dimarts, 21 de juny de 2022

Fuster

Foto: Espai Joan Fuster (Sueca)
Supose que tinc l’obligació moral d’escriure’n alguna cosa. Al cap i a la fi, gran part dels textos que escric se’n senten deutors. I com a hores d’ara, és 21 de juny de 2022 i s’han complit trenta anys de la seua mort, doncs això. Escriuré per ell, sí, per Joan Fuster, del qual, a més a més, la nostra benvolguda Generalitat ha tingut a bé celebrar el centenari del seu naixement. Any Fuster i tot. Ves per on. Així i tot, que conste en acta que no em feia una especial il·lusió dir-ne res. I no perquè no admire les lletres del mestre de Sueca, que no és el cas, res més lluny, sinó perquè com haguera dit ell mateix: tinc altres coses més importants a fer, entre altres escriure un recull de contes que em lleva la son des de fa unes setmanes i del qual no he pogut avançar res per una sèrie de menesters que no venen al cas. Però bé, digressions al marge, la bona qüestió és que enguany he tingut un alumne que ha fet un treball sobre Fuster. I vulga o no, no me n’he pogut estar de dir-ne la meua. En primer lloc, perquè ha fet un treball excel·lent. I, en segon lloc, perquè tot s’ha emmarcat en un temps en què als embogits per la identitat com jo, se’ns apareix Fuster fins i tot a l’hora de fer les nostres deposicions. Així que no fotem. Fuster sí o sí. Agrade o no. Malgrat tot i malgrat ell mateix, que fa tres decennis que fa malves i reposa tranquil allà en el cementeri del seu poble, Sueca, potser un dels pocs reductes que queden d’una llengua desballestada i inconnexa, marginal en molts sectors i endinsada en un procés de descomposició evident. País bilingüe, diuen alguns, però no sé fins quan de temps, això considerant que el bilingüisme, ara dit plurilingüisme, haja existit mai per als qui parlen només en castellà. Però què en farem, cal assumir-ho tot, no diré que no, ni que siga per certificar que aquell home, aquell intel·lectual tenia raó en moltes de les coses que deia, i per això era un intel·lectual, perquè deia veritats, i les veritats incomoden al personal, tant en el seu temps com en l’actual. I com a tal, se silencien, no siga cosa que algú amb més categoria que els nostres insignes representants se les prenga seriosament i tinguem un problema gros. Això és! D’altra banda, no sé què haguera dit Fuster sobre els temes d’actualitat valencians o sobre els actes d’homenatge a la seua persona. Però m’incline a pensar que li la pelarien de dalt a baix, i que sense immutar-se s’haguera limitat a estar allí, a sa casa, vestit amb pijama, i bevent, i fumant. Jo només dic ara que en els meus temps universitaris, un professor va contar un episodi al qual li done certa càrrega de veracitat. I és que, en certa ocasió li preguntaren, a Fuster, què en pensava del colp d’estat de Tejero l’any 1981, que què haguera passat en cas d’haver triomfat. A la qual cosa ell contestà que, per la seua part, haguera fet el mateix de sempre, és a dir, que ell haguera continuat escrivint, amb Tejero o sense Tejero. Perquè, fet i fet, així és com es guanyava la vida. I ben mirat, molt millor això que servir hamburgueses en una franquícia, ausades que sí. Perquè cadascú fa el que sap. O el que pot. O el que li deixen...

