La partida de l'any

Ja ve sent habitual, en els darrers anys, que el trinquet comarcal de Sagunt allotge entre les seues lloses la final individual d’escala i corda de pilota valenciana, tot un clàssic del calendari esportiu valencià que els entesos consideren com la partida de l’any, com un esdeveniment social de primer ordre que aconsegueix ajuntar esport, sentiments i cultura popular. Un luxe. Malgrat tot, lluny de tòpics i lloances, aquesta festa de l’esport nacional per excel·lència mereix una opinió centrada en Sagunt, allunyada de l’oferida pels mitjans de comunicació valencians, sempre tan optimistes i meravellosos, sobretot si porten la creu de canal 9, que tot ho difumina.
És cert que tal dia el trinquet està de gom a gom, que ofereix un aspecte magnífic, que tot es conjuga per donar una imatge positiva de la pilota a Sagunt i que tots convenen que la pilota té futur, més encara si la partida s’allarga fins a provocar tensió i emotivitat entre els aficionats, com va ser el cas de la del passat diumenge. Sí, tot això és cert. I tant de bo dure i perdure anys i més anys. Ara bé, la imatge, almenys des d’una perspectiva local, no és tan real com es pretén fer entendre. Si es pensa fredament no s’ha oblidar que d’entre totes les festes que s’organitzen a Sagunt, i mira que se’n celebren, aquesta és la que menys interés desperta entre els seus veïns. Poca gent del poble entra al trinquet. Dubte, fins i tot, que se n’assabenten molts. I arribe a pensar, ja que em pose maliciós, si saben realment per a què serveix eixa instal·lació situada al bell mig de la zona d’expansió del nord del Palància. No res. Particularment crec que ja fa temps que la capital del Camp de Morvedre va donar l’esquena a l’esport autòcton, igual que amb tantes altres coses relacionades amb la llengua i la cultura dels valencians.
No obstant això, l’oportunitat que any rere any la pilota valenciana dóna als saguntins no s’hauria de desaprofitar tan a la lleugera. Ni que siga per una vegada, el seu trinquet, aquell que va ser concebut fa vint anys per recuperar la pràctica d’un esport marginat i oblidat per sistema, fa el seu paper real: vertebra la comarca. El passat diumenge, el trinquet era ple de veïns d’Estivella, de Gilet, d’Alfara, de Faura, de Quartell... En definitiva, gent de la la Baronia i de les Valls que no perd l’estima per aquest esport mil·lenari. I si es va encara més enllà, també era ple de veïns de la Costera, de la Plana, de la Ribera del Xúquer i de tantes altres comarques que encara segueixen la pilota com es mereix, amb autenticitat.
En efecte, Sagunt no deuria perdre les oportunitats que de tant en tant se li presenten per erigir-se com a autèntica capital de comarca, tot plegat per convertir-se per un dia en la capital del país. Com a mínim, deuria potenciar l’ensenyament de la pilota a l’escola, de manera seriosa, continuada; i no de manera trencadissa i pamfletària. Molt em tem però, que triarà la segona opció i que tot plegat continuarà sense merèixer que la comarca li faça costat com a ciutat emblemàtica que és. I és que, com sempre, després de la gran partida de l’any, el trinquet tancarà, ningú del poble ho criticarà; i tot, tot, seguirà com fins ara, amb la tranquil·litat i el meninfotisme que tant caracteritza la quotidianitat d’aquest poble, el nostre, Sagunt.

Trinquet de Sagunt

Tot i que és ben possible que la qüestió se solucione com se solucionen tots els afers per aquestes latituds, això és, una palmadeta en l’esquena i arreglat, m’ha cridat poderosament l’atenció en els últims dies la queixa del Club de Pilota de Sagunt segons la qual ells eren els únics usuaris del trinquet comarcal que no tenien clau per accedir-hi. I com que aquestes coses són ben habituals en un poble que per a res es distingeix per cuidar el seu patrimoni, la seua llengua i les seues tradicions, doncs ja va sent hora que algú ho escriga per tal de fer-ho, si de cas, una miqueta més visible per aquest món cibernètic que es diu Internet. Perquè deixant de banda com de lamentable, fins i tot surrealista, pot arribar a ser un assumpte que, per desgràcia, no sorprén ningú avesat als menesters del món de la pilota valenciana, cal afegir que el trinquet de Sagunt és avui el símbol més clar de l’oblit i el menyspreu de les institucions esportives municipals, una instal·lació més morta que viva de la qual gaudeixen, entre d’altres, col·lectius ben relacionats amb l’esport nacional dels valencians, de veres que sí: les agrupacions de petanca, el club de tir olímpic i la Creu Roja, per exemple. Després de tot, una curiosa manera de promocionar l’esport a Sagunt i una mostra ben gràfica de l’interés que l’ajuntament dedica a la pilota, una autèntica declaració d’intencions la seua, uns grans aficionats. Clar que sempre els quedarà la seua política d’aparador: dedicar una estàtua a Àlvaro, el pilotari de Faura. En fi...

Una imatge del trinquet de Sagunt en els seus temps gloriosos

Trinquet d'Alginet

Javi, Salva Palau (net de Juliet), Pepe Alemany (alcalde), 

Raul i Rovellet

Foto: Lluís Llapissera

La història recent, i no tan recent, del trinquet d’Alginet és la de tants i tants altres recintes dedicats a la pilota escampats i menyspreats de cap a cap del territori valencià. Un bon dia, per les circumstàncies i les causes que siga, deixa de funcionar. Així de trist, així de dolorós. Així de contundent, si més no. I acte seguit, si de cas d’una manera molt més ràpida que cap altra mostra de patrimoni popular d’aquest país, comença el seu declivi, i el seu costós viarany cap a una nova dignificació i una nova oportunitat que mai no acaba d’arribar. Burocràcia, tràmits, diners, problemes i més problemes. La gent de la pilota ja m’entén... El cas d’Alginet, no obstant això, és particularment dur i difícil d’assumir. Perquè si se’m permet la comparació no és, o almenys no ho pareix, com el de Sagunt, abandonat a la seua sort i sense força popular perquè les autoritats corresponents diguen avant les atxes. I tampoc és com el d’Alzira, paradigma de la política farandulera, nou i flamant, potser, però sense activitat professional. Ni de bon tros és com tants altres substituïts per finques d’apartaments sense més explicació que la dels diners comptats, ràpids i efectius. No. El trinquet d’Alginet no concorda amb cap d’aquests exemples. I la bona qüestió és que continua en peu. I no només això. Durant la llarga temporada que ha estat tancat, s’hi han fet millores i la gent no se n’ha oblidat.

