diumenge, 27 d’abril del 2025

Beti Jai de Madrid

Què en farem. De vegades sent una atracció enorme per reflectir sobre el paper les coses que em somouen, i no puc evitar-ho; fet i fet representa, ja dic, una atracció irresistible, o una necessitat imperiosa de comunicar els meus impulsos, o una obsessió per la literatura que m'assetja; o fins i tot, també, una terrible temptació de reobrir i difondre el que faig per aquest meló de les xarxes socials del qual tant renegue perquè, en fi, n’estic convençut: ni té sabor ni té cap substància més enllà de l’exhibicionisme gratuït. I per a exhibicionisme o autobombo, doncs això, ja tinc aquest blog, el blog del que es veu i no es percep, el meu benvolgut costumari, l’espai que nodreix els meus llibres, i la finestra que avui, sense més preàmbul, em permet descobrir a tot aquell qui m’aprecia el que he visitat recentment, que no és altra cosa que el Beti Jai de Madrid. Perquè què és el Beti Jai, cavallers? Que potser no és èuscar, això? A Madrid? Doncs sí, a la capital del regne, ni més ni menys. Un frontó grandiós, majestuós, el sempre alegre, que se’n diria en català, en ple centre de la Villa y corte, allí plantat, recuperat per al gaudi dels qui mai s’ho creurien, però que sí, ja ho poden fer, perquè els miracles existeixen. I allí aflora, allí mateix, símbol de la pilota basca, o del que en queda a hores d’ara en forma de suport institucional i, sobretot, empenta ciutadana. Tot un triomf, de veres que sí. I una grandíssima sort per als visitants i per a tots aquells que pensen que, en efecte, de vegades, aquestes coses poden passar; de vegades, es poden invertir quantitats ingents de diners públics a recuperar allò que molts menyspreen o consideren innecessari i propi de governs il·luminats: el silenci, la solemnitat, la cultura en si, o el fet romàntic de traslladar-se a una època ja desapareguda però preciosa en el sentit que en som deutors. I tant que sí! Beti Jai, projecte coral. Diu una inscripció de les tantes que hi ha repartides en aquest frontó històric que quan un hi entra i el coneix s’enamora automàticament. És cert. La llum, l’impacte, l’amplitud, els ornaments originals, la bellesa de tot plegat. O no ho sé. Potser també la magnífica sensació d’anar acompanyat d’un amic de l’ànima i no parar de sentir-lo proclamar: «espectacular, amic, espectacular, com m’alegre d’haver vingut». Perquè no és per a menys. Pinxo de truita i entrepà de calamars! I, entremig, la conversa corresponent. El Beti Jai estava pràcticament en ruïnes. Ara ja no. Ara és un plaer per als sentits i una alternativa a les rutes més turístiques de Madrid, això sense comptar amb el fet que un sempre pot aventurar-se a rebotar una pilota entre els seus murs abans que un seguretat li cride l’atenció o l’escame per no respectar allò inviolable. «Es que os venís arribar y claro, no puede ser». Ho sent, però això ja no m’ho traurà ningú...
Tot molt bonic

I és cert!


Gràcies, amic, per acompanyar-me.


divendres, 11 d’abril del 2025

Collita pròpia. PREMI A LA CORDA. Ed.96.

Els qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com tampoc ho està Edicions 96, que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura crepuscular.

Fa poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut, parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar. Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres, i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem, per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions. «Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar. Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena d’estels. Premi a la corda.

Hi ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que, ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.  

«Enhorabona», m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable estampats sobre el paper.

 

El llibre serà present a la pròxima Fira del llibre de València (24 abril-4 maig)

