Els Ports i la bellesa pregona d'aquesta comarca històrica

Les celebracions sempre són benvingudes, dies de retrobament i tendreses que posen en ordre el tauler dels afectes i activen el goig de vagarejar per la vida i tirar endavant. Que bé. De veres, que bé. Tant de bo les noces d’or se celebraren cada any. I no cada cinquanta. Tant de bo. Hi hauria l’oportunitat, sense anar més lluny, de gaudir a temps complet de la família i d’assaborir, a pleret, les delícies d’aquest país tan nostre que té en la comarca dels Ports l’estampa més meravellosa de quantes es troben els visitants atrets pel cel net i la serra abrupta, que s’enfila terra endins. Arrels maltractades pel desgast de la despoblació, malgrat tot. I, alhora, assetjades pel turisme i la globalització. Tanmateix, fascinants. Ara i adés. Morella, antic poble de pastors, que no perd l’encant tot i l’avanç del progrés, carrers empedrats i porxades medievals, i un passeig cap a la lluna de novembre que conclou quan s’acaba l’olla i les revoltes de la carretera es perden, de bell nou, en aquest poble encerclat pels tres rius ara tan foscos i demà, tan relluents: Bergantes, Cantavella i Calders. D’ací la forma de forca del poble. I d’ací el topònim: Forcall. De carrers senyorials i vells. Arrecerats, a més, per casones immenses i per palaus antics, amb ràfecs a les teulades que antany adquirien les més variades formes segons el poder de la família, i amb portes vetustes de tres batents la majoria de les quals romanen cobertes de silenci, fidels als batecs agònics del present. Amb vida, però. Perquè la remor persisteix. Llarga vida a l'aplec. Veïns que desprenen orgull i identitat, enamorats del seu particular raconet de món, amb aquest accent tan septentrional que distingeix fonemes del català perduts allà on la uniformitat ha completat l’assimilació de llengües i cultures. No ací, però. No a Forcall. Encara no. Poble que conserva, potser, el forn més vell del País Valencià, que s’encén cada any amb motiu de la famosíssima Santantonada, i que és motiu d’orgull per als oriünds, és clar, patrimoni en viu, amb una plaça major enorme on els xiquets encara hi juguen i caminen de la mà dels seus pares, a la vora d’aquest ajuntament amb campanes que ressonen cada hora com avisant de la profunditat solemne de l’entorn i del paisatge. És el preàmbul, de fet, de tot el que s’obri als nostres peus, de la bellesa pregona d’aquesta comarca històrica. Allà on hi ha, també, el Santuari de la Balma, colgat entre parets de roca, referència indiscutible de rituals esotèrics i morbosos exorcismes practicats fins ben entrat el segle XX. Actualment, una finestra a la immensitat i als fums que encara emanen de la minúscula població de Sorita, situada allà dalt d’aquell turonet abancalat tan bonic i tan extraordinari. I enfront, un poble encara més minúscul, el més menut, diuen, d’entre tots els pobles valencians: Palanques. Perquè no m’ho vull perdre, això. Així que allí que penetrem a la recerca del silenci embriagador i lliure, amb tots els trets de la mort més preciosa i més digna, per a més contradicció: campanar que s’enlaira, i marges de pedra seca, i una porta que grinyola, i les teulades del passat, liquen pertot, solsides inquietants. Hortetes que rebroten enmig de la terra fèrtil. I un caminal infinit cap al no-res del qual és impossible deslligar-se per bé que el present situe el tràfec i la vida a l’altre costat de les muntanyes... 

 

TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)

Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes: antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze, començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer, l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix, i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet, sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats. D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència, escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant. Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com per a mal.

