar les coses com estan, que ja és dir prou. Els fars han de romandre en l’estat en què es troben ara, és a dir, buits. I no passa res, fortificacions humanes que han inspirat contes preciosos com El faroner de Henryk Sienkiewich o que han servit de talaia defensiva en novel·les trepidants com La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Obres mestres. Pense ara en aquesta lluita que han visualitzat uns quants ciutadans illencs a favor de la titularitat pública del far de Portocolom, a Mallorca; pense també en aquell titular inquietant que anunciava la transformació en hotel del far del cap de Sant Antoni, a Xàbia (la Marina). Pense, com no, en una crisi que per sort deu haver frenat alguns altres projectes de similar filosofia; projectes que, per desgràcia, hi tornaran quan la voracitat immobiliària, turística i hotelera reprenguen el vol. Pense en alguns dels fars que he visitat i que m’han omplert els pulmons d’aire marí, d’orgull mediterrani, el far del Cap de Barbaria, per exemple, a l’illa de Formentera, refugi obligatori per a visitants bucòlics, reclam de pel·lícules com ara Lucía y el sexo. Un espectacle. Un bon espectacle. Pense, finalment, en el far que sempre he tingut a tocar de casa, el far de Canet d’en Berenguer, un xicotet tresor de la comarca del Camp de Morvedre antany envoltat de tarongers i ara assetjat per segones residències i restaurants, un patrimoni viu que passa desapercebut malgrat els seus 30 metres d’altura. Monument artístic que encara sobreviu entre llampades intermitens equivalents al batec ferit de les ones de la mar. Una història trista, la dels fars, de veres que sí, amb un desenllaç incert, pendent, si més no, de les sentències que prepara un futur ple d’interrogants.

Gràcies Vicent Martí

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a dir que no era el moment, ni el lloc, i que fins i tot fou una falta de respecte, però el cert és que les paraules que Vicent Martí va dirigir als assistents Fórum Europa. Tribuna Mediterránea, van aconseguir un efecte sense precedents, dites amb vehemència i en la llengua del poble, el valencià. I clar que no era el lloc, ni el moment, però pregunte jo: quan és el moment? I quin és el lloc? En fi, preguntes retòriques. Acostumada com està la benestança local a envoltar-se de llepaculs i a dir que ací tot són flors i violes, ja era hora que una persona corrent, un llaurador conscienciat vomitara tota la fel acumulada al llarg de tants anys en el camp valencià. Potser, el vertader problema de tot plegat és que les estructures empresarials d’aquest país, inclosos els mitjans de comunicació, estan encara avesats a l’obediència oficial, a la submissió política i a la genuflexió més absoluta cap a l’amo i per a l’amo. Potser. Però sens dubte, aquest és un problema que no té el senyor Martí, ni ell, ni els milers de valencians que durant tant de temps han continuat fidels al seu poble i al treball digne, enganxats al carro de la llengua i la cultura sense rebre res a canvi, només merda, insults i degeneració com a pràctica habitual, no debades eren, érem, la pitjor de les espècies, catalanistes irredempts, mals valencians que no compreníem ni aplaudíem el progrés irrefrenable de la Comunidad, l'avanç cap a la glòria celestial de prohoms tan honorables com Camps o Rita... Diuen ara que aquest llaurador de l’horta d’Alboraia va posar-los a tots en el mateix sac. I què? Segurament, a ell, com a llaurador, també el posaren en el mateix sac en la defensa del transvasament de l’Ebre. Perquè dic jo: algú va donar veu als llauradors valencians que opinaven que tal magna infraestructura era una estafa? Ho va fer algú? No. La resposta és no. Així que ara, per bé que no agrade, uns quants hauran de menjar-se les crítiques i les paraules altisonants. Perquè això és el que han rebut molts mentre ací manava qui manava i balafiava el que balafiava. Com se sol dir, que cada pal aguante sa vela. Que proven de la seua medicina. Per als valencians de bé, el senyor Martí no és altra cosa que un model a seguir, un exemple i, sobretot, sobretot, un bon llaurador, que cuida la terra i en viu. Pel que a mi respecta, estic molt satisfet de comprar creïlles que vénen del seu hort, orgullós de perpetuar un ofici mil·lenari que forma part de la nostra identitat i que es mereix el major dels respectes com a veïns d’aquest racó del món que es diu País Valencià.

