ROCKY (1976)

Jo no sé les vegades que hauré vist aquesta pel·lícula, però moltes, moltíssimes, tantes que, com em passa amb algunes altres de memorable solatge, he incorporat ja els diàlegs al meu dedins, apresos de memòria i convertits en la quotidianitat del meu vagareig per la vida. Parlar avui de Rocky, per tant, una pel·lícula de 1976, pot resultar agosarat, ja s’ha dit de tot!, però és que és tan bella i tan humil que no puc estar-me sense revisitar-la de tant en tant. És tendra des del principi fins al final. I sí, supose que part de la culpa la té una banda sonora meravellosa, o uns escenaris inoblidables, o què en sé jo, un guió magistral a càrrec d’un actor porno en potència que se la va jugar apostant a tot o res. Sylvester Stallone. Potser l’única obra mestra de la seua filmografia. Sí. L’única. Perquè després intentà repetir l'èxit, però ja no res fou el mateix, ni de bon tros. En cap ocasió, ni tan sols en Acorralado, va superar aquest seguit d’escenes entranyables mereixedores de l’Oscar a la millor pel·lícula, des del plànol inicial, amb la figura icònica d’un Jesucrist presidint un combat; fins al passeig amorós per una pista de gel tancada i solitària. Amor reclòs en un puny de timidesa. Silencis eterns. I de regal, una ciutat decadent, tèrbola i fosca. Carrers banyats. Llums tènues. I ell en el cor de tot plegat, sobretot ell, que no és un simple cobrador de préstecs, ni tampoc un boxejador mediocre, sinó que és un home del carrer que no sap cantar ni ballar, que només sap, de fet, rebre amb el cap i descarregar amb l’esquerra, un home crescut a un suburbi en el qual s’amaguen personatges extraordinaris i virtuts no menys extraordinàries com ara la sinceritat i l’honestedat, la franquesa i l’amistat incondicionals. Rocky va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, en efecte. I no m’estranya. La ficció, de vegades, és tan real que no hi ha diferència ni contrast. I un s’identifica tant que no pot deixar de recordar alguns fragments que s'engronsen entre la senzillesa i la complexitat dels antiherois: «avui és el Dia d’Acció de Gràcies», diu Adrian. Contestació: «per a mi, és tan sols dijous». Així que, en definitiva, una pel·lícula no és bona només quan fa plorar, és bona quan perviu en l’imaginari col·lectiu. O en l’imaginari de cadascú, més aviat. Si fa plorar i, a més, hi perviu, ja estem parlant d’una altra cosa. Una obra mestra. O potser és que visc ancorat en el passat. O que guadisc amb aquestes odes d’humanitat que ens ensenyen el camí i que, simplement, ens falquen en les nits tranquil·les de la vida.

Llibres de vora mar

I al capdavall, resulta que ho tenim a tocar, producte d’un simple passeig a vora mar. Estiu rere estiu. Un gran onada de sentiments i literatura propietat efímera d’aquells que l’acaronen i la comprenen, que la valoren i que, de tant en tant, també la recomanen. Perquè no tot és un castell d’arena, ni una exposició gratuïta al sol abrasador, ni tampoc una passarel·la de cossos esculturals o d’estomacs agraïts. La gent ganduleja, en efecte, però també llig. I a banda, basteix una biblioteca a l’aire lliure que cal aprofitar per descobrir noves lectures o per revisitar algunes altres, o tot plegat per reviscolar un hàbit molt capaç de sobreviure en aquest món aparentment tan apàtic i tan assimilat a les tendències banals i globalitzades. Diuen què. Però hi ha vida més enllà de la frivolitat imposada pel progrés. I en sobra tan sols amb un esguard furtiu, tot just el que separa la curiositat innata de la vaguetat imposada pel present. Lletres manuscrites! I aleshores, els títols s’acumulen sota la mirada atenta del caminant discret però conscient de l’espectacle. Jo mateix.

Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens, de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també, a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la vora del mar.

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.

Temps convulsos per a la pilota

Conclou una nova edició del Campionat Individual de Pilota Valenciana sense alteracions de l'ordre establert. Per una banda, Tonet IV continua el seu regnat incontestable en la modalitat de raspall. 25-5 contra Ivan. Per una altra, Puchol II prosegueix el seu camí triomfant en la modalitat de l'alt. 60-35 contra Pere Roc II. Quatre i sis títols, respectivament. L'un, el del Genovés, imbatible ara per ara, segur i convincent, digne fill del seu poble. L'altre, el de Vinalesa, fort com un bou, de vegades discutit sobre les lloses, però sempre victoriós. Sempre. Així que molt hauran de bregar els futurs aspirants al tron si el que pretenen és derrocar aquests bàrbars de la vaqueta tan consolidats i tan decidits a fer història. Perquè tots dos estan en plenitud. Colp a colp malgrat les adversitats que s'albiren en el món sovint canviant de la gestió i la pilota a nivell professional.

