Subsconcient

Ara que està de moda reivindicar certes efemèrides i que les xarxes socials condemnen l’internauta ingenu a un camí pedregós de publicitat i algoritmes difícils de suportar, em trobe de sobte amb un record impagable i inesborrable que, sens dubte, em condueix a la felicitat més immensa i alhora més frívola de qualsevol individu. Perquè jo no sé què seria del Barça sense aquell dia, però sé que ara fa trenta anys jo no vaig dormir de l’emoció i que allò, justament allò, potser va ser el dia, o la nit, més intensa d’aquella infantesa meua que ja s’esvaïa entre somnis de futur i perspectives adolescents on el Barça aniria i vindria com un pèndol del qual ja mai no em podria separar. Tot ha canviat, és evident. Tot. La societat, els costums, la vida. I també el futbol, evidentment, sí,  això també. O, això, sobretot. Ara és avorrit, un espectacle venut al capital, a l’imperi de les televisions, lliurat sense escrúpols al negoci, a l’especulació empresarial, o a la insensatesa, així dit, en general. Diners, publicitat, falsedat, enganys, cacics que són intocables, cacis que són déus d'aquest present tan hipòcrita i tan venut a la depravació! Però aleshores, el Barça era patrimoni del romanticisme. I els seus partits eren retransmesos per la TV3, la catalana, que deia ma tia. I jo ho recorde molt, tot allò, perquè allí estàvem, impertèrrits, en aquella saleta diminuta que tenia eixida al corral i a la pallissa, al davant d’aquell televisor vell però irrompible que sempre romania encés perquè era la principal font de distracció d’una dona que ja no hi és, però que era feliç quan ens veia a tots allí, en sa casa, cruspint-nos la seua inconfusible truita de creïlles, i delerosos perquè el Barça guanyara la seua primera copa d’Europa. I la va guanyar, no sense patiment, però la va guanyar. I això jo, no ho oblidaré mai, ja ho he dit. Perquè vaig plorar de felicitat, certament. I ara retinc les imatges: aquella samarreta de color taronja, el gol de Koeman, i Cruyff eixint de la banqueta, i la celebració posterior, una nit que no fou nit, sinó que fou un somni. Cap altra copa de campions, cap altra Champions, que en diuen ara, tindrà mai el regust d’aquella. Cap altra. I ara resulta que aquell moment em va venir al cap l’altre dia, així, de sobte, deliris del subconscient, o que en sé jo, senyals o memòria selectiva, potser, sense a penes reparar en el fet que ja havien passat trenta anys d’ençà. I que no deu ser casual que certes persones hi reapareguen perquè sí, sinó perquè tot al contrari, així deu estar predestinat. I quan te les retrobes, les associes a un dels moments més meravellosos i més fascinants de la teua existència: tots allí reunits, al caliu d’aquell tendur, en una casa familiar, celebrant l’èxit d’un equip que era tan pur com la vida que s’obria per a un xiquet com jo, de tretze anys. Identitat en viu. Una estampa que ja no hi tornarà però que romandrà per sempre com un exemple de la vida que passa i l’autenticitat que s’enlaira sense límits i sense fre. Tant per a bé com per a mal.

