Els Ports i la bellesa pregona d'aquesta comarca històrica

Les celebracions sempre són benvingudes, dies de retrobament i tendreses que posen en ordre el tauler dels afectes i activen el goig de vagarejar per la vida i tirar endavant. Que bé. De veres, que bé. Tant de bo les noces d’or se celebraren cada any. I no cada cinquanta. Tant de bo. Hi hauria l’oportunitat, sense anar més lluny, de gaudir a temps complet de la família i d’assaborir, a pleret, les delícies d’aquest país tan nostre que té en la comarca dels Ports l’estampa més meravellosa de quantes es troben els visitants atrets pel cel net i la serra abrupta, que s’enfila terra endins. Arrels maltractades pel desgast de la despoblació, malgrat tot. I, alhora, assetjades pel turisme i la globalització. Tanmateix, fascinants. Ara i adés. Morella, antic poble de pastors, que no perd l’encant tot i l’avanç del progrés, carrers empedrats i porxades medievals, i un passeig cap a la lluna de novembre que conclou quan s’acaba l’olla i les revoltes de la carretera es perden, de bell nou, en aquest poble encerclat pels tres rius ara tan foscos i demà, tan relluents: Bergantes, Cantavella i Calders. D’ací la forma de forca del poble. I d’ací el topònim: Forcall. De carrers senyorials i vells. Arrecerats, a més, per casones immenses i per palaus antics, amb ràfecs a les teulades que antany adquirien les més variades formes segons el poder de la família, i amb portes vetustes de tres batents la majoria de les quals romanen cobertes de silenci, fidels als batecs agònics del present. Amb vida, però. Perquè la remor persisteix. Llarga vida a l'aplec. Veïns que desprenen orgull i identitat, enamorats del seu particular raconet de món, amb aquest accent tan septentrional que distingeix fonemes del català perduts allà on la uniformitat ha completat l’assimilació de llengües i cultures. No ací, però. No a Forcall. Encara no. Poble que conserva, potser, el forn més vell del País Valencià, que s’encén cada any amb motiu de la famosíssima Santantonada, i que és motiu d’orgull per als oriünds, és clar, patrimoni en viu, amb una plaça major enorme on els xiquets encara hi juguen i caminen de la mà dels seus pares, a la vora d’aquest ajuntament amb campanes que ressonen cada hora com avisant de la profunditat solemne de l’entorn i del paisatge. És el preàmbul, de fet, de tot el que s’obri als nostres peus, de la bellesa pregona d’aquesta comarca històrica. Allà on hi ha, també, el Santuari de la Balma, colgat entre parets de roca, referència indiscutible de rituals esotèrics i morbosos exorcismes practicats fins ben entrat el segle XX. Actualment, una finestra a la immensitat i als fums que encara emanen de la minúscula població de Sorita, situada allà dalt d’aquell turonet abancalat tan bonic i tan extraordinari. I enfront, un poble encara més minúscul, el més menut, diuen, d’entre tots els pobles valencians: Palanques. Perquè no m’ho vull perdre, això. Així que allí que penetrem a la recerca del silenci embriagador i lliure, amb tots els trets de la mort més preciosa i més digna, per a més contradicció: campanar que s’enlaira, i marges de pedra seca, i una porta que grinyola, i les teulades del passat, liquen pertot, solsides inquietants. Hortetes que rebroten enmig de la terra fèrtil. I un caminal infinit cap al no-res del qual és impossible deslligar-se per bé que el present situe el tràfec i la vida a l’altre costat de les muntanyes... 

 

TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)

Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes: antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze, començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer, l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix, i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet, sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats. D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència, escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant. Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com per a mal.

