Aquest
país està mancat de tot, de tot allò que impulse la nostra identitat
col·lectiva, vull dir. Amb els vells referents morts o vilipendiats per la burrera
i la ignorància més cafre, a hores d’ara, com diria aquell, tot està per fer. Però
la realitat és que no sé si és possible. En gran mesura, i aquesta és la gran
desgràcia, no res depén d’aquells que ens esforcem dia a dia per viure en
català, per escriure’l amb dignitat, per defendre’l davant dels atacs sistemàtics
o per estimar-lo, simplement. Hi ha coses, potser massa coses, que no estan al
nostre abast. I al cap i a la fi, la nostra particular lluita per la dignitat d’una
cultura és la que és: invisible, sense retorn i, molt més sovint del que ens agradaria,
boicotejada per les institucions, sobre les quals no afegiré res digne d’una
menció especial perquè, en fi, per a què. Credibilitat, cap ni una. Moral,
zero. Decència, nul·la. Així que sols estem i sols estarem; en un context de resistència
que, de tant en tant, ens permetrà retrobar-nos amb vells coneguts de la literatura
com Antoni Gómez i Vicent Penya, amb antigues companyes de carrera com Isabel Garcia Canet, o amb veus tan noves i tan necessitades en el teatre valencià com
Clàudia Serra. I ací és on vaig... D’aquesta autora, precisament, és el darrer
llibre que m’he llegit: Un estiu. I malgrat que no soc massa aficionat
al teatre i els meus gustos personals vagaregen més per les pantalles de cine
que no pels escenaris, sí que és cert que m’ha fet molt de goig retrobar-me amb
alguns efectes oblidats propis d’aquest gènere: les sorpreses, els trucs, els
somnis o la fantasia manifesta del protagonista principal, si de cas el drama
principal. Perquè aquesta la història. Estiu de 1978. Càmping dels Alfacs. Tragèdia! Més de dos-cents morts com a conseqüència d’una explosió. Una
explosió d’un camió. Cremada, la gent cremada. I un dels supervivents, incrèdul
i perplex. La veu principal del llibre. Pep. Ja dic que soc més aficionat al
cine. No obstant això, si hi ha alguna cosa que destaque de les pel·lícules que
veig, és el guió, els diàlegs, la bellesa del que es considera clàssic perquè mai
caduca, perquè és bo, i perquè els personatges interpreten, precisament, com en
el teatre. M’encantaria, per tot, veure Un estiu al teatre en un futur, m’encantaria
que això fora possible en aquest raconet del país també en el futur, m’encantaria
que el respecte pels creadors fora llei i, com no, m’encantaria que el temps posara a cadascú
en el lloc que li correspon: els artistes al davant d’un faristol, entonant la veu
i les lletres; i els lladres i els delinqüents enfront d’una reixa. Possiblement acabarem
tots cremats. Però com diu Clàudia Serra en la seua obra, les
dents no es cremen. Així que aquests que tant ens menyspreen ara, passaran
pel nostre carrer algun dia...
dimarts, 23 de setembre del 2025
dimecres, 17 de setembre del 2025
El meu nom és Jeremiah
Parafrasejant
parcialment el gran Ortega en un dels seus memorables programes nocturns a la cadena
SER, és meravellós saber que vivim en un món en què moltes pel·lícules
distintes poden ser la millor pel·lícula del món. No una només, moltes. I
encara que això atempte contra tota lògica, aquesta és una total i absoluta certesa.
De fet, si he triat aquesta pel·lícula: Jeremiah Johnson; és perquè és
una de les moltes que poden ser la millor del món. I no per una qüestió atzarosa,
és clar, ni tampoc perquè avui haja transcendit, desgraciadament, la mort del
seu protagonista: Robert Redford, sinó perquè per a mi és una de les pel·lícules
que van marcar la meua adolescència i, posteriorment, el meu romanticisme ja irrenunciable.
No és poca cosa. Un home que marxa a les muntanyes Rocalloses a fer de paranyer,
que s’enfronta a unes terres verges i lliures amb tota la cruesa que això
comporta, que conviu i després sobreviu als atacs dels indis ordinàriament
denominats salvatges i que valora la natura i la soledat com qui valora el pit
i el ventre d’una mare. I entretant, una forma de vida que s’allunya voluntàriament
d’uns cànons segons els quals tots ens hem de sotmetre a unes convencions o a
unes actituds marcades pel proïsme, pel progrés i, en general, per la
mediocritat. El gran Jeremiah! O, si més no, l’empenta per estimar i valorar
allò que encara no ha estat destruït per l’home. Perquè anys després, molts
anys després de veure la pel·lícula, vaig arribar al llibre que li va servir d’inspiració,
Mountain man, conegut en castellà sota el títol d’El Trampero. I
si he de dir la veritat, això encara em va endinsar més en la recerca
de la puresa, l’autenticitat i l’essència de les coses en aparença efímeres però
infinites, d’aquelles que un no sap explicar més enllà d’unes línies com aquestes
que ara clouen entre valls i muntanyes, entre rius i arbres mil·lenaris,
entre búfals, ossos i llops, o entre foc i fum que no és fum, simplement és el guia
del senderi. El
meu senderi ple d’aigua pura, exactament el mateix que encara em fa somiar...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Secretari

- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.