Julio Palau, net del mític Juliet. Foto: Lluís Llapissera

Jo ho he vist, això, clar que ho he vist. I he pogut ser-ne testimoni recentment, quan el trinquet en qüestió s’ha obert de manera extraordinària i atenent la pura excepcionalitat d’unes festes patronals. I el que he vist no ha estat un espai ruïnós i deixat, a quin sant! El que he vist ha estat un espai que desitja reviscolar, ple de gom a gom, al centre neuràlgic del poble, amb aficionats enyoradissos i amb altres reivindicatius, tots amb ganes de pilota, amb autoritats municipals, amb tot el que cal per reobrir de bell nou un lloc que deuria ser emblemàtic, de veres que sí, situat per a més inri en un carrer que porta el seu nom inserit al nomenclàtor: carrer del trinquet. I per si fora poc, amb pilotaris locals, quatre ni més ni menys, tres dels quals, que també té collons la cosa, nets del llegendari Juliet d’Alginet, una de les figures històriques a qui se li ret homenatge any rere any en aquesta localitat de la Ribera Alta. Què falla, doncs, en el trinquet d’Alginet? Clar i ras: no s’ajusta als condicionants de les noves normatives en instal·lacions esportives i li cal una eixida d’emergència que, de moment, no té. Així que mentre no es resolga l’exigència, res de res. Una vertadera llàstima. Ara doncs, què en puc dir jo? Doncs el que se sol dir en aquests casos, el mateix que tots, que caldrà esperar o creuar els dits. Tanmateix, sí que és cert que el trinquet d’Alginet, amb el de Torrent, és dels més bonics que he visitat: menudet però molt jugador, sense lloses però amb un paviment polit fet de formigó, amb muralles blanques i relluïdes, amb balcons a les galeries, sense marcador electrònic però amb la veu d’un entusiasta marxador local, amb bar... Sovint, no acostume a fer menció de les promeses que fan els polítics o els alcaldes de torn, però crec que aquesta vegada paga la pena de fer una excepció per la profunditat de les seues paraules. I és que la primera autoritat d’Alginet, a qui no conec però que de nom respon per Pepe Alemany, ho va dir. Sí, ho va dir. I a mi, almenys, em paregué molt bonic i molt sincer, encara més perquè al costat tenia al legítim propietari de la instal·lació: “esperem que este trinquet torne a ser del poble i per al poble”. Doncs això. Sens dubte, seria una molt bona notícia per a la pilota valenciana.    

Trinquet d'Alginet després de la partida extraordinària. 

Foto: Lluís Llapissera 

Amics per la pilota (Sagunt)

Resulta molt curiós, i també molt gratificant, comprovar com en els darrers temps han sorgit per Sagunt una sèrie de col·lectius que tenen la sana intenció de defensar tots aquells aspectes relacionats amb l’entitat del poble, bé siga des del punt de vista social i cívic, bé siga des del punt de vista arqueològic i cultural. D’entre tots, potser pel que suposa de reivindicació d’un esport totalment marginat, en destaca un creat recentment: el col·lectiu Amics per la pilota, una associació formada al caliu de la xarxa social Facebook i que ja compta amb múltiples i significatives adhesions disposades totes a posar en valor la instal·lació esportiva més oblidada i descuidada de Sagunt i ja posats de tot el Camp de Morvedre, el trinquet comarcal. Per davant queden doncs, les difícils i sovint desateses atencions i mesures, sempre les mateixes, que els aficionats a la pilota valenciana porten reclamant des de temps immemorials, mesures tan evidents i necessàries com la neteja i obertura sistemàtica del trinquet, sense anar més lluny. O com la posada en marxa definitiva d’una autèntica escola de pilota que faça somiar en l’aparició de joves i compromesos aficionats, per exemple. O com l’anunci de les partides professionals que es disputen al trinquet, o com tantes i tantes altres reivindicacions sempre bandejades per les successives corporacions que han passat per l’ajuntament, independentment del seu color ideològic. Amics per la pilota, per això, naix al marge de les directrius polítiques de cada partit, sempre expectants per veure cap a quin costat es decanta aquesta o aquesta altra associació; i s’erigeix simplement com el moviment de referència per aquells veïns de la comarca que desitgen practicar un esport capaç de reunir consciència, plasticitat i activitat física plena. Un regal, al cap i a la fi. I tot un repte. Sí, certament. Perquè la pilota és el que és, i som els que som. Ajudes poques, il·lusions moltes. Aquest n’és el resum. Comença l’aventura...

Trinquet d'Alzira (La Ribera)

Sens subte, la recent i flamant inauguració del nou trinquet d’Alzira (La Ribera), demostra que el món de la pilota valenciana canvia i progressa com no ho ha fet fins ara. Però no sé si a millor. Veurem fins a quan dura aquesta efervescència modernitzadora que alça canxes espectaculars i milionàries sense tindre ben clar, al meu paréixer, ni el personal que les ha de gestionar ni el camí que les ha de guiar. Perquè la història es repeteix cíclicament. Recorde, per exemple, quan inauguraren el trinquet de Sagunt (Camp de Morvedre), referent en el seu moment d’aquest joc popular irremeiablement orientat ara a convertir-se en un esport ordinari i estàndard mancat d’allò que l’ha fet tan singular: l’autenticitat. Això fou l’any 1987, llavors amb el mític Genovés com a pilotari que omplia trinquets i esborronava les més profundes emocions. Aquesta és la conclusió d’un opuscle editat per la desapareguda Caixa Sagunt i escrit per Fausto Llopis i Caruana: Desitgem que l’interés demostrat últimament per l’Ajuntament tinga repercussions materials en el trinquet. Esperem que prompte sorgesca la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa. Tot és poc perquè el nostre esport de pilota continue sent viu i ens proporcione més goig, ens produesca gracioses i sorprenents anècdotes i acumule bells records; i aquells que tinguen la mínima sensibilitat esportiva han de pensar que amb la seua presència poden revitalitzar el nostre esport de la pilota i delitar-se i recolzar-lo com mereix aquest bell espectacle de la pilota valenciana. No cal dir que l’interés de l’Ajuntament es va anar esvaint a poc a poc, que mai va sorgir la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa, que tampoc es van acumular bells records més enllà de les carismàtiques aparicions d’el Genovés i que, evidentment, tampoc massa gent va traure rendiment d’aquella instal·lació llevat, clar, d’uns quants pilotaris de la comarca, uns quants esforços personals i esportius sense massa repercussió i un actual i meritori club de pilota que lluita per mantindre neta una instal·lació en franca decadència i caiguda en l’oblit. Tant de bo m’equivoque en el nou trinquet d’Alzira, tant de bo. Però no ho veig clar, gens ni miqueta. Visibles són les maniobres per endinsar aquest joc mil·lenari en el món de meravelles que governa aquesta terra farcida de promeses i tan buida de significat. Sort, tanmateix.

