Coronavirus. Capítol 59: 'Xicotets plaers'

Si del que es tracta és de fer un dietari estricte i d’apurar fins al màxim aquesta etapa històrica privada de llibertat, puc parlar d’algunes de les coses que he fet durant un cap de setmana en el qual he visitat escenaris vetats al llarg d’un confinament que ja no és tal. La mar, evidentment. I també algun que altre bar del poble, perquè és evident que al marge dels moviments més o menys distants que, de moment, ens permeten les autoritats, també cal complir amb un ritual oblidat en els darrers temps: l’esmorzar. Truita d’espàrrecs amb pernil, plateret d’olives i cacaus i vi mesclat amb gasosa, és a dir, allò que per aquestes contrades tothom convergeix a anomenar llimonà. Fresqueta. Una delícia per als sentits i per al paladar. I ja després, dret cap a l’immens espai obert que m’ha regalat el destí i que pareix predisposat ja a rebre multitud de visites estivals tant per a bé per com per a mal, allí amb un aspecte tranquil, com una bassa d’oli que se sol dir, amb gent, sí, però no amb tanta com es podria suposar. Gent tranquil·la en la seua majoria, present en l’arena i el pedregar interminable sense fer grans escarafalls, contemplativa en molts casos. Mescla de llengües: valencià, castellà, francès. Parelles d’enamorats, famílies amb menuts, esportistes... I pescadors, això sí, pescadors en abundància entre els quals m’he diluït tant de matí com de vesprada, allí tots postrats als peus de la mar Mediterrània enfront d’unes canyes immòbils, sense cap indici d’activitat marina més enllà de les moles de sorells i palometes que s’albiren superficialment. I jo amb un rall que no parava de treballar. Un llobarro, dos llobarros, tres... I per a acabar-ho d’adobar, un bon sopar amb uns amics. Amb distància, sense abraçades, sense besos. Tanmateix, tot ben compensat per una menja mai abans degustada i deglutida: llobarros torrats en una graella, a la brasa, fets amb fusta de taronger. Sense cap additiu, sense res, si de cas només amb un pessic de sal, perquè en realitat no cal gran cosa més. Perquè el llobarro és un dels millors peixos de la mar Mediterrània, depredador solitari que rep el nom de llop de mar a França o Itàlia. I que, segons Josep Pla, és el número dos en qualitat per darrere del corball. Número dos! Tanmateix, en el pòdium, perquè de la mateixa manera que el corball, tampoc el llobarro fa gust de peix. O almenys això assegurava aquell escriptor de Palafrugell, un detall sensacional que justifica el fet de no afegir cap salsa, ni cap guisofi elaborat, ni res de res. Només el llobarro i el seu consumidor, cara a cara. Piscifactoria al marge, és clar. Això no cal dir-ho! Bon profit, en qualsevol cas. I benvinguda

aquesta fase que ja anuncia el declivi temporal d’una pandèmia que potser reviurà els seus millors dies allà pels mesos tardorals... Pels mesos tardorals, per tant. Però no ara. Ara toquen els xicotets plaers.

Coronavirus. Capítol 58: 'Paper higiènic'

