RAVATXOL

Un ravatxol és un xiquet entremaliat, rebel, inquiet, espavilat. Un dimoni, vaja. Evidentment, es tracta d’un terme antic, d’aquells que se’n diuen arcaismes. I ara per ara és a bastament desconegut, sense ús més enllà dels records d’aquelles persones nascudes pels anys 40 i 50. Mon pare, per exemple, que obri els ulls quan li dic que hi ha un institut de secundària i batxillerat que se’n diu així: IES Ravatxol. A Castellar-l’Oliverar. —Un institut?, em diu. —No, pare, no. Perquè la bona qüestió és que, a banda de l’accepció general, un ravatxol és un nom, o més aviat el nom d’una barca. I no una barca qualsevol. De fet, se’n podria dir que és la barca més famosa de totes les que solcaven l’Albufera en temps remots, quan el Palmar encara era una illa de canyes i fang, per exemple, o quan els pobles de l’Horta Sud de València encara eren això, precisament: pobles. O poblats, que no és exactament el mateix. Poblats de gent tan llunyana i tan diferent a l’actual que, de veres, costa fer-se a la idea que una frase com la que citaré a continuació, forme part de l’imaginari col·lectiu d’un raconet del país que resisteix en la literatura: “Com cada vesprada, la barca correu va anunciar la seua arribada al Palmar amb uns quants tocs de botzina”. Heus ací. Perquè així és com comença la famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Canyes i fang, fantàsticament traduïda per l’editorial Austrohongaresa. I així és, també, com es fa possible que un institut d’aquest tan present postís i moll, reba un nom tan rabiüdament anacrònic, bell i valencià: IES Ravatxol, situat, ja ho he dit, a Castellar-l’Oliverar. Poble del sud de València. Poble —i institut!—, a més, que va tindre a bé, no fa molt, convidar a un servidor a parlar d’un llibre. Un altre llibre! Premi a la corda. Tot un privilegi, el meu. I no sé, potser podria haver-los-ho dit, això, als alumnes: si es publicara ara, tal llibre, sens dubte reservaria un lloc preeminent a escriure sobre un terme preciós: ravatxol; i potser, qui sap, també encetaria una nova secció amb els noms d’instituts valencians més bonics, entre els quals, figuraria per descomptat, aquest. I potser, per tot, no em cansaria mai de reflexionar sobre les belleses que s’obrin al nostre davant quan un parla de lletres i s’adona que la literatura és allò que batega quan es mira per la finestra d’una aula plena d’adolescents i el cel cobreix per complet la immensitat: l’horta impol·luta, les barraques, el camp de tir i arrossegament, o els camins d’horta que abans eren canals d’aigua per on navegava el ravatxol i ara són reductes de puresa resistents a una vida que va molt de pressa, potser massa de pressa, sense a penes badalls per on escolar-se i percebre que, en efecte, el nom d’una simple embarcació és tan meravellós que serveix, fins i tot, per a perpetuar-lo en ple segle XXI i gràcies a un institut.

