Espanya

Alguns preguntaran: això encara va per ahí?? I de seguida els altres respondran: doncs clar que sí, no ho sabies? Aleshores, aquells que preguntaven entre estranyats i sorpresos, exclamaran: Sí hoooome! I és que, en efecte, en aquest país tan modern, tan europeu i tan irresistiblement atractiu per als turistes, encara subsisteixen dos programes de televisió denominació d’origen nacional com Tendido Cero, dedicat al món dels bous i la lídia; i El día del Señor, que retransmet una missa des d’algun racó recòndit i feréstec de la geografia hispana. Un serial, agrade o no, caduc, que demostra el que realment aquest estat espanyol tant preocupat per l’economia global exporta a l’exterior, això és, folklore i religió, per a no variar massa, per a exemplificar, al cap i a la fi, que hi ha certs costums que no canvien per bé que governen els uns o governen els altres. Senzillament, perviuen perquè sí, més o menys com la monarquia. I punt. Perquè no es queixe ningú, perquè tot continue sota un estat de coses primitiu i sota els valors que infonen les altes esferes d’aquesta antiga i desfasada pell de brau. És l’antiga recepta, invariable al llarg del temps, capaç de competir cos a cos amb la investigació amb cèl·lules mare i amb l’homologació dels matrimonis gais. Espanya. Ni més ni menys.

SOMIANT AMB ALEIXA, Mercè Climent i Francesc Mompó

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment: Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies.

Muixeranga

En gran mesura, era inevitable no fer cap referència en aquest costumari a una festa recentment declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, la processó de la Mare de Déu de la Salut, al poble d’Algemesí, un acte d’inconfusible sabor popular que conjuga el famós ball de valencians, altrament dit de la Muixeranga, amb altres no menys emotius com els bastonets, la carxofa, els arquets, els pastorets, els tornejants o el bolero. En conjunt, un seguit d’imatges costumistes que són acollides per un poble enfervorit que trau les seus millors gales per a l’ocasió, el dia vuit de setembre, amb els carrers plens, amb els balcons adornats amb cobertors d'excel·lent manufactura. Amb els bars plens. Algemesí, ni la pols que plegues del camí, és avui un mena de refugi per als amants de la tradició, un poble de La Ribera del Xúquer on, de tant en tant, també es representen espectacles teatrals digníssims, i valencianíssims, adreçats als més menuts: la pelitrúmpeli, sense anar més lluny, un clar homenatge a aquesta joia musical del grup de folk Al Tall i, tot plegat, una peça feta amb molt de gust on tenen cabuda la mateixa muixeranga, amb la seua dolçaina i tabalet, la imaginació infantil i algunes de les cançons de bressol més conegudes per aquest racó de la mediterrània: la meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. Fa goig trobar-se, de vegades, amb sorpreses que s’escapen de la sintonia macabra d’aquest país meninfot on qui no corre, vola; on el costum fa llei; on, gairebé, per imperatiu, més val manar que ser manat. Que trist, al cap i a la fi.

Fira de Nadal

Ben mirat, el tema de les fires d’atraccions que s’hi munten per Nadal, comença a ser preocupant. Totalment desfasades i mancades de qualsevol criteri que no siga l’econòmic, mostren a hores d’ara unes imatges decadents i molt grotesques que denoten uns símptomes inequívocs d’extinció immediata. I a més a més, cares, molt cares, gairebé impossibles, més encara tenint en compte l’espectacle que donen algunes de les atraccions principals. El tren de la bruixa, per exemple, és ara un passatge tenebrós i interminable, quinze voltes més o menys, on s’hi reparteixen globus amb els quals pegar, pegar, sí, a personatges animats com Dora l’exploradora, Winnie Poh o l’infatigable Micky Mousse. Venga, venga a pegar al culete de Dora, criden des de la taquilla. Això per no parlar de la imatge transgressora de veure un Pare Noel fumant un caliquenyo a l’entrada del túnel per on passa el tren. Increïble. I mentrestant els més menuts van pegant, un poc esglaiats també perquè, de tant en tant, se’ls hi tira aigua o són ofegats amb boira artificial, fum lacrimògen, dirien alguns. Un martiri que costa tres euros en el millor dels casos; o sis, si el pare o la mare hi acompanyen al menut. Nou, si tots dos decideixen pujar-hi per si resulta necessari... Abans, en canvi, costava deu duros, això és cinquanta pessetes, trenta cèntims d’euro, i almenys apareixia i desapareixia una bruixa amb una granera de palma que donava un poc d’emoció a l’assumpte. És cert que també s’havia d’aguantar la cara de gos del personatge que atenia la taquilla, però bé, al cap i a la fi, era més barat i, en certa mesura, més compassat amb l’època. Avui, per això, a les fires es continua fumant. I de quina manera! No és estrany veure taquilles transformades en cendrers ambulants. Com tampoc és estrany veure anuncis de tabac de l’any de Maria Cristina en els anomenats scalextrics per a menuts. Clar que per a scalextrics, els cotxes de xoc, indiscutibles reis de la fira que continuen sent els primers a obrir i els últims a tancar, capaços de combregar al bell mig de la pista les més pintoresques i variades figures mundials del poble corresponent. I amb una música que, en fi, millor deixar-la córrer. Insofrible, certament.

