Benvinguts al centre comercial blaugrana

Benvinguts... al centre comercial blaugrana

Bé siga pels llibres, bé siga pel Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta: una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça, avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que tot ho compra i ho difama. «Has vist què costa la samarreta, amic?» em pregunta Toni. «184 euros, ni més ni menys», responc jo. I no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el sentit de la vida.

La prèvia del partit!

Sembla que les grues al Camp Nou
han arribat per a quedar-se

El Madrid és el Madrid

Foto: Huffington Post

No ho diré jo. Mai no ho sentireu de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid. Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat, doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales. Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.

De nou, el miracle!

L’any 1992 jo tenia tretze anys i la veritat és tot el que s’esdevenia al voltant del Barça m’afectava profundament. Per això, quan aquell jugador baixotet i aguerrit que es deia Bakero va enlairar-se per damunt d’aquelles torres alemanyes del Kaiserslautern i va marcar amb el cap un gol impossible i en l’últim minut, no vaig poder reprimir l'esclat d’alegria ni els crits desaforats. Perquè certament, allò no va ser un gol, sinó un miracle que guarde gravat a foc com un dels records més bonics que m’ha regalat el Barça en els darrers vint-i-cinc anys.

Després d’allò, clar, vingué el gol de Koeman a Wembley. I la primera copa d’Europa, i fet i fet l’inici d’una època gloriosa que tingué en Pep Guardiola i en el gol d’Iniesta l’any 2009 un altre dels moments àlgids i inesborrables de la història recent del Barça. Em trobava jo aquell dia al bar del meu amic Ferro, a Tavernes de la Valldigna, i puc assegurar que aquell gol contra el Chelsea, també en l’últim minut i aconseguit per un altre jugador baixotet, fou una catarsi col·lectiva on les abraçades, els besos i els crits eufòrics sorgiren de l’ànima més profunda de cada un dels presents, que n'èrem molts, certament. I al remat, aquell any, el Barça tornà a guanyar una altra copa d’Europa. La tercera.

Tot ho recorde ara, tot just després de viure un altre gol històric i en l’últim minut, tot just després de tornar a emocionar-me amb un Barça destinat al romanticisme crònic. 6-1. Tres gols seguits en els últims cinc minuts. Neymar i, sobretot, Sergi Roberto, un jugador de la pedrera. Perquè remuntades així, tan agòniques i tan tenses, només estan a l’abast d’un club que, definitivament, és més que un club. Som i serem, en definitiva. Un tercer miracle. El miracle! L’heroïcitat. I de nou, els comentaris afònics del mestre Puyal, i els records tendres del meu passat com a culer fidel. I Cruyff, el gran creador, el mite. I també tota la resta de coses que malgrat els daltabaixos emocionals que comporta ser del Barça, confirmen que la sisena copa d’Europa ja és més a prop. I aleshores, aquells que tant lladren perquè no és el Madrid qui protagonitza aquestes gestes hauran de callar. I menjar-s'ho. I tot.

http://www.weloba.cat/audio-la-narracio-de-puyal-del-6-1-deu-es-blaugrana

CONFESSIONS D'UN CULER DEFECTUÓS, Sergi Pàmies (ed. Empúries)

Un llibre que es llig a soles, sí. Tan senzill com això, i tan difícil al mateix temps. A més, un llibre sobre el Barça, o més prompte sobre un culer defectuós que es diu Sergi Pàmies i amb qui m’identifique plenament. Perquè en efecte, jo també sóc del Barça, i de Cruyff, i de Laporta, i de Qatar Foundation si és necessari. Bé, això no. Diguem que sóc del Barça i prou, no sé si defectuós per la meua condició de valencià, però del Barça. Equació perfecta. Un llibre escrit per un autor la fluïdesa narrativa del qual m’ha enganxat des del primer moment, un llibre, no obstant això, que té un defecte: és molt curt. A penes 165 pàgines que es lligen en un bufit i que et deixen amb ganes de més, de més anècdotes curioses, de més ironia i esperit crític, i de més literatura, això per descomptat. Salvant les distàncies, m’ha recordat aquell altre títol també molt recomanable que es diu Febre a les graderies i que fou escrit per Nick Hornby, seguidor entusiasta de l’Arsenal i de les bones històries associades a l’equip anglés, amb tots els seus ídols, els seus mites i els seus partits històrics. Després de llegir aquest Confessions d’un culer defectuós, d’altra banda, queda clar, per si no ho estava ja, que el guru del barcelonisme és i serà per sempre Johan Cruyff, sens dubte l’eix al voltant del qual s’entén la història d’un club que, definitivament, està destinat a ser més que un club, tant per a bé com per mal. Laberint de reflexions que preparen el bon aficionat per al que pot arribar anys a venir amb l’esclat de la globalització futbolística i la política de rendibilitat comercial. Tot un repte per al Barça, que fet i fet, és el resultat d’una estranya conjunció entre romanticisme arcaic i màquina de consum imparable. Encara avui. I els aficionats ho saben, ho sabem. Els aficionats s’ho empassen tot, ja que d’un temps ençà, millor dit, des de Cruyff ençà, l’equip ja no és aquell amb mentalitat derrotista, sinó aquell que guanya i construeix un relat que és propi i de ningú més. I que continue sent així...

