No s’acaba mai, no. Fins i tot, sembla que es reinventa, que també pot ser, ningú diu que no. Al cap i a la fi, un servidor no deixa de ser un foraster al qual la gent aprecia perquè ha viscut ací durant un any i ha escrit un llibre ben sentit dels que, almenys, desperten l’instint i les ganes dels oriünds per mostrar coses o tresors que fins ara tan sols havia vist des de fora, en qualsevol cas restes d’un passat molt recent o molt llunyà, això segons com es mire. “Ya verás, ya, retrocederás ciento cincuenta años en el tiempo”, em diu la persona que em guia. I malgrat la hipèrbole, no va gens desencaminat, no gens, ja que avui toca el molí, o el que queda de molí, que és molt considerant les circumstàncies actuals i la desídia generalitzada de la societat envers aquest tipus de patrimoni tan en desús però tan extraordinari. Amagat. O valuosíssim, diria jo. Perquè no en deuen quedar molts de molins així, no, molt pocs, o cap, ben mirat, majoritàriament perduts, trencats, silenciats. Oblidats. Però aquest continua en peu, en estat de ruïna, però en peu, i reclamant a crits una restauració que és ben possible amb les ajudes corresponents i que, a més, posaria en valor un paratge de vegetació frondosa i d’aigües de cristall, no debades per ací passa el riu, és clar. El Cabrillas. I encara hi és, la bassa, i tant que hi és. Aigües canalitzades. De fora endins. I quan un hi entra, es queda bocabadat amb tots els mecanismes estratègicament disposats, d’aquells que ja no es veuen en cap altre lloc, de noms inabastables i, sobretot, remots. Tot fet de fusta vella, tot amb el regust d’antany. I hi ha una dalla per segar la brossa, i un parell de serrutxos. I ell, l’hereu de l’antic moliner, que m’ho ensenya tot amb orgull i passió, lliurat al que considera un tresor perquè, en efecte, ho és, és un tresor. Allí es veu la corriola, de fet, la corriola que feia girar la pedra, i la turbina per a la sénia, i una pedra que servia també per a esmolar les eines, i els coltells i les destrals, això sobretot; i els dipòsits del gra. I moltíssimes coses més que no sé descriure però que són fabuloses, amb un substrat de sentiments que fa feredat. I, també, molt curiós, els càlculs i les anotacions de l’antic moliner sobre les parets, que encara s’hi aprecien i que, d’alguna manera o altra, separen la rutina del treball en si de la vida en la llar estricta. Pervivència devastada i fosca d’una forma de vida tan oculta com oblidada, tan imperceptible com imprescindible, tan vital per a les noves generacions, si més no, perquè això és com és, desorientats tots al bell mig d’un consum desaforat que ens fa ennegrir tresors i albirar banalitats que no valen per a res. Per a res. Materialisme incaut. Patrimoni mort. Tan de bo gire de bell nou la roda del molí, ni que siga com a mostra de la història que hem perdut sense a penes adonar-nos-en. Fins als anys setanta del segle XX que estigué en ús. I la costera que fa baixada, o pujada, farcida de verd, pruners i pomers, esbarzers a tort i a dret. I un saüc preciós. I uns gossos que lladren quan veuen que la solitud torna a apoderar-se fins la pròxima visita del passejant atent i fascinat. Perquè no s’acaba mai, no. Perquè avui tocava el molí…
COSTUMARI DURBÀ
L'espai del que es veu i no es percep
dijous, 11 d’agost de 2022
dimecres, 10 d’agost de 2022
Agost