El trinquet de Pelayo tanca

Un orgull per a una ciutat

A vore, no negaré que la situació és molt trista i que si es mira detingudament, no es pot permetre una altra eixida que no siga la salvació, però és ben cert que el que està passant amb el trinquet Pelayo de València no és gens estrany, més encara tenint en compte la genuflexió absoluta a la política d’aparador que ha governat aquest país durant dècades i que ara deixa el galliner més descuidat que mai, a un pas de la rendició definitiva. En efecte, el joc popular més significatiu d’aquestes terres està a punt de veure com la seua catedral, el recinte esportiu en ús més antic d’Europa, tanca per a sempre, sense empenta ni esma per a continuar. Però això no és el pitjor, el pitjor és que veient-ho vindre, ningú no ha posat remei, ocupats com estaven alguns a salvar empreses privades en fallida i a viure de les molles que donaven els il·lustres representants públics que han gestionat l’esport de la pilota a mode de folklore institucional, més preocupats ara d’evitar entrar a presó que d'aguantar el canyaret que hi havia en el trinquet. I no ens enganyem. La situació de Pelayo no és nova. Hi ha molts altres trinquets que han seguit el mateix camí en els últims trenta anys, marginats, tancats, oblidats per complet, alguns ja enderrocats. Una evidència innegable que s’ha dissimulat amb inversions milionàries sense cap esperit de conservació ni restauració, que ha enfonsat la pilota professional en el món dels deutes, dels incompliments, de l’opacitat i de la nul·la visibilitat televisiva. És terrible dir-ho, sí, i em dol moltíssim, la veritat, però les coses són com són. Amb Pelayo, a més a més, la situació pren un caràcter encara més cruel: és una referència indiscutible de la ciutat de València, un lloc de confluència del poble al bell mig de la gran urbs, estratègicament situat, la llibreria París València i el bar del trinquet, espais de puresa i autenticitat, nexe de costums i tradicions nostrades entre establiments xinesos i locutoris llatinoamericans... Quina és ara la solució? Pagar el que reclama el trinqueter amb tot el dret del món? Potser és l’única. Tanmateix, qui ho ha de fer, això? Val net? L’Ajuntament? En fi. Millor riure que plorar. I tant de bo m’equivoque. Des de la perspectiva d’un simple aficionat com jo, em fa la sensació que el problema és molt més greu i molt més profund, per bé que el cas Pelayo enfoque l’ull en una qüestió merament econòmica i es tracte del trinquet més emblemàtic i el de més càrrega sentimental. D’un temps ençà són molts els senyals de fatiga i estancament de la pilota, clarament en crisi, sobretot a nivell professional: trinquets buits o abandonats, afició envellida, falta de motivació dels pilotaris, projectes faraònics sense orientació, plans directors propagandístics, banderetes i himnes que no vénen al cas... Ara em pregunte si temps a venir reviurem la mateixa història amb altres trinquets amb solera i arrelats a aquestes terres: Massamagrell, Llíria, Borriana, Guadassuar... Em pregunte també si en recordarem altres igualment lamentables, com ara la del trinquet de Bétera, de Carlet, d’Alginet, de Sagunt,... o si tornarem a presenciar la marxa anticipada de tots aquells joves que comencen amb il·lusió i mai no arriben per manca d’estabilitat i promoció. Siga el que siga, m’encantaria que en aquests nous temps que s’albiren al País Valencià, almenys es consolidaren unes bases perquè el futur de la pilota siga sòlid i amb gent decent i responsable al capdavant, amb les ajudes justes i necessàries, amb la dignitat del poble i dels anys d’història que atresora aquest joc. Amb Pelayo o sense Pelayo.

Notícies relacionades:

LAS PROVINCIAS: http://www.lasprovincias.es/deportes/mas-deportes/201506/20/ultimas-semanas-catedral-pilota-20150620000906-v.html

PILOTAVEU: http://www.pilotaveu.com/editorial/8288/salvempelayo-pero-a-mes-a-mes-tambe-altres-installacions-de-pilota-valenciana1

SUPERDEPORTE: http://www.superdeporte.es/pilota-valenciana/2015/06/19/ribo-desaparecer-emblematico-com-pelayo/261389.html
ANOTACIONES: http://www.txemarodriguez.es/2015/06/anotaciones/

Dia de partida gran

Pelayo, testimoni de la nostra memòria col·lectiva

Ningú diria que ací s'amaguen 150 anys d'història

La pilota retorna a Sagunt

A dir veritat, no sé si Sagunt es mereix que la partida de pilota valenciana més important de quantes se celebren al País Valencià, la final individual d’escala i corda, torne al seu trinquet. Com a poble, mai s’ha distingit per potenciar una iniciativa que ni gosa de suport popular, per desgràcia; ni tampoc de personal eficient o interessat que gestione l’esdeveniment. Incomprensible. Però tan cert com que cada any passa el mateix: ni promoció, ni cartells, ni res de res. Ben mirat, la pilota a Sagunt és tan inexistent que no sé jo si algú, a banda dels quatre il•luminats de sempre i dels aficionats de les Valls i la Baronia, és conscient que el dia 18 d’octubre, la capital del Camp de Morvedre viurà el privilegi de contemplar el seu trinquet ple de gom a gom, usat per a alguna cosa més funcional que deixar-lo abandonat la resta de l’any. Tot molt típic, si més no fidel a la idiosincràsia apàtica d’un poble que es caracteritza bàsicament per oblidar el gran patrimoni que té, i si no que li ho diguen al castell o al teatre romà. Però bé. Tampoc és qüestió d'escalfar-se. Al cap i a la fi, passarà el de sempre. La representació municipal es reduirà a l’alcalde, que figurarà bé siga per tot allò dels flaixos, bé siga perquè no té més remei. I potser també algun regidor nacionalista, per allò de la cultureta. Però en qualsevol cas, faves comptades, com sol ser habitual en aquesta classe de compromisos amb el país i els seus costums més ancestrals.

http://www.pilotavalenciana.com/index.php?/weblog/extended/un_individual_mes_obert_que_mai/

ENTREVISTA BERNARDO CARRIÓ, artesà piloter

Doncs sí, estimats amics del costumari. Qui m’anava a dir que després de tants anys recorrent les entranyes del joc de pilota valenciana, un bon dia em trobaria que a Sagunt (Camp de Morvedre), el meu poble, hi ha un home que encara confecciona pilotes de vaqueta: Bernardo Carrió (Sagunt, 1948). Sens dubte, un orgull i una gran satisfacció. Qui millor que ell, per tant, podria explicar els secrets i els camins per on discorre aquest ofici, sens dubte un dels més bonics i interessants que es poden trobar per aquestes terres valencianes tan poc donades a valorar els seus tresors.

Bo Bernardo, com vas aprendre aquest ofici?