Haixix

Corto Maltese, sempre tan instructiu

Potser és una llegenda, és molt probable, però és ben cert que si un s’encurioseix pel món de les drogues i cerca una miqueta d’informació sobre una de les més populars i consumides en l’actualitat, l’haixix, trobarà que hi ha material a balquena al voltant del terme en si i sobre el seu origen, que en efecte, és molt i molt interessant, no debades guarda una relació bastant morbosa entre el consum d’aquesta substància i l’execució de terribles assassinats, no ara evidentment, sinó fa segles, en temps d’un tal Hassan Ibn Al-Sabbah, més conegut com el Vell de la muntanya, fundador precisament de la secta dels assassins o dels fumadors d’haixix. No és del tot clara, malgrat això, la relació etimològica entre la paraula àrab ḥaššāšî, això és ‘assassí’, i la paraula ‘haixix’, però és evident que algun lligam hi ha, sobretot si s’atén una de les accepcions que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana dóna de la primera: dit dels seguidors de la secta islàmica nizarita, els quals, embriagats amb haixix, eren enviats a executar sanguinàries venjances polítiques. Tanmateix, la història es fascinant i al marge de l’estricta definició d’un diccionari, es poden trobar tantes explicacions com un vulga escorcollar, sempre sota el mateix denominador, és a dir que el terme 'haixix' té el seu origen en el terme 'assassí'. A mi, per exemple, una de les explicacions que més m’agrada és la que descriu aquest personatge d’aire romàntic que es diu Corto Maltese en la novel·la gràfica La casa daurada de Samarkanda de l’italià Hugo Pratt, concretament aquella que remet a una vall entre muntanyes envoltada de delícies impossibles d’abandonar, Alamuth, jardí d’encants irrenunciables, tot un paradís:  només podien entrar en aquesta mena de paradís aquells que ell volia convertir en els seus haixaixins. Trobava en el seu principat una bona colla de nois de dotze a vint anys que sentien inclinació per les armes i els conduïa al jardí. Després d’haver-los fet beure i fumar certes herbes, els deixava amb les noies més maques que satisfeien tots els seus desigs, fins al punt que aquests nois no haurien deixat mai l’indret per res del món. Després d’això, el vell Aloadí els tornava a fer beure i fumar i els feia dur fora de la vall. Quan es despertaven estaven disposats a tot a fi de continuar aquell somni. Entraven, doncs, en la secta dels criminals dita dels “assassins”, fumadors d’haixix. Particularment, em crida l’atenció l’ús constant de la paraula paradís referida a unes temptacions que avui són qualificades com a perills o vicis, il·legals en qualsevol cas. Clar que una cosa no lleva l’altra. El consum de drogues, d’haixix més aviat, ha existit, existeix i existirà. I fins i tot, peces de la nostra literatura popular se’n fan ressò. Conegut, per exemple, és el passatge de la rondalla El dimoni fumador, on hi ha un diàleg fabulós entre el dimoni i l’oncle Porra: Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d’una planta plena d’oloretes, i n’engolim el fum i se te’n puja al cap i te l’ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal. Com diria aquell, en els llibres està tot escrit! I ara que hi caic, també en la parla quotidiana.

Carquinyols, altrament dit rosegons

Metafòricament parlant, l’haixix es denomina 'caviar', un menjar només a l’abast dels més adinerats, evidentment instal·lats al paradís. I entre nosaltres, com no, hi ha qui denomina ‘carquinyol’ al cigarret d’haixix, en una clara equivalència de la duresa del panet i la droga feta pedra, sens dubte un gran homenatge a una de les nostres menges delitoses, al nostre particular paradís de la gastronomia popular valenciana, també anomenat rosegó.

Pins, fonts, festes, natura, harmonia...