Perdre la pedra

Sent molt parlar, darrerament, de la pèrdua de motivació en aquest o aquest altre treball, que si les coses ja no són com abans, o que si els problemes són molt grossos, o que si seguim així, ho tenim ben magre, que açò no pot ser i tot això, i allò. Però no. Jo no m’ho crec. I menys encara pel que fa al meu treball particular: la docència. O l’ensenyament, en general. Allà on, per desgràcia, molts discursos i converses de coneguts, companys i gent del ram desemboquen, sovint, en el de sempre, això és que no hi ha respecte i que n’hi ha molts, d’estrangers, altrament dit immigrants. Com si el missatge xenòfob de certa púrria nacionalista espanyola haguera penetrat, de ple, en els sectors que més conscienciats haurien d'estar contra les mentides, les fal·làcies i els arguments de pacotilla. O de merda!, amb perdó, arguments de merda, que no deixa de ser el mateix. De veres, quin avorriment! I mira que la recepta és fàcil: gaudir del treball que un desenvolupa. Perquè, en cas contrari, el problema no és la manca de respecte dels alumnes, molt discutible, per cert; o la llau d’immigrants que hi arriba i hi arribarà en un futur, tant si ens agrada com si no; sinó la manca de vocació o de passió per allò que un fa dia rere dia i per la qual cosa rep un estipendi. En altres paraules, que si un no treballa a gust, o no creu en el que fa, té moltes més paperetes d’acabar en les xarxes dels discursos populistes i d’odi. Així que millor, si és el cas, que tal individu es dedique a una altra cosa. Al que vulga, però no a ensenyar. Això no. Per favor. Perquè ja està bé. Tanta excusa i tanta llet. Alguns, a més, aprofiten l’ocasió per a col·lar el tema dels beneficis de l’ensenyament privat o concertat. Però tampoc, ja que a hores d’ara, tocada en el meu cas la vintena d’anys en el món de l’ensenyament, encara no he vist cap evidència que demostre que allò privat és millor que allò públic. Ni una! Ni una! Tot el contrari. De fet, l’única diferència que he percebut al llarg de tanta anys de dedicació és que en el sector privat hi ha molta por, és a dir, molta por a barrejar-se amb allò que ells qualifiquen despectivament com a moros, rumanos, negres, chinos i qualsevol altra figura humana que no siga espanyola. I davant d’això, el sector públic de l’ensenyament resisteix. I amb la cara ben alta. Motivacions al marge. Perquè aquesta és l'altra. La motivació. En aquest sentit, puc dir que antany, en el món de la pilota valenciana hi havia una expressió que definia molt bé tal estat de pèrdua d'aptituds, una expressió que com tantes altres ha ultrapassat la frontera del joc i que s’ha instaurat en el llenguatge popular: perdre la pedra, equivalent en certa mesura, a perdre el pols o les capacitats per resoldre problemes i superar dificultats, exactament com la figura del feridor ben entrat en anys incapaç de clavar la pilota de vaqueta en ple centre del dau. A ensenyar, doncs. I la resta, falòrnies del progrés.

Logotip

Logotip nou

I, mentrestant, les aigües en el món de la pilota baixen tèrboles, com sempre. Un microcosmos realment amenaçat per l’imperi de la uniformitat que ara, com sempre també, per altra banda, sembla pujar-se al carro del progrés i les tendències renovadores imperants, si és que es pot dir així. Renovadores. Palmari és, per exemple, l’ànim de les elits governants de no deixar cap canya dreta, que no a dretes!; maniàtic el fet d’amagar qualsevol engruna d’identitat col·lectiva, per minsa que siga. I ridícul i patètic a més no poder el canvi d’imatge en el logotip de la Federació de Pilota. Un logotip, per cert, altament consolidat al llarg del temps i que no discutia ningú, per bé que tinguera com a emblema principal les quatre barres sense blau que tanta urticària provoquen en algunes ments retrògrades d’aquesta part de la Mediterrània. Històric i simbòlic, si més no, era el logotip. Però ara, ja no. Ara és de riure, quelcom paregut a la lletra comic sans que els xiquets utilitzen en les seues presentacions del col·le. Un logotip de primària, certament. Creativitat? Va, per favor! Ja posats, podrien haver afegit una cara somrient en el cor de la pilota. O jo què sé. Un dit en comptes de cinc, a mode de peineta o de botifarra, cosa que haguera sigut molt més eloqüent si del que es tractava, al remat, era de marcar territori i d’enviar a fer la mà tots aquells que han tractat de dignificar la pilota en els darrers anys. Per a què, tant de subterfugi, al cap i a la fi? Es pensen que ens xuplem el dit? No, no ho crec, malgrat tot. Perquè ací, el que passa en realitat és que mentre alguns es distrauen fent favades o arreplegant misèries, els trinquets decauen i la pilota agonitza. I a més a més, de manera oficial, al compàs, —i al dictat— d’una quadrilla insensible d’arribistes i polítics de pacotilla que, en essència, ni seran transgressors, ni renovadors, ni intel·ligents, ni res de res. Simples flarots obedients a les ordres d’un torero franquista que els farà, de tant en tant, palmadetes en l’esquena a fi que tot continue submergit en la genuflexió més absoluta. Nyas! Una pel·lícula que, sovint, reglota com l’allioli, ben coneguda. Així que res de nou. A remar toca. Bon profit, cavallers!

