Llums i ombres del Mundial de Pilota d'Alzira

Aquests dies s’ha celebrat a Alzira el Mundial de Pilota i, en general, doncs això, puc dir que ha estat tota una festa, una iniciativa gustosa dels estaments organitzadors i una aproximació dels veïns de la ciutat a aquest joc popular sovint incomprès i desatès. He estat prou atent al desenvolupament de les partides disputades, per això. I la veritat, m’ha agradat saber del funcionament d'algunes modalitats que desconeixia parcialment o per complet i que, sovint, m’han fet pensar que sí, que de vegades és possible i que la pilota té futur, ni que siga a nivell internacional i gràcies a uns jugadors tan diferents entre si com els de Països Baixos i Puerto Rico, per exemple. Espectacular el One Wall, per cert, com espectacular també el Joc Internacional, amb permís de les Llargues, per descomptat. Encantat, a més a més, de comprovar com aquestes modalitats són practicades arreu del món, des de Colòmbia i Equador fins a Itàlia i França, per citar només alguns dels països participants, que hi ha hagut més, de veres que sí: Xile, Paraguai, Bèlgica, Anglaterra, i un llarg etcètera. Això per no parlar d’Euskal Herria, és clar, de qui un servidor ha sentit enveja sana no només per les ganes de competir demostrades pels seus integrants, sinó per la sensació constant de veure-hi reflectit un sentiment de país que ací no existeix. Ni ganes, tampoc, que diria aquell. Es podria dir, fins i tot, que alguns s'han trobat estranys defensant la Comunitat, i no Espanya.

Però bé. Això és el que ve ara: les crítiques, altrament dit les visions allunyades dels triomfalismes derivats d’una cita que, una vegada més, demostra que els valencians passegem pel món malbaratant oportunitats d’or. El Mundial d’Alzira podria haver servit, de fet, per promocionar la pilota valenciana en tot el seu conjunt, per a donar-nos a conèixer no tan sols a Europa i al món, no, sinó a casa, sobretot. Però res, la veritat és que això no s’ha vist enlloc. Deixant de banda els horaris matinals i entre setmana, que no els he entès de cap de les maneres i tampoc he trobat ningú que m’ho explique, hom podria haver inclòs en el programa alguna partida extraordinària per algun trinquet de la comarca de la Ribera o de la Costera, bé fora del raspall o de l’escala i corda. Però no. No res. A penes una cerimònia inaugural en el trinquet d’Alzira que alguns dels participants en el Mundial, encara deuen preguntar-se per a què s’utilitza. I no només això. En l’apartat estrictament local, cal destacar certes disputes internes que, tot i que han passat desapercebudes per al públic en general, no es poden deixar de banda, com ara el fet mateix que el president de la Federació de Pilota Valenciana haja exercit també com a entrenador del combinat autòcton. Incomprensible, certament. Com incomprensible, també, ha estat l’absència d’un referent en el frontó valencià, l’almussafenc Lluís de la Vega, tot i que sobre el cas sempre es podrà dir que forma part de la normalitat a què aspira qualsevol esport, vull dir, la normalitat a què aspira un esport on aquestes coses, sovint, passen. Resultat, però, el pitjor possible, perquè si no convoques al millor en la modalitat autòctona, per a més inri, uns bascos semiprofessionals et poden guanyar, com així va passar. I punt.

Del que no puc parlar com si fora una polèmica normal, en canvi, és de l’ús gairebé generalitzat del castellà per part de l’organització, un aspecte que m’ha incomodat enormement i amb el qual he sentit vergonya aliena. I no, en aquest assumpte no cola l’argument de la internacionalització, a quin sant va a colar un argument tan mediocre! Perquè aquest és un tema que no admet discussió, almenys per a mi: la llengua es defèn o no és defèn, sense postures intermèdies. O t’ho creus o no, en definitiva! I, pel que es veu, hi ha gent en aquest món aparentment tan valencià que, en efecte, no s’ho creu. A qui corresponga, doncs. Perquè em dol, de veres que em dol. I ho havia de dir de la mateixa manera que dic algunes altres debilitats que ha manifestat la gent assistent a les partides: mancança de graderies en les modalitats de frontó i de llargues, absència d’algun establiment ambulant per a servir refrescos i menjar al públic assistent... I altres qüestions de menor importància que, d'alguna manera o altra, han embafat les virtuts d’una convocatòria mundial interessant i engrescadora. Fins a la pròxima, doncs. I enhorabona als vencedors, evidentment. Perquè això no ho havia dit encara: amunt el País Valencià!