Aclaparat per la paranoia, ara fa més de dos mesos, vaig eixir esperitat de la mar i de la solitud creativa que m’embriagava per por a quedar-me confinat i lluny de la meua família, quan encara no estava del tot clar fins a quan s’allargaria tot açò i un poc, o molt, nerviós, inconscient d’estar vivint els últims moments de vida de l’antiga normalitat. Era 13 de març. Divendres. Abans de tancar la porta del garatge, però, recorde que vaig mirar fixament un paquet de paper higiènic a estrenar, pres d’un encanteri derivat del pànic que ara he de confessar que fou cert, sí, i que em va empènyer a agafar-lo i a posar-lo a dins al cotxe, en un rampell. Acció gratuïta? Tot al contrari. Corrien els temps en què aquest producte s’exhauria dels supermercats, amb imatges certament incomprensibles de gent amb els carros a caramull de paquets i més paquets, tots a la recerca d’un tresor del qual ja ningú se’n recorda més enllà del moment en si, que tampoc cal descriure ara mateix. Necessitats primàries, només això. A més, el temps i els esdeveniments han demostrat que en la vida hi ha productes molt més importants com la farina i el rent. No obstant això, algú hauria d’explicar per què, és a dir, per què aquella dèria sobtada pel paper higiènic. Perquè jo no ho vaig entendre aleshores, i tampoc no ho entenc ara. Amb més raó, si de cas, després d’obrir el maleter del meu cotxe i trobar-me amb la sorpresa que sí, en efecte, el paquet de paper estava en el mateix lloc que el vaig deixar ara fa més de seixanta dies. Ací van, però, algunes raons que serveixen per justificar aquell acte i també altres compres compulsives realitzades durant una pandèmia que ha estat molt per damunt de les expectatives creades. I és que alguns experts asseguren que entre la societat va estendre’s l’efecte imitació i la psicologia de la supervivència, a banda d’altres factors com ara l’efecte visual, és a dir, allò de quan més gran és un producte més el veiem en les prestatgeries dels supermercats, que també són grans. I en conseqüència, si aquestes prestatgeries es buiden, doncs ens preguntem per què. I aleshores, ja no hi ha marxa enrere: també ho volem! I així successivament. Un cercle viciós. El problema és que al remat, no serveix de gran cosa. Si de cas, només per a malmirar-se, desconfiar del proïsme i instaurar unes pràctiques odioses que, al meu parèixer, seran les que més costarà d’eradicar quan tot açò acabe.

Coronavirus. Capítol 57: 'La solta'

Des del punt de vista dels costums, la solta és un terme associat tradicionalment al llenguatge dels coloms i dels colombaires, un terme que per circumstàncies de la vida, en els últims dies, l’he sentit ja unes quantes vegades en boca de gent que no té res a veure amb aquest món tan restringit i tan valencià. A grans trets, fa referència a amollar els coloms perquè posen rumb en direcció a la coloma, a la qual hauran de conquerir i galantejar a fi de guanyar la competició, allí tots en massa, amb un vol multicolor que els distingeix de la resta dels coloms, d’aquells, diguem-ne, no ensinistrats. I qui més puga, per a ell, com se sol dir. Coloms som, per tant. A tal punt hem arribat. I ara, després de més de dos mesos tancats a casa, el terme, —la solta—, traspassa la seua esfera tradicional i remet a l’obertura de la gàbia després del confinament estricte, tots pàl·lids, angoixats, plens de dubtes. «Que ens donen solta, ja!», diuen alguns, amb el rostre típic de l’esgotament mental. I sí, potser és el millor. Perquè la disjuntiva no admet cap altra discussió: o el risc, o la por constant. Naturalitat i contagi múltiple, doncs, amb tot el que això comporta. Perquè caldrà aprendre a conviure amb la pandèmia, o amb el virus, o amb el que siga, no hi ha més. Parcialment, això sí. I així fins que la vida s’òbriga pas de bell nou de manera completa, ves tu a saber quan, ves tu a saber  de quina manera. Perquè no ho sap ningú, això. I el que importa és l'ací i l'ara. Els moments presents, que es redueixen al dia que transcorre. D’altra banda, la lliure circulació per aquesta entelèquia franquista tan repulsiva que se’n diu província, a mi almenys m’ha permés agafar el cotxe i anar fins allà, fins al meu poble, situat a cavall de la línia invisible que separa les comarques de València de les comarques de Castelló, i visitar mos pares, i respirar l’aroma de la mar, allí on tot es dilueix sense cap franja administrativa que diga que sí o que no. És igual. També m’ha permés ajustar els comptes amb els meus cabells, que creixien salvatges i escarotats, i sense cap indici d’alopècia, tota una sort la meua. Tinc moltes més canes, ara, això sí, no sé si per l’edat o per les qüestions derivades de l’estrés i l’ansietat que han caracteritzat els darrers dos mesos de confinament, molt difícils de qualificar, per cert: surrealistes, incrèduls, amb una càrrega evident de perplexitat que no puc espolsar-me del damunt per bé que haja escrit i reflexionat interiorment com mai abans ho havia fet. De vegades per a bé, de vegades per a mal. Malsons i creació, tot alhora. Al meu davant, però, s’albira l’estiu, i la calor infrahumana, que ja ha vingut per a quedar-se fins a la pròxima tardor, la que tots temem. La llunyana i la temuda tardor, la mateixa que anuncia una nova reclusió i un nou començament que, a hores d'ara, no significa res. Perquè tot pot canviar. I perquè visca la llibertat, en qualsevol cas, que crida aquell, que a sa casa té engabiat l’ocell.