Logotip històric

Pas de carro

És un tema inesgotable. De fet, jo pensava que ja no hi tornaria més ateses les reflexions que ja vaig fer temps era temps sobre alguns dels seus detalls. Però no. Les portes de cases populars m’encisen i deuen ser quelcom així com una espiral, que roda i roda tot deixant al descobert badalls per on s’escola el temps passat i, de retruc, la literatura de caire costumista, diguem-ho així. Des de la seua robustesa i grandària fins el conjunt de components que les distingeixen d’altres portes més modernes i, sobretot, molt més convencionals. Portes d’antany! Ausades que sí. De fusta massissa i, en alguns casos, revestides de xapa. Amb reixes, per a més inri, que marquen el contorn del que en castellà se’n diu postigo i, en valencià, portella. Sí, home, sí. Allà per on s’atansava, antigament, la típica dona ben entrada en anys per veure passar la gent del carrer; o allà on es col·locaven arrenglerats aquells caixons de taronges, de melons, o de verdura, que s’oferien pròxims i barats a qui es mostrava encuriosit pel gènere fresc de temporada. Què no dir-ne! Portes impressionants que, sovint, s’obrien de bat a bat perquè es ventilara la casa, o perquè hi havia un dia de festa en el poble, què en sé jo, el dia del sant, la processó, i tot això, i allò. I que una vegada obertes permetien veure l’abast i la profunditat d’un habitatge que arribava fins al corral. Heus ací. Fins al corral! Perquè jo em vaig criar en una casa així. I supose que, per això, em copsa tant descobrir ara nous detalls que van més enllà de la porta en si, que arriben, si més no, fins a la mateixa vorera que s’obri al davant mateix de la frontera. M’ature, en aquest sentit, en un carrer de poble, en un barri d’eixample on les portes d’aquesta mena representen un aparador per al passejant inquiet, de tinta present. I una vegada allí, comence a fer fotos davant l’atenta mirada d’aquell veí que em mira sense poder dissimular el que pensa en realitat: «què fa este?». Però el que faig és molt senzill. Fotografiar la vorera, tan sols l’espai de la vorera que delimita i perfila l’espai de les portes, algunes d’elles ja, per desgràcia, modificades, reduïdes o directament, substituïdes per altres més sofisticades. Però a qui pretenen enganyar amb tanta modernitat! No a mi, per descomptat, tampoc a ningú dels qui busca vestigis de la vida tradicional i agrícola entre les estampes del present. Perquè la vorera les delata, de fet. Voreres senzilles i amb lloses més o menys convencionals que quan arriben a l’entrada d’una casa muten en llambordes de pedra roja definitòries de l’antic pas de carro. Ni més ni menys. El pas de carro. I és curiós, de veritat que ho és. Perquè ací és on entra la percepció moderna de l’estètica i la decoració, algunes, poques, conservades tal com eren; algunes altres, la majoria, recobertes amb formigó o colgades sota l’imperi de la uniformitat. Retrat fidel de la transició a un present que mai no acaba de soterrar l’herència del que vam ser i ja mai més no tornarem a ser.

