El que més m’agrada,
sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc
sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la
pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte
va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint,
les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als
professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies
bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està
escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un
llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha
parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest
recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca
que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines,
els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí,
exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una
novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi,
Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama
particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que
m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat:
doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila,
qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor
és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten
a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa
jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un
dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la
química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell
alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que
ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar
amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns
aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de
tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se
a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults
que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés.
I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de
la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.