Vistes màgiques de Megina

Impossible passar per alt algunes de les estampes contemplades al llarg d’un mes d’agost que deslliura les darreres espurnes de bonança climatològica abans de donar pas a les pluges de tardor. La bellesa ancorada en un temps que mai no retornarà pren forma en unes contrades despoblades on la senzillesa pareix haver trobat el seu últim refugi entre pallers en desús i sènies derruïdes per la manca d’activitat. Voltors que ronden les serres i cérvols que creuen els camins de l’oblit més absolut. I entre tant, l’autenticitat i la puresa, l’afecte per la natura i l’aire lliure d’impureses. Gent que pobla els xicotets llogarets antany tan vius i ara tan desconnectats dels batecs del present. El Senyoriu de Molina, el cor de la serralada ibèrica bull amb les festes en honor als seus patrons: revetles, vaquetes, trinquets, misses, tràfec incessant de converses i records que comprenen i aprecien una confraternitat que arrela també entre els turistes i visitants ocasionals. Bronchales, espai de confluència entre valencians on la llengua pròpia calibra el seu estat de salut, present entre les veus dels xiquets que juguen per les pinedes interminables de la Serra d’Albarracín. Aigua que raja per les fonts del Canto i del Ojuelo, ullals que donen vida a un xicotet paradís de clima sec i esperit antic, d’innegable valor. Són nombrosos els atractius que ofereix aquesta zona en tot el seu conjunt, sent el més apreciat el passeig sense retorn entre aranyoners i fruiters a caramull, amb un cel interminable i el lleuger so de l’aigua del rierol com a única companyia. Algun pic majestuós sol alçar-se de tant en tant, com ara el Picorozo de Megina, des d’on s’obtenen imatges impagables del poble i de les eres encara intactes, des d’on s’albiren els tossals que colguen els dominis de Chequilla, poblet encantador, habitat en època estival, visitat freqüentment a la tardor pels caçadors de senglars i pels cercadors d’esclata-sangs. Llàstima el drama del foc, llàstima la imprudència d’alguns... Content, malgrat tot, estaria aquell diputat aragonés que responia al nom de Labordeta si tornara a passejar per la magnífica plaça de bous d’aquest poblet, envoltada de fabuloses roques de gres, sorrenques, esculpides pel temps. Música de txaranga i lliurament per complet al poder del bou, animal venerat i divinitzat per la noble afició que respira per l'Alcarria. Magnífic l’ecosistema popular d’aquestes terres a pesar del desgast en els rostres dels oriünds, eterns retrats del sacrifici i la penúria, amb un fred dur i penetrant que circula per les venes. Longevitat assegurada.

Adés i ara. Un paller abandonat

Peretes de Sant Joan, ceremeñas en el dialecte propi de l'Alcarria

Aranyons per a fer patxaran

Clot on s'encastava la sènia

Bova del riu Jandulilla

Una màquina en desús que els locals anomenen ablentadora

Fuente del Canto (Bronchales), visita obligatòria envaïda de valencians

Perdoneu però ací la roba s'eixuga com la mare que l'ha parit!

Les vistes des del Picorozo de Megina són excepcionals

Al Picorozo s'ascendeix per un estret congost

Camins de l'oblit. L'any que ve tornarem.

Tant a Megina com a Chequilla juguen a un joc
molt paregut a les birles que rep el nom de la calba,
més primitiu, tot siga dit, amb un tronc i una pedra!

La plaça de bous de Chequilla

Una panoràmica de la plaça des de dalt de la roca

Mescla de folklore i autenticitat

Benvingudes banderes negres a les platges de Sagunt

Fa poc, en una conversa de Facebook, un bon amic i millor periodista elogiava el bon fer de l’anterior govern municipal de Sagunt pel que fa a la gestió turística i medioambiental de les platges del poble tot reconeixent la figura d’una regidora que, pel que es veu, va treballar durament per a obtenir totes i cadascuna de les banderes que atorga la Fundación para la Educación Ambiental, més coneguda com a FEE. Normalment, tinc a bé no participar en els debats més o menys polítics que se susciten a les xarxes socials al voltant de temes que m’afecten personalment i sobre els quals tinc una opinió expressada al llarg dels anys en aquest blog personal. Mediterrània, el meu deler! Aquesta vegada, tanmateix, no em vaig poder resistir, a quina mala hora, i el resultat fou que, per a variar, vaig eixir-ne escaldat, amb improperis més o menys amables com ara ignorant i persona amb prejudicis. Moltes gràcies, de veritat. Encara em passa poc. Però bé, aclarim conceptes. La meua opinió sobre les banderes blaves, de qualitat, d’accessibilitat i ja no sé quina martingala més, sempre ha estat negativa, al meu paréixer són un mer reclam publicitari per a turistes desinformats que han bastit, si més no, una esplèndida façana de floretes capaç d’amagar tones i tones d’hipocresia i falsedat institucionals en matèria mediambiental. Puc comprendre que el consistori saguntí, abans format per un govern feixistoide i actualment amb una corporació d’esquerres i amb cultura de país, convoque a la premsa i es faça fotos amb les banderetes de rerefons, però no per això, deixaré mai de criticar-ho, més considerant un titular inquietant que posa de manifest la inutilitat de tant de drap i tanta propaganda gratuïta: “Ecologistes en acció atorga 36 banderesnegres en el litoral del País Valencià”. Perquè sí, és el que esteu pensant. Ens ha tocat el premi. Hi ha una menció especial a la nostra benvolguda i àmpliament guardonada platja del Port de Sagunt, l’emblema dels successius governs municipals. Per què no eixir també ara a celebrar-ho? Ben mirat, era la bandera que ens faltava! Quin problema hi ha a reconéixer que les tenim totes? A més a més, no som els únics. La bandera negra també ha anat a parar a la Foia de Quartell, a tocar del terme estrictament morvedrí, en ple cor de la platja de Corint, allà on naden els naturistes en pau i tranquil·litat. També a la veïna de Puçol! I amb un poquet de sort, l’any que ve també premiaran l’entorn marítim del Grau Vell, clar que en aquest cas hi haurà un guardó honorífic pels accessos paradisíacs a l’enclavament i les vistes privilegiades a la flama de l’esperança de la regasificadora del Moll! Per què no recomanar també una visita a les casetes de Queralt, allà on l’aigua del sequiol s’amolla amb plena llibertat i assaona l’aigua de la mar amb les seues exquisides essències terrenals... Per què? per què? És aquest el potencial turístic del qual s’enorgulleixen tant alguns? Sens dubte, tot un èxit per a aquest raconet de la Mediterrània!

