Gel

La rosada blanca s’apodera dels camins mentre les fulles marcides dels xops s’hi acumulen i esgoten els seus últims moments de protagonisme tardoral. A poqueta nit, les temperatures cauen en picat fidels als bioritmes d’una contrada on la foscor és sinònim de fred i de fum a les xemeneies. Llar que brama. Llenya seca de carrasca mesclada amb resina seca de pi. Quan un s’alça, quan ho fa, els moviments lents són la tònica dominant. I la mandra s’eternitza al compàs d’uns minuts que passen a pleret. Tic-tac, tic-tac... No hi ha ganes, certament, a quin sant! Tan bé i tan confortable com s’està en un sobre que durant les llargues hores de pau i silenci nocturns ha absorbit el fred penetrant que congela els bassals. Del verd al blanc. Quan hom es fixa en el termòmetre s’adona que són les deu del matí i que encara fa un grau negatiu. I que el calendari marca una data que sí, que significa moltes coses i que té una gran transcendència històrica: 20 de novembre; però que a mi, ara per ara, ja no m’importa. Gens ni miqueta. Les notícies m’importen poc, de fet. I alguns morts, ben morts estan. Ai. El contacte amb l’exterior, altrament, es redueix als pocs cotxes que circulen per la carretera. I els dies, més aviat els caps de setmana, s’esfumen a la recerca d’una harmonia definitiva que arribarà en breu, potser quan les muntanyes estiguen cobertes de neu i els cérvols i els cabirols s’acosten als camins a la recerca de sal o d’herba tendra i fresca. De moment, però, el verd s’hi fa omnipresent mentre brilla el sol. I el terreny s’emporpra a la llum del capvespre. Un servidor apura els últims dies de la temporada dels esclata-sangs, allò que per ací en diuen níscalos, refugiats en la molsa i la vegetació i encara amb energia suficient per animar les llargues passejades per les clarianes del bosc. Ja no en queden, de gírgoles, tanmateix. I els fredolics s’apoderen dels marges de les savines formant reguitzells interminables. La digestió és lenta una vegada hom pren el sofà i es colga sota la manta, al caliu de la llar de foc i amb aquest perfum característic de llenya cremada que tant costa d’arravatar. El mes de desembre, definitivament, s’albira més enllà de la carena nuvolosa i solitària...

La nit

Els gossos lladren a la nit, entremig d’un silenci profund i penetrant. Qualsevol indiscreció, qualsevol sorollet, altera la seua pacífica somnolència i els trau de la letargia que imposen les estrelles, omnipresents en un cel ras i insondable, on a penes es perceben les ombres dels núvols ambulants. La llum de la lluna reflecteix de manera intensa durant les nits que l’astre s’erigeix com a protagonista de l’espectacle. I el so reconfortant del rierol compassa una harmonia que, de vegades, resulta terrorífica, sinònim de por quan la foscor impregna per complet l’ambient. El vent, sens dubte. Això deu ser el vent, que bufa fort i sibilant i s’apodera del paisatge solitari i fa caure les fulles caduques dels xops, l’emblema indiscutible de la tardor per aquestes terres. La carena evita el meu col·lapse melancòlic i també el vertigen terrible i fosc que amera cada nit que passe atansat en el balcó. El relleu de les muntanyes s’alça a la llunyania i talla la respiració. Al seu bell mig, al capdamunt d’un cim cobert de pins, deu córrer el cérvol, i el cabirol..., allà enmig del fred intens, protegit per una cornamenta de mariscal, símbol ara i adés d’unes terres despoblades i verges, lliures però condemnades. La paradoxa de tot plegat. La música sona a dins de casa, una melodia gustosa que ve molt al cas. Forma part de la banda sonora d’aquest documental tendre i meravellós que rendeix tribut a les estacions de l’any, codirigit per Jacques Perrin. Les saisons, es diu. Una de les cançons s’anomena ‘The Magic World’ i mentre sona m’endinse en les tenebres nocturnes, al mateix temps que els gossos deixen de lladrar i em deixen taciturn davant una estampa impagable i que em recorda la bellesa del món que m’envolta, la fugacitat d’un temps que ara vola imbuït pels fantasmes del present.

