Collita pròpia. PREMI A LA CORDA. Ed.96.

Els qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com tampoc ho està Edicions 96, que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura crepuscular.

Fa poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut, parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar. Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres, i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem, per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions. «Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar. Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena d’estels. Premi a la corda.

Hi ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que, ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.  

«Enhorabona», m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable estampats sobre el paper.

 

El llibre serà present a la pròxima Fira del llibre de València (24 abril-4 maig)

Macedònia de Cullera

Quin goig acompanyar a una amiga el dia de la inauguració de la seua fruiteria, envoltat de l’esperit familiar, amb bon ambient, amb el sabor inconfusible del poble i la cultura popular, plenament en valencià. Macedònia ja ha arribat i es troba en el cor de la ciutat de Cullera (la Ribera Baixa), en el mercat municipal, allà on les converses quotidianes prenen forma entre aromes i gustos típicament mediterranis: els melons del Mareny, el peix fresc de la llotja, els cacaus i les olives partides... Magnífics moments, sens dubte, els viscuts en la nova parada regentada per Laura Garcia Català, que tingué el gust d’exposar el meu Costumari de Records entre els productes riberencs més tocats per la vara del bon fer: gin 69 brosses, xocolate de Sueca, oli, licor de sanguinel·li... Tot entre la veu melodiosa d’aquest cantautor d’aspecte descurat però de veu fina com la farina: Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia. Un luxe. És absolutament necessari obrir un espai de reconeixement a tots aquells que emprenen noves aventures, a tots aquells que han travessat el túnel del record per a posar-lo en valor i reivindicar-lo de nou, amb un fort arrelament a la terra i al país. Fabulosa idea, en definitiva, la que posa en circulació aquesta parada de fruita, verdura i producte valencià, gustosa d’atendre el treball dels llauradors de Cullera i la Ribera, que a partir d’ara tindran un espai de referència per vendre els seus productes de proximitat, artesanalment cultivats, sense més intermediaris que la sana i saborosa voluntat d’oferir-los al client en les millors condicions possibles. I també amb l'anunciat repartiment a domicili. Comoditat absoluta. Força i endavant!

El COSTUMARI DE RECORDS al CFPA de Silla

De vegades l’ensenyament es redueix a xicotets actes poc publicitats i amb una càrrega molt forta de gust i sensibilitat. Actes que es mouen sols i que només necessiten empenta i comoditat, unes poques paraules i gràcia per arroves. Dit així pot paréixer complicat però no ho és, certament, tot és molt fàcil quan la gent es mostra tal com és i dóna llibertat a un concepte tan bonic i necessari com el de la qualitat humana. Quelcom així és el que vaig sentir en la presentació d’aquest llibre del qual estic tan orgullós i que té aquest espai digital com la finestra perfecta per a donar-se a conéixer, la meua criatura Costumari de records, editat per 3i4. L’acte, que es va produir al CFPA de Silla, va ser conduït per un d’aquests alumnes conscienciats per la llengua i l’ensenyament, un futur mestre que després d’estudiar durant tot un any el tediós i interminable temari del nivell mitjà de la Junta Qualificadora, va fer honor al vertader motiu de tot plegat, donar-li un ús real a l’idioma, sense artificis ni impostures, amb naturalitat. Evidentment, la música i l’humor de l'amic Toni de l’Hostal contribuïren al bon clima i al somriure desenfrenat, en definitiva a una primera aproximació a un llibre amè i que, ho puc dir sense embuts, farà les delícies dels alumnes adults de l’escola, perquè ells, tot al contrari que jo, sí que han viscut de primera mà els nostres costums més ancestrals, la nostra idiosincràsia com a poble, la tendresa innegable de la cultura popular. Va per ells, doncs. Impossible deslligar-los del futur d'aquest país.

Els tres tenors

En plena actuació

Aspecte del pati de l'escola

Signatura de llibres 

Esteu oficialment convidats a la pròxima!

COSTUMARI DE RECORDS, Ed. 3i4

És aquest un llibre fet amb gust. Potser queda lleig que ho diga jo, que en sóc l’autor, però així és. Sé el que m’ha costat i tot el que ha suposat per a mi, que és molt i ve de molt lluny, potser de quan era menudet i ja percebia el significat d’algunes coses que a la llarga havien de configurar el meu particular camí de vida: la llengua, la terra, la mar, la tradició familiar, la cultura popular... Ara es presenta sota el títol Costumari de records, un títol que naturalment remet a aquest espai, el meu benvolgut blog, que batega des de l’any 2008 i que sempre m’ha resultat una font d’inspiració, refugi de totes aquelles dèries invisibles que configuren la nostra identitat actual, tot d’un plegat, la nostra memòria col·lectiva, la dels valencians. No es tracta d’un costumari convencional, no, ni de bon tros. Jo no sóc antropòleg ni historiador, simplement sóc un veí al servei d’un raconet del país que acumula paraules, records, perfums i una bona dosi de tendresa i romanticisme no del tot estimada pel conjunt dels seus habitants. A grans trets, l’obra editada ara per 3i4 reflexiona sobre el nostre passat més recent i desgrana a poc a poc uns detalls que conviuen avui entre nosaltres i que ens poden donar les claus per a entendre qui som i d’on venim. Fa poc em preguntaven per què escrivia sobre aquestes coses, sobre els costums i les tradicions, en qui pensava quan ho feia... La resposta, no us vull enganyar, fou mediocre, una obvietat darrere d’una altra que en absolut no va convéncer a la persona interessada, ni tampoc a un servidor, per què dir el contrari. Tanmateix, després de pegar-li algunes voltes i de pensar sobre tot el que comporta el procés literari que porte entre mans, puc dir que si escric el que escric és perquè vull, perquè m’encanta fer-ho, perquè em naix del meu dedins. Sóc el primer que es creu el que escric i el primer que es veu reflectit línia rere línia. I això m’ompli, i tant que m’ompli, no us ho podeu imaginar. És quelcom així com una força explosiva que duc amagada i que, de tant en tant, he de traure en forma de lletra impresa. I ves per on a la gent li agrada, perquè així m’ho fa saber, sobretot la gent que conec, amb la que tinc confiança, la meua gent, a la qual sempre estaré agraïda perquè tots són companys de viatge, veïns d’aquesta terra, amics que com jo anhelen un futur en pau i en harmonia amb les nostres arrels.

Presentació del llibre i signatures: http://firallibre.com/event/costumari-de-records/