diumenge, 19 de juny de 2022

Màgia

Sovint, la primera pilotada d’una partida de trinquet, més encara si es tracta d’una partida mà a mà, diu molt al voltant de com aniran les coses sobre la canxa de joc: si serà llarga, si serà curta, si serà deslluïda o disputada, insulsa, dramàtica... Evidentment, hi ha qui discuteix això, sobretot si es considera que en tota partida de pilota solen haver travesses i que aquestes també hi compten, és a dir, que en tot moment, indiquen qui és el jugador pel qual pren partit l’aficionat que seu a l’escala i a les galeries, i que espera, i espera, i espera... Aleshores, aquella primera pilotada que feia augurar una sorpresa, es gira en contra del pilotari que la fa. I l’oponent, que semblava mort, reviscola quan ja ningú dona un duro per ell. I s’ho creu. I tot allò que, en un principi, no li eixia, ara sí que li ix. I a poc a poc, tot torna al seu lloc, tot s’encamina, vull dir. I al remat, guanya, no sense patiment, però guanya, que per alguna cosa és el número u de l’especialitat i defèn el títol any rere any. 60 per 50. Un treball de jornaler, el seu. Perquè en cap lloc estava escrit que Rodrigo Sebastià, àlies Pere Roc II, guanyaria Puchol II. Ni tan sols quan el marcador del trinquet de Guadassuar reflectia un 20 per 45 a favor seu. Però així és la pilota. Canviant, per a més delectança dels aficionats congregats, tots conscients de viure en directe un drama pel qual paga molt la pena pagar-hi l’entrada. «Com pot ser, açò?», es pregunten alguns. I una bona part de raó deuen tenir, no debades han vist el campió contra les cordes, capcot i desesperat, al límit del seu indestructible equilibri emocional: «merdaaaaa!». I una esquena xopa de suor. I un trinquet que remoreja incrèdul, i que per un moment, només per un moment, canvia el color de les travesses. Del roig al blau. Però no. És clar que no. Perquè, després de tot, Puchol II deu tenir molt treballat l’aspecte psicològic que se’n deriva d’aquesta mena d’envits, i perquè un altre, no ell, ho haguera enviat tot a pastar a les primeres de canvi. Ho vaig veure fa poc, això, de fet, en el trinquet de la Pobla de Vallbona, on un inspiradíssim Francés de Petrer va passar per damunt de l’actual subcampió, de la Vega (60-20). I pel que es veu, també va ocórrer una setmana després al trinquet de Vila-real, quan Marc de Montserrat va superar sense contemplacions al mateix Francés, que anava directe a la final (60-30). Així que ara, per tant, el trofeu més preat de la pilota se'l disputaran entre Puchol II i Marc. I ja veurem què passa, perquè si alguna cosa té l’aspirant és fam. I quan es té això, el perill assetja els déus que tot ho superen, per bé que es diguen Francesc Xavier Puchol i no els balle l’aigua ningú. Perquè els dubtes també juguen, ausades que ho fan. Les espasses estan en alt. Aquesta és la màgia del campionat individual.

dimecres, 15 de juny de 2022

Seqüela

La qüestió és allargar el xiclet, o com es diga, esprémer el suc, per exemple, però el cas és que almenys des del punt de vista comercial, la tàctica funciona i posar-hi fre no té cap sentit, menys encara en un món tan dominat pel capital i l’estultícia. Cap ni un. És més, això mateix, posar-hi fre deu ser quelcom així com una ingenuïtat, o una ximpleria, o fins i tot una temeritat pròpia d’algun idealista. Un pastís suculent és el que és, en definitiva, perquè en general la gent hi acudeix en massa i pocs són els qui es resisteixen a no caure en el parany. Pocs. Certament, molt pocs. Així que allà vaig amb una opinió que, d’alguna manera o altra, té la sana intenció de tranquil·litzar les consciències i fer oblidar que un dia, alguns vam contribuir a l’èxit en taquilla de versions i seqüeles cinematogràfiques infames com ara The Batman i Jurassic World, Dominion. Infames, he dit. Perquè aquesta és la realitat. Ni l’una ni l’altra paguen la pena. I a més a més, són llarguíssimes. Tan llargues que jo mateix vaig trencar una mena de regla no escrita en el cinema segons la qual tinc prohibit mirar el mòbil a meitat d’una projecció. Però res. Com no fer-ho! The Batman és un nyap. I l’última entrega dels dinosaures, doncs també. Un nyap i mig. I en tals circumstàncies, no és d’estranyar que els cinemes perden el seu atractiu i també allò que els fa bategar, el públic fonamentalment, que a poc a poc abandona les sales perquè es nega a perdre diners de manera absurda i perquè les corresponents plataformes televisives possibiliten, de seguida, el fet de no haver-se’n de gastar més, de diners, amb borles, coca-coles i sopars en franquícies de menjar artificial, altrament dit fast food. Així va el món, en qualsevol cas. Consumisme pur i dur. Tanmateix, he de confessar-ho: jo hi confiava. Confiava, per exemple, que aquella nissaga de dinosaures de cartó pedra iniciada per Steven Spielberg allà per l’any 1993, tinguera un colofó a l’altura de les circumstàncies. Però no. Res més lluny. La cosa és tan roín, tan decebedora i tan descarada que no paga ni la pena de ser comentada més enllà de la paraula que la defineix: seqüela; que és, si més no, la clau del cinema actual. I potser també, el recurs més fàcil per omplir unes sales de cinema que apuren els seus últims dies de glòria entre pel·lícules d’animació infantils i productes d’artifici sense suc ni muc, com és el cas. Feia temps, en aquest sentit, que no veia una sala tan plena. I no sé. Desconfiança absoluta, ja que el missatge que se’n deriva no és gens esperançador. Tot el contrari: esperem-nos el pitjor, perquè de ben segur, la broma, o el negoci, encara no s’ha acabat. És a dir, que en vindran més, de seqüeles, de dinosaures o de rates penades, és igual. Més o menys com sempre. I fidels tan sols a una cosa: les butxaques. És per això que, ara i ací, em venen a la memòria altres exemples antològics que, si bé han caigut en l’embruix de la nostàlgia i d’aquells meravellosos anys vuitanta, no deixen de respondre al mateix esquema d’estratègia comercial: Gremlins, Back to the future, Karate kid,Ghostsbuster’s... I tantes altres que, en el seu dia, van esprémer el suc de l’èxit fins a extrems molt poc saludables però capaços de fer-nos veure, amb els anys, que, en essència, sempre és el mateix, sempre el mateix. Una repetició darrere d’una altra. O una conseqüència, ben mirat. De fet, seqüela significa això, precisament: conseqüència. El problema és que mai ens diuen de quina classe. Sovint, nefasta. Però tant fa. Mentre en prenem consciència, la bola no cessa de girar. The Batman i Jurassic World. En fi. Sense més comentaris.