dissabte, 29 de març del 2025

La Vall de la Casella

M’ha costat quinze anys pujar-hi, però estic segur que no tardaré tant a tornar a fer-ho. En primer lloc, perquè visc a Alzira. I, en segon lloc, perquè és un poc vergonyós tenir tal meravella a la vora de casa i no prestar-li l’atenció que es mereix com a entorn natural de bellesa pregona i mediterrània. La Vall de la Casella. Senderis i camins. Quelcom així com ser de Sagunt i no visitar el castell de tant en tant. Ai mare! Que no dir-ne! Perquè, de vegades, tampoc cal anar molt lluny per assaborir els xicotets plaers que regala un territori tan nostrat com ignot, tan fabulós com menyspreat, tan pròxim i tan distant, alhora, sobretot quan se’ns apodera la maleïda tendència a valorar el que ens sotmet i no el que ens identifica. Toponímia genuïna, de ressonàncies tan arrelades com els congosts de les muntanyes: la Font del Garrofer, la Font del Barber, l’Ouet, la Cova de la Galera... I un passeig corprenedor entre alzines i pinades, d’exuberància poderosa, amb una manta de sotabosc de color verdíssim ateses les pluges abundants caigudes en aquestes latituds d’un temps ençà. Primavera a caramull. Tot en si. Tot en si. Flors, moltes flors: arenàries, talictres, herbes sanguinàries... Espàrrecs i matolls frondosos de romer, de murta i de llentiscle. I entretant, una comitiva de passejants que aprofita el bon dia per recórrer els estrets costeruts que s’enfilen fins a l’Ouet, poca cosa entre la vasta vall, però sublim, a penes separat dos quilòmetres des d’on els cérvols han constituït una reserva que és, diguem-ne, la frontera tradicional entre aquells que ja ho tenen bé i aquells altres que enllaçarien una ruta, i una altra, i una altra, de vegades amb la mar i tota la Ribera com a quadre de rerefons inabastable entre el cel blau. Vent fresquet que bufa matiner. Que bonic! I és a partir de tal frase que un pren consciència d’on està, i de qui té al seu costat, i de la magnitud d’una estora interminable de núvols que venen i se’n van perquè el sol surt i la rosada és clara, com diria el poeta Salvat-Papasseit. Tornaré, per tant. Tornarem...

Un bon lloc per a pensar...

dimarts, 18 de març del 2025

Va de bo?

De 2014 a 2025. De Nou a À punt.
Font: Pilotaviu

Les coses són com són. Va de bo? En efecte. Sense complexos, a por ellos!. La mediocritat feta gestió, la immoralitat feta costum, la mentida feta llei. I tot ben recolzat per un govern de fartaolles avalat per les urnes. Unànimement. I per Espanya! O per la Comunidad, que és si més no el mateix. Nyas! Una junta gestora que comanda aquest raconet del país fidel a la ignorància més atrevida: lo entiendo pero no sé explicarlo, pero tú dejame, tú déjame. O vótame y ya verás, ya.... Així que votats estan. Per collons. Política nostrada. I ja es veu, ja, fins a on arriba l’intel·lecte d’alguns: limitadets. Tanmateix, valorats com a tal. Perquè, en realitat, a les ments dirigents assegudes en les poltrones de poder no se’ls pot retraure res. L’única cosa que saben fer és actuar d’acord a la seua inutilitat. Un exercici de coherència suprema que només té un final possible si s’atén la sèrie històrica d’aquestes latituds: morir d’èxit. Va de bo! Així es diu, de fet, el programa dedicat a la pilota valenciana del qual ja fa un temps que no se’n sap res, desaparegut per sorpresa de la graella televisiva d’À Punt en un dels moments més àlgids de la temporada del joc nacional: la fase final de la lliga per equips. Però ací ningú diu res. Mut i callosa. No siga cosa que s’evidencie la incompetència genètica dels qui imposen l’himne regional i regalen llibretes de l’Ale-hop en cada final. Tot la mar de normal. Tot la mar de transparent. Felicitat. Així que supose que el millor és atendre la gran qualitat democràtica que caracteritza els qui controlen el canyaret. A callar! O a recloure’s sota un escriptori! De la Vega i Tomàs contra Alejandro i Nacho? En fi. Un se n’assabenta perquè encara hi ha algun periòdic que informa sense necessitat d’acudir al web indesxifrable de la Federació, el gran magma, el laberint sense final, sense més comentaris, per favor. De manual. I de traca. I mentrestant, sense partides de pilota televisades, és clar, o sense res de res, fidelíssim tot a les noves directrius que emanen d’un ens comunicatiu refugiat en la trinxera que mai no falta: la censura, la manipulació i l’espanyolitat! I encara diuen que ens queixem per vici o que no tenim ni puta idea. Oh! Deu ser, això, que vivim en la millor terreta del món, en la més saludable, en la més exemplar, allunyats, evidentment, de les tesis segons les quals som una ridícula porció de món enfangada fins les celles i bloquejada per escàndols i consultes lingüístiques de dubtosa legalitat i honestedat. Sereno! I al tema! Orfes de pilota, orfes de pilota. Al remat, quanta raó tenien aquells que deien els valencians tenim el que ens mereixem.