Blauverd

El color blauverd, potser
el més interessant de la golejada
del Barça contra l'Alabés

Si per alguna cosa m’agrada sentir els partits del Barça a Catalunya ràdio, és perquè resulten molt didàctics. Ja ho eren quan el locutor en cap era Joaquim Maria Puyal, el gran mestre, però és que el nivell s’ha mantingut amb Ricard Torquemada, així com també, per descomptat, amb el seu equip de periodistes sempre a la recerca de la dada suculenta i substanciosa. Ahir, per això, el toc el va donar Sònia Gelmà, crec jo, quan el Barça ja golejava sense pietat l’Alabés. I, en efecte, el més interessant no era el futbol, sinó aquesta perla literària que titllava el color de la samarreta visitant com a blauverd, alerta, com a blauverd! Un color bonic, sens dubte, però més bonic encara el fet que apareguera diluït en un camp ple de turistes i a mig fer, o en tot cas, en una retransmissió futbolística que, de colp i volta, s’endinsava en aquell poema de Josep Maria de Sagarra segons el qual «l'amor que passa a la vora del mar, és blau verdós i flexible com l'aigua». Sobre el partit? No res. Sobre el camp? Tampoc no res. Les obres continuen i les entrades són caríssimes, prohibitives per als aficionats de sempre. El Barça és un circ del capital. I si se salva, ara per ara, és pel joc romàntic, pel planter inesgotable i pels records de temps gloriosos. I a banda, per les paraules que s’escolen entre gol i gol, sempre adients, sempre suggerents, que m’empenten a cercar la cançó de Lluís Llach que posava música al poema Cançó de rem i de vela. Perquè no crec que hi haja res casual en aquest món, que potser és veritat que els senyals són vertaders, i que la mar és blau verdosa en aquesta època de l’any. Blau verdosa com les línies que desgranen el misteri que es desvelarà, potser aquest hivern, o potser quan les ones trenquen de bell nou sota els meus peus. I entretant, aquestes remembrances a cavall d’una gran retransmissió i un altre partit solvent dels xicots de Hansi Flick. No es descobreix res, en definitiva. No hi ha color quan es tracta de professionalitat en l’àmbit radiofònic. Tampoc no hi ha color davant un equip modest. 6 a 1, al remat. I de referons, un color tan poètic com l’amarga derrota d’un conjunt basc que no mossega com el París o el Madrid.

Concurs de rall

En aquest territori valencià que tants maldecaps ens dona de tant en tant es poden fer moltes coses amb capacitat de corprendre i commoure al personal que l’habita i l’estima. Per exemple, hi ha qui colpeja amb destresa una pilota de vaqueta, com també hi ha qui ensinistra coloms amb una mestria exquisida. Hi ha qui té una gràcia infinita per a fer balls tradicionals o música amb dolçaina i tabal; i, alhora, també hi ha qui, en ple segle XXI, solca la terra amb una haca o un rossí. D’altra banda, hi ha qui tira el rall i s’estima la mar Mediterrània, entre els quals m’incloc jo, és clar, per bé que arribat aquest punt he de dir que bo, és de veres, podria tirar-lo molt millor del que ho faig. És el que hi ha. Així que potser és per això que escric tan sovint, perquè diguem-ne que tinc més ofici i més predisposició; i perquè, sense dubte, és l’única manera que se m’ocorre ara per ara d’agrair tot el que em regala un raconet del país on encara queden romàntics que tiren del carro, vull dir, amics i paisans enamorats del poble, la creació i la vida. I d’ací aquesta història...