Premi a la corda

Pels voltants de l'institut encara hi ha barraques tradicionals

Esperances que brollen com un germen

Hi ha qui té un peluix entre els seus principals records d’infantesa, hi ha qui té un cotxe de carreres, o una disfressa de vaquer, o jo què sé, un munt de coses o objectes sobre els quals podríem estar reflexionant durant línies i més línies fins arribar a qui té un llibre, com ara jo, que me n’enorgullisc, de tenir-lo, no debades es tracta d’un llibre fantàstic, mai millor dit: La història interminable. Un llibre que, a més, em transporta a una imatge igualment fantàstica a banda de tendra i candorosa. Nostàlgica, més aviat: aquella del dragó de la sort Fuixur en companyia d’Atreiu sota un cel negríssim cobert d’estels i a les portes de l’Oracle del sud. Quina preciositat! Perquè aquell dragó blanc d'escates rosades era de pelatge abundant i voleiava al compàs del vent, com les idees, com un tren de desitjos i somnis en direcció a la Torre d’Ivori. D’Ivori, d’Ivori, d’Ivori... Viva com uns ulls plens, aquella torre. Retinguda la seua estampa fins avui, fins ara mateix, de fet, de tant com hi he pensat durant tots aquests dies d’hospital assegut en una butaca freda mentre la vida emergia de nou i jo em recreava entre les pàgines d’un llibre que m’ha servit, com antany, per a sobreviure a les tenebres del present. Just! Aquell xiquet que jo era mentre sentia el so de la respiració assistida, o el batec postís de totes les màquines, les gotes dels drenatges, o la gelor i el silenci agònic de les hores fosques... Supose, per això, que cadascú necessita buscar ben al fons del seu dedins el sentit del temps, si més no la manera de combatre el mal quan aquest assetja. I potser, qui sap, aquesta és la raó per la qual alguns ens vinclem al passat, o l’idealitzem, o el veiem reflectit en passatges memorables que ens obrin la ment com quan anàvem a escola i la vida se’ns presentava al davant com un repte majúscul i complex, no com ara, que simplement és real. Heus ací: “Aquell que mai no s’ha passat tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i sense fer cabal de la gana ni del fred... és probable que ara no entengui el que va fer en Bastian”. Però jo, que sí que ho he fet, que cada vegada ho faig més, i que tinc el gran privilegi d’abstraure’m mentre imagine mons meravellosos estampats en els llibres, sí que ho entenc. I no és tan difícil. Sovint, les bones històries em salven de caure en el precipici del desànim i les penúries. I així és com les esperances brollen com un germen... com en el món de Fantasia.

CARNÍVORA, Jordi Colonques (Ed. Bromera)

Hi ha moltes maneres d’arribar a un llibre i a un autor. I entre les més comunes –o més esteses– hi figuren el boca-orella i la referència en algun mitjà de comunicació. Supose, per tant, que és per això que Jordi Colonques i la seua Carnívora han arribat a les meues mans, perquè per una banda me n’han parlat, de Jordi; i per una altra, soc lector assidu dels reportatges i entrevistes que es publiquen a la revista El Temps, potser el mitjà en català més resilient d’entre tots els que tenen com a base el País Valencià. Heus ací. En una de les darreres entrevistes publicades a tal revista, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga dissecciona, –mai millor dit, perquè en el fons se’ns parla d’insectes i mosques– a aquest professor de biologia de Vila-real que, ara per ara, deu ser dels pocs que fan novel·la de gènere en català. I és d’agrair, sincerament. Perquè, en essència, sempre ens quedarà el romanticisme militant. O dit d’una altra manera, el plaer de llegir un llibre pel simple fet de fer-ho. Perquè ens mou la curiositat, o perquè simplement ens agrada endinsar-nos en trames, subtrames i personatges que ens connecten amb la gran fascinació derivada d’una història ben contada, més encara si la raó són les mosques, o una plaga de mosques, o ben mirat una sèrie d’ingredients, diguem-ne biològics, que converteixen aquesta novel·la en allò que hom anomena thriller. Thriller biològic, ni més ni menys. De fet, la protagonista principal és una mosca tropical anomenada pseudoterebra, àlies la bichera, a partir de la qual s’articula tot allò que és susceptible de ser criticat o apreciat pel proïsme: la classe política, la Universitat, la sanitat, el turisme del segle XXI, i en darrera instància, la gent, la gent normal i corrent. No sé, llegint aquest llibre m’ha vingut a la ment una de les meues pel·lícules favorites: Jaws, que ací es va traduir com a Tiburón. Potser Colonques n’és fan, no ho sé, però el paral·lelisme és clar. I és que tant allà, a Amity; com ací, a València; tant a la pel·lícula d’Spielberg, com a la novel·la de Colonques hi ha els mateixos patrons, al marge de l’època que separa ambdues creacions. Primer, els diners; i ja després, el sentit comú. D’ací que m’agrade tant llegir per plaer. De tant en tant, un s’endú la magnifica sensació de descobrir que la literatura és capaç de retratar allò que la realitat amaga.