Perdre la pedra

Sent molt parlar, darrerament, de la pèrdua de motivació en aquest o aquest altre treball, que si les coses ja no són com abans, o que si els problemes són molt grossos, o que si seguim així, ho tenim ben magre, que açò no pot ser i tot això, i allò. Però no. Jo no m’ho crec. I menys encara pel que fa al meu treball particular: la docència. O l’ensenyament, en general. Allà on, per desgràcia, molts discursos i converses de coneguts, companys i gent del ram desemboquen, sovint, en el de sempre, això és que no hi ha respecte i que n’hi ha molts, d’estrangers, altrament dit immigrants. Com si el missatge xenòfob de certa púrria nacionalista espanyola haguera penetrat, de ple, en els sectors que més conscienciats haurien d'estar contra les mentides, les fal·làcies i els arguments de pacotilla. O de merda!, amb perdó, arguments de merda, que no deixa de ser el mateix. De veres, quin avorriment! I mira que la recepta és fàcil: gaudir del treball que un desenvolupa. Perquè, en cas contrari, el problema no és la manca de respecte dels alumnes, molt discutible, per cert; o la llau d’immigrants que hi arriba i hi arribarà en un futur, tant si ens agrada com si no; sinó la manca de vocació o de passió per allò que un fa dia rere dia i per la qual cosa rep un estipendi. En altres paraules, que si un no treballa a gust, o no creu en el que fa, té moltes més paperetes d’acabar en les xarxes dels discursos populistes i d’odi. Així que millor, si és el cas, que tal individu es dedique a una altra cosa. Al que vulga, però no a ensenyar. Això no. Per favor. Perquè ja està bé. Tanta excusa i tanta llet. Alguns, a més, aprofiten l’ocasió per a col·lar el tema dels beneficis de l’ensenyament privat o concertat. Però tampoc, ja que a hores d’ara, tocada en el meu cas la vintena d’anys en el món de l’ensenyament, encara no he vist cap evidència que demostre que allò privat és millor que allò públic. Ni una! Ni una! Tot el contrari. De fet, l’única diferència que he percebut al llarg de tanta anys de dedicació és que en el sector privat hi ha molta por, és a dir, molta por a barrejar-se amb allò que ells qualifiquen despectivament com a moros, rumanos, negres, chinos i qualsevol altra figura humana que no siga espanyola. I davant d’això, el sector públic de l’ensenyament resisteix. I amb la cara ben alta. Motivacions al marge. Perquè aquesta és l'altra. La motivació. En aquest sentit, puc dir que antany, en el món de la pilota valenciana hi havia una expressió que definia molt bé tal estat de pèrdua d'aptituds, una expressió que com tantes altres ha ultrapassat la frontera del joc i que s’ha instaurat en el llenguatge popular: perdre la pedra, equivalent en certa mesura, a perdre el pols o les capacitats per resoldre problemes i superar dificultats, exactament com la figura del feridor ben entrat en anys incapaç de clavar la pilota de vaqueta en ple centre del dau. A ensenyar, doncs. I la resta, falòrnies del progrés.

Logotip

Logotip nou

I, mentrestant, les aigües en el món de la pilota baixen tèrboles, com sempre. Un microcosmos realment amenaçat per l’imperi de la uniformitat que ara, com sempre també, per altra banda, sembla pujar-se al carro del progrés i les tendències renovadores imperants, si és que es pot dir així. Renovadores. Palmari és, per exemple, l’ànim de les elits governants de no deixar cap canya dreta, que no a dretes!; maniàtic el fet d’amagar qualsevol engruna d’identitat col·lectiva, per minsa que siga. I ridícul i patètic a més no poder el canvi d’imatge en el logotip de la Federació de Pilota. Un logotip, per cert, altament consolidat al llarg del temps i que no discutia ningú, per bé que tinguera com a emblema principal les quatre barres sense blau que tanta urticària provoquen en algunes ments retrògrades d’aquesta part de la Mediterrània. Històric i simbòlic, si més no, era el logotip. Però ara, ja no. Ara és de riure, quelcom paregut a la lletra comic sans que els xiquets utilitzen en les seues presentacions del col·le. Un logotip de primària, certament. Creativitat? Va, per favor! Ja posats, podrien haver afegit una cara somrient en el cor de la pilota. O jo què sé. Un dit en comptes de cinc, a mode de peineta o de botifarra, cosa que haguera sigut molt més eloqüent si del que es tractava, al remat, era de marcar territori i d’enviar a fer la mà tots aquells que han tractat de dignificar la pilota en els darrers anys. Per a què, tant de subterfugi, al cap i a la fi? Es pensen que ens xuplem el dit? No, no ho crec, malgrat tot. Perquè ací, el que passa en realitat és que mentre alguns es distrauen fent favades o arreplegant misèries, els trinquets decauen i la pilota agonitza. I a més a més, de manera oficial, al compàs, —i al dictat— d’una quadrilla insensible d’arribistes i polítics de pacotilla que, en essència, ni seran transgressors, ni renovadors, ni intel·ligents, ni res de res. Simples flarots obedients a les ordres d’un torero franquista que els farà, de tant en tant, palmadetes en l’esquena a fi que tot continue submergit en la genuflexió més absoluta. Nyas! Una pel·lícula que, sovint, reglota com l’allioli, ben coneguda. Així que res de nou. A remar toca. Bon profit, cavallers!