Pont d'octubre

La carretera s’obri davant meu i completa un cercle estrany, certament estrany. Deixe enrere quatre dies que, en qualsevol altra circumstància, hagueren resultat sanadors i reconfortants. El temps tardoral, a més, augmenta la contrarietat. I la tonalitat verdosa dels xops decreix de manera proporcional a l’avanç del camí cap a València, ara més lluny, ara més prop. El vent m’acomiada sense embuts i s’enduu un sol que, en qualsevol cas, es manté poderós fins l’arribada de la nit. Les temperatures cauran amb estrèpit quan la brillantor s’oculte entre muntanyes, això ho sé, però jo ja no ho veuré... No. Ja no hi seré, de fet. Dormiré a tres-cents quilòmetres de distància. I m’hauré de conformar amb retenir en la memòria les imatges i els records de quatre dies que saben a poc, a molt poc. Four days, més o menys com en aquella pel·lícula fabulosa que es deia The bridges of Madison. Tanmateix, no hi ha temps per a nostàlgies. I el temps es buida mentre dura el pont festiu. Els camins sinuosos de la zona ens fan parar a la zona boscosa del Autillo i també en aquest poble preciós situat entre roques arenoses que rep el nom de Chequilla. Una antiga pista forestal, alhora, ens connecta entre cérvols, savines i pinedes amb el poble de Peralejos de las Truchas. I per bé que ja n’havíem sentit parlar, de la seua bellesa i del seu encant, el que veuen els nostres ulls, ens connecta de ple amb la natura agrest i solitària, amb una natura plena i harmoniosa. Llibertat condemnada! El senderi avança entre planícies d’argelagues i timonet, amb marges de pedra caiguts que ja mai no seran reconstruïts. I quan la immensitat ens abraça i ens acull, apareix, de sobte, el gran riu, el Tajo, claríssim i en consonància amb la morfologia del terreny. Revoltes i salts d’aigua. I, mentrestant, aquell pescador que tracta d’enxampar els grans peixos que donen nom a aquesta població enclavada entre llomes i valls. El cel, ple de voltors que planen, marca l’abundància i la mort a parts proporcionals... Per què, em pregunte jo, aleshores. Per què? Però la incògnita perd el sentit de camí cap a València, quan la fi d’aquest pont festiu del mes d’octubre m’escup directament sense martingales ni estampes bucòliques que valguen. La pau, aquest bé tan preat!  

Lapònia (espanyola)

I allí que ens hem traslladat, coberts per les nits ja fredes del mes de setembre, sota un cel enterbolit durant el dia i entapissat d’estrelles durant la nit. Vistes fabuloses que ens alegren l’existència, mentre un pensa i repensa sobre les mil i una raons que l’han situat ací, en plena Lapònia (espanyola). Fum de sutja que emana de les xemeneies que ja ensumen la tardor. I després, l’hivern. Pluja i neu. Gel a les carreteres i als camins. I nosaltres al bell mig, de moment abillant la casa, familiaritzant-nos amb l’entorn, proveint-nos de llenya i a recer del caliu familiar. Tot ben bonic, sí, però també molt sec i molt auster. Senzill, si més no. A penes fa una setmana, encara... De sobte, renillen els cavalls, l’un de color blanc, l’altre de color castany, i el de més enllà, de pelatge bru. El riuet que se sent des de casa i que travessa el poble marca una separació entre el barri de nova construcció, tancat majoritàriament; i el casc antic, amb certa vida, amb gent que ens mira i ens saluda en una barreja de tendresa i estupefacció, sense acabar de trencar el gel: «Los nuevos vecinos, ¿no?». Estem en boca de tots, certament. Però ja n’hi haurà temps de parlar-ne, d’això. Els xiquets, mentrestant, s’enfilen pels caminals de terra i brossa, a la recerca d’un final que mai no arriba, que si ara una era, que si ara una pallissa, que si ara un tancat, que si ara una densa pineda... Ja de tornada, un oriünd ens para i enceta una conversa al voltant de la puresa de l’aire i al voltant del fred que fa per aquestes contrades: «Aquí hace mucho frío, pero mucho, mucho... En invierno, somos muy pocos, algunos de los que hay ahora se van en unos días, como mucho en unas semanas». I jo no puc evitar pensar en aquella pel·lícula titulada La resplendor, amb un inici pertorbador i molt en consonància amb les paraules d’aquest senyor. Preparem-nos per a l’aïllament, això és el que m’està dient. És clar que una cosa és la ficció que a mi em sobrevola i una altra molt diferent l’experiència engrescadora en què ens hem clavat. No crec que tarde a establir-me definitivament, per això. O sí, qui sap. Tot dependrà d’unes circumstàncies que em fan dubtar de tot, però que no em descoratgen. En absolut. Motivat i amb força suficient per acarar una nova etapa vital que fins ara només m'havia imaginat. Somnis infinits. Només això. Coses dels romàntics, tanmateix, que no saben mai quan s’acabaran tals somnis...