Fum de fàbrica

Ja no s’estila el fum de les fàbriques, ja queda lleig en el paisatge de les ciutats sostenibles i amigues de la infantesa. Futur en net. Per això han proliferat tant els polígons industrials als afores de les ciutats, per això hi ha tanta diàspora laboral camí d’avingudes numerades i per això, un servidor es queda sorprés davant la llunyania d’un fum que s’albira en l’horitzó mentre la rutina avança a ritme de proclames mediambientals i a toc d’eslògans biodegradables i compostables. Allò grotesc ja no existeix, diuen, però és clar que existeix, de vegades en països del tercer món, de vegades amagat entre naus del sector terciari, i molt sovint camuflat en operacions immobiliàries que se’n diuen de progrés i que són tot el contrari: retrocés. «Però què estàs fent?», em pregunta aleshores un alumne mentre fotografie el fum d’aquella fàbrica. «No res, no res, coses meues. Tornem al tema». Però fins que conclou la classe, ja no puc deixar de pensar en aquella mítica pel·lícula en què un grup d’amics veia trencat el seu dia a dia no per una fàbrica o per un poble lliurat al fum de la metal·lúrgia, sinó per una guerra absurda com la del Vietnam. El caçador. Obra mestra. Tot i que al marge del cine, és cert: la contaminació mata i el fum és tòxic. I no, ara ja no n'hi ha tant com antany, ha estat desplaçat, o suprimit, directament; però això no vol dir que no ens avise. De vegades, reapareix. Altres vegades, es reivindica fidel al refranyer: per fondo que es faça el foc, aquest respira. I sempre, sempre, ens indica que no és l’únic mal d’aquest país. Perquè la vida continua, sí; el temps passa, també; i els missatges canvien. Però la hipocresia és la mateixa, s’adapta fins i tot al fum, al fum de les fàbriques.

Roma i els pins, i tot.

Els pins de Roma són molt bonics. I sempre que visite la ciutat de la qual no voldria anar-me’n mai, se m’apareixen com el primer dels símbols que retindré fins al pròxim encontre. Pins pinyoners. Podats meticulosament per formar una copa perfecta i emblemàtica, tot i que afectada d’un temps ençà per una plaga d’aquestes globals: la cotxinilla tortuga, que és quelcom així com el morrut roig de les palmeres mediterrànies. Vull dir: allí cotxinilla, ací morrut; sense que tinguen res a vore ambdós paràsits més enllà d’aniquilar el que el turisme no és capaç d’aniquilar per complet. Perquè ací és on entre jo, i tots els meus. Els turistes! Amunt i avall d’una ciutat inacabable que, a última hora i amb el temps afegit, ens regala un parell de dies més després del gran diluvi europeu i després de la cancel·lació d’un vol que no, pel que es veu, no volia ni podia enlairar-se cel enllà. Així que jornades clares i redones després de la tempesta. I passejades infinites entre sampietrinis infernals però gustosos. I ara un cafè, i després un altre, i en acabant un gelat, o un spritz, o una copeta de vino biancho o rosso. Tot bo. I tan infinit com les escales de la Piazza di Spagna. I així successivament...

Quin gran plaer albirar el Circo Massimo recolzat sobre el tronc d’un pi robust i resistent, d’aquests de corfa vermella, dels que foren plantats per un dèspota anomenat Mussolini que alguna cosa bona havia de fer: plantar pins, per exemple, molts pins, tants que ara alguns els anomenen pino romano en compte de pi pinyoner, que és el que són en realitat. Però bé. S’estén aquesta espècie de pi per la via imperial que condueix al Colisseu, i al Fòrum Romà i el Turó Palatí, i allà on un estaca la mà en un boca enorme, i també allí on es veu la cúpula del Vaticà des del forat d’un pany. I, entre una estampa i una altra, cadascuna igual o més especial que l’anterior, un no pot més que apreciar la magnanimitat de tot plegat i anhelar que les mil postals que s’obrin al seu davant no s’acaben mai malgrat les inclemències del temps i de la fe. He dit! Del temps i de la fe. O a l’inrevés. Perquè fou la fe, en primer lloc, el que va impedir que entràrem a la Capella Sixtina. No la nostra, evidentment, sinó la del Papa, que hi era dins. Acceso vietato. I fou la pluja, en segon lloc, el que va convertir l’obligada visita a la Fontana di Trevi en una odissea inoblidable que va acabar com havia d’acabar: banyats de cap a peus. Desig concedit, en qualsevol cas. I per acabar-ho d’adobar, un bon sopar. I un bon dinar. Xicoira, carxofes, satimbocca. I pasta per a avorrir... Així que sempre ens quedarà la gastronomia de la città eterna. O les meravelloses vistes des de Castell de Sant’Angelo. O les nits perfumades de llums tènues i ponts enfosquits, amb el riu Tíber serpentenjant enfurit entre totes les obres d’art disperses per les places i els carrerons. Un privilegi absolut, perquè no hem descobert res, la bellesa és ben sabuda i per això no continuaré. Simplement, hi tornaré quan puga ser —hi tornarem!—, i serà aleshores quan reveurem de bell nou el Panteó i la Piazza Navona. I serà aleshores quan reformularem, una vegada més, aquesta pregunta digna de la síndrome de Sthendal: com és possible tanta bellesa? Només cal romandre uns minuts davant del Moisés i la Pietat de Miquel Àngel...