Logotip històric

Pas de carro

És un tema inesgotable. De fet, jo pensava que ja no hi tornaria més ateses les reflexions que ja vaig fer temps era temps sobre alguns dels seus detalls. Però no. Les portes de cases populars m’encisen i deuen ser quelcom així com una espiral, que roda i roda tot deixant al descobert badalls per on s’escola el temps passat i, de retruc, la literatura de caire costumista, diguem-ho així. Des de la seua robustesa i grandària fins el conjunt de components que les distingeixen d’altres portes més modernes i, sobretot, molt més convencionals. Portes d’antany! Ausades que sí. De fusta massissa i, en alguns casos, revestides de xapa. Amb reixes, per a més inri, que marquen el contorn del que en castellà se’n diu postigo i, en valencià, portella. Sí, home, sí. Allà per on s’atansava, antigament, la típica dona ben entrada en anys per veure passar la gent del carrer; o allà on es col·locaven arrenglerats aquells caixons de taronges, de melons, o de verdura, que s’oferien pròxims i barats a qui es mostrava encuriosit pel gènere fresc de temporada. Què no dir-ne! Portes impressionants que, sovint, s’obrien de bat a bat perquè es ventilara la casa, o perquè hi havia un dia de festa en el poble, què en sé jo, el dia del sant, la processó, i tot això, i allò. I que una vegada obertes permetien veure l’abast i la profunditat d’un habitatge que arribava fins al corral. Heus ací. Fins al corral! Perquè jo em vaig criar en una casa així. I supose que, per això, em copsa tant descobrir ara nous detalls que van més enllà de la porta en si, que arriben, si més no, fins a la mateixa vorera que s’obri al davant mateix de la frontera. M’ature, en aquest sentit, en un carrer de poble, en un barri d’eixample on les portes d’aquesta mena representen un aparador per al passejant inquiet, de tinta present. I una vegada allí, comence a fer fotos davant l’atenta mirada d’aquell veí que em mira sense poder dissimular el que pensa en realitat: «què fa este?». Però el que faig és molt senzill. Fotografiar la vorera, tan sols l’espai de la vorera que delimita i perfila l’espai de les portes, algunes d’elles ja, per desgràcia, modificades, reduïdes o directament, substituïdes per altres més sofisticades. Però a qui pretenen enganyar amb tanta modernitat! No a mi, per descomptat, tampoc a ningú dels qui busca vestigis de la vida tradicional i agrícola entre les estampes del present. Perquè la vorera les delata, de fet. Voreres senzilles i amb lloses més o menys convencionals que quan arriben a l’entrada d’una casa muten en llambordes de pedra roja definitòries de l’antic pas de carro. Ni més ni menys. El pas de carro. I és curiós, de veritat que ho és. Perquè ací és on entra la percepció moderna de l’estètica i la decoració, algunes, poques, conservades tal com eren; algunes altres, la majoria, recobertes amb formigó o colgades sota l’imperi de la uniformitat. Retrat fidel de la transició a un present que mai no acaba de soterrar l’herència del que vam ser i ja mai més no tornarem a ser.

Pas de carro colgat
amb porta moderna desplaçada respecte 
de l'antiga 

Pas de carro colgat pel formigó

ROCKY (1976)

Jo no sé les vegades que hauré vist aquesta pel·lícula, però moltes, moltíssimes, tantes que, com em passa amb algunes altres de memorable solatge, he incorporat ja els diàlegs al meu dedins, apresos de memòria i convertits en la quotidianitat del meu vagareig per la vida. Parlar avui de Rocky, per tant, una pel·lícula de 1976, pot resultar agosarat, ja s’ha dit de tot!, però és que és tan bella i tan humil que no puc estar-me sense revisitar-la de tant en tant. És tendra des del principi fins al final. I sí, supose que part de la culpa la té una banda sonora meravellosa, o uns escenaris inoblidables, o què en sé jo, un guió magistral a càrrec d’un actor porno en potència que se la va jugar apostant a tot o res. Sylvester Stallone. Potser l’única obra mestra de la seua filmografia. Sí. L’única. Perquè després intentà repetir l'èxit, però ja no res fou el mateix, ni de bon tros. En cap ocasió, ni tan sols en Acorralado, va superar aquest seguit d’escenes entranyables mereixedores de l’Oscar a la millor pel·lícula, des del plànol inicial, amb la figura icònica d’un Jesucrist presidint un combat; fins al passeig amorós per una pista de gel tancada i solitària. Amor reclòs en un puny de timidesa. Silencis eterns. I de regal, una ciutat decadent, tèrbola i fosca. Carrers banyats. Llums tènues. I ell en el cor de tot plegat, sobretot ell, que no és un simple cobrador de préstecs, ni tampoc un boxejador mediocre, sinó que és un home del carrer que no sap cantar ni ballar, que només sap, de fet, rebre amb el cap i descarregar amb l’esquerra, un home crescut a un suburbi en el qual s’amaguen personatges extraordinaris i virtuts no menys extraordinàries com ara la sinceritat i l’honestedat, la franquesa i l’amistat incondicionals. Rocky va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, en efecte. I no m’estranya. La ficció, de vegades, és tan real que no hi ha diferència ni contrast. I un s’identifica tant que no pot deixar de recordar alguns fragments que s'engronsen entre la senzillesa i la complexitat dels antiherois: «avui és el Dia d’Acció de Gràcies», diu Adrian. Contestació: «per a mi, és tan sols dijous». Així que, en definitiva, una pel·lícula no és bona només quan fa plorar, és bona quan perviu en l’imaginari col·lectiu. O en l’imaginari de cadascú, més aviat. Si fa plorar i, a més, hi perviu, ja estem parlant d’una altra cosa. Una obra mestra. O potser és que visc ancorat en el passat. O que guadisc amb aquestes odes d’humanitat que ens ensenyen el camí i que, simplement, ens falquen en les nits tranquil·les de la vida.