Castelló, flaire melancòlica

He anat moltes vegades a Castelló de la Plana. I confesse que, durant molts anys, vaig estar obsessionat amb el seu parlar, tan rítmic, tan cadenciós, tan diferent al meu, que era i és un parlar de transició, com és natural en una comarca com la meua situada a cavall de València i la ciutat que ara m’ocupa, pam, pam, orellut. Soc del Camp de Morvedre, sí; potser la comarca més menuda del País Valencià, pont entre dos mons territorialment afins però sentimentalment separats. M’embriaga, tanmateix, una flaire melancòlica sempre que transite per la Plana, aquest recorregut antany cobert d’una catifa de tarongers i, avui, encerclat de taulelleres fumejants i en expansió. Terra altament productiva, tant per a bé com per a mal. Morfològicament castigada, lletja potser, això és com és, però sense ambigüitats ni recels, això també. No sé dir una altra cosa. I, almenys a mi, sempre m’ha fascinat. Recorde, a més a més, un estiu que vaig estar allí, al Grau, on els pescadors descarregaven aquelles caixes a caramull de galeres i sardines, on la subhasta del peix es feia de viva veu i en valencià, i es comptava de dalt a baix, tan de pressa, tan de pressa que a penes es percebia la xifra, massa fluïdesa per a un xiquet com jo que, aleshores, es passava hores en l’arena de la platja del Pinar contemplant els vells pescadors de rall, allà quiets i romàntics com una sílfide, i així fins que es movien fidels al seu ball particular i atrapaven aquells llissots enormes que després, supose, eren cuinats al forn, amb ceba i oli. Amb ceba i oli. Només amb això. Quanta senzillesa. També allí, a Castelló, em vaig convertir, finalment, en professor, en aquelles oposicions inoblidables en què encara deu ressonar el crit que vaig fer després de l’examen definitiu. Llibertat. Perquè ho havia aconseguit. Llibertat absoluta. Mai ho oblidaré, això. I va passar allí, en efecte, en la ciutat on tantes vegades havia celebrat la Magdalena en companyia dels meus amics universitaris, en la ciutat en què mon pare em duia als bous i en la ciutat que capitalitzava pobles horitzontals on el meu germà es jugava la vida rodant miures i victorinos de més de cinc-cent quilos: la Vilavella, la Vall d’Uixò, Moncofa, Nules, la Llosa... La llibertat, quin concepte més redó. Un concepte que es va entonar aquell 1982 en veu de Joan Fuster en la mateixa plaça de bous, que tornarà a entonar-se quaranta anys després amb motiu del centenari del seu naixement. Perquè em sent molt agraït de tornar a les terres de Castelló, més encara si és amb motiu d’un llibre publicat per una editorial amb segell d’una terra que també és terra de trinquets, com ara el recentment inaugurat d’Almassora, la seu del premi, alhora, amb què vaig ser agraciat fa poc pel meu cant de les granotes. I més. Més trinquets, és clar. El de Borriana, o el de la mateixa capital, anomenat de la Sindical, o el d'Onda i el de Borriol, o el de Vila-real, allà on em batejaren una vegada amb una pilotada seca i fulminant. Perquè encara sent el ferro d’aquella pilota de vaqueta en el cap. Encara. I potser per això, és que recorde tant aquest raconet del país. Així que allí estaré de nou, ara en el parc Ribalta, per primera vegada en una fira del llibre i fent el que més m’agrada, explicant, o no, les motivacions que m’empenten a escriure i a seguir creient, alhora, en els somnis de la vida i de la creació. Tot un plaer, la veritat.

 

Ponxo sense ponxo

Trobe que tots els parcs temàtics, tots sense excepció, al marge del món que simbolitzen i de les atraccions que presenten, haurien de tenir una botiga de regals i souvenirs a l’altura de les circumstàncies. Una botiga com Deu mana, vaja! O el que és el mateix. Una botiga on poder gastar alegrement els cacaus amb allò que el proïsme, o en tot cas un individu com jo, té idealitzat des de fa temps i durant el que li resta de vida. Per això mateix, la principal crítica que faig al conegut popularment com el Mini Hollywood d’Almeria és aquesta, que la botiga és molt fluixa, patètica si més no, i que és evident que no saben, o més aviat, no tenen ganes d’aprofitar la tirada. I és que, al remat, no soc l’únic que pregunta per la peça de roba estrella que tots volen adquirir en plena temporada alta del parc: el ponxo. I no un ponxo qualsevol, és clar, sinó el ponxo icònic amb el qual tots els fans dels spaghetti western hem admirat —i admirem!— Clint Eastwood. Però no, pel que es veu, aquesta és la pregunta del milió. «Venderíamos un montón», em diu, per això, l’encarregada de la botiga, cosa que li afegeix encara més incomprensió a la situació. Perquè no s’entén, no, de cap de les maneres. Una mancança certament lamentable en uns temps de consumisme voraç en què la mitomania s’obri pas gràcies als objectes englobats en una etiqueta molt ben parida des del punt de vista comercial: retrovintage. Però no a Almeria. No. Almeria és un desert. Un desert on el capitalisme ha penetrat tan sols en forma d’hivernacles que s’estenen de manera proporcional a l’explotació laboral que els defineix, en cap cas en forma de ponxos pretèrits destinats a romàntics idealistes com jo. Una llàstima. Perquè, pel que fa a la resta, doncs tot molt bé. El parc s’aguanta a soles, vull dir, s’aguanta al marge de les actuacions manifestament millorables dels actors que les interpreten. I tan sols pels decorats, ja paga la pena de pagar-hi l’entrada. A més, sempre ens quedarà la alpujarra, o en tot cas, la capital, la ciutat d’Almeria, amb aquest toc andalús tan autèntic i alhora tan atractiu, extraordinàriament gentil. El tapeo i la Virgen del Carmen, quina gran estratègia!, extensible a tot un territori enclavat entre muntanyes d’escassa vegetació, on la magnanimitat dels turons més alts amaga, sovint, la immensitat de la mar i d’aquest parc natural impressionant que rep el nom de Cabo de Gata. I un que es perd entre atzavares, baladrers, dunes i platges d’arena negra i fina on el temps s’atura i la pasqua pren forma entremig de nits coronades per una lluna que no és una lluna qualsevol, no, és la superlluna del mes d’abril, la luna lunera cascabelera...