Progrés

Intensos aquests dies d’estiu en què tot pareix romandre exactament igual a com es va quedar fa anys, amb la calor tòrrida del mes de juliol i amb una mar calmosa que ofereix la seua millor estampa a l’alba, tot i això amb els dubtes personals que causen certs senyals d’alarma, detalls mínims que enterboleixen el futur d’un entorn cada vegada més congestionat i més arraconat pel progrés immobiliari, obsessiu i sense límits. Preocupants, molt preocupants els moviments de terra que s’albiren en totes aquelles platges relativament ben conservades com la d’Almardà de Sagunt, amenaçada ara per la pròxima construcció d’una escullera en la platja veïna de Casablanca, al terme d’Almenara (la Plana). Tot siga per satisfer les ànsies d’arena d’uns turistes que adquiriren apartaments i adossats en el litoral d’aquesta població castellonenca tot pensant-se que residirien en el paradís i no en una platja de pedres només freqüentada pels pescadors locals. El desenllaç més probable? L’escullera es construirà, ja ho crec que sí, amb les previsibles conseqüències, això és, progrés econòmic momentani per als uns i regressió mediambiental per als altres. Un destí funest. Els poders fàctics de l’especulació sempre tiren pel dret i són molt capaços de lluitar contra la natura, contra els temporals i contra els corrents marins, sovint amb el vistiplau d’un personal ensopit que, mentrestant, passeja feliç i despreocupat per aquest monument al disbarat dedicat als nostres insignes menjadors de pipes: el passeig marítim. Un engany, un altre. Platges artificials, el futur de la costa mediterrània, clarament identificables per qualsevol ciutadà amb un mínim d’estima per la terra que trepitja. Avui, els borrons de les dunes de l’Almardà ja no allotgen aquells reguitzells de caragolets tan menudets, tampoc no s’hi veuen escarabats piloters, ni es fan tellinetes ni cucs de platja a la vora de la mar, aigües brutes, plàstics que suren per la superfície, meduses abundants... Les banderes de qualitat onegen des de la posta sanitària erigint-se com el gran insult a la intel·ligència del nostre temps, com el símbol a través del qual el ciutadà corrent es permet el luxe de tenir la consciència tranquil·la. Ai les nits d’estiu, quin refugi! L’home sol a la vora de la mar, la foscor, la llibertat, el silenci. De sobte, un moviment. Molades de mabres s’acosten a la vora i allarguen el privilegi de pensar que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Les estrelles s’allunyen en la carena...

EL RETORN DE L'HONGARÈS, Anna Moner (Ed. Bromera)

Cementeri de Père-Lachaise (París)