Certament aclaparat per la llau d’imatges estivals que col·lapsen les xarxes socials, m’alce de bon matinet amb la sana intenció d’aportar el meu particular granet de sorra a aquestes dates tan proclius als viatges i a la descoberta de paratges frescos i monumentals enclavats entre muntanyes imponents i platges d’aigües cristal·lines. És el meu cas. Així que em situe, de bell nou, allà on va caure aquella neu tan abundant, en aquell poble que ara presenta les seues millors gales i exhibeix frescor nocturna mentre la calor apreta en les latituds mediterrànies amb temperatures i humitats insuportables per al dia a dia del personal. Però no ací, és clar, perquè ací el clima és sec, i tan sec!, i de tant en tant vagaregen pel cel uns núvols carregats d’aigua i pedra. I les nits són eternes i meravelloses, fresques, amb un cel a caramull d’estrelles que fa les delícies dels passejants a l’aguait de les perseides. Atentament. I, mentrestant, jo somie en el passeig infinit que he fet pel riu i també en el moment d’emoció que he viscut quan he pescat la meua primera truita. Perquè encara no m’ho crec. Un parany que brillava en el fons del gorg mentre el peix l’atacava sense pietat i confirmava que sí, que no n’hi ha moltes, però que n’hi ha i que, en efecte, aquest és el seu particular santuari. I que, per això, cal tornar-les al seu hàbitat. Captura y suelta, que en diuen. Doncs això. I jo, feliç com el peix, que torne a l’harmonia d’un poble on els més menuts juguen a la plaça i els més majors passegen pels carrers i els caminals abstrets per la bellesa del cel. En terra estant, precisament, és d’on s’albira el cim que governa el poble, que presenta aquests dies un aspecte pictòric. Sembla un quadre, però no ho és, perquè fet i fet és real, i tangible, i perceptible. També. I tot s’encomana. Per això, supose, és que va tenir tant d’èxit la presentació en societat d’aquest llibre anomenat El cant de les granotes que tant m’allibera, literatura en format de dietari que la gent diu no entendre per estar escrit en català, però que es valora perquè parla d’un poble que regolfa pau i estima. I respecte. Un poble bonic i vell, tan vell com la història i les tradicions que el mantenen viu mentre l’agost declina i la tardor despunta entre una carena llunyana i del color de la porpra…
dimarts, 21 de juny de 2022
Fuster
![]() |
Foto: Espai Joan Fuster (Sueca) |
Supose que tinc l’obligació moral
d’escriure’n alguna cosa. Al cap i a la fi, gran part dels textos que escric se’n
senten deutors. I com a hores d’ara, és 21 de juny de 2022 i s’han complit
trenta anys de la seua mort, doncs això. Escriuré per ell, sí, per Joan Fuster,
del qual, a més a més, la nostra benvolguda Generalitat ha tingut a bé celebrar
el centenari del seu naixement. Any Fuster i tot. Ves per on. Així i tot, que
conste en acta que no em feia una especial il·lusió dir-ne res. I no perquè no
admire les lletres del mestre de Sueca, que no és el cas, res més lluny, sinó
perquè com haguera dit ell mateix: tinc altres coses més importants a fer,
entre altres escriure un recull de contes que em lleva la son des de fa unes
setmanes i del qual no he pogut avançar res per una sèrie de menesters que no
venen al cas. Però bé, digressions al marge, la bona qüestió és que enguany he
tingut un alumne que ha fet un treball sobre Fuster. I vulga o no, no me n’he
pogut estar de dir-ne la meua. En primer lloc, perquè ha fet un treball
excel·lent. I, en segon lloc, perquè tot s’ha emmarcat en un temps en què als
embogits per la identitat com jo, se’ns apareix Fuster fins i tot a l’hora de
fer les nostres deposicions. Així que no fotem. Fuster sí o sí. Agrade o no. Malgrat
tot i malgrat ell mateix, que fa tres decennis que fa malves i reposa tranquil
allà en el cementeri del seu poble, Sueca, potser un dels pocs reductes que
