dimecres, 7 de juliol de 2021

Souvenirs

I quan va arribar l’hora de l’adéu definitiu, quan aquesta entelèquia coneguda com a Lapònia espanyola es perdia en la distància de manera irremissible i quan ja el cotxe albirava la mar Mediterrània entre maletes i trastos de diversa índole i consideració, va i resulta que vaig reparar en un fet: no havia adquirit ni un miserable souvenir de la botigueta local. Res. Ni tan sols un flascó de licor local, que ja costava poc; ni una miserable terrina d’essències de bolet o, jo què sé, ni que fora un simple paquet d’infusions amb plantes de l’entorn. No res. Un absolut desubstanciat!, que diria mon pare. Però ni així. On estava, doncs, la meua complicitat amb la iniciativa local? La meua tan impecable solidaritat amb el comerç just i responsable? On? Doncs això. En un cotxe a caramull d’objectes personals de camí cap a València. En un cotxe que, malgrat tot, i això ho vaig saber quan vaig arribar a la llar, dolça llar, sí que transportava algunes coses que si bé no es podien considerar souvenirs estrictes, almenys sí que representaven el meu pas per un poble que ja me manca i al qual sempre estaré, i estarem, a temps, de retornar quan ens vinga de gust. Dues mascaretes anticovid, per exemple, amb el  topònim serigrafiat. Poc gastades, tot siga dit de passada. Seminoves. Perquè qui és que necessita mascareta quan passeja entremig del paradís net i inabastable, sense ningú al seu voltant. Qui? Doncs això. Dues mascaretes que ara, en aquests temps pandèmics al bell mig de la ciutat i els espais multitudinaris, sí que faré servir, ves per on. I també aquella soca de pi que sempre em recordarà el dia que la vaig carregar al llom. La soca, si més no. Així, amb article definit. La mateixa que, en ple hivern, vaig polir i envernissar a fi que em servira de moble en una habitació de matrimoni certament medieval i mancada, entre altres, de tauleta de nit. La soca! Perquè, com no considerar-la un souvenir, aquesta soca. Com no fer-ho? És molt més que això, de fet. Com també ho són aquestes vares per a caminar que no sé com, ni quan, ni per què, algú va posar en el maleter del meu cotxe el dia de la partida. Dues vares que ara tinc ací, just al meu davant. I que boniques que són! També envernissades. De pi! De pino albar!, per a més inri. Potser el símbol d’un poble que, per a més sorpresa, se m’apareix avui, quan arribe al treball, en la guantera del cotxe en forma de postal. Sí, una postal. Una instantània ja descolorida captada en els temps en què els camins del poble encara eren de terra; agafada, segurament, del bar o de la botiga de queviures gestionada pel gran empresari local. Ell, ni més ni menys que ell, oriünd per excel·lència, que s’esforçava a parlar-me en valencià de tant en tant i m’explicava açò i allò de les seues singladures por el Levante, que deia; o aquesta i aquella altra aventura de quan tenia una nòvia per l’Horta o per la Ribera, ja no ho sé; i de quan anava per allí, i d’aquells temps, i de com ha canviat tot... En fi, potser no m’enduc cap souvenir estricte, és cert, però m’enduc, ens enduem, quelcom molt més valuós. Un tòpic rere un altre. Però tot tan real com inesborrable: l’afecte, el respecte i un bon grapat d’imatges i sensacions que ja fan solatge al dedins particular de cadascun de nosaltres. Aquells cavalls blancs i bruns que galopaven lliures pel camp sota l’admiració de la meua filla, l’infinit d’un erm bucòlic, el passeig a la llum del crepuscle, l’amistat sincera, o el fet mateix d’anar d’un lloc a un altre sense els obstacles de la modernitat. Souvenirs? Qui els necessita quan ha viscut tan de prop l’autenticitat i la noblesa? Potser ningú. Porta directa cap a les reflexions profundes entre pins i fonts, entre petjades de cérvols i senglars, o entre converses pobletanes i honestes que bé mereixien que avui em posarà melancòlic i tremendament convençut que la vida és això, justament: una realitat que no necessita falsedats.