Uns temps convulsos, a tot açò. En part, perquè el joc no reviu: cap de les dos finals presentava el trinquet ple. I en part, sobretot, pels nous aires que arriben des dels despatxos i per la nova, -o vella!-, manera amb què alguns pretenen dirigir un joc ancestral en crisi permanent com a producte del progrés i la globalització imperants. Incertesa. Aquesta és la veritat. Incertesa. Perquè no sé jo si la pilota es pot permetre el luxe d'atendre, ara per ara, eixides de coet borratxo. No sé jo si està en condicions de tallar una tendència que, almenys, cobria l'expedient i atenia a raons, diguem-ne, d'urgència, si de cas, més adaptades a una realitat que sí, no diré que no, devia ser difícil per als jugadors, fins i tot miserable, però que era l'única possible. L'única. Cal tenir-ho clar, això. L'única. Malgrat el preu de les entrades per a les finals, al meu paréixer elevat i injustificat. Tot i que ara, com se sol dir, ja impossible de criticar. Destrucció total. Fundació castrada. Treball a llarg termini? Això per a què. El que importa, al capdavall, és l'ara i l'ací. Avui un 10% més de jornal i demà ja vorem. I qui vinga darrere, que reme. Sens dubte, una magnífica manera d'acabar amb qualsevol engruna de col·lectivitat i futur. I, sens dubte, també, una filosofia de treball molt lligada als designis de la política institucional recentment instaurada en aquestes terres tan proclius a renegar de la seua identitat. Però bé. Això és el que regirà la pilota professional en els pròxims anys. La bufa la gamba, de veres que sí. O el que és el mateix: problemes vingueu, que això ho pague jo! El de sempre!

Allí estarem, en qualsevol cas. Amagats, de tant en tant, en algun racó remot del trinquet, atenent la deriva mortuòria d'un joc que sempre estarà per damunt de les obscenitats que el ronden i que alenarà per bé que l'agonia l'ofegue i no el deixe respirar. Ni que siga de rebot o de carxot. Els uns colpejant la pilota, els altres escrivint sense parar i sense perdre de vista l'últim reducte de la nostra diginitat com a poble.

Cartell

Encara que forma part d’un simple cartell, cal fixar-se detingudament. Perquè ni és simple, ni es pot passar per alt. Fem-ne una anàlisi, per això. Pel que es veu, a Catalunya es jugava a pilota. I hi havia soldats que guardaven pilotes entre les seues pertinences. Però bé. Tot això és secundari, almenys per a mi. Perquè si hi ha una cosa que sobta de cartell és allò que sovint passa desapercebut, un detall en aparença intranscendent que, en els temps que corren, caldria valorar com correspon. I no, no es tracta de la pilota descosida i desfeta, res més lluny; ni dels participants en l’acte, tot gent de dilatada trajectòria en el camp de la pilota, tampoc; ni tan sols del títol del llibre, suggerent i sense pèls a la llengua. No. El que sobta és el suport institucional. Que sí, que es tracta de la Generalitat de Catalunya, cosa lògica i normal si es considera que l’acte tindrà lloc a Barcelona; o de la Universitat de València, que trobe que haurà finançat la publicació; o de l’editorial Això és com tot, impulsora del projecte... Però és que al cartell també apareix la imatge de la Generalitat Valenciana. I això, més que qualsevol altra cosa, és l’extraordinari. Perquè, sens dubte, prompte passarà a millor vida, com una mena de símbol del que fou i ja no serà durant els pròxims quatre anys, això en el millor dels casos. De fet, ens trobem davant d’un dels darrers cartells amb tal segell abans que les institucions valencianes caiguen, de manera incontestable, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i més lamentable, per no dir el més infame. Tal dit, tal fet. A picar pedra, per tant. O a escriure sense parar. No debades, també és cert que en la foscor i en la resistència és on millor es crea. I sense ningú a l’altre costat fent compliments hipòcrites i innecessaris. Directes i sense embuts. La broma se ha acabado, bramen. O no ha fet més que començar, es podria dir. Així que prenguen seient, agafen un bon paquet de borles i gaudisquen vostés de l’espectacle. Entreteniment assegurat.