queden d’una llengua desballestada i inconnexa, marginal en molts sectors i endinsada
en un procés de descomposició evident. País bilingüe, diuen alguns, però no sé
fins quan de temps, això considerant que el bilingüisme, ara dit
plurilingüisme, haja existit mai per als qui parlen només en castellà. Però què
en farem, cal assumir-ho tot, no diré que no, ni que siga per certificar que
aquell home, aquell intel·lectual tenia raó en moltes de les coses que deia, i per
això era un intel·lectual, perquè deia veritats, i les veritats incomoden al
personal, tant en el seu temps com en l’actual. I com a tal, se silencien, no
siga cosa que algú amb més categoria que els nostres insignes representants se
les prenga seriosament i tinguem un problema gros. Això és! D’altra banda, no
sé què haguera dit Fuster sobre els temes d’actualitat valencians o sobre els
actes d’homenatge a la seua persona. Però m’incline a pensar que li la pelarien
de dalt a baix, i que sense immutar-se s’haguera limitat a estar allí, a sa
casa, vestit amb pijama, i bevent, i fumant. Jo només dic ara que en els meus
temps universitaris, un professor va contar un episodi al qual li done certa
càrrega de veracitat. I és que, en certa ocasió li preguntaren, a Fuster, què
en pensava del colp d’estat de Tejero l’any 1981, que què haguera passat en cas
d’haver triomfat. A la qual cosa ell contestà que, per la seua part, haguera fet el
mateix de sempre, és a dir, que ell haguera continuat escrivint, amb Tejero o
sense Tejero. Perquè, fet i fet, així és com es guanyava la vida. I ben mirat,
molt millor això que servir hamburgueses en una franquícia, ausades que sí. Perquè
cadascú fa el que sap. O el que pot. O el que li deixen...
diumenge, 19 de juny de 2022
Màgia
Sovint, la primera pilotada
d’una partida de trinquet, més encara si es tracta d’una partida mà a mà, diu
molt al voltant de com aniran les coses sobre la canxa de joc: si serà
llarga, si serà curta, si serà deslluïda o disputada, insulsa, dramàtica...
Evidentment, hi ha qui discuteix això, sobretot si es considera que en tota
partida de pilota solen haver travesses i que aquestes també hi compten, és a
dir, que en tot moment, indiquen qui és el jugador pel qual pren partit l’aficionat
que seu a l’escala i a les galeries, i que espera, i espera, i espera... Aleshores,
aquella primera pilotada que feia augurar una sorpresa, es gira en contra del pilotari
que la fa. I l’oponent, que semblava mort, reviscola quan ja ningú dona un duro
per ell. I s’ho creu. I tot allò que, en un principi, no li eixia, ara sí que
li ix. I a poc a poc, tot torna al seu lloc, tot s’encamina, vull dir. I al
remat, guanya, no sense patiment, però guanya, que per alguna cosa és el número
u de l’especialitat i defèn el títol any rere any. 60 per 50. Un treball de
jornaler, el seu. Perquè en cap lloc estava escrit que Rodrigo Sebastià, àlies
Pere Roc II, guanyaria Puchol II. Ni tan sols quan el marcador del trinquet de
Guadassuar reflectia un 20 per 45 a favor seu. Però així és la pilota.
Canviant, per a més delectança dels aficionats congregats, tots conscients de viure
en directe un drama pel qual paga molt la pena pagar-hi l’entrada. «Com pot ser,
açò?», es pregunten alguns. I una bona part de raó deuen tenir, no debades han
vist el campió contra les cordes, capcot i desesperat, al límit del seu
indestructible equilibri emocional: «merdaaaaa!». I una esquena xopa de suor. I
un trinquet que remoreja incrèdul, i que per un moment, només per un moment,
canvia el color de les travesses. Del roig al blau. Però no. És clar que no.
