Mocadoret

Recorde ara quan vaig començar a escriure Pelayo blues; recorde, també, la redacció dels primers capítols i recorde, sobretot, aquella mena d’obsessió particular sobre la coberta del llibre que no em deixava tranquil perquè sí o sí, havia de ser com és, talment així: aquells taulells dividits en diagonal per una banda pintats de verd, i per una altra, de blanc; sense cap altra opció possible per bé que se’n plantejaren altres que, en fi, no estaven malament, però que no em feien el pes. Cabudet, un servidor. I és que aquells taulellets sempre em venien a la memòria quan entrava, dissabte rere dissabte, en la denominada catedral de la pilota i, ni tan sols els intents del meu amic Arnau per passar del verd original a un blau més trencador i modern, van aconseguir moure’m d’una postura inicial que els considerava perfectes per a il·lustrar el llibre malgrat no saber-ne el nom, alerta!, ni el nom. Tenien un nom, per això? La ignorància és molt atrevida. Clar que el tenien. I, en conseqüència, doncs això, jo el vaig obviar a l’hora de descriure un vestíbul mític convertit avui, per desgràcia, en un insuls gastrotrinquet on els homes feien barret abans de la partida: “revestiments meitat blancs, meitat verds”, o quelcom així vaig escriure. Veges tu! I au!

Prova de coberta en blau

Beneït estiu, tanmateix, que em possibilita converses interminables a vora mar amb l’amic Elviro de la Pobla Llarga i que acaben derivant, per exemple, en els dies en què aquest homenot de la Ribera tan inclinat per la curiositat i l’aprenentatge feia d’obrer i aprenia a parlar en propietat en companyia de son pare. “Sempre s’ha dit del mocadoret, mon pare almenys ho deia aixina, taulell del mocadoret, taulell del mocadoret...” Tal dit, tal fet. Perquè si rep tal nom és per la línia diagonal que divideix el taulell i que recorda la forma d’un mocador plegat. I jo que em quede mocat, és clar, fonamentalment perquè tot i les voltes que li vaig fer a la qüestió en el seu dia, tot i les preguntes que em van rondar quan descrivia aquell bar del trinquet Pelayo avui desaparegut, tot i la recerca d’imatges que en demostraren l’existència, dels taulells; i tot i les nombroses proves de coberta que vam fer –ausades que em vam fer!– així com de les milanta revisions a què es va sotmetre el llibre en si, mai ningú, mai, em va dir el nom del revestiment com me’l va dir un obrer de la manera més espontània i natural, sota la llum de la lluna i amb el rerefons de la mar com a escenari incomparable. Així que, per tot, supose que aquesta és la raó per la qual els estels cauen del cel, no perquè desitgem fer realitat alguna cosa, sinó perquè, sovint, l’harmonia els reclama i els propicia un poc abans, normalment quan els pensaments positius brollen i es deixen dur sense presses ni prerrogatives que no sé cap a on ens portaran, enlloc segurament, no cap a la pau, no cap al coneixement, no envers les interioritats d’un raconet del país acostumat a ignorar les seues essències. Mocadoret, per tant, taulell del mocadoret. I Pelayo blues sense saber-ho…