diumenge, 22 de maig de 2022

Subsconcient

Ara que està de moda reivindicar certes efemèrides i que les xarxes socials condemnen l’internauta ingenu a un camí pedregós de publicitat i algoritmes difícils de suportar, em trobe de sobte amb un record impagable i inesborrable que, sens dubte, em condueix a la felicitat més immensa i alhora més frívola de qualsevol individu. Perquè jo no sé què seria del Barça sense aquell dia, però sé que ara fa trenta anys jo no vaig dormir de l’emoció i que allò, justament allò, potser va ser el dia, o la nit, més intensa d’aquella infantesa meua que ja s’esvaïa entre somnis de futur i perspectives adolescents on el Barça aniria i vindria com un pèndol del qual ja mai no em podria separar. Tot ha canviat, és evident. Tot. La societat, els costums, la vida. I també el futbol, evidentment, sí,  això també. O, això, sobretot. Ara és avorrit, un espectacle venut al capital, a l’imperi de les televisions, lliurat sense escrúpols al negoci, a l’especulació empresarial, o a la insensatesa, així dit, en general. Diners, publicitat, falsedat, enganys, cacics que són intocables, cacis que són déus d'aquest present tan hipòcrita i tan venut a la depravació! Però aleshores, el Barça era patrimoni del romanticisme. I els seus partits eren retransmesos per la TV3, la catalana, que deia ma tia. I jo ho recorde molt, tot allò, perquè allí estàvem, impertèrrits, en aquella saleta diminuta que tenia eixida al corral i a la pallissa, al davant d’aquell televisor vell però irrompible que sempre romania encés perquè era la principal font de distracció d’una dona que ja no hi és, però que era feliç quan ens veia a tots allí, en sa casa, cruspint-nos la seua inconfusible truita de creïlles, i delerosos perquè el Barça guanyara la seua primera copa d’Europa. I la va guanyar, no sense patiment, però la va guanyar. I això jo, no ho oblidaré mai, ja ho he dit. Perquè vaig plorar de felicitat, certament. I ara retinc les imatges: aquella samarreta de color taronja, el gol de Koeman, i Cruyff eixint de la banqueta, i la celebració posterior, una nit que no fou nit, sinó que fou un somni. Cap altra copa de campions, cap altra Champions, que en diuen ara, tindrà mai el regust d’aquella. Cap altra. I ara resulta que aquell moment em va venir al cap l’altre dia, així, de sobte, deliris del subconscient, o que en sé jo, senyals o memòria selectiva, potser, sense a penes reparar en el fet que ja havien passat trenta anys d’ençà. I que no deu ser casual que certes persones hi reapareguen perquè sí, sinó perquè tot al contrari, així deu estar predestinat. I quan te les retrobes, les associes a un dels moments més meravellosos i més fascinants de la teua existència: tots allí reunits, al caliu d’aquell tendur, en una casa familiar, celebrant l’èxit d’un equip que era tan pur com la vida que s’obria per a un xiquet com jo, de tretze anys. Identitat en viu. Una estampa que ja no hi tornarà però que romandrà per sempre com un exemple de la vida que passa i l’autenticitat que s’enlaira sense límits i sense fre. Tant per a bé com per a mal.

