No s’acaba mai, no. Fins i tot, sembla que es reinventa, que també pot ser, ningú diu que no. Al cap i a la fi, un servidor no deixa de ser un foraster al qual la gent aprecia perquè ha viscut ací durant un any i ha escrit un llibre ben sentit dels que, almenys, desperten l’instint i les ganes dels oriünds per mostrar coses o tresors que fins ara tan sols havia vist des de fora, en qualsevol cas restes d’un passat molt recent o molt llunyà, això segons com es mire. “Ya verás, ya, retrocederás ciento cincuenta años en el tiempo”, em diu la persona que em guia. I malgrat la hipèrbole, no va gens desencaminat, no gens, ja que avui toca el molí, o el que queda de molí, que és molt considerant les circumstàncies actuals i la desídia generalitzada de la societat envers aquest tipus de patrimoni tan en desús però tan extraordinari. Amagat. O valuosíssim, diria jo. Perquè no en deuen quedar molts de molins així, no, molt pocs, o cap, ben mirat, majoritàriament perduts, trencats, silenciats. Oblidats. Però aquest continua en peu, en estat de ruïna, però en peu, i reclamant a crits una restauració que és ben possible amb les ajudes corresponents i que, a més, posaria en valor un paratge de vegetació frondosa i d’aigües de cristall, no debades per ací passa el riu, és clar. El Cabrillas. I encara hi és, la bassa, i tant que hi és. Aigües canalitzades. De fora endins. I quan un hi entra, es queda bocabadat amb tots els mecanismes estratègicament disposats, d’aquells que ja no es veuen en cap altre lloc, de noms inabastables i, sobretot, remots. Tot fet de fusta vella, tot amb el regust d’antany. I hi ha una dalla per segar la brossa, i un parell de serrutxos. I ell, l’hereu de l’antic moliner, que m’ho ensenya tot amb orgull i passió, lliurat al que considera un tresor perquè, en efecte, ho és, és un tresor. Allí es veu la corriola, de fet, la corriola que feia girar la pedra, i la turbina per a la sénia, i una pedra que servia també per a esmolar les eines, i els coltells i les destrals, això sobretot; i els dipòsits del gra. I moltíssimes coses més que no sé descriure però que són fabuloses, amb un substrat de sentiments que fa feredat. I, també, molt curiós, els càlculs i les anotacions de l’antic moliner sobre les parets, que encara s’hi aprecien i que, d’alguna manera o altra, separen la rutina del treball en si de la vida en la llar estricta. Pervivència devastada i fosca d’una forma de vida tan oculta com oblidada, tan imperceptible com imprescindible, tan vital per a les noves generacions, si més no, perquè això és com és, desorientats tots al bell mig d’un consum desaforat que ens fa ennegrir tresors i albirar banalitats que no valen per a res. Per a res. Materialisme incaut. Patrimoni mort. Tan de bo gire de bell nou la roda del molí, ni que siga com a mostra de la història que hem perdut sense a penes adonar-nos-en. Fins als anys setanta del segle XX que estigué en ús. I la costera que fa baixada, o pujada, farcida de verd, pruners i pomers, esbarzers a tort i a dret. I un saüc preciós. I uns gossos que lladren quan veuen que la solitud torna a apoderar-se fins la pròxima visita del passejant atent i fascinat. Perquè no s’acaba mai, no. Perquè avui tocava el molí…