Coronavirus. Capítol 56: 'La Ribera, reserva espiritual'

Imatge: 'Som riberencs'

La notícia és demolidora i, la veritat, no hi ha per on agafar-la. El País Valencià directe cap a la fase 1 del desconfinament, sí, però amb una clàusula molt particular pel que fa al departament de salut de la Ribera del Xúquer. Perquè allí, o ací, segons es mire, no es permetran reunions de deu persones. En altres comarques o departaments de salut, sí, però a la Ribera, no. I el motiu? Doncs el motiu és el millor de tot, ja que com es diria en valencià diguem-ne no normatiu, és pa’ cagar-se i no torcar-se: “sería la gran concentración de personas y la costumbre de reunirse con amigos y familiares”. Ale, nyas! I si ens reunim amb enemics? En fi, que tal com se sol dir en aquestes ocasions, millor riure abans que plorar, com bé ja fan alguns a través de comentaris molt de l’estil riberenc en les xarxes socials o en els mitjans de comunicació: que si per aquestes contrades hi ha massa afició a la cassalleta, que si deuria haver un referèndum per independitzar-se de Valencialàndia, que si la fama d’anar de paella a les cases de camp ha pesat molt a l’hora de prendre tal decisió, que si tal, que si açò, que si allò. Però, al remat, a la fi de tota la correguda, tot pareix indicar que ni humor ni res de res. I per aquestes latituds alguns ens quedarem igual com estàvem fins avui, exactament igual, això és, com una reserva espiritual i fins als collons! Per a què, doncs, per a què desgastar-se més. Sempre ens quedarà el consol, després de tot, de pensar que la Ribera és una comarca singular i amb certa tendència a la celebració oberta i multitudinària, l’exemple resistent, si més no, del caràcter festiu i l'alegria mediterrània. Potser un xicotet país de gent histriònica, potser, però d'actitud molt oberta, ple de costums encara intactes, simpàtic, agradable, unit a les entranyes de les terra. Així que a remar, no en queda una altra. O això o autoflagel·lar-se amb la imatge terrible d’altres indrets potser no tan escandalosos en les formes i en el parlar, però igualment disposats a reunir-se al voltant d’un bon foc, allí tots vinga la burla, plateret d’olives en mà, cervesa, cassalla i vi, de paella o de torrà, és igual, de celebració en qualsevol cas. Ai mare! Açò? Açò deu tenir una altra explicació, és evident. Però jo em pregunte: és que no hi havia cap altra manera de justificar-ho. O què passa ací?

Coronavirus. Capítol 55: 'Llibreries'