Llums i ombres del Mundial de Pilota d'Alzira

Aquests dies s’ha celebrat a Alzira el Mundial de Pilota i, en general, doncs això, puc dir que ha estat tota una festa, una iniciativa gustosa dels estaments organitzadors i una aproximació dels veïns de la ciutat a aquest joc popular sovint incomprès i desatès. He estat prou atent al desenvolupament de les partides disputades, per això. I la veritat, m’ha agradat saber del funcionament d'algunes modalitats que desconeixia parcialment o per complet i que, sovint, m’han fet pensar que sí, que de vegades és possible i que la pilota té futur, ni que siga a nivell internacional i gràcies a uns jugadors tan diferents entre si com els de Països Baixos i Puerto Rico, per exemple. Espectacular el One Wall, per cert, com espectacular també el Joc Internacional, amb permís de les Llargues, per descomptat. Encantat, a més a més, de comprovar com aquestes modalitats són practicades arreu del món, des de Colòmbia i Equador fins a Itàlia i França, per citar només alguns dels països participants, que hi ha hagut més, de veres que sí: Xile, Paraguai, Bèlgica, Anglaterra, i un llarg etcètera. Això per no parlar d’Euskal Herria, és clar, de qui un servidor ha sentit enveja sana no només per les ganes de competir demostrades pels seus integrants, sinó per la sensació constant de veure-hi reflectit un sentiment de país que ací no existeix. Ni ganes, tampoc, que diria aquell. Es podria dir, fins i tot, que alguns s'han trobat estranys defensant la Comunitat, i no Espanya.

Però bé. Això és el que ve ara: les crítiques, altrament dit les visions allunyades dels triomfalismes derivats d’una cita que, una vegada més, demostra que els valencians passegem pel món malbaratant oportunitats d’or. El Mundial d’Alzira podria haver servit, de fet, per promocionar la pilota valenciana en tot el seu conjunt, per a donar-nos a conèixer no tan sols a Europa i al món, no, sinó a casa, sobretot. Però res, la veritat és que això no s’ha vist enlloc. Deixant de banda els horaris matinals i entre setmana, que no els he entès de cap de les maneres i tampoc he trobat ningú que m’ho explique, hom podria haver inclòs en el programa alguna partida extraordinària per algun trinquet de la comarca de la Ribera o de la Costera, bé fora del raspall o de l’escala i corda. Però no. No res. A penes una cerimònia inaugural en el trinquet d’Alzira que alguns dels participants en el Mundial, encara deuen preguntar-se per a què s’utilitza. I no només això. En l’apartat estrictament local, cal destacar certes disputes internes que, tot i que han passat desapercebudes per al públic en general, no es poden deixar de banda, com ara el fet mateix que el president de la Federació de Pilota Valenciana haja exercit també com a entrenador del combinat autòcton. Incomprensible, certament. Com incomprensible, també, ha estat l’absència d’un referent en el frontó valencià, l’almussafenc Lluís de la Vega, tot i que sobre el cas sempre es podrà dir que forma part de la normalitat a què aspira qualsevol esport, vull dir, la normalitat a què aspira un esport on aquestes coses, sovint, passen. Resultat, però, el pitjor possible, perquè si no convoques al millor en la modalitat autòctona, per a més inri, uns bascos semiprofessionals et poden guanyar, com així va passar. I punt.

Del que no puc parlar com si fora una polèmica normal, en canvi, és de l’ús gairebé generalitzat del castellà per part de l’organització, un aspecte que m’ha incomodat enormement i amb el qual he sentit vergonya aliena. I no, en aquest assumpte no cola l’argument de la internacionalització, a quin sant va a colar un argument tan mediocre! Perquè aquest és un tema que no admet discussió, almenys per a mi: la llengua es defèn o no és defèn, sense postures intermèdies. O t’ho creus o no, en definitiva! I, pel que es veu, hi ha gent en aquest món aparentment tan valencià que, en efecte, no s’ho creu. A qui corresponga, doncs. Perquè em dol, de veres que em dol. I ho havia de dir de la mateixa manera que dic algunes altres debilitats que ha manifestat la gent assistent a les partides: mancança de graderies en les modalitats de frontó i de llargues, absència d’algun establiment ambulant per a servir refrescos i menjar al públic assistent... I altres qüestions de menor importància que, d'alguna manera o altra, han embafat les virtuts d’una convocatòria mundial interessant i engrescadora. Fins a la pròxima, doncs. I enhorabona als vencedors, evidentment. Perquè això no ho havia dit encara: amunt el País Valencià!