Em va ensenyar el meu sogre, però en realitat la història arranca d’un esmorzar on estaven alguns aficionats i pilotaris de l’època, entre ells Soro de Massamagrell. Ells estaven parlant de pilota i de la partida del dia anterior i jo m’hi vaig afegir. Els vaig dir que el meu sogre feia pilotes de vaqueta i em miraren com sorpresos, sense poder dissimular aquestes expressions tan d’ací: “Xe calla!, això no és de veres”. Però jo els vaig dir que si no s’ho creien els en portaria una. I això és el que vaig fer. Al sandemà, quan la veren, es quedaren sorpresos i un dels presents em digué: “Si pots, que t’ensenye”. I així es com vaig sentir curiositat i em vaig posar a fer pilotes de vaqueta. Va ser tot molt curiós. I mira, ací les tens, les pilotes.

Entre aquestes hi ha una pilota de dos-cents anys
Quina és?

Si comptem els artesans que fan encara pilotes de vaqueta en terres valencianes no deuen sumar-ne més de deu. Eres conscient d’això? Què suposa per a tu?

És un gran orgull estar entre aquestes persones. Imagina-t’ho. Per a mi és una gran satisfacció fer aquesta artesania, més encara sent una cosa tan nostra, tan valenciana. I som tan poquets els que sabem fer-ne, que encara té més valor.

Si tinc ben entés, et dediques a fer pilotes per pura distracció, simplement perquè t’agrada, perquè t’ompli i et sents còmode. No t’has plantejat mai traure profit econòmic d’aquest treball?

Gràcies a Déu no he tingut la necessitat de vendre’n cap i totes les que he fet les he regalades. Al llarg de ma vida, he tingut treballs dels quals estic molt orgullós, perquè han sigut meravellosos. I la veritat és que no m’he plantejat mai dedicar-me professionalment a aquest ofici de piloter, encara que haguera pogut viure d’això perfectament. A més, t’he de dir que em considere una persona creativa i si vaig començar a fer pilotes de vaqueta fou més pel repte que suposava que per cap altra cosa, per demostrar-me que era capaç. Perquè no són gens fàcils de fer, això t’ho assegure. Este punxo (me l’ensenya) me l’he clavat més d’una vegada i no veges el mal que fa.

Quin preu podria tindre una pilota confeccionada per tu en l’àmbit professional?

Depén, però sé que es poden vendre entre 60 i 80 euros. A mi, no obstant això, aquest és un aspecte que no m’ha preocupat mai, perquè ja et dic, totes les pilotes que he fet les he regalades. Tampoc s’ha jugat mai cap partida amb pilotes fetes per mi, tot i que són perfectes per a fer-ho, amb la mida i el pes que corresponen en l'actualitat: 42 de diàmetre i 42 grams de pes. Sempre he tingut més interés per la tècnica i el procés d’elaboració que pel resultat i el joc que puguen donar en un trinquet.

Quin perfil de gent et demana pilotes de vaqueta? Per què? Recordes especialment algun cas en particular, algun amic, algun pilotari...?

Recorde especialment que la primera vegada que li ensenyí a un aficionat del trinquet Pelayo de València un parell de pilotes fetes per mi, em digué: “Xiquet, si totes són com estes porta-me-les”. Ja no vaig tornar. Ja et dic que mai m’ha interessat vendre pilotes, no m’ha fet mai falta, i això que m’han insistit, ja ho crec que ho han fet. D'altra banda, per ací ha passat prou gent encuriosida. Fa un parell d'anys vingueren els de canal 9 i estigueren vora cinc hores gravant i preguntant, fa poc també vingueren uns xicons d'ací de Sagunt i de les Valls que juguen a pilota i que volien vore en què consistia tot açò...

Quin tipus d’atifells, ferramentes i materials utilitzes? El procés de confecció d’una pilota es artesanal? Quan de temps suposa fer-ne una?

Mira, jo ací tinc ferramentes de l’home que li ensenyà al meu sogre, que segons m'han contat era conegut com “el tio piloter”. Pel que es veu, aquell home feia pilotes per als trinquets de València i de per ací. I després li ensenyà l’ofici al meu sogre, que estava allotjat a sa casa. Ara, algunes d’aquestes ferramentes tenen més de dos-cents anys i són perfectament vàlides, de fet, jo treballe amb elles, així que imagina’t com me les estime. Actualment, es podria mecanitzar en tot cas el tallat del cuir, cosa que t’estalviaria temps, però el cosit de la pilota i l’acabat és totalment artesanal i és impossible mecanitzar-lo. Una pilota et pot costar entre quatre o cinc hores de fer, és un procés laboriós, molt esforçat i pacient. I delicat, ja que de vegades passa que en l’últim punt del cosit el cuir es trenca i ja la tenim: tot el temps dedicat per a res. I no veges com fot això!

Alguns artesans piloters identifiquen la seua obra amb algun tipus de distintiu, amb el seu cognom, el seu poble... cas per exemple d’Àlvarez de Carcaixent. És el teu cas?

No, la veritat és que no he posat mai cap distintiu a les pilotes. En cas de posar-lo, el tinc pensat i seria ALECA, és a dir, Alepuz-Carrió, en primer lloc el cognom del meu sogre i després el meu. L’única característica pròpia que tenen les meues pilotes és que algunes alternen el cuir fosc amb el blanc, i així les pilotes són més vistoses. Això és un invent meu, si es pot dir així.

Una pregunta molt particular que sempre faig als entrevistats: què té de costumista aquest ofici?

No entenc massa bé aquesta pregunta, però et diré que la pilota de vaqueta forma part del nostre patrimoni com a valencians. I és un ofici d’àmbit molt reduït i familiar. A mi el meu sogre m’inculcà que era un ofici familiar, que al primer que li l’havia d’ensenyar era al meu fill. I si ell m’ho va ensenyar a mi, que era el gendre, fou perquè el seu fill no manifestà interés a continuar la tradició. Jo, en justa correspondència amb els desitjos d’aquell home, també li ho vaig intentar transmetre al meu fill però tampoc volgué aprendre, de manera que li ho vaig dir a un amic per a vore si es traia un jornal digne fent pilotes. Per desgràcia, no va poder ensenyar-se, ho va trobar massa difícil, a pesar que és un ofici que té demanda i amb el qual un pot guanyar perfectament 3.000 euros nets al mes. Ara, també et dic una cosa. No tot el món és capaç de fer una faena així, açò demana molta concentració, molta paciència, molta gràcia i gust per la pilota. I a banda, vuit hores al dia de treball laboriós i molt sacrificat.

Va ser tot un honor i un privilegi
que Bernardo m'obrira sa casa 

I ara, per tant, quin futur li veus a aquest ofici? No hi ha ningú del teu cercle més pròxim que haja manifestat interés per continuar la tradició?

Mira, tinc un nebot a Dénia que s’ha interessat i que ja ha sigut capaç de tancar-ne una. Està en procés d’aprenentatge i va per bon camí. Jo li ensenyaré el que sé i quan arribe el moment li cediré tots els atifells que tinc per ací, perquè sé que ho respectarà. El respecte per tot aquest material és molt important. Ja et dic, ací tinc coses de vora dos-cents anys: pilotes d’abans, un caixonet per a guardar la borra fet de fusta de carrasca, punxons... Un orgull per a mi, xe.