Perquè, després de tot, Puchol II deu tenir molt treballat l’aspecte psicològic
que se’n deriva d’aquesta mena d’envits, i perquè un altre, no ell, ho haguera
enviat tot a pastar a les primeres de canvi. Ho vaig veure fa poc, això, de
fet, en el trinquet de la Pobla de Vallbona, on un inspiradíssim Francés de
Petrer va passar per damunt de l’actual subcampió, de la Vega (60-20). I pel
que es veu, també va ocórrer una setmana després al trinquet de Vila-real, quan
Marc de Montserrat va superar sense contemplacions al mateix Francés, que anava
directe a la final (60-30). Així que ara, per tant, el trofeu més preat de la pilota se'l disputaran entre Puchol
II i Marc. I ja veurem què passa, perquè si alguna cosa té l’aspirant és fam. I
quan es té això, el perill assetja els déus que tot ho superen, per bé que es
diguen Francesc Xavier Puchol i no els balle l’aigua ningú. Perquè els dubtes
també juguen, ausades que ho fan. Les espasses estan en alt. Aquesta és la
màgia del campionat individual.
dimecres, 15 de juny de 2022
Seqüela
La qüestió és allargar el xiclet, o com es diga, esprémer
el suc, per exemple, però el cas és que almenys des del punt de vista comercial,
la tàctica funciona i posar-hi fre no té cap sentit, menys encara en un món tan
dominat pel capital i l’estultícia. Cap ni un. És més, això mateix, posar-hi
fre deu ser quelcom així com una ingenuïtat, o una ximpleria, o fins i tot una
temeritat pròpia d’algun idealista. Un pastís suculent és el que és, en
definitiva, perquè en general la gent hi acudeix en massa i pocs són els qui es
resisteixen a no caure en el parany. Pocs. Certament, molt pocs. Així que allà
vaig amb una opinió que, d’alguna manera o altra, té la sana intenció de
tranquil·litzar les consciències i fer oblidar que un dia, alguns vam
contribuir a l’èxit en taquilla de versions i seqüeles cinematogràfiques infames
com ara The Batman i Jurassic World, Dominion. Infames, he
dit. Perquè aquesta és la realitat. Ni l’una ni l’altra paguen la pena. I a més
a més, són llarguíssimes. Tan llargues que jo mateix vaig trencar una mena de
regla no escrita en el cinema segons la qual tinc prohibit mirar el mòbil a
meitat d’una projecció. Però res. Com no fer-ho! The Batman és un nyap. I l’última entrega dels dinosaures, doncs
també. Un nyap i mig. I en tals circumstàncies, no és d’estranyar que els
cinemes perden el seu atractiu i també allò que els fa bategar, el públic
fonamentalment, que a poc a poc abandona les sales perquè es nega a perdre
diners de manera absurda i perquè les corresponents plataformes televisives possibiliten,
de seguida, el fet de no haver-se’n de gastar més, de diners, amb borles, coca-coles
i sopars en franquícies de menjar artificial, altrament dit fast food. Així va el món, en qualsevol
cas. Consumisme pur i dur. Tanmateix, he de confessar-ho: jo hi confiava.
Confiava, per exemple, que aquella nissaga de dinosaures de cartó pedra iniciada
per Steven Spielberg allà per l’any 1993, tinguera un colofó a l’altura de les
circumstàncies. Però no. Res més lluny. La cosa és tan roín, tan decebedora i
tan descarada que no paga ni la pena de ser comentada més enllà de la paraula
que la defineix: seqüela; que és, si més no, la clau del cinema actual. I potser
també, el recurs més fàcil per omplir unes sales de cinema que apuren els seus últims
dies de glòria entre pel·lícules d’animació infantils i productes d’artifici sense
suc ni muc, com és el cas. Feia temps, en aquest sentit, que no veia una sala
tan plena. I no sé. Desconfiança absoluta, ja que el missatge que se’n deriva
no és gens esperançador. Tot el contrari: esperem-nos el pitjor, perquè de ben
segur, la broma, o el negoci, encara no s’ha acabat. És a dir, que en vindran
més, de seqüeles, de dinosaures o de rates penades, és igual. Més o menys com
sempre. I fidels tan sols a una cosa: les butxaques. És per això que, ara i
ací, em venen a la memòria altres exemples antològics que, si bé han caigut en l’embruix
de la nostàlgia i d’aquells meravellosos anys vuitanta, no deixen de respondre
al mateix esquema d’estratègia comercial: Gremlins,
Back to the future, Karate kid,Ghostsbuster’s... I tantes altres que, en el seu dia, van esprémer
el suc de l’èxit fins a extrems molt poc saludables però capaços de fer-nos
veure, amb els anys, que, en essència, sempre és el mateix, sempre el mateix.