Bé siga per atzar, bé siga perquè el destí no és més que una successió de senyals que esperen el seu moment, el cas és que d’un temps ençà freqüente un trosset de mar embolcallat de vent i de sol. De vegades, bufa garbí o mestral, d’altres llevant o tramuntana, i en el pitjor dels casos, ponent, però al cas és igual. Siga com siga, res no impedeix que, cada tant, tinga el privilegi d’acompanyar homes carregats amb xarxes artesanals que encara observen la mar amb passió, que l’estudien, que la saben llegir i, sobretot, que la respecten. No és qualsevol cosa. Ni de bon tros. Allí combregats en comitiva davant les agones, tracten de pescar llisses i llobarros. O servioles, o qualsevol altra espècie comuna d’aquestes aigües que ens abracen de cap a cap. Orades, corballs i mabres. Amb esmorzar inclòs! I és tanta la comunió i tanta l’harmonia que se’n desprén que, almenys jo, encara guarde esperances d’obrir el rall perfectament algun dia. Gent entranyable que organitza aplecs i crea vincles d’amistat i que, a més, té gestos bellíssims amb els qui han perpetuat aquest art al llarg dels anys entremig de prohibicions, manca de relleu i aberracions contínues i antinaturals de l’habitat que l’acull: la nostra mar. No sé. La veritat és que no és la primera vegada que escric sobre el rall. És un vell conegut, de fet, d’aquest costumari. Però, cada tant, tinc la necessitat de dir-ne alguna cosa. No debades, un se sent privilegiat de formar-ne part. I això és magnífic, ja que al capdavall significa que està viu, i que és molt bonic, i és molt nostre, i ho és tot. Una lluita anònima contra les tendències demolidores del present, a més. I prou, perquè amb imatges sobra...

Totes les fotos són gentilesa d'Arturo de las Liras, realitzades en el context del VIIIé Concurs de rall de la Platja de l’Arenal de Borriana (la Plana Baixa)   

Un forat és un forat

COORDINADORA FEMINISTA CAMP De morvedre

Bé, sí, total, passem de llarg… Però de la mateixa manera que fa anys, la societat valenciana va derivar en un fortí anticatalanista gràcies a la ignorància institucionalitzada i la consegüent instrumentalització de la llengua pròpia, ara per ara corre el risc de convertir-se en un bastió de la “llibertat” gràcies a la incultura i el caos. El caos, segons ells, evidentment. Segons els feixistes, és clar. Foto rere foto. I invasió rere invasió. I no importa si la ignorància es converteix en argument, ahir aixoplugats sota la senyera en blau, avui coberts de banderes d’Espanya. “Arriba!” Sempre. Una estratègia realment eficaç que sol convèncer una massa alienada i assimilada però amb orgull suficient per saber qui té la vara de “las tradiciones”, diuen. “Las tradiciones!” Alerta! Perquè supose que és per això, per “las tradiciones”, que aquesta púrria reaccionària parla tant el valencià. Al cap i a la fi, és molt més fàcil seguir l’aire que més venta que denunciar un cartell d’una agrupació cultural de Sagunt en què un bou penetra una dona nueta. Poca broma. Només que ara va algú i s’escandalitza amb el partit polític que aplaudeix el lema. Error. Al cas, no deixen de ser els mateixos que participen en unes festes de merda que simplement ens recorden que som mediocres des de temps immemorials i que això és bo, no siga cosa que ens apartem del camí correcte: l’alcoholisme i l’espanyolitat. Així que sí, un forat és un forat, talment com un vot és un vot. I que Déu ens pille confessats. De res.

Mocadoret

Recorde ara quan vaig començar a escriure Pelayo blues; recorde, també, la redacció dels primers capítols i recorde, sobretot, aquella mena d’obsessió particular sobre la coberta del llibre que no em deixava tranquil perquè sí o sí, havia de ser com és, talment així: aquells taulells dividits en diagonal per una banda pintats de verd, i per una altra, de blanc; sense cap altra opció possible per bé que se’n plantejaren altres que, en fi, no estaven malament, però que no em feien el pes. Cabudet, un servidor. I és que aquells taulellets sempre em venien a la memòria quan entrava, dissabte rere dissabte, en la denominada catedral de la pilota i, ni tan sols els intents del meu amic Arnau per passar del verd original a un blau més trencador i modern, van aconseguir moure’m d’una postura inicial que els considerava perfectes per a il·lustrar el llibre malgrat no saber-ne el nom, alerta!, ni el nom. Tenien un nom, per això? La ignorància és molt atrevida. Clar que el tenien. I, en conseqüència, doncs això, jo el vaig obviar a l’hora de descriure un vestíbul mític convertit avui, per desgràcia, en un insuls gastrotrinquet on els homes feien barret abans de la partida: “revestiments meitat blancs, meitat verds”, o quelcom així vaig escriure. Veges tu! I au!