Potser fou per manca de motivació, potser per falta de temps i espai, o segurament per les dues coses alhora, què en sé jo, però el cert és que la primera novel·la publicada, i premiada, per Anna Moner, Les mans de la deixebla, no la vaig poder assaborir, de fet, ho confesse, la vaig abandonar, reclosa a contracor en el prestatge dels reptes com si es tractara ara d’una ascleta clavada que algun dia, no sé quan ni com, em trauré definitivament. Una derrota dormida. En un primer moment, l’adquisició de la seua segona novel·la, El retorn de l’hongarès, em va produir un efecte semblant, amb la remor de negativitat que sol envoltar-me quan agafe un llibre sense saber el camí que hi amagarà, amb uns preludis lectors relacionats en excés amb els prejudicis sorgits arran de l’intent de lectura d’aquella primera novel·la: tema desconegut, llenguatge barroc, sintaxi complexa... Per què, doncs, aquest llibre? Per què no un altre? En fi, al remat vaig tirar pel dret i, a poc a poc, he anat mastegant fulls, sense pressa, avui un poquet, demà un altre poquet, tot rememorant alguns espais emblemàtics de la ciutat de París, tan present per a qui ens estimem les ciutats monumentals i infinites: Montmartre, Blanche, Place de Clichy, Pigalle... i, sobretot, sobretot, el cementeri de Père-Lachaise, laberint de mort traçat sobre llambordes centenàries, allà on comença i acaba tot l’engranatge d’una novel·la que ara sí, ja ho puc dir, m’ha semblat extraordinària. Perquè, després de tot, només era això: paciència, atenció, continuïtat; aspectes imprescindibles, tot siga dit, per a gaudir de la rica narrativa d’una escriptora nostrada, de Vila-real (la Plana), que es diu Anna Moner. El retorn de l’hongarès és, per això, un thriller molt suggerent, un triangle d’històries complementàries que van i vénen amb un segle de diferència, des de finals del XIX a principis del XX, molt ben condimentat amb els ingredients més clàssics del gènere gòtic, sempre macabre, turbulent, fosc, psicològicament colpidor, a cavall entre l’experiment i l’inici de la ciència moderna. Els personatges, brodats, despleguen, de fet, el ventall de les essències més proclius al romanticisme tenebrós: ments brillants però torturades, cultura a flor de pell, cabarets i erotisme libidinós, nits que oculten els pecats, els secrets irresolts de la màgia, morts esquarterats i crims brutals... I entremig unes figures que alimenten la morbositat: l’assassí en sèrie, l’inspector de policia, el forense, la carnalitat femenina. Crec que Edgar Allan Poe estaria orgullós d’aquesta novel·la, escrita ara per una dona de negre, talment com un gat, sinuosa, embriagada de novel·les com El perfum, el terror fet literatura, la ficció que ens supera i ens fa estacar els dits en les pàgines que se succeeixen sense a penes immutar-nos, atents al devenir d’allò que en altres latituds més mundanes ja comptaria amb un projecte cinematogràfic. Gaudirem igualment, clar que sí.

Una partida de llegenda

Potser ha perdut el físic però no les formes

De tant en tant, la pilota regala estampes d’aquestes que un no sap ben bé com agafar ateses les circumstàncies actuals de l’esport valencià per excel·lència, moments d’emotivitat amb un trinquet enfervorit que rendeix tribut a la partida més gran d’entre totes les que s’han disputat per aquestes terres: Genovés contra Àlvaro, any 1995. Si a més a més, la recaptació va destinada a la investigació d’una d'aquestes malalties considerades estranyes, doncs la cosa encara agafa més transcendència. I al remat, el resultat és una sana demostració que a la pilota només li cal afecte, tacte i, sobretot, una gestió responsable i tenaç que siga capaç de reviscolar trinquets i rejovenir el públic assistent. Feia temps que no anava a una partida capaç d’omplir d’aficionats l’escala del dau, de gom a gom, i només per això paguen la pena aquestes línies i aquestes imatges bellíssimes que he agafat al vol per gentilesa de Belinda Fotografia. Tot siga per la síndrome Treacher-Collins, per Àlvaro, pel Genovés, per la partida de llegenda de fa vint anys, pel futur de la pilota valenciana, pels nostres trinquets.