dilluns, 28 de juny de 2021

Puchol II, el treball del campió

Puchol II, campió individual.
Foto: Fundació Pilota Valenciana
La final? Doncs això, quina final! Com feia temps. I encara podria haver estat millor en cas que aquest pilotaire d’Almussafes de nom Lluís, i de cognom, De la Vega, haguera aprofitat el dau que li va caure en sort després de la reballada. Però no. Pel que es veu, encara no li tocava guanyar. I les seues maneres elegants, la seua varietat de recursos i el seu bon fer, hauran d’esperar un poc més per a ser mereixedores de la major glòria a què pot arribar un jugador de pilota: el campionat individual d’escala i corda. 60-50. Aquest fou el resultat. I, en conseqüència, Puchol II, l’imponent pilotaire de Vinalesa, número u ara i adés, continuarà sent el rei dels trinquets. Però que no es relaxe! Perquè el que fins ara pareixia un regnat indiscutible i de llarg recorregut, ara ja no ho és tant. Ni de bon tros. I allò que fins el dia de la final era un mur infranquejable, lluït i sense badalls, per primera vegada ha vist com algú l’ha picat sense complexos, de tu a tu, totalment desinhibit i amb la sobrietat que només demostren aquells que aspiren a fer saltar la banca i a confirmar que els somnis no són somnis i avant, sinó realitats imparables que avancen dia a dia i partida a partida. Puchol II, per això, ja no s’enfronta a un Genovés II de 39 anys i sense res a perdre, ni tampoc a un herculi Soro III que ja ha donat tot el que havia de donar, ni tan sols a un Pere Roc II bregador i passador que és tan difícil de fer caure com una roca d’escullera. No. Avui, Puchol II té un rival amb unes característiques que fan feredat, gairebé les mateixes que ell tenia —i encara té, evidentment— quan va coronar-se per primera vegada. I és que De la Vega és jove, molt jove, 23 anys. I té moltes mans. I té molta fam. I, a més a més, encapçala una generació de pilotaires amb capacitat de capgirar el destí, sempre en crisi, dels trinquets. Joves com José Salvador de Quart de les Valls, com Salva Palau d’Alginet, o com Giner de Murla. Així està la cosa. I aquest, trobe jo, que soc un simple aficionat més, és el major repte a què s’enfronta Puchol II una vegada encimbellat per quarta vegada com a jugador a batre. Rebot impecable, dau terrible, pilotada forta i violenta... Perquè el seu regnat ja va de bo, en definitiva. I a partir d’ara, treball i jornal, com bé han fet els grans pilotaires des de temps immemorials. Em van agradar moltíssim, d’altra banda, les seues paraules una vegada conclosa la partida: «que la gent vinga als trinquets, que la veritat és que fa falta». Això va dir, poc més o menys. I com no reflexionar-hi, ara: són unes paraules molt certes, expressades després d’un esforç titànic, pròpies d’un pilotaire en plenitud i amb molts anys per davant.Unes paraules que l’honoren com a persona perquè mai no és prou l’esforç que fan aquests treballadors de la pilota hereus del joc ancestral per excel·lència. Valencians i homes de bé. És per això que a mi, particularment, m’agradaria saber per què fa temps que el president de la Generalitat no acudeix a una cita tan simbòlica en el calendari esportiu d’aquest raconet del país. Per què de l’èmfasi inicial de fa sis anys s’ha passat a la incompareixença dels últims anys. I per què, en comptes de la representació institucional que es mereix la millor partida de l’any, el trofeu al millor pilotaire l’entrega un senyor engominat enviat per un banc a qui no coneix ningú. És clar que qui paga, mana. Però, per favor, un poc de grandesa, que la pilota és per als cavallers i no per als qui esperen reverències gratuïtes. El respecte, sempre per davant.
Amb Lluís de la Vega el dia que va guanyar Soro III 
al trinquet Tio Pena de Massamagrell

dimecres, 26 de maig de 2021

Riu

Remunte el riu en companyia de dos bons escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat, i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué, n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho digué: «están más arriba». Així que jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també, evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters, reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes. Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas reproductoras». I poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria! El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana. Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa popular de la llengua de Cervantes: El Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins. Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà com destructiu. 

dimarts, 18 de maig de 2021

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...