Bon viatge cap a Ítaca

Àlvaro i amics pilotaris

Moments abans de la partida, una dona encuriosida per la multitud que s’agombola a les portes del trinquet Pelayo, li pregunta a l’home: “¿y eso?, a la qual cosa ell li respon: “van a apostar”. Li ho diu en un to sec i neutre, segur de si mateix, posseïdor de la raó, com aquell que ho sap tot i no sap res. I, convençut, torna a repetir: “van a apostar, ahí apuestan”. Però la dona prompte mostra desinterés i enfila cap al carrer Xàtiva, desitjosa de diluir-se amb la massa que compra frenèticament en aquests dies de Nadal, totalment aliena al que en eixe precís moment s’està vivint en el reduït fragment de puresa i costumisme que forma la llibreria París-València i el bar del trinquet. Perquè així és la realitat un dissabte de partida al carrer Pelayo. Un pur contrast. I és que si aquesta gent sabera..., si els valencians d’avui foren conscients del que es cou a les lloses de la catedral de la pilota, si sabera com de gran pot arribar a ser el que allí s’esdevé i valorara el que representa tindre en ple centre de València una instal·lació esportiva datada de l’any 1868, no diria tan gratuïtament això de “van a apostar”. No ho diria, ausades que no. Com a mínim, callaria. Respecte reverencial. Ai mare si els valencians apreciàrem el que tenim, ai si sabérem qui som i d’on venim, ai mare si ho sabérem! En fi... Poc més es pot dir ja. La dolçaina i el tabalet que sona al trinquet per gentilesa dels germans Cavaller de Sagunt em convida a entrar definitivament al temple per excel·lència de la pilota valenciana, acompanyat dels meus, dels de casa, de tots aquells que s’han concedit el privilegi d’assistir a l’última i definitiva partida del campió indiscutible dels darrers vint anys, Àlvaro de Faura. I, en efecte, l’ambient és el de les grans finals, una atmosfera que esborrona, un micromón popular i amb caràcter plenament valencià, de llengua i d’esperit. Hi ha molta gent de les Valls, de Faura principalment, poble natal del pilotari homenatjat. Amics, coneguts, aficionats de sempre, bona gent i gent del poble, tots arribats per a l’ocasió, amb la dolçaina i el tabalet com a rerefons musical, amb albaes, amb una boira d’entusiasme que, com és evident, fa que la partida tarde a començar. L’esclafit constant d’aplaudiments i reconeixements a la trajectòria esportiva i professional d’Àlvaro es trenca de manera abrupta quan el Delegat del Govern al País Valencià, Serafín Castellano, saluda al mite que es retira, una bronca en tota regla que l’honorable exconseller aguanta com pot i com deu, no li’n queda altra. Perquè això és el que n’hi ha, amic Serafín, ni més ni menys. De seguida, una abraçada entre Àlvaro i Genovés II, el seu gran rival, pilotari poderós i de formes exquisides, l’herència del gran Paco Cabanes el Genovés, present també en l’acte com no podia ser de cap altra manera, com el Déu que salvaguarda les essències d’aquest joc i d’aquest país. Pelayo esclata, és una olla, ple de gom a gom. I la partida comença... No s’allarga excessivament, aquesta és la veritat, massa emocions preliminars, massa records, massa caliu, els amics, el poble, la família, massa de tot com perquè Àlvaro, l’últim i més recent cavaller de faixa roja, no ho acuse. Juga en companyia de Raül, mitger de Godelleta; i Carlos, punter del Genovés; dues bones figures, bregadors com els homes de la pilota. Però no poden fer res davant el recital de joc de la parella de blau formada per Genovés II i Javi de Massalfassar, canons en els braços, rebots espectaculars, pilotes que tallen corda, incontestables tots dos.

Saludant al trinquet

En un moment donat, la partida regala als aficionats un quinze antològic que posa un 25 per 25. Poc després, amb la partida ja decantada i amb un 55 per 30 per als blaus, es produeix un conat de reacció del rest de Faura que a punt està d’obrar el miracle de les grans remuntades. Però no, no és el dia. La partida conclou i amb ella se’n va una xicoteta però valuosa porció de la nostra història col·lectiva com a valencians. És, i serà, el dia que Àlvaro va dir adéu. El dia que tots li donaren les gràcies i li perdonaren els seus pecats com a jugador. Bon viatge, en definitiva, per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell..

Coronavirus. Capítol 15: 'À punt, canal subsidiari'

No, el que va fer ahir À punt amb la mítica partida entre Genovés i Àlvaro anunciada durant tota la setmana, no té nom. I és incomprensible. Perquè mira que n’hi ha, d’hores, al llarg del dia. Mira que n’hi ha. Però, pel que es veu, van decidir que no, que de cap de les maneres, que À punt és i serà un canal subsidiari que demostrarà dia a dia la submissió cap a l’amo i cap a la cultura nacional, que no és la nostra, és clar, sinó l’altra, la que ens incrusten en el cap tant si ens agrada com si no, tot just com en els millors temps de l’extinta i vilipendiada Canal 9. Lamentable. Per no dir indignant. I en justa proporció, una mala llet comprensible per part dels bons aficionats a la pilota i tot un reguitzell d’improperis arribats des dels racons més recòndits de les xarxes socials. Perquè no és de rebut el que va fer ahir À punt amb el joc per excel·lència d’aquestes terres. No ho és. I la gent, en concret la gent que s’estima la pilota, doncs té tota la raó de protestar. En primer lloc, perquè la partida estava anunciada a les 17,25 i no a les 18. Però bé, un simple detall. I en segon lloc, perquè quan, per fi, es va dir el va de bo protocol·lari, i quan molts aficionats ja s’endinsaven de bell nou en les emocions que es congregaren en aquell temple de la pilota que fou el trinquet de Sagunt l’any 95, va i a l’extrem inferior de la pantalla apareix una frangeta que diu que a les 18,30 la retransmissió s’aturarà per donar entrada a un avanç informatiu. A un avanç informatiu! Com si la nostra vida reclosa i engabiada no fora ja un llarg i interminable avanç informatiu! Cinc minuts de rigor, pense aleshores. Que també és de lògica, si més no. Però no, que va! Que cinc minuts ni què hòsties! L’avanç informatiu en qüestió deriva en tot un noticiari, que si coronavirus amunt, que si coronavirus avall, que si el Papa Francesc està sol en la missa del dissabte en la plaça de Sant Pere, que si la figa de sa tia no sé què, que si açò, que si allò, que si morts, que si curats, que si tal, que si Pasqual... I per acabar-ho d’adobar, la compareixença del president del govern, que s’allarga al voltant de tres quarts d’hora i provoca la reacció en cadena de tots aquells que volien desconnectar o atansar-se a una finestra d’aire nostàlgic però pur, molt pur. Sanador, com a mínim. I alguns, com és natural, abandonen la retransmissió. I alguns altres, els més optimistes, o els més irònics, segons es mire, diuen, per contra, allò que el Genovés està calfant, que es tracta d’un descans per recuperar l’alè i remuntar una final que té molt costera amunt. I alguns com jo, doncs ho confesse: llance el comandament a terra i apague la tele, perquè ja està bé de tanta infàmia. Tanmateix, de tant en tant, comprove si la compareixença del president acaba d’una vegada per totes. I resulta que el president del govern continua i continua, fins que al remat, una hora més tard, se’n va. Per fi! Però ai, pobre infeliç! Perquè la partida torna, sí, però com? Doncs això: retallada, mutilada! No siga cosa que se solape amb les notícies de la nit, no siga cosa que ens perdem la repetició de les dades sobre la pandèmia que ens acaben de donar. En un tres i no res, per tant, com si tinguera vint anys i no quaranta-u, el Genovés guanya la final. I de bell nou, els plors envaeixen el trinquet de Sagunt, i les emocions, i el fervor... Samarreta roja al vent. El mite ha ressuscitat. Però quan mire el rellotge, ja són vora les 21. I la partida havia començat, en teoria, a les 17,25. Un engany en tota regla, després de tot, un engany que costarà car a la benvolguda televisió autonòmica que tants anys va costar recuperar. O no. És igual, al capdavall. Alguns ja sabem de sobres que, en efecte, es tracta d’una televisió autonòmica, amb tota la càrrega de malícia que arrossega tal terme. I provinciana, i dependent, i desarrelada, i... En fi. Aquest era el nou camí de què parlaven alguns quan la van reobrir? No ho sé, la veritat, però tampoc era necessari posar de mal toc a ningú, ni traure-li les essències més primàries, ni fer-li sentir fàstic i impotència, ni res de tot això. Sobrava, només, amb fer les coses amb gust i amb estima per la terra. Només això...