Pas de carro colgat
amb porta moderna desplaçada respecte 
de l'antiga 

Pas de carro colgat pel formigó

ROCKY (1976)

Jo no sé les vegades que hauré vist aquesta pel·lícula, però moltes, moltíssimes, tantes que, com em passa amb algunes altres de memorable solatge, he incorporat ja els diàlegs al meu dedins, apresos de memòria i convertits en la quotidianitat del meu vagareig per la vida. Parlar avui de Rocky, per tant, una pel·lícula de 1976, pot resultar agosarat, ja s’ha dit de tot!, però és que és tan bella i tan humil que no puc estar-me sense revisitar-la de tant en tant. És tendra des del principi fins al final. I sí, supose que part de la culpa la té una banda sonora meravellosa, o uns escenaris inoblidables, o què en sé jo, un guió magistral a càrrec d’un actor porno en potència que se la va jugar apostant a tot o res. Sylvester Stallone. Potser l’única obra mestra de la seua filmografia. Sí. L’única. Perquè després intentà repetir l'èxit, però ja no res fou el mateix, ni de bon tros. En cap ocasió, ni tan sols en Acorralado, va superar aquest seguit d’escenes entranyables mereixedores de l’Oscar a la millor pel·lícula, des del plànol inicial, amb la figura icònica d’un Jesucrist presidint un combat; fins al passeig amorós per una pista de gel tancada i solitària. Amor reclòs en un puny de timidesa. Silencis eterns. I de regal, una ciutat decadent, tèrbola i fosca. Carrers banyats. Llums tènues. I ell en el cor de tot plegat, sobretot ell, que no és un simple cobrador de préstecs, ni tampoc un boxejador mediocre, sinó que és un home del carrer que no sap cantar ni ballar, que només sap, de fet, rebre amb el cap i descarregar amb l’esquerra, un home crescut a un suburbi en el qual s’amaguen personatges extraordinaris i virtuts no menys extraordinàries com ara la sinceritat i l’honestedat, la franquesa i l’amistat incondicionals. Rocky va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, en efecte. I no m’estranya. La ficció, de vegades, és tan real que no hi ha diferència ni contrast. I un s’identifica tant que no pot deixar de recordar alguns fragments que s'engronsen entre la senzillesa i la complexitat dels antiherois: «avui és el Dia d’Acció de Gràcies», diu Adrian. Contestació: «per a mi, és tan sols dijous». Així que, en definitiva, una pel·lícula no és bona només quan fa plorar, és bona quan perviu en l’imaginari col·lectiu. O en l’imaginari de cadascú, més aviat. Si fa plorar i, a més, hi perviu, ja estem parlant d’una altra cosa. Una obra mestra. O potser és que visc ancorat en el passat. O que guadisc amb aquestes odes d’humanitat que ens ensenyen el camí i que, simplement, ens falquen en les nits tranquil·les de la vida.

Llibres de vora mar

I al capdavall, resulta que ho tenim a tocar, producte d’un simple passeig a vora mar. Estiu rere estiu. Un gran onada de sentiments i literatura propietat efímera d’aquells que l’acaronen i la comprenen, que la valoren i que, de tant en tant, també la recomanen. Perquè no tot és un castell d’arena, ni una exposició gratuïta al sol abrasador, ni tampoc una passarel·la de cossos esculturals o d’estomacs agraïts. La gent ganduleja, en efecte, però també llig. I a banda, basteix una biblioteca a l’aire lliure que cal aprofitar per descobrir noves lectures o per revisitar algunes altres, o tot plegat per reviscolar un hàbit molt capaç de sobreviure en aquest món aparentment tan apàtic i tan assimilat a les tendències banals i globalitzades. Diuen què. Però hi ha vida més enllà de la frivolitat imposada pel progrés. I en sobra tan sols amb un esguard furtiu, tot just el que separa la curiositat innata de la vaguetat imposada pel present. Lletres manuscrites! I aleshores, els títols s’acumulen sota la mirada atenta del caminant discret però conscient de l’espectacle. Jo mateix.

Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens, de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també, a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la vora del mar.

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.

Temps convulsos per a la pilota

Conclou una nova edició del Campionat Individual de Pilota Valenciana sense alteracions de l'ordre establert. Per una banda, Tonet IV continua el seu regnat incontestable en la modalitat de raspall. 25-5 contra Ivan. Per una altra, Puchol II prosegueix el seu camí triomfant en la modalitat de l'alt. 60-35 contra Pere Roc II. Quatre i sis títols, respectivament. L'un, el del Genovés, imbatible ara per ara, segur i convincent, digne fill del seu poble. L'altre, el de Vinalesa, fort com un bou, de vegades discutit sobre les lloses, però sempre victoriós. Sempre. Així que molt hauran de bregar els futurs aspirants al tron si el que pretenen és derrocar aquests bàrbars de la vaqueta tan consolidats i tan decidits a fer història. Perquè tots dos estan en plenitud. Colp a colp malgrat les adversitats que s'albiren en el món sovint canviant de la gestió i la pilota a nivell professional.

