Pep Gimeno "Botifarra"

En una terra poc donada a l’amor propi i enfonsada en la derrota permanent, sempre és d’agrair l’esclat de sobtoses revolucions capaces de capgirar, ni que siga per uns segons, el curs irrefrenable dels esdeveniments. Personatges nascuts enmig de les tenebres que segueixen el camí marcat pels mites i no els importa en absolut l’anacronisme que els envolta ni els tòpics que els ofeguen; homes solitaris que sempre miren al davant i es llancen a l’abisme per gràcia popular... Tot pareix indicar que Pep Gimeno “Botifarra”, cantaor d’albaes, jotes, romanços i diferents cants arrelats al poble, representa, ara per ara, el darrer exemple valencià d’aquest romanticisme arcaic que esborrona les consciències i assaona els sentiments. Un autèntic espectacle de veu i d’emocions que ens renova la utopia i les ganes de bregar entre somnis impossibles, un home viu que ha vingut per a quedar-se disposat a encomanar-nos la força que el segueix i, tot plegat, a demostrar-nos que mentre hi ha empenta hi ha esperança. Perquè mai no és tard per a caure en el respecte i la coherència que es mereix aquest territori nostre tan preocupat pel materialisme i el progrés. Per molts anys més, doncs, Pep “Botifarra”, nou prohom d’aquest espai i nou miracle d’aquest país. Gràcies.

Llavaner

Ara que per fi m’he decidit a participar en els interessants debats sobre llengua catalana que es promouen a la revista Migjorn, m’ha cridat especialment l’atenció el comentari d’un lector a propòsit de la paraula llavaner, un terme molt viu al meu parèixer, però pel que es veu, és propi solament de les comarques situades al nord de la ciutat de València. No debades, el lector en qüestió assegurava haver sentit i utilitzat únicament la forma llavador, una variant que jo mateix no he gastat mai i que sembla estendre’s per les comarques meridionals del País Valencià, això és les situades al sud de València. I dic sembla perquè no ho sé. Siga com siga, el cas és que tal dubte m’ha fet recordar que encara a molts pobles mediterranis perviuen aquests receptacles amb parets d’obra i de forma rectangular, rehabilitats fins i tot en alguns casos. De fet, per la comarca del Camp de Morvedre, a Segart, Quartell, Quart de les Valls i Faura, entre d'altres; n’hi ha uns de ben bonics on encara, fins no fa massa anys, arribava alguna dona solitària a llavar la roba. Un costum ara per ara insalvable que xoca frontalment amb la banalitat del present i amb les idioteses que ens pretenen encolomar els grans espais comercials de venda d'electrodomèstics. Perquè rentadores al marge, a un li pot entrar un sever atac de risa en veure els productes que s'hi exposen: un fabricador de glaçons, veges tu; un dispensador de roses, per a cagar-se; i un obrellaunes elèctric, l’última novetat; això per no parlar de les eixugadores, molt necessàries en unes terres on el sol no s'amaga en tot l'any, de veres que no. Camí de l'ensopiment total, em torne a preguntar en què ens hem convertit, conscient que en aquest món de mones on vivim només existeix una frase que resumisca tanta inutilitat: estem fatal.

TV3? Pareix que sí

No és gens habitual que es produïsca una notícia, d’alguna manera o altra política, que valga la pena de comentar, però com la crida perquè TV3 es veja al País Valencià sempre ha tingut cabuda en un costumari que utilitza i respecta la llengua catalana, ací va aquest escrit que mai no serà complet fins que amb un comandament de televisió siga possible sintonitzar un canal tan “maligne” i “perjudicial” per als interessos de part dels meus conciutadans valencians. Quina desgràcia la nostra! Ara per ara, no sé ni m’interessa saber quins són els tràmits burocràtics perquè finalment la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) triomfe per complet. Supose que l’hauran de votar en diferents cambres i que haurà de passar també per una multitud inhumana de dependències governamentals, però pel que es veu ja s’hi ha posat en marxa, i amb èxit. I a més a més, en un moment en què els atacs a l’ensenyament públic català i al seu model d’immersió lingüística han pres força en vespres del tediós període electoral que se’ns cau al damunt. Certament, hi ha personatges d’ultratomba que no descansen mai. Així que mentre se soluciona el merder a què ens hi han abocat, ací estarem esperant, ensopint-nos amb la nostra benvolguda Canal 9 i amb les seues germanes bessones; sempre conscients del que comporta viure entre sospitosos personatges que han fet de l’odi al català el seu mode de vida. Ja vorem què passa, això diuen els cecs.

Ser farol a la vora de la mar

Una crítica amable que sovint he d’aguantar com a autor d’un costumari que reivindica, entre d’altres, els quefers antropològics de la concurrència popular, és aquella que em situa en una edat molt més avançada de la que tinc en realitat. Però que uelo que eres, em diuen. Un uelo remugó, rematen. I ja ja ja ja, responc jo. Representen, si més no, unes curioses sentències d’inestimable valor costumista que m’empenten a escriure encara més sobre les formes ancestrals de comunicar-se que tenen els habitants d’un país ben avesat a romancejar més del compte, tot sense adonar-se que això sí que és un comportament antic i molt del gust, si més no, de la gent que passa l’estona comentant tot el que li envolta, dels avis i les àvies precisament, més de les segones que dels primers, a tot açò. La diferència és que abans passava a la porta de casa, mentre bullia el perol al foc i ara no, ara passa a la vora de la mar, mentre un inofensiu servidor construeix un castell de sorra i un grup de dones en plenitud de condicions resten assegudes en còmodes gandules, torrant-se amb el sol impietós del mes de setembre i comentant tots i cadascun dels detalls i defectes diversos que en aquell moment circulen per la mar: que si esta que ve per allí està com una cafetera, que si l’altra no sé què, que si el banyador d’aquella no sé quant, que si bla, que si ble, que si bli... Però clar, resulta que els uelos som els homes, sempre exposats a comentaris de tota mena i tanmateix gustosos de rebre’ls, no siga cosa que damunt se’ns critique també per replicar. Ai senyor, senyor, que bonic és ser farol!

Diada d'Estellés

Ara que s’ha posat de moda per la blogosfera rendir homenatge als prohoms valencians que més han elevat el conreu de la llengua catalana, com és el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, m’ha vingut al cap el dia que vaig assistir a la representació de Coral Romput al teatre Tívoli de Burjassot. Era un divendres, a la nit. I encara que resulte políticament incorrecte dir que em vaig sumir en un son profund, aquella fou la realitat, ni més ni menys. Però no vaig ser l'únic. Al cap i a la fi, allí hi havia presents éssers terrenals, persones no gens sospitoses de militar en cap de les batalletes d’aquesta terra ingrata amb els seus referents literaris. Gent del poble, en definitiva, la gent que evocava Estellés i la gent que segurament el continuarà llegint, reverenciant i escoltant una vegada darrere d’una altra. Perquè paga la pena, sempre paga la pena obrir Estellés i trobar que parla el teu mateix llenguatge i el teu mateix sentir. Valguen per això, aquests versos triats a l'atzar com a exemple: M'he aturat una mica. Em suava la mà. La mà se m'apegava, escrivint al paper. No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol; estic sol en ma casa. Això és tot, companys.