Muntatge per a la revista El Temps.
De Violeta Tena

Trinquet de Simat

Entre al trinquet de Simat de la Valldigna i veig complida una vella aspiració literària irresolta des dels dies no tan llunyans en què aquestes baluernes antigues del joc de pilota ocupaven una part del meu quefer. No era el moment, pel que es veu, i el llibre Trinquets trencats (2023) va eixir a la llum sense un dels seus símbols més emblemàtics, caigut ahir i avui en desgràcia com tants altres trinquets valencians i afectat, igualment, per les circumtàncies que fan patir –i morir– les restes vives del nostre passat i la nostra identitat: el progrés, com sempre. Potser, però, havia de ser així; vull dir, potser és que aleshores no tocava, o potser també és que totes les negatives que em vaig trobar en el seu moment per accedir-hi representaven, simplement, un preàmbul del que havia de vindre anys després sense a penes insistir. Aquella frontera tancada a plany i clau i veïna del famós monestir de Santa Maria de la Valldigna però reoberta ara per un alcalde que em diu, ben orgullós, que l’ajuntament ha adquirit per fi aquest tresor del poble amb la sana intenció, –això ho dic jo–, que les hores fosques i el deteriorament progressiu dels darrers anys arriben al seu ocàs definitiu. Tant de bo! I amb diners, torrons. Força Sebastià! Ara, ara, ara… Perquè, particularment, trobe que se la mereix, aquest trinquet, la inversió; el trinquet on va nàixer, ni més ni menys, que el xiquet de Simat, Terenci Miñana, o això diu una placa matussarament tapada pel tendal de l’antic bar. I el trinquet, alhora, que somia a reverdir els dies bons en què la pilota era una part consubstancial d’una vella vall daurada lluna de meló d’estiu, més que un llogaret entre muntanyes, tal com cantava el malaguanyat poeta Josep Piera. Futur d’esperances. Perquè tot flueix, d’altra banda, quan hi ha estima, i afecte, i esperit de poble, en el millor sentit de la paraula. I perquè em crida poderosament l’atenció el caràcter afable de qui em guia, –gràcies Rosa Ferrando per la part que et toca–, i la sana rivalitat entre pobles veïns –amunt Benifairó!, Visca Simat–, i el parlar tan melòdic i tan digne que ressona amb plena vitalitat; i l’enveja, en definitiva, que em suscita el fet que tots se senten ben satisfets d’haver nascut ací, en unes contrades arrecerades per una manta de tarongers infinita i encara esplendorosa. Així que dic adeu, o millor, un fins després, perquè de Simat un no se’n va mai, és clar que no, un sempre torna ni que siga per tastar la pau que desprén el monestir, o per assaborir, amb deler, els magnífics pastissets de ceba i de tomaca del forn Castillo. I l’agradable sensació de sentir al paladar que en aquesta vall és tot bo i són tots amics, i que la vida discorre encara sota els designis de l’harmonia i la quotidianitat d’un raconet del país conscient de ser això, precisament: un raconet del país. Ben bonic i assaonat, tot siga de passada, com el pa.

Rajada

I en aquest estiu ple d’estímuls i vivències, diguem-ne, literaris, trobe arribat el moment de destacar un moment carregat d’emoció i brisa lleugera. Canyes llançades. I el degoteig de minuts i hores que discorren a recer de la hipnosi total: ones que trenquen a la vora amb inèrcia sostinguda, tan interminables com les converses entre els qui només es retroben quan la curiositat i la calma són sinergies, purament i simplement: sinergies. Amics i veïns que aprofiten, mentrestant, la cadència mediterrània per pescar al viu com s’ha fet des de temps immemorials. I que s’asseuen, de tant en tant, en companyia dels qui veuen la mar com una aliada, atenció, com una aliada; allunyats, alhora de la visió global que arrasa els paisatges i devora el temps perdut. Però no hem vingut ací per a lamentar-nos, diuen què. Així que la nit suau prossegueix mentre s’obri pas un estel de foc i una canya es doblega entre l’expectació de la xicalla. “Que divertit!”, exclamen a cor les veus puerils. I l’home diluït amb la immensitat aquosa es posa a la faena tot augmentant les esperances dels qui anhelen veure el gran peix, que tira, tira i tira foscuria enllà. Tanmateix, és un monstre vençut. I ho sap. S’acosta a la vora ben enganxat de l’hamot que ha mossegat; i brega cada vegada més rendit entre bromeres i ones concèntriques que desvelen, per fi, el seu aspecte pla però terrorífic. És una rajada! Aleteja fortament fent ús del seu poder intimidant… I, al remat, jau a l’arena després d’una lluita digna amb qui no té por però sí respecte, un escrupolós respecte per la mar. Reposa i mor lentament mentre el pescador li acarona el llom ple d’arena i la presenta en societat. “Demà dinarem tots rajada!” I és cert. Tan cert com que en venen a la memòria les paraules de Josep Pla sobre tan emblemàtica espècie de la Mediterrània: “un peix fi, sovint poc valorat, humil però digne. La rajada és bona si és ben fresca”, deia el mestre. I jo, en efecte, no puc deixar de pensar en això: que no hi ha res més fresc que una nit entre delícies i bona gent, entre anècdotes i riures que brillen ara com a estels. Mar endins…