Joies que no s'acaben: El verí del teatre, de Rodolf Sirera

Foto: Esclafit teatre

De tots els gèneres literaris existents, el teatre és el que menys rellevància té a la meua trajectòria. No diré que no m’agrada, perquè tampoc és això, però sí que és de veres que, en general em costa i de vegades, fins i tot, em resulta pesat. Supose que això es deu al fet que exigeix un nivell de concentració major o, jo què sé, potser és, també, que quan entres en una sala ja no pots abandonar-la com per exemple sí que pots fer amb una novel·la. Així les coses, tinc records funestos sobre obres de teatre en què el temps no avançava i en què tota l’escenografia se m’apareixia com un interminable compte enrere. A tall d’exemple, recorde una obra de Shakespeare que vaig veure en el Globe Theatre de Londres: The king Lear. I vosaltres direu: no et va agradar? Com pot ser, això? Doncs no, la veritat. No em va agradar. En primer lloc, perquè durava tres hores i mitja; en segon lloc, perquè la majoria dels assistents estàvem de peu; i en tercer lloc, perquè el meu anglés és de guarderia i malgrat haver-me llegit el llibre prèviament, no tenia, ni tinc, la capacitat de seguir una obra de tals característiques, tan culta i tan rematadament dirigida avui a un públic entès o, en tot cas, predisposat als aplaudiments i els víctors perquè sí, perquè toquen, o perquè, ves a saber, tot s’esdevé on s’esdevé, és a dir, a Londres i al Globe. Quasi res porta el diari.

En qualsevol cas, això és el que n’hi ha i, a fi d’evitar tals experiències, sempre hi haurà opcions intermèdies, com ara el teatre dirigit als estudiants. Que sí, que és molt més curt d’extensió, i que algú podria dir que no és res de l’altre món i que, en alguns casos, pot resultar infumable, però que al remat, sí, és clar que sí, ofereix espectacles certament atractius i que, a més, enganxen els adolescents, que no és poca cosa, la veritat. No descobriré ara, en aquest sentit, una obra com El verí del teatre, de Rodolf Sirera, però és que resulta que l’última versió de la companyia Esclafit teatre és espectacular, amb variacions magistrals sobre el guió original. Espectacular! I que conste que no ho dic jo, això, que també, sinó que ho diuen, sobretot, els alumnes, 17-18 anys, encantats després de la representació i convençuts que sí, que ara sí, que ara sí que es llegiran el llibre. Alerta! Perquè la jugada és bona. Tot, a més, dirigit amb una professionalitat absoluta i amb pocs elements sobre l’escenari, tan sols una butaca i un sofà d’època rococó, a banda d’una tauleta a mode de moble bar. Dos actors, només. Joan Nave en el paper de Marqués i Tomàs Mestre, que interpreta Gabriel de Beaumont. I ja amb tot preparat, doncs això: a gaudir. Allí tots ben clavats en el misteri de tot plegat, seguint amb atenció cada detall, cada paraula, cada gest. Final sorprenent. I amb tertúlia inclosa dels alumnes amb els actors al voltant del llenguatge teatral i la fina línia que separa la realitat de la ficció. Què més es pot demanar? Un detallet: si, a més a més, l’obra es representa al teatre el Raval de Gandia i això serveix per fer un passeig per la ciutat ducal i un recorregut posterior en autobús per les comarques centrals valencianes, crec que el cercle és perfecte. Així que tornarem. Per descomptat. Ni que siga per reiterar les gràcies a la gent valuosa que treballa incansable per la nostra literatura i fa una virtut del drama, del teatre, vull dir, o del gènere, més aviat, o de la incansable joia de viure, crear i fer feliç al públic més exigent i alhora, més complicat: l’adolescent.

Foto: Esclafit teatre

Muris veteri

Aquests dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat. Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple. I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat, com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà del carrer de l’Olleria...

Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.

FRUITES I VERDURES ECOLÒGIQUES SAGUNT

Entre youtubers i influencers...