Esquerrà

En efecte, ser esquerrà no significa només simpatitzar amb unes determinades tendències ideològiques, sinó que també designa aquell que utilitza la mà esquerra en comptes de la dreta, un aspecte a bastament superat en l’actualitat, però sinònim de subversió fins no fa tant, sobretot en aquells temps opacs on també la lateralitat de cadascú era susceptible de convertir-se en una mena de possessió demoníaca que calia extirpar i corregir. Llarga vida als esquerrans, per tant. I, sobretot, als testimonis vius que encara arrosseguen aquell estigma tan incomprensible en aquest present tan globalitzat. Perquè sí, potser els esquerrans continuen sent avui una minoria arreu del món, potser també continuen patint determinades inconveniències, principalment materials, però al marge de xicotets detalls, fan una vida sense gaires impediments, amb total normalitat, entenent, això sí, la normalitat, com a terme que denota no ser etiquetat com a ésser esquizofrènic, invertit o sospitós de dur una vida sexual diferent de les convencions generals. En aquest sentit, particularment sempre m’ha cridat l’atenció una seqüència de la pel•lícula El nom de la rosa, d’Umberto Eco, en concret aquella en què el cadàver del monjo Berenguer, trobat mort en estranyes circumstàncies, és examinat per Severí l’herbolari i el frare franciscà Guillem de Baskerville. Entremig de la conversa, s’escolen aquestes paraules:

-Era esquerrà, no?

-Sí, sí. Berenguer era invertit en molts aspectes.

Sort, per això, que ja no hi som a l’època medieval, sort que almenys per aquestes terres ja no governa cap dictador analfabet i paranoic capaç de fer efectiva qualsevol teoria desenfocada de la realitat. Sort que hi ha esquerrans tan famosos com ara Barack Obama, Messi o, en un àmbit més casolà, el ja retirat pilotari valencià, Àlvaro de Faura. Maleïda rèmora la que representen aquells que encara avui escriuen amb la mà dreta quan, en realitat, haurien de fer-ho amb l’esquerra, si més no la mà dels qui, curiosament, amb l’avanç del temps i els progressos científics, han arribat a ser considerats més proclius a la genialitat. I tot això tenint en compte que en el llenguatge literari català, ‘esquerra’ o ‘esquerre’ és l’equivalent al terme llatí sinister, és a dir, sinistre o personatge funest que duu o presagia desgràcia. Ves per on.

VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.

Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya, i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba una nova oportunitat de tombar aquesta  barrera invisible entre veïns que molts no hem acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars, Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi, particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova, doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el Barça. Malgrat que això pese a molts.

"Aquí huele mal, huele a catalán"

Ens ho vam passar d'allò més bé

Aparque a l’Albereda. Falten encara dues hores per al partit estel·lar València CF-FC Barcelona. Només baixar del cotxe contemple dues escenes lamentables. El senegalés a qui he donat cinquanta cèntims per ajudar-me a aparcar és humiliat i amenaçat per un individu que reclama la supremacia dels blancs per a treballar de gorrilles. I un poc més avall, de camí a l’estadi, em creue amb una quadrilla ben nombrosa d’estaquirots que avancen al ritme de càntics simfònics i ben elaborats: Es polaco el que no bote, eh! eh!... Durant el trajecte m’he promés que res diferent al futbol em distraurà l’atenció i això mateix li dic a Toni, amb qui em trobe a les portes de l’estadi. Abans d’entrar-hi, però, ens acostem pel monument a l’afició. Pel que es veu, és un moment sublim per als centenars de joves manipulats amb qui m’he creuat al ritme de polaco el que no bote. Ara beuen whisky i altres licors i també entonen tot un clàssic pels afores de Mestalla: Puta Barça, puta Cataluña. De tant en tant, també s’atreveixen amb ritmes complexos i amb lletres amistoses que em colpeixen definitivament: aquí huele mal, huele a catalán. Però després de comprovar que entre tots no en fan un i que, malauradament, el nostre futur com a poble va lligat a aquesta colla d’impresentables, Toni i jo hi entrem. Hi ha prou gent del Barça, la veritat. Però és clar que ens trobem en un terreny poc apte per a exhibir emblemes diferents de la bandera d’Espanya i derivats, a pesar dels molts barcelonistes que s’han atrevit a portar la samarreta amb la senyera, estrangers fonamentalment. El senyor que tenim davant ho deixa clar: el catalufo eixe renegat... La graderia on ens col·loquem és un forn, fa una calor de mil dimonis. I a cada gol del Barça, un personatge assegut a prop nostre descarrega el seu puny sobre la tanca que tenim al darrere. 0-3. De sobte, el miracle. El València fa dos gols en tres minuts. Emoció fins al final, però el marcador no canvia. Un gran partit, en definitiva, cròniques que se m’ocorren per no oblidar-me del futbol i dels costums que l’embolcallen, tant per a bé com per a mal.