Uns temps convulsos, a tot açò. En part, perquè el joc no reviu: cap de les dos finals presentava el trinquet ple. I en part, sobretot, pels nous aires que arriben des dels despatxos i per la nova, -o vella!-, manera amb què alguns pretenen dirigir un joc ancestral en crisi permanent com a producte del progrés i la globalització imperants. Incertesa. Aquesta és la veritat. Incertesa. Perquè no sé jo si la pilota es pot permetre el luxe d'atendre, ara per ara, eixides de coet borratxo. No sé jo si està en condicions de tallar una tendència que, almenys, cobria l'expedient i atenia a raons, diguem-ne, d'urgència, si de cas, més adaptades a una realitat que sí, no diré que no, devia ser difícil per als jugadors, fins i tot miserable, però que era l'única possible. L'única. Cal tenir-ho clar, això. L'única. Malgrat el preu de les entrades per a les finals, al meu paréixer elevat i injustificat. Tot i que ara, com se sol dir, ja impossible de criticar. Destrucció total. Fundació castrada. Treball a llarg termini? Això per a què. El que importa, al capdavall, és l'ara i l'ací. Avui un 10% més de jornal i demà ja vorem. I qui vinga darrere, que reme. Sens dubte, una magnífica manera d'acabar amb qualsevol engruna de col·lectivitat i futur. I, sens dubte, també, una filosofia de treball molt lligada als designis de la política institucional recentment instaurada en aquestes terres tan proclius a renegar de la seua identitat. Però bé. Això és el que regirà la pilota professional en els pròxims anys. La bufa la gamba, de veres que sí. O el que és el mateix: problemes vingueu, que això ho pague jo! El de sempre!

Allí estarem, en qualsevol cas. Amagats, de tant en tant, en algun racó remot del trinquet, atenent la deriva mortuòria d'un joc que sempre estarà per damunt de les obscenitats que el ronden i que alenarà per bé que l'agonia l'ofegue i no el deixe respirar. Ni que siga de rebot o de carxot. Els uns colpejant la pilota, els altres escrivint sense parar i sense perdre de vista l'últim reducte de la nostra diginitat com a poble.

Cartell

Encara que forma part d’un simple cartell, cal fixar-se detingudament. Perquè ni és simple, ni es pot passar per alt. Fem-ne una anàlisi, per això. Pel que es veu, a Catalunya es jugava a pilota. I hi havia soldats que guardaven pilotes entre les seues pertinences. Però bé. Tot això és secundari, almenys per a mi. Perquè si hi ha una cosa que sobta de cartell és allò que sovint passa desapercebut, un detall en aparença intranscendent que, en els temps que corren, caldria valorar com correspon. I no, no es tracta de la pilota descosida i desfeta, res més lluny; ni dels participants en l’acte, tot gent de dilatada trajectòria en el camp de la pilota, tampoc; ni tan sols del títol del llibre, suggerent i sense pèls a la llengua. No. El que sobta és el suport institucional. Que sí, que es tracta de la Generalitat de Catalunya, cosa lògica i normal si es considera que l’acte tindrà lloc a Barcelona; o de la Universitat de València, que trobe que haurà finançat la publicació; o de l’editorial Això és com tot, impulsora del projecte... Però és que al cartell també apareix la imatge de la Generalitat Valenciana. I això, més que qualsevol altra cosa, és l’extraordinari. Perquè, sens dubte, prompte passarà a millor vida, com una mena de símbol del que fou i ja no serà durant els pròxims quatre anys, això en el millor dels casos. De fet, ens trobem davant d’un dels darrers cartells amb tal segell abans que les institucions valencianes caiguen, de manera incontestable, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i més lamentable, per no dir el més infame. Tal dit, tal fet. A picar pedra, per tant. O a escriure sense parar. No debades, també és cert que en la foscor i en la resistència és on millor es crea. I sense ningú a l’altre costat fent compliments hipòcrites i innecessaris. Directes i sense embuts. La broma se ha acabado, bramen. O no ha fet més que començar, es podria dir. Així que prenguen seient, agafen un bon paquet de borles i gaudisquen vostés de l’espectacle. Entreteniment assegurat.