Sol d'estiu

Cau el sol de juny a les albors de l’estiu, és com un llamp de foc que mossega les pells blanques deleroses de platja i esbarjo infinit. Faena al llom i mosquits que devoren canelles i turmells tan dolços que ni els gelats d’orxata o de cotó de sucre són capaços encara de fer-los front. No, encara no... Però s’albira pròxim el  temps de bonança, de veres que sí, se sent, es percep, allò que en diuen la prèvia de l’eclosió definitiva. Sant Joan, primera estació. I tot seguit, l’interminable, evidentment: allà, a vora mar, un astre abrasador de colls indefensos prompte assetjarà com un polp el que ara ja és xafogor intensa al bell mig del poble habitat. Ranera del patiment mediterrani, sempre perseguit, sempre merescut. Perquè és així. Un nou cicle d’esperança que comença i acaba fidel al ritual nostre de cada temporada, sense cap altre espectacle a oferir més enllà del cel blau sense màcula, a l’aguait del resol de migdia, compassat pel cant de les xitxarres. Això sempre ho dic, jo, d’altra banda, sempre. Gràcies, per tant, amic de les paraules i els refranys: quan la xitxarra canta, calor a manta. I ja hi és, de bell nou, ací, entre nosaltres. Sol de juny. Sol d’estiu. Sol que crema poderós els cossos tendres i en guaret, mancats i necessitats alhora de la Mediterrània estricta. Voracitat de res. Ganes de tot. I no, no sé on vaig sentir-ho, això, però és cert: juny és un divendres llarg. Potser dur, potser amb el bioritme laboral encara en marxa, però magnífic, amb una càrrega de nostàlgia tan bèstia com en altres èpoques de l’any. Nadal? Sí, segurament. Però juny és més fresc, que també té collons la cosa. Més fresc, almenys en retalls de vida. Particularment, en conserve records meravellosos, tots amb un denominador comú: l’alegria. Altrament dit, la fugacitat del moment atrapat en el temps. Quan acabava el curs a l’institut, per exemple, molts anàvem amb aquells gelats anomenats flash. I què no dir del vent, del que no bufava més que quan xocava de front gràcies a la velocitat de la motet. O aquelles darreres setmanes al poble en què feien vaquetes al barri dels Sants de la Pedra. O tantes i tantes imatges que preferisc guardar al fons de la meua memòria però que ara també em sobrevenen gràcies a l’olfacte, ves per on, l’olfacte. Perquè fins i tot el sol l’estimula, aquest sentit. I tant que l’estimula. Retrotrau imatges perdudes però insistents: un tros d’asfalt, una finestra oberta, una cortina al vent, l’emparrat del gesmiler, el cordó dunar i el tot de borrons i cards marins. L’olor de mar i de peix. I la fascinant aventura d’imaginar la llum i la fosca que s’esdevindrà quan, en el fons, un sap que és el mateix de sempre. De vegades, això sí, en forma d’un llibre molt personal que porta com a títol Premi a la corda: «aquells retalls meravellosos en què la felicitat anava sobre rodes i el sopar era a taula en les nits de lluna plena...». Sol de juny, sol d'estiu.

El llop i les ovelles

Posaríeu un llop a cuidar de les ovelles? La pregunta és retòrica i molt recurrent, la veritat, però a mi m’ha vingut al cap durant tots aquests dies de vaga indefinida en què els soliloquis d’un servidor han arribat fins a extrems interminables i francament perniciosos. No sé. Almenys, em queda el consol de saber que soc una personal normal, patidora com qualsevol ésser —o docent— vivent; amb contradiccions, vull dir; i això sí, amb una miqueta d’obsessió per racionalitzar els conflictes que m’assetgen de manera quotidiana. Perquè sí, tal vegada ací és on rau el problema. I el dubte, per extensió. Què es pot fer, en conseqüència, quan es té la certesa de ser una ovella cuidada per un llop? Doncs poc, molt poc. Suïcidar-se en companyia d’altres ovelles, de ben segur. Militància fins a la mort! O, en tot cas, esperar que en un futur arriben llops més amables i no tan voraços com els actuals, és a dir, llops que mosseguen, tan sols, que no devoren ni exterminen. O allò que tothom coneix com a gossos. Sí. Correcte. Gossos. De fet, aquesta deu ser la raó per la qual l’actual president del govern rep el nom de Perro Sánchez. Perquè és un gos, precisament, i no un llop. I perquè si ell és un gos, o un perro, dic jo que els altres, això és els seus contrincants, deuen ser uns perreros, que encara és pitjor. En fi. Divina literatura que ens salvarà de tanta depravació política i de tanta mediocritat a l’hora d’al·ludir al senyor primer ministre. Així que com sempre, jo preferiré retrobar-me amb un llibre que, curiosament, em perseguirà tota la vida malgrat que n’haja renegat o haja desistit de veure’l de bell nou en les lleixes de les llibreries.