Aprofitant que les llibreries estan obertes des de fa una setmana i considerant que la lectura és una de les activitats més saludables que es poden dur a terme durant aquest confinament tortuós, avui he tornat a visitar la que hi ha situada al carrer Hort dels frares d’Alzira a fi d’endinsar-me un poc en tal univers vetat i restringit al llarg de tota la quarantena. I dic un poc, és clar. Perquè les circumstàncies són les que són i no van més enllà d’una cita prèvia entre persianes mig abaixades, moviments limitats i llibres a l’abast però intocables, com si tal reducte d’aventures i ficcions es tractara de la sala d’espera d’un ambulatori. On anirem a parar! Un ambulatori. Però sí, què en farem. Això pareix. Tot i que, per sort, l’espai i sobretot els remeis que s’hi subministren, són diferents, molt diferents. Per una banda, de fet, hi ha el metge, que emet diagnòstics i signa talonaris de receptes a tort i a dret, a mode de robot obedient d’un sistema sanitari ara en crisi però que, sovint, és extremadament administratiu. Y que pase el siguiente... I per una altra, hi ha la llibretera, perquè en el cas que ens ocupa és llibretera i no llibreter, que només ven uns xicotets objectes rectangulars que s’anomenen llibres. I ho dic així, en efecte, com sona: "xicotets objectes rectangulars", tirant mà d’aquella definició magnífica que sempre em ve al cap quan entre al meu temple particular i recorde aquella escena tan bonica de la pel·lícula La història interminable. Sí, home, sí. Aquella en la qual un xiquet de nom Bastian poregós i brut conversa amb el tal senyor Koreander, que roman assegut en una butaca pipa en mà, amb un llibre entre les mans que determinarà el curs dels esdeveniments d’una història que resultarà, doncs això, fantàstica i interminable. Com el seu títol indica. Una escena que mai de la vida no oblidaré. I molt apropiada per a la situació que he viscut avui, si més no, encara que jo, tot al contrari que Bastian en el llibre de Michael Ende, no fugia d’uns adolescents desaprensius que pretenien llançar-me a un contenidor de fem, sinó que ho feia d’un virus, d’un virus, sí, l’únic antídot contra les conseqüències del qual pareix ser, almenys en el meu cas, la literatura. I en tots els sentits, a més a més. Per a totes les edats, vull dir. Perquè, al remat, n’he comprat dos, de llibres. Un per al meu xiquet que es titula L’Agus i els monstres. I un altre per a mi: Diari d’hivern, de Paul Auster, que és un llibre en què tinc posades grans expectatives, no debades arriba després de molt de temps d’estar rondant les lletres d’aquest autor estatunidenc i després, també, de reveure la pel·lícula Smoke, codirigida per ell mateix. Per a recordar-la, certament, la pel·lícula, perquè és molt bona. Històries sensacionals que s'entrecreuen: un estanquer aficionat a la fotografia, un escriptor en crisi, i un jove negre a la recerca del seu pare. I de rerefons, una quotidianitat especial que, a hores d’ara, en aquests moments d’angoixa i incertesa pel nostre futur més immediat, és el que alguns més trobem a faltar. La quotidianitat...

Coronavirus. Capítol 54: 'Balconazi'

Doncs sí, després dels successius èxits dels termes compostos feminazi i cabronazi, patentats respectivament per la ultradreta més salvatge i per una pàgina de Facebook amb tendència a la burla i el sarcasme, ara pareix arribat el moment gloriós d’una altra paraula que també ha acollit l’element nazi com a part fonamental de la seua composició: balconazi, en efecte, un neologisme molt en consonància amb els temps lingüístics que corren i que defineix tota aquella persona que durant la quarantena  s’ha dedicat a vigilar des del balcó els moviments dels qui han vagarejat pel carrer. S’entén: passejadors de gossos, policia, clients de Mercadona... I per extensió, ara mateix, també pares amb xiquets, —entre els quals m’incloc—, esportistes, quadrilles d’adolescents, i tot allò que es mou, així en general. Original el terme, sens dubte, tot i que en certa mesura, també deutor d’un altre molt més famós que la història, la literatura i les arts comunicatives s’han encarregat de dotar d’un significat més ampli i molt més rendible des del punt de vista comercial. I és que la figura del balconazi actual no deixa de ser la mateixa que la del Big Brother clàssic, altrament dit Gran Germà, això és, l’ull tenebrós que tot ho controla, la gran càmera oculta o descoberta que denuncia, manipula i sanciona totes i cadascuna de les accions del proïsme. Tot un Ministeri de la Veritat, almenys si prenem en consideració el contingut d’aquella magnífica novel·la de George Orwell anomenada 1984 segons la qual l’interés comú és reduït, de manera macabra i repressiva, a la falta absoluta d’intimitat i de llibertat individual. LA GUERRA ÉS PAU, LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE, LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA, quasi res porta el diari. Balconazis, doncs. En conclusió, una pràctica que pot resultar perillosa i amb una càrrega vírica molt més devastadora que la mateixa pandèmia que ens manté confinats a casa, amb capacitat d’establir-se perennement en una societat que duu vora seixanta dies reclosa i que ha estat qualificada, en l’últim informe del govern, com a fase 0, mancada de moviments i amb els sentiments negatius a flor de pell. Compte, doncs, amb les conseqüències. Perquè una cosa és el llenguatge i els seus capricis. I una altra, la realitat, que pot ser diversa, rica i sotmesa a visions que no sempre es corresponen amb l’estricta i l’oficial que emana de les autoritats. No és tot cert el que veiem, com tampoc és del tot cert el que ens conten i ens creiem.