Una repetició darrere d’una altra. O una conseqüència, ben mirat. De fet,
seqüela significa això, precisament: conseqüència. El problema és que mai ens
diuen de quina classe. Sovint, nefasta. Però tant fa. Mentre en prenem
consciència, la bola no cessa de girar. The
Batman i Jurassic World. En fi.
Sense més comentaris.
diumenge, 22 de maig de 2022
Subsconcient
Ara que està de moda reivindicar
certes efemèrides i que les xarxes socials condemnen l’internauta ingenu a un
camí pedregós de publicitat i algoritmes difícils de suportar, em trobe de sobte
amb un record impagable i inesborrable que, sens dubte, em condueix a la
felicitat més immensa i alhora més frívola de qualsevol individu. Perquè jo no
sé què seria del Barça sense aquell dia, però sé que ara fa trenta anys jo no
vaig dormir de l’emoció i que allò, justament allò, potser va ser el dia, o la
nit, més intensa d’aquella infantesa meua que ja s’esvaïa entre somnis de futur
i perspectives adolescents on el Barça aniria i vindria com un pèndol del qual
ja mai no em podria separar. Tot ha canviat, és evident. Tot. La societat, els
costums, la vida. I també el futbol, evidentment, sí, això també. O, això, sobretot. Ara és avorrit,
un espectacle venut al capital, a l’imperi de les televisions, lliurat sense
escrúpols al negoci, a l’especulació empresarial, o a la insensatesa, així dit,
en general. Diners, publicitat, falsedat, enganys, cacics que són intocables,
cacis que són déus d'aquest present tan hipòcrita i tan venut a la depravació! Però aleshores, el Barça era patrimoni del
romanticisme. I els seus partits eren retransmesos per la TV3, la catalana, que
deia ma tia. I jo ho recorde molt, tot allò, perquè allí estàvem, impertèrrits,
en aquella saleta diminuta que tenia eixida al corral i a la pallissa, al
davant d’aquell televisor vell però irrompible que sempre romania encés perquè
era la principal font de distracció d’una dona que ja no hi és, però que era
feliç quan ens veia a tots allí, en sa casa, cruspint-nos la seua inconfusible truita
de creïlles, i delerosos perquè el Barça guanyara la seua primera copa d’Europa.
I la va guanyar, no sense patiment, però la va guanyar. I això jo, no ho
oblidaré mai, ja ho he dit. Perquè vaig plorar de felicitat, certament. I ara retinc
les imatges: aquella samarreta de color taronja, el gol de Koeman, i Cruyff
eixint de la banqueta, i la celebració posterior, una nit que no fou nit, sinó
que fou un somni. Cap altra copa de campions, cap altra Champions, que en diuen
ara, tindrà mai el regust d’aquella. Cap altra. I ara resulta que aquell moment
em va venir al cap l’altre dia, així, de sobte, deliris del subconscient, o que
en sé jo, senyals o memòria selectiva, potser, sense a penes reparar en el fet
que ja havien passat trenta anys d’ençà. I que no deu ser casual que certes
persones hi reapareguen perquè sí, sinó perquè tot al contrari, així deu estar predestinat. I quan te les retrobes, les associes a un dels moments més meravellosos i més
fascinants de la teua existència: tots allí reunits, al caliu d’aquell tendur,
en una casa familiar, celebrant l’èxit d’un equip que era tan pur com la vida
que s’obria per a un xiquet com jo, de tretze anys. Identitat en viu. Una estampa que ja no
hi tornarà però que romandrà per sempre com un exemple de la vida que passa i l’autenticitat
que s’enlaira sense límits i sense fre. Tant per a bé com per a mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)