I ací, la partida sense talls: la partida del segle. Encara com!

Camins de resistència. TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de pilota i ed. Bullent)

Casual o no, la darrera presentació del llibre Trinquets trencats (Càtedra de pilota valenciana i Ed. Bullent) va ser a Sagunt, que és el meu poble i el primer a aparéixer entre les pàgines d’aquest recorregut literari i memorialístic pels trinquets abandonats, segurament la raó principal per la qual un dia de ja fa molts anys vaig decidir impugnar a través del bell ofici d’escriure la dinàmica nefasta i meninfot d’aquest país envers els seus temples de joc. 

Curiosament, a més a més, aquesta presentació a la capital del Camp de Morvedre també va arribar un any després que el llibre fora presentat a la Universitat de València, just un any després, amb la qual cosa la quadratura del cercle ha clos de manera perfecta, redona i simètrica, i com sempre molt ben acompanyat de bons amics, aficionats i familiars. Que bonic, de veritat. Tot un privilegi per a mi. Perquè, sens dubte, i ara ho dic públicament, estic molt agraït a la gent que em vol i em dedica elogis i reportatges que, en fi, com dir-ho ara perquè no sone petulant? Diguem-ne que m’esperonen a seguir escrivint, que és el que em manté viu. Gràcies, moltíssimes gràcies, per tant, a tots aquells que m’han fet costat en aquest viatge tan ple de tendreses, de records, d’aportacions, de preguntes, de plors i de matisos que es perden pel canó de la identitat i l’estima. Tot. 

Trinquets que m’han permés contemplar el meu país a través dels badalls de les muralles escrostonades, a través dels panys tancats i rovellats, entre lloses i taulells amerats d’història i antigor, entre clubs de pilota i personatges anònims que continuen allí, sense que ningú els faça cas ni atenga les seues reivindicacions i passions, sovint aïllades i incompreses. Dos anys de treball de camp, un any de presentacions per pobles i comarques. Tres anys complets des que va començar tot i em vaig plantar al mític trinquet de Sagunt en aquell dia gris i plujós en companyia de Quico Fernàndez, aleshores regidor, que ja m’ho deia, ja: «mare meua, com està açò». O quelcom així. Però ja no hi havia marxa enrere. I jo n’estava decidit. Perquè quan un decideix escriure un llibre, el que més costa és començar-lo, dir les primeres paraules, atrapar el futur lector sota l’embruix d’una passió sorgida des del més profund del meu dedins. Trinquets trencats. Un llibre que afronta, ara, una nova etapa. Un llibre intemporal, que no caducarà mai, tant per a bé com per a mal. I que rodarà ara com la pilota de vaqueta, cosit i embastat perquè resistisca els envits de la modernitat i servisca, igualment, perquè el romanticisme i el dolor de les seues pàgines esdevinga orgull i vida temps a venir. 

És molt satisfactori, per tot plegat, servir a la terra que acull tants trinquets i tants testimonis oblidats pel temps i les circumstàncies. Més satisfactori és, encara, veure l’interés dels qui s'aferren a les branques que ens podrien fer més forts, més desvetllats i més feliços. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster. Potser és l’únic camí que ens queda...

Sala Mario Monreal de Sagunt

La foto!

TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)

Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes: antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze, començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer, l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix, i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet, sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats. D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència, escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant. Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com per a mal.

Magatzems

Una de les construccions implantades per aquestes terres valencianes que continua cridant l’atenció per escassa i per recordar temps relativament remots és la que remet a aquelles fàbriques que s’alçaren a les primeres dècades del segle XX a partir de l’embranzida exportadora de la taronja, edificis relacionats amb el desenvolupament industrial que reunien, més o menys, les mateixes característiques arquitectòniques allà on s’hi bastien: espais amplis per acollir maquinària i abundant mà d’obra, desaparició de murs de càrrega, reducció de columnes i pilars a la mínima expressió, grans finestrals i sobretot, sobretot, senzillesa compositiva i ornamental a les façanes. És el cas, per exemple, del magatzem de Lázaro, a Sagunt, únic supervivent d’aquella època d’esplendor fructícola que en essència guarda actualment el mateix aspecte d’antany, amb una façana feta de rajola vista molt semblant a la d’altres construccions repartides pel país, com ara algunes cases del barri de Roca-Cuper de Meliana o el trinquet del tio Pena de Massamagrell, a la comarca de L’Horta. En conjunt, tota una sèrie de vestigis a hores d’ara destinats a afers molts diferents dels concebuts en el seu moment. El progrés és el progrés. De fet, el magatzem de Lázaro (Sagunt) referit més amunt, és avui un aparcament privat.

