Poliestiré

Em crida poderosament l’atenció que ningú amb responsabilitat institucional en diga res. O almenys, que ningú ho diga més enllà del que significa quedar bé. Em crida l’atenció que, a més a més, passe any rere any, com si la cosa es tractara d’un simple detall intranscendent; i em crida l’atenció que, d’altra banda, tot forme d’un ritual que molts valencians consideren imprescindible però que, curiosament, deuria ser tot el contrari, és a dir, totalment prescindible. Més encara en aquests temps de canvis climàtics en què a les escoles imperen missatges i martingales publicitàries que ens haurien de fer reconsiderar la nostra postura respecte de les desfetes mediambientals que imposa el present: no hay planeta b, per exemple. Hipocresia al poder. Però què hi farem. Les falles, més en concret els monuments que les immortalitzen continuen a la seua, dalt de la piràmide social, vull dir, perquè a hores d’ara, i res fa pensar que tal cosa canvie, prossegueixen el seu camí gràcies al poliestirè, altrament dit suro blanc. I això és un despropòsit, es mire per on es mire. En primer lloc, perquè, en efecte, és una barbaritat. En tota regla. Sí. I, sobretot, perquè tal material es crema. I no de manera sostinguda o progressiva, que va, sinó tot a una, tot concentrat en la mateixa nit. La nit en majúscules. La nit del foc purificador, en diuen, per a més inri. Sí, és clar. Negre i farcit de partícules contaminants és el cel de Sant Josep. I davant d’això, no hi ha remei. O sí, però quasi que millor no insistir-hi. Per a què, al cap i a la fi? Hi ha algú a la sala? Doncs això. Però jo, cada vegada que creue els arrossars de l’Horta i la Ribera i assistisc a l’espectacle meravellós de la inundació hivernal, també anomenada Perellonà, m’ho qüestione. I em fixe en la palla sobrant de la collita, cremada majoritàriament, o arreplegada i embalada en el millor dels casos a fi de donar-li un ús responsable i eficaç. I em venen al cap les mateixes promeses de sempre. Que si es pot reutilitzar, que si es pot gastar per a bastir monuments fallers, que si açò, que si allò. Que si es buscaran alternatives... Tanmateix, no res. Suro i més suro! I allí tenim la palla, mentrestant, que s’enlaira cada novembre a través de guspires de fum, i que això deu ser molt tòxic, és de veres, però que no ho és tant com el poliestirè, de moment rei indiscutible dels materials emmotllables per a més desgràcia d’un material biodegradable que ocupa titulars de diari i que diuen que és car i costós laboralment parlant. Però que hi és, malgrat tot. Així que allí reposa, per tant, la palla, deixada caure sobre les tiges segades de l’arròs, asfixiant les aigües d’aquesta joia de la naturalesa que acontenta el turista però que avergonyeix al més fervorós partidari de la identitat nostrada: l’Albufera. Que bonic!

Clemenvilla

Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina, sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o la nulera, que és com es coneix popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit, perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes». Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre, que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre, un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig: el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren, amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...