Sense dubtes a l'hora d'entrar-li amb l'esquerra

El dau d'Àlvaro encara està a primer nivell

Caiguda d'escala de Genovés II

El nou conseller Vicent Marzà estigué present en la cita

Comiats

La famosa bicibirra

Passen els anys i continuen. No hi ha qui els pare i el ritual en si pareix haver-se fossilitzat com a bagatge imprescindible per a les futures generacions, un còctel de coentor, desvergonya i alguns altres despropòsits que millor no comentar no siga cosa que es trenque l’encant de les normes no escrites. Els comiats. Allò que la llengua de Cervantes anomena Despedidas i que no són més que els espectacles previs al casament, per desgràcia organitzats pels amics més destrellatats, una obra d’art amb tocs surrealistes que, en canvi, defineix a la perfecció un concepte molt clàssic de la no tan idíl·lica ‘Marca España’: fiesta, drogas y putas. Millor encara si el nóvio es disfressa de torero. Però no vull ser injust. De comiats, n’hi ha de moltes classes i, d’altra banda, també s’ha de dir que hi ha parelles, per sort cada vegada més nombroses, que fugen dels formalismes i les cerimònies i que, en conseqüència, no fan cap comiat ni res que se li parega. Digressions al marge, no obstant això, és veritat que sovint un se sol fixar en allò més visible dels comiats, en aquestes comitives de borratxos que es passegen pel poble acompanyats d’una xaranga al crit de ‘t’has casat, l’has cagat’, o també en aquestes altres que donen rendibilitat als invents més oportunistes, i alhora més horteres, del gremi: la bicibirra, per exemple. Sense comentaris. Però ja dic, no vull ser injust. Hi ha alguns comiats, en efecte, que van un poc més enllà, que donen mostres de modernitat, i accepten, per això, un aspecte tan primari com la fusió entre homes i dones, si més no un avanç molt significatiu en uns temps on la discriminació i la coentor comencen a restringir-se en els illots mediterranis més afectats pel mite en decadència del Spain is different: Torrevella, Benidorm, Orpesa, Sitges, Eivissa... Una manera de fer caixa, diuen. Què faríem sense aquestes poblacions antany marineres? De què viuríem? El progrés sol enfrontar-nos, de vegades, amb allò que alguns anomenen la doble moral i alguns altres, sense eufemismes ni vaguetats, un insult a la intel·ligència. Però bé, què en farem. Avui hi ha locals que amb l’excusa del benefici econòmic i els llocs de treball també ofereixen festes especials per aquells que se separen!!!! Així que sí, potser en això resideix el progrés, en un pur i dur producte mercantil, la llei de l’oferta i la demanda. Festes de comiats i de separacions. Aviats anem! I els protagonistes, al capdavall, no en tenen culpa. Simplement segueixen corrents, modes, sense caure en res més que l’ací i l’ara, demà ja vorem. Perquè el que importa és passar-s’ho bé i fer costat a qui es casarà en breu i perdrà aquest concepte tan diluït avui en les consignes pamfletàries de la dreta política més casposa: la llibertat. No és un tema menor. Entre tanta vulgaritat, tanmateix, s’escolen algunes perles lingüístiques que donen bona mostra d’un tema ben interessant per a tot aquell apassionat del gènere literari eroticoburlesc i escatològic. Rubiet, la tens xicotiua. Tira-li, tira-li. Una vertadera llàstima no disposar del document gràfic que va decorar un dels carrers del meu poble d’adopció durant més d’un any, reutilitzat fins i tot en successives celebracions, amb més de cinquanta metres de verga dura i peluda que condimentaren la rutina dels veïns en una mescla d’estupor i somriure sorneguer. Per a més glòria dels qui es van casar, pobrets meus. 

MALEÏTS ENTREPANS, Antoni Gómez (Onada Edicions)

Lectura obligada, sens dubte, aquesta novel·la autobiogràfica titulada Maleïts entrepans, mostra inequívoca de la sensibilitat i lirisme de tot un escriptor com Antoni Gómez, nascut entre les mateixes pedres del castell de Sagunt i criat al caliu dels carrerons de la jueria de la capital del Camp de Morvedre. Una delícia de llibre, molt tendre, retrat de la innocència i un tant allunyat de la densitat literària d’aquell altre tresor de l’autor publicat ja fa uns quants anys per a goig del lector amant de les bones lletres: El camí de les merles. Gómez ens delecta ara pels viaranys dels records, dels seus records, tota una evocació de la infantesa que dibuixa la zona més emblemàtica i alhora més desconeguda de Morvedre, el barri vell, situat a tocar del teatre romà, cruïlla de racons i desmemòries, allà on els pares de l’autor regentaven un bar refugi d’històries mínimes, de vegades màgiques, de vegades tràgiques, totes plenes d’anècdotes i matisos de tota una vida marcada pel treball del camp, per la postguerra i per les circumstàncies de tot plegat. Allí mateix els turistes esperaven l’entrepà necessari per a prosseguir la marxa per les senderes polsoses del monument mil·lenari que vigila la població i els seus habitants, els d’ahir i els d’avui, els vius i els morts. El record perdurable entés com a eina per a enfortir la memòria col·lectiva d’un poble, exemplificat en passatges memorables: Passats els anys, van desaparéixer els cinemes de la infantesa, el seu bouquet d’humitat, el ritme cadenciós de les pel·lícules, el sabor de la truita amb creïlles de l’entrepà que ens havia preparat la mare. Aleshores no érem conscients del món que hi havia sota els fonaments del cinema Marvi: una casa romana amb un ostentós atri amb columnes i un implovium, un estany d’aigua de pluja adornat amb peixos i fruits de mar. La domus era el passat, els veïns morts. Els xiquets que véiem les pel·lícules d’entreteniment dels anys setanta érem el present, els veïns vius. Tanmateix, nosaltres vam desaparéixer i la casa dels peixos va emergir del passat. Amb l’empremta del millor costumisme, aquest recull de vivències reobri un debat molt a tenir en compte a l’actual Sagunt, aquell que no ix als periòdics ni a les guies de l’oficina de turisme, aquell que mostra que cada llosa i cada llamborda del carrer del castell amaga una llunyana i imprescindible quotidianitat, amb un substrat melangiós i popular, diluït entre els aromes de la cassalla del bar i el devenir dels personatges de la novel·la: la colla de xiquets, els parroquians, el nucli familiar, l’atmosfera franquista, el carrer, la parella de gossets... I també aquella placeta amb la font dels bous ibèrics que aguanta immutable el pas dels dies i els anys, on encara juguen els xiquets d’avui inconscients d’estar palpant un fragment molt valuós de la història de Morvedre. Magnífica lectura, en definitiva, a l’abast de qualsevol enamorat del seu entorn, romàntica reminiscència del que significava i significa ser valencià en un poble envoltat de tanta riquesa patrimonial.