Notícies de pilota

La inauguració de l'estàtua d'Àlvaro,
 un esdeveniment primordial per a la pilota valenciana,
de veres que sí. Font: El Económico

Certament, les últimes notícies relacionades amb el món, diguem-ne social, de la pilota valenciana es mereixen tot l’escepticisme del món, sobretot pel que fa a l’essència d’un joc popular que fins ara havia sabut allunyar-se de la publicitat i la manipulació dels nostres governants. Sens dubte, quan algú et fa festes i no te’n solia fer, o et traeix o t’ha de menester. I per això mateix, cal desconfiar. Desconfiar d’un Pla Director presentat recentment per la Conselleria de Governació que no descobreix res de nou i que torna a incidir en allò tantes vegades incomplit: el suport decidit al nostre esport. Potser caldria dir instrumentalització, perquè si més no, tot fa pinta d’anar per aquest camí, per bé que un vell conegut d’aquest costumari, el senyor conseller Sefarín Caballero, ho dissimule i ho pinte tot de color de rosa, com és costum d’altra banda en els alts mandataris de la Generalitat. A la pilota, per exemple, no li calen jutges, ni comités tècnics, per això ja està el poble, és a dir, l’aficionat que acudeix regularment a les partides, l’únic i veritable jutge des que la pilota és redona i feta de pell de bou. Tampoc li cal una selecció, encara menys una selecció que es presenta com a espanyola i s’oblida del nostrat gentilici que la distingeix arreu del món, valenciana. I per descomptat, no és que li siga massa necessari endinsar-se en el camí mitjançant el qual pot convertir-se en un esport olímpic. Perquè tot plegat, això no val per a res. Com tampoc val que ara es torne a parlar d’una regularització de l’esport en les modalitats professionals de raspall i escala i corda quan des de fa uns anys existeix una empresa privada anomenada Val Net nascuda precisament amb aquest propòsit. Per a què serveix, doncs, aquesta empresa? De nou, es torna a evidenciar que la Generalitat rescata negocis particulars amb diners públics amb la intenció d’imposar el seu criteri i la seua visió de les coses. I allà que van tots, sempre darrere, sense la més mínima crítica ni autocrítica. Com a borreguets. Perquè cal ser agraïts amb qui els dóna de menjar, fidels a la idiosincràsia d’aquestes terres. Obediència, submissió! Amb aquest panorama no sorprén, per exemple, que alguns ajuntaments com ara el de Sagunt, molt versat en aquests afers, aprofiten l’avinentesa per alçar una escultura a les portes del trinquet comarcal en homenatge a Àlvaro. Deixant de banda que aquest pilotari es mereix tot això i molt més, resulta inquietant que el monument se situe davant d’un trinquet tancat, emblema de l’oblit, que no s’obri ni tan sols per al Circuit Bancaixa, la competició per excel·lència. Així que sí, la pilota valenciana pot continuar agafant les miquetes de pa que li ofereix el poder, però és evident que en aquesta partida s’hi juga molt, molt més que un simple negociet. La seua identitat, entre d’altres. Alguns, amb tota la bona voluntat del món diran: Ja estem amb el coret. O això o la mort. I, en efecte, potser el debat és aquest. Amb l’afegit que potser és millor morir sencer i amb dignitat abans que venuts a un discurs bonic que ja vorem si es converteix en realitat o en un simple joc de paraules vàlid per a avui però no per a demà.

Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)

Tot un privilegi!

No es pot explicar en paraules una mort com la de Paco Cabanes. I, segurament, tot el que vinga a continuació en aquesta mena d’obituari es quedarà curt i molt curt, tan pressionat per la tristesa i el dol que no crec que puga dir res més del que em permeta l’emoció. El país, el nostre país, sempre estarà en deute amb el Genovés, potser l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir. I no perquè la seua estela fora objecte de polèmica, res més lluny, sinó per tot el contrari, és clar, perquè tot el món el volia. Molt. Moltíssim. Tant que les llàgrimes se m’apoderen quan ho dic. Però és que era real, collons!, molt real. Un mite en majúscules. Un tot en si mateix. L’home honest a qui tots saludaven quan apareixia pel trinquet, la identitat col·lectiva d’aquesta terra i, evidentment, la noblesa expressada sense falsedats i amb la naturalitat pròpia dels cavallers i homes de bé: «com va això?». No res més. Particularment, vaig conèixer Paco quan presentàrem a Sella (la Marina) aquella historieta gràfica sobre la seua trajectòria esportiva i sobre la seua vida, en general. I he de confessar que estava nerviós, molt nerviós. Em passa sovint, això, sempre que presente algun llibre. Però la diferència aquella vegada fou que el meu nerviosisme no venia pel fet de parlar en públic, ni tampoc pel fet d’explicar el que escric, no, no; sinó pel fet de conèixer en persona el pilotari que m’havia captivat des de ben menut en el trinquet del meu poble, Sagunt; i, tot plegat, també, per la sort i el privilegi de poder estar allí, just allí, assegut al seu costat, escoltant la seua veu i contemplant, al mateix temps, el rostre expectant d’una gent que l’observava atentament i es delia per mostrar-li la seua absoluta admiració. «Gràcies Paco, gràcies». «Visca la pilota i visca el Genovés». Això li deien contínuament. I és cert, de veres que ho és. Crec que mai no he vist mai tanta gent donar-li les gràcies a algú amb tanta emotivitat, lliurats totes i tots sense condicions ni martingales modernes al seu Déu particular. Gratitud en estat pur. Xiquets, joves i vells. Tots, absolutament tots. Que bonic deu ser això. Que bonic! En una altra ocasió, li preguntaren a Paco com portava el fet de ser un mite. I la seua resposta fou grandiosa: «jo he fet sempre el que més m’ha agradat, jugar a pilota, no puc dir una altra cosa». Sens dubte, un resum molt franc i molt senzill del que era i ja sempre serà per a tots els valencians. L’antiheroi per excel·lència, potser el màxim exponent del romanticisme popular d’aquestes terres, la figura que transcendia molt més enllà del seu espai natural. Perquè no tan sols els trinquets es queden orfes de la seua presència, no, també es queda orfe tot un poble. Així que va per tu, cavaller. I per tot el que ens has donat i oferit sense demanar res a canvi. Com fan els més grans. Francesc Cabanes Pastor, el Genovés. Que la terra et siga lleu.

Genovés i Genovés II. Les meues condolències 
més sinceres.