 

Diego d'Onda, nova promesa del trinquet

Certament, em feia molta il·lusió de veure jugar aquesta nova realitat del trinquet que s’anomena Diego i que amb divuit anys ja despunta entre les bones gents de la pilota i entre els més grans jugadors de l’especialitat de l’alt. Certament. La seua arribada, de fet, és més que benvinguda. I no tan sols per les maneres que atresora, un bot de braç cosit i realment elegant, sinó perquè sempre és d’agrair l’aparició de nous pilotaris en les lloses d’uns trinquets per desgràcia massa acostumats a la presència continuada dels mateixos jugadors. Sempre els mateixos. Sovint, pilotaires de llarga trajectòria, experimentats i forjats en mil partides, amics tots tan dins com fora de la canxa. I a més a més, ben coneguts per una parròquia soferta que, per norma, coneix a bastament els seus colps, les seues manies i, fins i tot, el seu estat d’ànim. El dia a dia. L’equilibri més o menys endogàmic dels trinquets s’altera, tanmateix, quan apareix una nova promesa. I, en conseqüència, l’ambient per l’escala i les galeries difereix de la tònica habitual fins al punt que el que ahir era una partida rutinària, de sobte deriva en una novetat absoluta que fixa les mirades de tots els aficionats i tots els nouvinguts a l’esport per excel·lència d’aquestes latituds, tots pendents de les maneres i el rendiment d’un xiquet del qual ningú vol perdre’s ni un detall, ni un, que per alguna cosa és el xiquet. El xiquet d’Onda, per a més inri, procedent del cor de la Plana de Castelló, circumstància que resulta, d’altra banda, una satisfacció afegida a la seua presència rutilant pels cartells del present. Perquè la novetat, en aquest sentit, és doble, no debades la Plana és una comarca òrfena de pilota d’alt nivell des que es retirà aquell artesà del rebot anomenat Mezquita de Vila-real. I d’això ja fa uns quants anys. Uns quants. Cosa que, ara, ja no es pot dir. Ja no. Amb Diego es trenca, per fi, una trajectòria potser massa llarga sense pilotaires castellonencs. I no vull dir que no hi haguera, que no és el cas, heus ací l’exemple de Pablo de Borriol, però la bona qüestió és que aquesta vegada sembla que vaja de bo. De veres que sí. De bo. I això és molt satisfactori, alhora que molt bonic, ja que com deia Llorenç Millo al seu magnífic Joc de pilota (ed. 3i4) «no hi ha cap satisfacció més gran per a un aficionat que la d’ensopegar amb un nou jugador de pilota. El goig d’un astrònom quan troba una nova estrella no és res comparat amb el plaer que experimenta un bon aficionat que, entre els xics que comencen, sap descobrir el futur as de l’esport». Així que de moment, aquest xiquet de rostre penetrant i mirada acusadament juvenil, descarat i innocent com han de ser els joves, ja ha superat la prova de foc de debutar com a rest a la catedral de la pilota, al trinquet de Pelayo de València. I, de moment, a més a més, ja ha guanyat dos clàssics de l’escala i corda professional: Soro III i Marc de Montserrat. Resultat idèntic en les dues partides. 60-50. Tanmateix, no és això el que més importa. No. Allò transcendent, al cap i a la fi, allò que alegra i anima el trinquet per damunt de qualsevol altra disquisició és el fet en si de la seua presència, si més no la certificació que Diego és d’avui i que, de bell nou, es confirma aquella sentència segons la qual la pilota és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Atents, per tant. La saba nova circula pels trinquets. I això sempre és una gran notícia.

Diego, de rest, va fer trio amb 
Fèlix de Dénia i Bueno de Meliana

Premsa en paper

No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...

EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions

2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria, un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall, no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades. Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!