Llums i ombres del Mundial de Pilota d'Alzira

Aquests dies s’ha celebrat a Alzira el Mundial de Pilota i, en general, doncs això, puc dir que ha estat tota una festa, una iniciativa gustosa dels estaments organitzadors i una aproximació dels veïns de la ciutat a aquest joc popular sovint incomprès i desatès. He estat prou atent al desenvolupament de les partides disputades, per això. I la veritat, m’ha agradat saber del funcionament d'algunes modalitats que desconeixia parcialment o per complet i que, sovint, m’han fet pensar que sí, que de vegades és possible i que la pilota té futur, ni que siga a nivell internacional i gràcies a uns jugadors tan diferents entre si com els de Països Baixos i Puerto Rico, per exemple. Espectacular el One Wall, per cert, com espectacular també el Joc Internacional, amb permís de les Llargues, per descomptat. Encantat, a més a més, de comprovar com aquestes modalitats són practicades arreu del món, des de Colòmbia i Equador fins a Itàlia i França, per citar només alguns dels països participants, que hi ha hagut més, de veres que sí: Xile, Paraguai, Bèlgica, Anglaterra, i un llarg etcètera. Això per no parlar d’Euskal Herria, és clar, de qui un servidor ha sentit enveja sana no només per les ganes de competir demostrades pels seus integrants, sinó per la sensació constant de veure-hi reflectit un sentiment de país que ací no existeix. Ni ganes, tampoc, que diria aquell. Es podria dir, fins i tot, que alguns s'han trobat estranys defensant la Comunitat, i no Espanya.

Però bé. Això és el que ve ara: les crítiques, altrament dit les visions allunyades dels triomfalismes derivats d’una cita que, una vegada més, demostra que els valencians passegem pel món malbaratant oportunitats d’or. El Mundial d’Alzira podria haver servit, de fet, per promocionar la pilota valenciana en tot el seu conjunt, per a donar-nos a conèixer no tan sols a Europa i al món, no, sinó a casa, sobretot. Però res, la veritat és que això no s’ha vist enlloc. Deixant de banda els horaris matinals i entre setmana, que no els he entès de cap de les maneres i tampoc he trobat ningú que m’ho explique, hom podria haver inclòs en el programa alguna partida extraordinària per algun trinquet de la comarca de la Ribera o de la Costera, bé fora del raspall o de l’escala i corda. Però no. No res. A penes una cerimònia inaugural en el trinquet d’Alzira que alguns dels participants en el Mundial, encara deuen preguntar-se per a què s’utilitza. I no només això. En l’apartat estrictament local, cal destacar certes disputes internes que, tot i que han passat desapercebudes per al públic en general, no es poden deixar de banda, com ara el fet mateix que el president de la Federació de Pilota Valenciana haja exercit també com a entrenador del combinat autòcton. Incomprensible, certament. Com incomprensible, també, ha estat l’absència d’un referent en el frontó valencià, l’almussafenc Lluís de la Vega, tot i que sobre el cas sempre es podrà dir que forma part de la normalitat a què aspira qualsevol esport, vull dir, la normalitat a què aspira un esport on aquestes coses, sovint, passen. Resultat, però, el pitjor possible, perquè si no convoques al millor en la modalitat autòctona, per a més inri, uns bascos semiprofessionals et poden guanyar, com així va passar. I punt.

Del que no puc parlar com si fora una polèmica normal, en canvi, és de l’ús gairebé generalitzat del castellà per part de l’organització, un aspecte que m’ha incomodat enormement i amb el qual he sentit vergonya aliena. I no, en aquest assumpte no cola l’argument de la internacionalització, a quin sant va a colar un argument tan mediocre! Perquè aquest és un tema que no admet discussió, almenys per a mi: la llengua es defèn o no és defèn, sense postures intermèdies. O t’ho creus o no, en definitiva! I, pel que es veu, hi ha gent en aquest món aparentment tan valencià que, en efecte, no s’ho creu. A qui corresponga, doncs. Perquè em dol, de veres que em dol. I ho havia de dir de la mateixa manera que dic algunes altres debilitats que ha manifestat la gent assistent a les partides: mancança de graderies en les modalitats de frontó i de llargues, absència d’algun establiment ambulant per a servir refrescos i menjar al públic assistent... I altres qüestions de menor importància que, d'alguna manera o altra, han embafat les virtuts d’una convocatòria mundial interessant i engrescadora. Fins a la pròxima, doncs. I enhorabona als vencedors, evidentment. Perquè això no ho havia dit encara: amunt el País Valencià!