Tanmateix, o això diuen, tot s’acaba. Sí. Per bé que el bon sabor perdure gràcies a la literatura o gràcies a títols cinematogràfics que recorren fil per randa el viatge per excel·lència que alguns privilegiats com jo es poden permetre: Vacances a Roma. I la preciositat de divagar per la capital italiana amb la meua particular Audrey Hepburn. O la gràcia de veure els fills contemplar allò que penetra al seu dedins com un record inesborrable. 

 

PELAYO BLUES. S. Durbà (Rebel edicions)

I amb aquest Pelayo blues, trobe que ja he escrit tot el que havia d’escriure sobre el món de la pilota. Sobre el món, dic, que no sobre el joc. Tanque així una mena de trilogia encetada amb Colp a colp (2019) i prosseguida, anys més tard, amb Trinquets trencats (2023). I m’acomiade, definitivament, d’allò que abans em feia bategar i ara ja no fa més que representar un vagareig literari no iniciàtic, no, a quin sant en aquestes altures de la vida!, sinó romàntic i crepuscular. Literatura de l’adeu. I sí, està lleig que ho diga jo, que en soc l’autor, però què en puc dir si no: la veritat. Llegiu-lo, per tant.

Heus ací un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull. Dissabte rere dissabte. I visca el poliestirè faller! He dit! Perquè, en essència, d’això tracta Pelayo blues, de l’efímer, d’allò que se’ns escapa entre alegries impostades i progressos imposats, dels tresors marginats i inexplorats, de tot allò que respira en el cor d’una ciutat sovint massa apartada de la gent que la vol i se l’estima, sempre tan disposada, per desgràcia, a aparentar el que mai ha sigut ni mai no serà. Així que sí, ha arribat l’hora de dir-ho, en efecte. I, tot plegat, de confessar-ho. Colp a colp fou una il·lusió, Trinquets trencats una necessitat, i Pelayo Blues és una denúncia, de rebot una victòria personal, i sobretot un comiat sincer i particular a un reducte popular tan cèntric com invisible, tan obert com tancat, tan esnob ara com reclòs antany, tan famós com desconegut, tan present com oblidat. Un corral i un gastrotrinquet. Taulells antics enfront de modernitats innecessàries. I al bell mig, la decadència de les classes subalternes. I una llibreta. I una voluntat irrefrenable de traure del meu dedins allò que no sé mostrar de cap altra manera que no siga escrivint.

Tinc molt present, per això, el dia que em vaig decidir a dur a terme tal projecte, sempre a cavall de la novel·la i el dietari. Sé que era de nit. I jo estava assegut a la meua terrassa immers en un monòleg interior. Aleshores, se’m va ocórrer un inici que no he modificat: Si tens aquest llibre entre les mans és perquè l’esperança continua viva, si tens aquest llibre entre les mans és perquè...; a partir del qual ha vingut tota la resta de coses: el pas del temps, la identitat, la cultura popular, la senzillesa, la lluita i, evidentment, els records i la soledat d’un somiador. Jo volia guanyar un premi amb aquesta obra, no ho negaré, però no ha estat possible. Tanmateix, sempre hi haurà gent disposada a llançar-se al precipici dels qui no ens resignem a l’oblit, valencians decidits a mostrar allò que es veu i no es percep, gent a qui se li ha de donar les gràcies de tot cor. A Rebel edicions, en primer lloc. O a Rafa Lahuerta, que m'ha fet el pròleg. O al meu amic Arnau Boix, sobretot, que ha dissenyat la coberta. Perquè, sens dubte, no és gens fàcil traure a la llum pública tot allò que em fa sentir la vida, el país i aquest món de la pilota sobre el qual –ho he dit al principi– ja he escrit tot el que havia d’escriure, si més no el darrer testimoni d’una València anèmica i silent. La que tots volem, però mai trobem...

Coberta de prova en blau

I BON ANY 2026 A TOTES I TOTS!