diumenge, 1 de maig de 2022

Castelló, flaire melancòlica

He anat moltes vegades a Castelló de la Plana. I confesse que, durant molts anys, vaig estar obsessionat amb el seu parlar, tan rítmic, tan cadenciós, tan diferent al meu, que era i és un parlar de transició, com és natural en una comarca com la meua situada a cavall de València i la ciutat que ara m’ocupa, pam, pam, orellut. Soc del Camp de Morvedre, sí; potser la comarca més menuda del País Valencià, pont entre dos mons territorialment afins però sentimentalment separats. M’embriaga, tanmateix, una flaire melancòlica sempre que transite per la Plana, aquest recorregut antany cobert d’una catifa de tarongers i, avui, encerclat de taulelleres fumejants i en expansió. Terra altament productiva, tant per a bé com per a mal. Morfològicament castigada, lletja potser, això és com és, però sense ambigüitats ni recels, això també. No sé dir una altra cosa. I, almenys a mi, sempre m’ha fascinat. Recorde, a més a més, un estiu que vaig estar allí, al Grau, on els pescadors descarregaven aquelles caixes a caramull de galeres i sardines, on la subhasta del peix es feia de viva veu i en valencià, i es comptava de dalt a baix, tan de pressa, tan de pressa que a penes es percebia la xifra, massa fluïdesa per a un xiquet com jo que, aleshores, es passava hores en l’arena de la platja del Pinar contemplant els vells pescadors de rall, allà quiets i romàntics com una sílfide, i així fins que es movien fidels al seu ball particular i atrapaven aquells llissots enormes que després, supose, eren cuinats al forn, amb ceba i oli. Amb ceba i oli. Només amb això. Quanta senzillesa. També allí, a Castelló, em vaig convertir, finalment, en professor, en aquelles oposicions inoblidables en què encara deu ressonar el crit que vaig fer després de l’examen definitiu. Llibertat. Perquè ho havia aconseguit. Llibertat absoluta. Mai ho oblidaré, això. I va passar allí, en efecte, en la ciutat on tantes vegades havia celebrat la Magdalena en companyia dels meus amics universitaris, en la ciutat en què mon pare em duia als bous i en la ciutat que capitalitzava pobles horitzontals on el meu germà es jugava la vida rodant miures i victorinos de més de cinc-cent quilos: la Vilavella, la Vall d’Uixò, Moncofa, Nules, la Llosa... La llibertat, quin concepte més redó. Un concepte que es va entonar aquell 1982 en veu de Joan Fuster en la mateixa plaça de bous, que tornarà a entonar-se quaranta anys després amb motiu del centenari del seu naixement. Perquè em sent molt agraït de tornar a les terres de Castelló, més encara si és amb motiu d’un llibre publicat per una editorial amb segell d’una terra que també és terra de trinquets, com ara el recentment inaugurat d’Almassora, la seu del premi, alhora, amb què vaig ser agraciat fa poc pel meu cant de les granotes. I més. Més trinquets, és clar. El de Borriana, o el de la mateixa capital, anomenat de la Sindical, o el d'Onda i el de Borriol, o el de Vila-real, allà on em batejaren una vegada amb una pilotada seca i fulminant. Perquè encara sent el ferro d’aquella pilota de vaqueta en el cap. Encara. I potser per això, és que recorde tant aquest raconet del país. Així que allí estaré de nou, ara en el parc Ribalta, per primera vegada en una fira del llibre i fent el que més m’agrada, explicant, o no, les motivacions que m’empenten a escriure i a seguir creient, alhora, en els somnis de la vida i de la creació. Tot un plaer, la veritat.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...