Sèquies

En efecte, l’ús de l’aigua per al reg és una qüestió delicada que ha provocat nombrosos enfrontaments al llarg del temps. De fet, encara avui és un tema d’un marcat caràcter demagògic que enfronta, fins i tot, comunitats autònomes amb interessos i negocis de diversa magnitud i consideració, mai relacionats amb el camp a tot açò, com ara el derogat Pla Hidrològic Nacional (PHN). Deixant de banda però, la història i les diferents corrupteles que es deriven de tot plegat, el cas és que durant molts anys les disputes entre la classe política han amagat també una sèrie de detalls molt poc interessants per als qui només veuen el camp i, sobretot, els seus usuaris, com un conjunt de votants fàcilment accessible. L’ofici de regador, sense anar més lluny, ha desaparegut ja en moltes comarques sense que això represente cap drama nacional. I, avui, les sèquies vives per les quals baixa aigua neta ja només perviuen en algunes petites bosses d’horta que resten al nord de la ciutat de València. I no sense problemes, tot siga dit de pas. Algunes d'elles s’han recobert de formigó, deixant enrere, de retruc, el seu aspecte feréstec i ancestral: de terra. Es pot dir, al mateix temps, que en gran part del país, les sèquies s’han convertit en canals secs on s’acumulen restes i més restes de terra, deixalles i porqueries diverses. I d’altra banda, des de la irrupció massiva, i abusiva, del reg per degoteig, aquesta xarxa d’artèries interminables herència rica del món àrab, també s’ha fet malbé o, directament, ha estat destruïda atenent la seua nul·la funcionalitat actual. El sistema del reg per degoteig, discutible de totes totes, ha comportat alhora que costums antany tan saludables i refrescants com banyar-se en una sèquia o en una bassa de camp s’hagen perdut sense remei. I a més, també ha provocat un oblit sistemàtic d’aquelles estampes bucòliques com la d’un regador intentant refrescar un meló o una cervesa al bell mig del discórrer de l’aigua. Resulta molt trist, també, comprovar la pèrdua de certes rutines pròpies dels llauradors que necessitaven regar, com se solia dir, fora de tanda: en aquest cas es regava de nit. I és, en gran mesura, patètic, que molts d’aquells plets que han fet famós aquest Patrimoni de la Humanitat que és el Tribunal de les Aigües de València, hagen quedat reservats per a les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez. O per als turistes, en tot cas. A hores d’ara, després de tot, pocs són els que s’encurioseixen amb l’etimologia del terme sèquia, procedent de la llengua àrab (saqiya), excavació llarga i estreta revestida de pedra o rajoles. Com també són pocs els joves valencians coneixedors que una de les sèquies emblemàtiques de la comarca de L’Horta, Mestalla, dóna nom a l’estadi del València C.F. O que abans es regava a manta. O que es regava en qualsevol cas. O que, en definitiva, els veïns d’aquestes terres, ara tan mecanitzades i tan abandonades, teníem un patrimoni molt valuós que s’ha deixat arrastrar, de nou, per aquest mot tan banal com proporcionalment perillós: el progrés.

Collidors

Potser encara succeeix per algunes contrades eminentment rurals, potser, però és un fet que el costum de reunir-se en un lloc, diguem-ne emblemàtic, per formar les quadrilles de collidors de taronja ha desaparegut ja en les mitjanes i grans ciutats d’aquest país. En aquests indrets, de fet, el que s’estila ara són punts de reunió més impersonals i, per descomptat, més desemparats, com ara mercats d’abastos i fantasmagòrics polígons industrials. Per al record queden, per tant, aquelles estampes melancòliques dels collidors esperant a ser llogats en algun bar càlid i amb un inequívoc regust d’abans, allà on els cafès adquirien un sabor especial i els anisets permetien entrar-hi en calor mentre una boirina de fum sobrevolava per l’ambient. L’Associació de Caçadors, a Sagunt (Camp de Morvedre), per exemple; o el bar del trinquet, a Alzira (La Ribera), tots dos espais de concurrència popular on els homes encaraven una dura i sacrificada manera de guanyar-se la vida: el camp. Avui, és evident, les coses han canviat. O més aviat, s’han transformat. Les quadrilles, pel que es veu, ja vénen formades amb anterioritat. Sovint les componen homes, i també dones, carnassa de l’explotació laboral, transportats als horts en massa i en velles furgonetes on no destaca més que la transhumància humana que tots porten al damunt. Poques bromes, en definitiva, regala un present que esborra anècdotes com la d’aquell jove adolescent que es dormia a propòsit per tal de fer tard al lloc des d’on es formaven les quadrilles. Ja t’has quedat fora!!, li cridava sa mare en veure'l tornar. Però tant li feia, m’ix, m’ix, per una m’entra i per l’altra m’ix. Ell fugia, amb un somriure sorneguer esbossat als llavis, mentre la mare, pobreta, continuava blasfemant i repetint la cançoneta habitual: què li faré jo a este xiquet...