Sí, amics sí, ja fa molt que aquell primerenc Camins al sud va veure la llum —2012—, i no, no és que vulga ara rescatar la seua trama, ni de bon tros, sinó que senzillament m’ha vingut a la memòria el pròleg, aquell magnífic pròleg redactat per l’amic Isaïes Minetto i que ve molt al cas per a il.lustrar el drama que patim les ovelles, altrament dit els professors en vaga. Deia Isaïes: Per tota la seua estructura, la societat valenciana —i per extensió la cultura llatina i catòlica— està vençuda abans de començar qualsevol empresa. I tenia raó. Perquè com collons van a solucionar els problemes de l’ensenyament aquells que tenen la claríssima intenció d’agreujar-los? Com és possible que un llop famolenc i salvatge no es menge unes ovelles que sotgen desesperades nit enllà? Com? No res. El clientelisme polític (meridional) és l’esquelet de l’estructura estatal i el «ací s’ha fet així tota la vida» és el lema feliç que fa callar consciències i atenua convulsions. «Aprofita, valent, ara que pots», «Ací el que tenim és alcalde!», són les notes al peu que tanquen el comentari. Què pot dir una mestra a les seues alumnetes sobre la xenofòbia quan l’alcaldessa d’aquell poblet on imparteix classe surt al bell mig del carrer escridassant «ací no volem gitanos!»? Per a què serveix l’ètica i l’educació? Evidentment, per a res!

Els valencians hem perdut totes les batalles en què hem participat. És una dada verídica. I terrible. De manera que, en efecte, potser és cert que li faig massa voltes a les coses, o que em perd massa en les divagacions de la vida quan, en realitat, el que caldria, és que anara tot per l’aire. Però bé. El mestre Llorenç Millo i la seua frase lapidària m'ajuda molt en certes situacions: no n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens mantingueren oblidats... A setembre més, estimats camarades.

Teo i l'escola pública

De menudet, solia llegir les historietes d'en Teo. Eren contes breus amb un títol i una estructura aparentment simples que, al remat, aconseguien l’objectiu d’endinsar-me en la lectura i transmetre’m calma, sobretot això, calma. Amb una senzillesa i un to didàctic que no tan sols m’enganxaven sinó que també m’empentaven a seguir aventura rere aventura. Des de Teo va a l’escola fins a Teo al parc natural... Al cap i a la fi, sí, ho he de confessar: vaig tenir una infantesa desvetllada i feliç malgrat haver anat a una escola pública i en valencià. I, de fet, aquesta és la raó per la qual ara per ara m’he sentit tan atret amb el serial protagonitzat per tal entranyable personatge a propòsit de la vaga educativa realitzada arreu del meu país. Perquè em connecta amb aquella etapa i perquè, ben mirat, no és tan difícil generar un missatge contumaç com a mostra de la gran distància que separa una reivindicació justa d’una postura rígida i amb tocs feixistoides. O sense tocs, que collons! Feixista, directament. I com a tal, manipuladora, fal·laç i pròpia d’una quadrilla d’incompetents a qui l’ensenyament públic i la llengua en què s’hi vehicula, doncs això, no descobrisc res: li importen un rave. Repetisc: li importen un rave. 

No és per a menys, en conseqüència, que en Teo vomite l’acord de Conselleria de primer antuvi, com tampoc ho és que faça caca indefinida. I no és per a menys, perquè és clar que no ho és, que no hi haja gran cosa més a dir llevat que amb aquesta gent que governa, o ens desgoverna, no és possible cap altra cosa que aprendre a botar tanques. O desobeir en tota regla. Fet i fet, no són persones normals. No ho són. I d'ací, alhora, la literatura o, a tot estirar, la candidesa d’un personatge esdevingut avui en un símbol absolut d’una de les reivindicacions més dignes que es poden donar sobre la faç de la terra: l’escola, pública! I llarga vida al romanticisme heroic. 

Enhorabona, doncs, al creador de tal torrent d’imatges colpidores. I a seguir resistint malgrat que sovint, gairebé sempre, un tinga la sensació d’estar obrint-se el cap cabotada rere cabotada. Perquè potser això serveix per a espolsar-se l’estrés, diuen què. O qui sap. Potser és que tenen raó els qui asseguren que els mestres són uns cabuts, o uns obstinats, o que estan malalts, aquesta és bona. Malalts. Però no de grip, sinó de llengua i de vocació. Allí entretinguts sota un sol terrible i sostenint protestes mentre el món paral·lel dels seus benvolguts governants continua com si res no passara. Inòpia! O això pense jo, almenys, mentre torne a casa després d’una nova jornada esgotadora en defensa pròpia i comprove que a l’escola concertada de davant de casa hi ha festa plena. Pur folklore entre els murs de la docta doctrina catòlica, pel que es veu. Avui toca Aitana, la superestrella. Així que en fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Però que conste: Teo té raó. I és normal que estiga fart i desitge botar foc als despatxos de Campanar. Els ninots hi abunden...