El trinquet de Pelayo tanca

Un orgull per a una ciutat

A vore, no negaré que la situació és molt trista i que si es mira detingudament, no es pot permetre una altra eixida que no siga la salvació, però és ben cert que el que està passant amb el trinquet Pelayo de València no és gens estrany, més encara tenint en compte la genuflexió absoluta a la política d’aparador que ha governat aquest país durant dècades i que ara deixa el galliner més descuidat que mai, a un pas de la rendició definitiva. En efecte, el joc popular més significatiu d’aquestes terres està a punt de veure com la seua catedral, el recinte esportiu en ús més antic d’Europa, tanca per a sempre, sense empenta ni esma per a continuar. Però això no és el pitjor, el pitjor és que veient-ho vindre, ningú no ha posat remei, ocupats com estaven alguns a salvar empreses privades en fallida i a viure de les molles que donaven els il·lustres representants públics que han gestionat l’esport de la pilota a mode de folklore institucional, més preocupats ara d’evitar entrar a presó que d'aguantar el canyaret que hi havia en el trinquet. I no ens enganyem. La situació de Pelayo no és nova. Hi ha molts altres trinquets que han seguit el mateix camí en els últims trenta anys, marginats, tancats, oblidats per complet, alguns ja enderrocats. Una evidència innegable que s’ha dissimulat amb inversions milionàries sense cap esperit de conservació ni restauració, que ha enfonsat la pilota professional en el món dels deutes, dels incompliments, de l’opacitat i de la nul·la visibilitat televisiva. És terrible dir-ho, sí, i em dol moltíssim, la veritat, però les coses són com són. Amb Pelayo, a més a més, la situació pren un caràcter encara més cruel: és una referència indiscutible de la ciutat de València, un lloc de confluència del poble al bell mig de la gran urbs, estratègicament situat, la llibreria París València i el bar del trinquet, espais de puresa i autenticitat, nexe de costums i tradicions nostrades entre establiments xinesos i locutoris llatinoamericans... Quina és ara la solució? Pagar el que reclama el trinqueter amb tot el dret del món? Potser és l’única. Tanmateix, qui ho ha de fer, això? Val net? L’Ajuntament? En fi. Millor riure que plorar. I tant de bo m’equivoque. Des de la perspectiva d’un simple aficionat com jo, em fa la sensació que el problema és molt més greu i molt més profund, per bé que el cas Pelayo enfoque l’ull en una qüestió merament econòmica i es tracte del trinquet més emblemàtic i el de més càrrega sentimental. D’un temps ençà són molts els senyals de fatiga i estancament de la pilota, clarament en crisi, sobretot a nivell professional: trinquets buits o abandonats, afició envellida, falta de motivació dels pilotaris, projectes faraònics sense orientació, plans directors propagandístics, banderetes i himnes que no vénen al cas... Ara em pregunte si temps a venir reviurem la mateixa història amb altres trinquets amb solera i arrelats a aquestes terres: Massamagrell, Llíria, Borriana, Guadassuar... Em pregunte també si en recordarem altres igualment lamentables, com ara la del trinquet de Bétera, de Carlet, d’Alginet, de Sagunt,... o si tornarem a presenciar la marxa anticipada de tots aquells joves que comencen amb il·lusió i mai no arriben per manca d’estabilitat i promoció. Siga el que siga, m’encantaria que en aquests nous temps que s’albiren al País Valencià, almenys es consolidaren unes bases perquè el futur de la pilota siga sòlid i amb gent decent i responsable al capdavant, amb les ajudes justes i necessàries, amb la dignitat del poble i dels anys d’història que atresora aquest joc. Amb Pelayo o sense Pelayo.