dimarts, 11 de maig de 2021

Quatre estacions

Tardor, hivern, primavera, estiu. En aquest ordre. Un curs escolar complet. Un cicle nou en la vida, tan intens i tan bell que m’ha fet percebre les estacions com mai abans ho havia fet, amb la tendresa de qui s’emociona mentre cauen les fulles dels xops o mentre sent com corre l’aigua del rierol. Ulls vidriosos. I tan vidriosos. Perquè fa temps que els tinc així. Plorava abans i plore ara, com el cel. Plenament conscient dels elements de la natura, lliurat a la percepció sensorial del paisatge, net de qualsevol impuresa. I esperant que arribe l’hora de recobrar l’olor de la terra banyada o de submergir-me de nou en la natura agrest i solitària. Un abisme sense final. I els vents, què no dir-ne dels vents, que exemplifiquen tota la rosa que els simbolitza, que projecten un soroll diferent en funció de l’arbre que esbatussen. O això, almenys, em digué un amic. «El vent distingeix els arbres». Quasi res porta el diari! I alguna cosa de certa deu haver en l’afirmació, sens dubte. Perquè ausades, quin gran contrast respecte les latituds adotzenades pel progrés, allà on no hi ha silenci, allà on costa ja sentir el cant dels teuladins o la gota que cau anunciant un nou ruixat primaveral. Quin gran contrast! La catifa verda s’estén i varia en funció de la flora que rebrota i que determina l’omnipresència cromàtica d’un cel ara tèrbol i ara brillant, sempre assetjat pels núvols que es mouen, i que s’estanquen, i que descarreguen, i que desapareixen mentre donen pas al pont perfecte de l’arc de Sant Martí. I, de sobte, un recorda les paraules d’aquell antiheroi que es feia dir Corto Maltés en les quals s’hi posava de manifest fins a quin punt pot arribar a ser-ne, d’esplèndida, una vall: «...aquest príncep, que es deia Aloadí, havia tancat una vall que es deia Alamuth, que va transformar en un jardí meravellós, amb uns palaus magnífics, amb fonts de vi, de llet, de mel...». Sigues benvingut, doncs, senyor visitant, al regne del color: el morat de l’espígol, el groc de la camamil·la, el roig del sòl humit, el blau de camí a la Mediterrània, l’indi del crepuscle, aquell estrat ataronjat que s’entreveu a la llunyania els dies de forta ponentada. I la contemplació que s’acaba mentre l’asfalt pren el relleu de la terra i l’herba fresca deixa enrere la gran obra mestra de l’erm peninsular: l’existència desolada.

diumenge, 18 d’abril de 2021

El relleu


No, no és Espanya tot allò que lluu. En aquestes latituds peninsulars, les batalles són unes altres i els recursos contra el progrés o, contra la mala llet d’algun polític envejós, —que de tot hi ha—, sovint es destinen a menesters molt allunyats de la concepció patriòtica del sistema: la conservació del retén forestal, per exemple, de cabdal importància per al manteniment del bosc i la població resistent. Tanmateix, sempre hi queden alguns reductes, és clar, reductes del que antany es considerava dogma de fe i ara, doncs això, és el que n’hi ha, tant per a bé com per a mal: Espanya i avant. Sense més. Així que un, un dels reductes, dic, és el que representa la caserna de la Guàrdia Civil, un edifici enorme i de pedra molt ben integrat en l’entorn i que, com totes les casernes militars d’aquest racó del món tan deixat de la mà de Déu, apareix i desapareix sense cap necessitat de perpetuar-se en el temps, amb les marques pròpies de l’oblit i habitualment amb pocs efectius vivint-hi i controlant, alhora, el que es controla per si mateix: el vast territori despoblat i mancat de problemes greus a tenir en consideració. Relaxació profunda, doncs. O millor dit, pau infinita per al solitari integrant de la Benemèrita destinat en aquestes contrades, perquè, en efecte, sol ser-ne només un. I així fins que el pobre home decideix, bé siga per edat o bé siga per acumulació de mèrits, jubilar-se o escampar el poll definitivament. El relleu! I d’un dia per a un altre, per tant, l’emblema sagrat i nacional, és a dir, aquell drap esgarrat i descolorit que fins aleshores presidia l’entrada a la caserna, tan brut i tan ple de forats com a conseqüència de les inclemències meteorològiques, se substitueix per un altre nou de trinca, si més no una bandera en condicions impecable i a l’altura d’un guàrdia pipioli que, de ben segur, acabarà tan relaxat com l’anterior. Sènia que rodarà i rodarà, com una espiral . Una cadència que s’encomana fins al més profund de la pàtria sagrada i indivisible i que, en aquest cas en particular, em recorda l’inici d’aquella historieta fabulosa d’Astèrix i Obèlix en què un nou destacament de romans, tots ben polits i disciplinats, entra en un dels campaments que assetgen l’aldea gala irreductible. «No vas d'uniforme, centurió Bicornus?», li etziba el flamant cap del relleu a l’encara caporal romà tan delerós de la seua arribada i tan  delerós, al mateix temps, de fugir d’aquell destí convertit en niu de puces. «Oh!, és que es pot dir que no sortim pràcticament mai i ens posem còmodes!». Nyas! Perquè, a grans trets, en això consisteix el relleu, en una lenta i harmònica espera que cadascú es munta de la millor manera possible, no debades, tots acabaran més o menys igual: caldera vella, bony o forat. I qui vinga, que reme!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...