Joies que no s'acaben: El verí del teatre, de Rodolf Sirera

Foto: Esclafit teatre

De tots els gèneres literaris existents, el teatre és el que menys rellevància té a la meua trajectòria. No diré que no m’agrada, perquè tampoc és això, però sí que és de veres que, en general em costa i de vegades, fins i tot, em resulta pesat. Supose que això es deu al fet que exigeix un nivell de concentració major o, jo què sé, potser és, també, que quan entres en una sala ja no pots abandonar-la com per exemple sí que pots fer amb una novel·la. Així les coses, tinc records funestos sobre obres de teatre en què el temps no avançava i en què tota l’escenografia se m’apareixia com un interminable compte enrere. A tall d’exemple, recorde una obra de Shakespeare que vaig veure en el Globe Theatre de Londres: The king Lear. I vosaltres direu: no et va agradar? Com pot ser, això? Doncs no, la veritat. No em va agradar. En primer lloc, perquè durava tres hores i mitja; en segon lloc, perquè la majoria dels assistents estàvem de peu; i en tercer lloc, perquè el meu anglés és de guarderia i malgrat haver-me llegit el llibre prèviament, no tenia, ni tinc, la capacitat de seguir una obra de tals característiques, tan culta i tan rematadament dirigida avui a un públic entès o, en tot cas, predisposat als aplaudiments i els víctors perquè sí, perquè toquen, o perquè, ves a saber, tot s’esdevé on s’esdevé, és a dir, a Londres i al Globe. Quasi res porta el diari.

En qualsevol cas, això és el que n’hi ha i, a fi d’evitar tals experiències, sempre hi haurà opcions intermèdies, com ara el teatre dirigit als estudiants. Que sí, que és molt més curt d’extensió, i que algú podria dir que no és res de l’altre món i que, en alguns casos, pot resultar infumable, però que al remat, sí, és clar que sí, ofereix espectacles certament atractius i que, a més, enganxen els adolescents, que no és poca cosa, la veritat. No descobriré ara, en aquest sentit, una obra com El verí del teatre, de Rodolf Sirera, però és que resulta que l’última versió de la companyia Esclafit teatre és espectacular, amb variacions magistrals sobre el guió original. Espectacular! I que conste que no ho dic jo, això, que també, sinó que ho diuen, sobretot, els alumnes, 17-18 anys, encantats després de la representació i convençuts que sí, que ara sí, que ara sí que es llegiran el llibre. Alerta! Perquè la jugada és bona. Tot, a més, dirigit amb una professionalitat absoluta i amb pocs elements sobre l’escenari, tan sols una butaca i un sofà d’època rococó, a banda d’una tauleta a mode de moble bar. Dos actors, només. Joan Nave en el paper de Marqués i Tomàs Mestre, que interpreta Gabriel de Beaumont. I ja amb tot preparat, doncs això: a gaudir. Allí tots ben clavats en el misteri de tot plegat, seguint amb atenció cada detall, cada paraula, cada gest. Final sorprenent. I amb tertúlia inclosa dels alumnes amb els actors al voltant del llenguatge teatral i la fina línia que separa la realitat de la ficció. Què més es pot demanar? Un detallet: si, a més a més, l’obra es representa al teatre el Raval de Gandia i això serveix per fer un passeig per la ciutat ducal i un recorregut posterior en autobús per les comarques centrals valencianes, crec que el cercle és perfecte. Així que tornarem. Per descomptat. Ni que siga per reiterar les gràcies a la gent valuosa que treballa incansable per la nostra literatura i fa una virtut del drama, del teatre, vull dir, o del gènere, més aviat, o de la incansable joia de viure, crear i fer feliç al públic més exigent i alhora, més complicat: l’adolescent.

Foto: Esclafit teatre