Notícies relacionades:

LAS PROVINCIAS: http://www.lasprovincias.es/deportes/mas-deportes/201506/20/ultimas-semanas-catedral-pilota-20150620000906-v.html

PILOTAVEU: http://www.pilotaveu.com/editorial/8288/salvempelayo-pero-a-mes-a-mes-tambe-altres-installacions-de-pilota-valenciana1

SUPERDEPORTE: http://www.superdeporte.es/pilota-valenciana/2015/06/19/ribo-desaparecer-emblematico-com-pelayo/261389.html
ANOTACIONES: http://www.txemarodriguez.es/2015/06/anotaciones/

Dia de partida gran

Pelayo, testimoni de la nostra memòria col·lectiva

Ningú diria que ací s'amaguen 150 anys d'història

Macedònia de Cullera

Quin goig acompanyar a una amiga el dia de la inauguració de la seua fruiteria, envoltat de l’esperit familiar, amb bon ambient, amb el sabor inconfusible del poble i la cultura popular, plenament en valencià. Macedònia ja ha arribat i es troba en el cor de la ciutat de Cullera (la Ribera Baixa), en el mercat municipal, allà on les converses quotidianes prenen forma entre aromes i gustos típicament mediterranis: els melons del Mareny, el peix fresc de la llotja, els cacaus i les olives partides... Magnífics moments, sens dubte, els viscuts en la nova parada regentada per Laura Garcia Català, que tingué el gust d’exposar el meu Costumari de Records entre els productes riberencs més tocats per la vara del bon fer: gin 69 brosses, xocolate de Sueca, oli, licor de sanguinel·li... Tot entre la veu melodiosa d’aquest cantautor d’aspecte descurat però de veu fina com la farina: Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia. Un luxe. És absolutament necessari obrir un espai de reconeixement a tots aquells que emprenen noves aventures, a tots aquells que han travessat el túnel del record per a posar-lo en valor i reivindicar-lo de nou, amb un fort arrelament a la terra i al país. Fabulosa idea, en definitiva, la que posa en circulació aquesta parada de fruita, verdura i producte valencià, gustosa d’atendre el treball dels llauradors de Cullera i la Ribera, que a partir d’ara tindran un espai de referència per vendre els seus productes de proximitat, artesanalment cultivats, sense més intermediaris que la sana i saborosa voluntat d’oferir-los al client en les millors condicions possibles. I també amb l'anunciat repartiment a domicili. Comoditat absoluta. Força i endavant!

El COSTUMARI DE RECORDS al CFPA de Silla

De vegades l’ensenyament es redueix a xicotets actes poc publicitats i amb una càrrega molt forta de gust i sensibilitat. Actes que es mouen sols i que només necessiten empenta i comoditat, unes poques paraules i gràcia per arroves. Dit així pot paréixer complicat però no ho és, certament, tot és molt fàcil quan la gent es mostra tal com és i dóna llibertat a un concepte tan bonic i necessari com el de la qualitat humana. Quelcom així és el que vaig sentir en la presentació d’aquest llibre del qual estic tan orgullós i que té aquest espai digital com la finestra perfecta per a donar-se a conéixer, la meua criatura Costumari de records, editat per 3i4. L’acte, que es va produir al CFPA de Silla, va ser conduït per un d’aquests alumnes conscienciats per la llengua i l’ensenyament, un futur mestre que després d’estudiar durant tot un any el tediós i interminable temari del nivell mitjà de la Junta Qualificadora, va fer honor al vertader motiu de tot plegat, donar-li un ús real a l’idioma, sense artificis ni impostures, amb naturalitat. Evidentment, la música i l’humor de l'amic Toni de l’Hostal contribuïren al bon clima i al somriure desenfrenat, en definitiva a una primera aproximació a un llibre amè i que, ho puc dir sense embuts, farà les delícies dels alumnes adults de l’escola, perquè ells, tot al contrari que jo, sí que han viscut de primera mà els nostres costums més ancestrals, la nostra idiosincràsia com a poble, la tendresa innegable de la cultura popular. Va per ells, doncs. Impossible deslligar-los del futur d'aquest país.

Els tres tenors

En plena actuació

Aspecte del pati de l'escola

Signatura de llibres 

Esteu oficialment convidats a la pròxima!