M’ho trobe gairebé a diari i no em cal eixir del barri. Sovint, ho tinc ben a tocar, i ho puc constatar des del mateix balcó de ma casa o en la llarguíssima vorera que recórrec cada dia per fer les rutines del dia, bé siga passejar amb els menuts, bé siga comprar, o bé siga anar a la pizzeria del carrer cada diumenge a la nit. Ahir, sense anar més lluny, que hi havia tres adolescents d’aquests que avui es diuen teenagers, amb tota la càrrega de mala llet que tal denominació implica. Tots tres allí, palplantats al mig de la voravia, ocupant tot el seu ample i disposats en triangle. I en això que vaig pensar: «ara s’apartaran». Però no, a quin sant! L’un, mòbil en mà, gravava els altres dos, dos xiques, que situades una enfront de l’altra, ni es van immutar davant el meu renec inevitable: «Caguendeu!». És clar, el vídeo que pretenien penjar, suposadament, a les seues xarxes socials era molt més important que l’educació, no debades consistia en què una posava la cara i l’altra li aventava un galtó amb totes les lletres. I no amb la mà oberta, no, que haguera estat el més adient tenint en compte el poc trellat de l’escena, sinó amb un d’aquests cartons que els establiments de menjar ràpid disposen per a les porcions de pizza. I com més tomaca, millor, no cal dir-ho. Perquè aquesta és l’altra: la porció de pizza hi era, evidentment, en el mencionat cartó, de manera que un tot de trossos de bacon, i d'olives, i de formatge, i de salsa barbacoa, i del que fora, desfilava samarreta avall de l’agredida davant la meua completa estupefacció. I com a toc final, la seua cara de subnormal. I que conste que no ho dic així amb la intenció de faltar, que bé, sí, un poc sí, sinó perquè no trobe cap altra manera de reflectir el surrealisme de tot plegat i el distanciament entre una generació com la meua i una altra com aquesta tan afectada pel conjunt d’idioteses predominants, avui, en el món virtual. Digueu-me desfasat, si voleu. Però no ho entenc, la veritat. No. Llarga vida a les visualitzacions del Youtube o als likes de Tiktok, pel que es veu... Modes que avancen de manera indefectible i que deixen enrere tots aquells que cresquérem pujats a una Derby Variant, llegint Astèrix i veient els partits del Barça de Johann Cruyff. Modes que denoten això, precisament, que els temps canvien. I que ja no res és el que era, evidentment. Què fan, per això, aquesta colla de joves o teenagers que, sovint, veig des del balcó de ma casa mentre pense en les diatribes del món actual. Què fan que es graven aprofitant la foscor i el silenci de la nit? Postures raperes? Versos prefabricats? Exercicis aeròbics en la farola de la plaça? No s’adonen que és dimarts i que les campanes de l’església anuncien la fi del dia? Tot açò és normal? En fi. Confós per la llau d’imatges i tendències tan separades d’aquell món que em representa, em colgue finalment al llit no sense abans deixar per escrit totes aquestes reflexions, ni que siga per la meua salut mental...

NOCTURN BERLINÈS

 

L’última aventura de Corto Maltés és una joia meravellosa que discorre entre Berlín i Praga i que a mi, particularment, m’ha servit per reactivar la fascinació que sent per un personatge mític creat per Hugo Pratt i, d’un temps ençà, ressuscitat per Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero. No ho dic de broma, és clar. I ho pensava ahir, de fet, quan em vaig quedar clavat i mirant, atentament, una portada bellíssima que tira del clàssic i que resisteix magníficament el magnetisme d’aquest mariner intrèpid i misteriós, si més no, el representant més clar de la figura de l’antiheroi romàntic, sempre amb el cigarret entre els llavis, dels impressionants escenaris dels mars del sud als carrers del Berlín d’entreguerres. I a fosques, sovint a fosques, entre cabarets sòrdids, filmacions i conspiracions prebèl·liques, un clima aterridor i, alhora, preciós, que precedeix una de les desgràcies més grans del segle XX: el nazisme. Any 1924. Així que sí, en efecte, és una joia aquest còmic. Definitivament. Perquè no sempre són joies les lectures de descripcions infinites o les narracions sentides, de vegades, una tira còmica també té la capacitat de traslladar qualsevol a un món de ficció ple de traïcions, de detalls, de colors subliminals, de missatges plens de significat, de ciutats i paratges oblidats i d’ensomni als quals és possible traslladar-se si un llig atentament i es deixa guiar, ja dic, pel codi de silencis i normes no escrites que segueix el Corto Maltés, que no necessita presentació, al cap i a la fi. Es tracta del Corto, què no dir-ne! I el Corto, doncs això, és el Corto, potser la figura de còmic que, ara per ara, al costat d’Astèrix,–sí, senyor!– és tendència i arrasa en les llibreries. Arrasa, en efecte. I no m’ho invente, això. Aquest nou Corto, en definitiva, tira del clàssic, però no és una còpia de l’original. Diuen els autors que han tractat de perpetuar la seua ànima, la seua aurèola. I és cert. Una silueta perfilada, de silencis captivadors, de frases colpidores, atractiu en tots els sentits. «Espero que t’ho hagis passat bé», diu en un moment determinat Adolf a Lise, a la qual cosa ella respon: «De conya. És un paio guapo, simpàtic i té món. L’amic que tothom voldria tenir». 