Coronavirus. Capítol 13: 'Pilota valenciana'

 Genovés i Àlvaro acompanyats dels feridors i

l'home bo abans de la partida del segle (1995) 

À punt tira del clàssic entre els clàssics durant aquests dies de confinament. La partida del segle entre el Genovés i Àlvaro de Faura, la jugada l’any 1995. A Sagunt. No podia ésser-ne una altra. I me n’alegre. Molt. Perquè ja era hora. I perquè, al capdavall, sempre preferiré veure pilota valenciana, i de la bona, abans que els grans clàssics del futbol que ofereix cada nit Televisió Espanyola en el seu canal de TDP. Uns clàssics que bé, tampoc no estan gens malament, a dir veritat. I ho dic sense acritud, això. Ho he de confessar. En aquest sentit, l’altre dia vaig veure una bona part de l’Espanya-Malta de 1983, aquell del 12-1. I ves per on em va agradar, no tant per l’orgull patriòtic, és clar, del qual sempre he anat una miqueta mancadet, sinó per la diferència tecnològica -i antropològica- que es pot apreciar respecte d’aquests temps de retransmissions excessivament inflades i farcides de detalls i millores audiovisuals. El progrés. Però fa vora quaranta anys, els locutors no se n’eixien mai amb un ciri trencat. És cert que quan Señor va fer aquell últim gol històric, el de la classificació definitiva, hi va haver un esclafit de joia per part de José Ángel de la Casa, el periodista en qüestió, però res comparat amb la bogeria col·lectiva que en aquells moments desprenia l’estadi Benito Villamarín, a Sevilla, banderes preconstitucionals al marge. La invasió de camp final, de fet, es va tallar de sobte per a donar pas a un altre programa. I adiós, muy buenas, malgrat la importància de la classificació per a l’Europeu de 1984. Impensable avui, això, on la imatge, les celebracions i l’apartat purament extraesportiu, de vegades tenen més transcendència que el joc en si. Però bé, fora romanços. El cas és que aquesta qüestió mai no ha acabat d’afectar en excés la pilota valenciana. I menys encara en aquell llunyà 1995 on un mite popular en totes les lletres, Paco el Genovés entrava en l’Olimp dels Déus i de l’heroisme romàntic en guanyar 60-55 un jove de Faura anomenat Àlvaro que pegava molt fort. I tan fort. És clar que això, després de tot, no li va servir de gran ajuda. Perquè allí, al trinquet de Sagunt, dic, hi havia alguna cosa més que una pilota de vaqueta. Hi havia passió, i amor, i identitat. Tot pel Genovés, d’altra banda, que ho havia donat tot, i que havia donat tant, i tan bo, als aficionats i a les bones gents que es desvivien, i es desviuen, per aquest joc tan rabiosament valencià. També hi hagué molt crits aquell dia, crits combinats amb silencis sepulcrals; i tensions barrejades amb respectes de cavallers; i plors d’alegria, molts plors d’alegria. I, sobretot, molta emoció, és a dir, el que en valencià s’expressa tan bé i tan genuïnament amb aquest adjectiu tan bonic i precís: ‘esborronador’. I bé. Tot això, per tant, es podrà veure aquest dissabte a les 17,25 per Àpunt. I això no és res, perquè pel que es veu, aquesta serà la primera retransmissió d’una sèrie de partides que el canal valencià per antonomàsia oferirà als espectadors durant aquest període de quarantena. Així que camí de la nostàlgia es confirma, doncs, que el record d’uns temps que ja no hi tornaran són l’antídot perfecte per a combatre la informació en rigorós directe que ofereixen les cadenes que lluiten pel prime time, per l’audiència, per la morbositat, i per no sé quantes altres collonades que no ens importen als mortals comuns i corrents d’aquest raconet del país.

Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)

Darrera presentació del llibre.

INGRATA PÀTRIA, Martí Domínguez (ed. 62. Proa llibres)

Tan avesat com estic a subratllar, apuntar fraseologia i memoritzar paràgrafs que m’entusiasmen de les novel·les, que va i resulta que d’aquest Ingrata pàtria no n’he anotat cap, i no perquè no m’haja agradat, tot el contrari, sinó perquè m’he endinsat tant en el que es narra —la condemna, els últims dies i l’afusellament del professor Peset l’any 1941—, que se m’ha passat per complet anar més enllà de la pura lectura. Ai! Supose que això es deu, sobretot, a la gran quantitat de detalls que m’han fet submergir-me en el meu món i que ara m’obliguen a recordar i recercar un parell de passatges encastats al meu subconscient. Allò que en queda, que se sol dir. O allò que ara em ve de gust reprendre perquè, al remat, d’això es tracta quan s’agafa una obra literària, de remoure el dedins, de somoure els ciments de cadascú o d’assaborir, ben mirat, tot allò que ens conta un autor, en aquest cas Martí Domínguez, del qual me’n declare fan absolut. Un d’ells, un dels passatges vull dir, és el que narra el mateix Peset, quan de camí a la mort, contempla l’horta de València i es pregunta què se’n farà d’aquella terra amb el nou govern feixista establert després de la guerra. A l’eixida de la presó creix una bella figuera. Un poc més enllà, hi ha una filera de plàtans. I tot seguit l’horta, immensa i pletòrica[...] I tanmateix, què hi fallava, com era possible aquell descens als inferns, què seria d’aquella terra amb els nous temps que venien? En fi. La història es ben sabuda. Repressió i foscor. Pensament únic. Endarreriment i franquisme recalcitrant. Noves generacions que ho frivolitzen tot. I entretant, altres seqüències que ara em criden l’atenció, com ara aquestes que rememoren la quotidianitat dels reus mentre esperen la saca, o la mort sense contemplacions. Alguns, de fet, alguns reus, juguen a pilota: —Ahir, mai m’hauria imaginat que hui estaria ací, i com de tranquil estava, jugant a pilota. El que donaria per estar ara jugant a pilota al trinquet del Penal! I que sorprenent que resulta estar ara ací! Estar ací! En el camió, vol dir, això és en el camió que guia els condemnats a mort drets cap a la fossa comuna de Paterna. Així que qui van ser els condemnats a mort en companyia del rector Peset, per tant? Doncs n’eren tres. I un d’ells era l’alcalde de Sagunt, el meu poble, Antoni Agustí Gil, més conegut com a Casaca, al qual se li dona veu, entre altres, per tal de contar aquells successos esdevinguts a la Puebla de Valverde: Però res més dolorós que aquella traïció de la Guàrdia Civil, que va matar tants joves del poble. Els mataren per l’esquena, i els deixaren podrir-se al sol. I de sobte, a mi em venen a la memòria aquelles vinyetes de Sento Llobell a la magnífica Historieta del Camp de Morvedre, un lllibre ja descatalogat però que, com els bons llibres, retornen de tant en tant. I tot això i allò... Una obra, Ingrata pàtria, que confirma Martí Domínguez com un dels meus autors de capçalera, que mai no falla ni mai em decep, quelcom així com el meu amic Paco Cerdà, del qual és un honor considerar-me amic, és clar, o d’aquell altre, Albert Sánchez Piñol, que va i torna no amb narrativa de no-ficció, que també, sinó amb novel·les gustoses i sempre inquietants. Literatura en estat pur. Literatura per acabar l’any, al capdavall. O recomanacions, només això. Mons que no s’acaben...

Historieta del Camp de Morvedre, de Sento Llobell