Tot resumit en una simple frase. Clara i directa, sense més. D’altra banda, la trama és genial, típica i pròpia del gènere estricte en què ens movem: les aventures. Amb un context que sempre atrau tant des del punt de vista històric com des del punt de vista tètric i macabre: l'època d'entreguerres i l'encara invisible figura de Hitler, que no ix representada, però que sobrevola de manera contínua i amb un referent clar que vagareja al llarg de les pàgines d’aquest Nocturn berlinès. Molt recomanable. Al cap i a la fi, què en vaig a dir jo quan, per enèsima vegada, em plante davant una veu i una idea que m’estremeix i em determina cada dia: «Vaig néixer el segle passat».

Cerndre

Se sol parlar en llengua, i també en converses informals sobre la matèria, de paraules i expressions boniques i singulars, però sovint es tendeix a oblidar aquelles altres que es consideren difícils o més aviat imperceptibles, bé siga perquè han perdut vigència o bé siga perquè fonèticament presenten una complexitat articulatòria més que evident. I no, no em referisc als embarbussaments, res més lluny, sinó a paraules d’ús corrent fins no fa tant que avui ja formen part de compilacions i manuscrits en què, per desgràcia, el valencià, o el català per extensió, se situa a cavall del romanticisme i de l’extinció. El verb cerndre, per exemple, és una clara mostra del que dic, tant des del punt de vista flexiu com des de l’estrictament semàntic. No debades, el seu gerundi, ‘cernent’, ha derivat en una metàfora bellíssima a partir de la qual un pot indicar que plou a gotes molt menudes que no destorben però que a la llarga mullen. «Està cernent», diuen, de fet, en algunes contrades riberenques. I és genial, la veritat. Perquè tot i que no deixa de ser una perífrasi incorrecta que indica moviment (estar més gerundi), és una expressió preciosa que conviu amb una altra també situada en el llindar de la desaparició sense contemplacions: ‘està gotinyant’, amb el mateix significat. Ambdues amenaçades, en qualsevol cas, per la puixança del castellà i per l’omnipresència de barbarismes execrables com ara llovisnar o està llovisnant. Clar és que sempre hi haurà un terme estàndard: ‘plovisquejar’, però no és d’això del que estic parlant, no, és clar que no. La qüestió ara i ací és explicar com s’arriba al punt que un verb com cerndre, que en termes literals significa passar pel sedàs, es converteix en matèria retòrica amb el temps i s’incorpora, de ple dret, al llenguatge popular valencià. Fàcil. I complicat al mateix temps. Perquè cerndre, en efecte, és un verb que antany utilitzaven els forners de manera totalment natural, amb assiduïtat, no com ara, en què l’ofici sembla patir una decadència accelerada com a conseqüència del canvi de costums i la globalització imperant en forma de franquícies i establiments de restauració i pastisseria. El forner, en aquest sentit, cernia. I ho feia perquè necessitava desapegar la farina abans de fer coques, bescuits o pastissos, altrament dit tamisar. A pleret. Així que és de suposar que les gotes de farina resultants, sempre tan fines i tan pures, foren l’embrió de la metàfora final: està cernent. Però no referit a la farina, sinó a l’aigua fina, com si aquesta també passara per un sedàs abans de caure sobre el terra. En fi. Tot ho certifique ara, estupefacte, quan un amic m’ho fa saber de manera espontània i, quan jo, que sempre tinc l’alerta filològica posada en guàrdia, consulte el llibre d’un altre amic que porta com a títol Paraules en xarxa. I allí que la trobe, exultant, viva, tot esperant que un dia d’aquests ploga de manera intermitent i jo, com a valencià, puga fer servir una expressió que és equivalent, en gran mesura, a aquella altra tan coneguda procedent de l’èuscar: xirimiri. Bonica també, no diré que no. Però no tan genuïna com la derivada del verb cerndre. Cerndre. CERNDRE. Un verb nostre i tan nostre. Un verb a conservar, certament, tan genuí com impronunciable.