Prova de coberta en blau

Beneït estiu, tanmateix, que em possibilita converses interminables a vora mar amb l’amic Elviro de la Pobla Llarga i que acaben derivant, per exemple, en els dies en què aquest homenot de la Ribera tan inclinat per la curiositat i l’aprenentatge feia d’obrer i aprenia a parlar en propietat en companyia de son pare. “Sempre s’ha dit del mocadoret, mon pare almenys ho deia aixina, taulell del mocadoret, taulell del mocadoret...” Tal dit, tal fet. Perquè si rep tal nom és per la línia diagonal que divideix el taulell i que recorda la forma d’un mocador plegat. I jo que em quede mocat, és clar, fonamentalment perquè tot i les voltes que li vaig fer a la qüestió en el seu dia, tot i les preguntes que em van rondar quan descrivia aquell bar del trinquet Pelayo avui desaparegut, tot i la recerca d’imatges que en demostraren l’existència, dels taulells; i tot i les nombroses proves de coberta que vam fer –ausades que em vam fer!– així com de les milanta revisions a què es va sotmetre el llibre en si, mai ningú, mai, em va dir el nom del revestiment com me’l va dir un obrer de la manera més espontània i natural, sota la llum de la lluna i amb el rerefons de la mar com a escenari incomparable. Així que, per tot, supose que aquesta és la raó per la qual els estels cauen del cel, no perquè desitgem fer realitat alguna cosa, sinó perquè, sovint, l’harmonia els reclama i els propicia un poc abans, normalment quan els pensaments positius brollen i es deixen dur sense presses ni prerrogatives que no sé cap a on ens portaran, enlloc segurament, no cap a la pau, no cap al coneixement, no envers les interioritats d’un raconet del país acostumat a ignorar les seues essències. Mocadoret, per tant, taulell del mocadoret. I Pelayo blues sense saber-ho…

Muntatge per a la revista El Temps.
De Violeta Tena

Trinquet de Simat

Entre al trinquet de Simat de la Valldigna i veig complida una vella aspiració literària irresolta des dels dies no tan llunyans en què aquestes baluernes antigues del joc de pilota ocupaven una part del meu quefer. No era el moment, pel que es veu, i el llibre Trinquets trencats (2023) va eixir a la llum sense un dels seus símbols més emblemàtics, caigut ahir i avui en desgràcia com tants altres trinquets valencians i afectat, igualment, per les circumtàncies que fan patir –i morir– les restes vives del nostre passat i la nostra identitat: el progrés, com sempre. Potser, però, havia de ser així; vull dir, potser és que aleshores no tocava, o potser també és que totes les negatives que em vaig trobar en el seu moment per accedir-hi representaven, simplement, un preàmbul del que havia de vindre anys després sense a penes insistir. Aquella frontera tancada a plany i clau i veïna del famós monestir de Santa Maria de la Valldigna però reoberta ara per un alcalde que em diu, ben orgullós, que l’ajuntament ha adquirit per fi aquest tresor del poble amb la sana intenció, –això ho dic jo–, que les hores fosques i el deteriorament progressiu dels darrers anys arriben al seu ocàs definitiu. Tant de bo! I amb diners, torrons. Força Sebastià! Ara, ara, ara… Perquè, particularment, trobe que se la mereix, aquest trinquet, la inversió; el trinquet on va nàixer, ni més ni menys, que el xiquet de Simat, Terenci Miñana, o això diu una placa matussarament tapada pel tendal de l’antic bar. I el trinquet, alhora, que somia a reverdir els dies bons en què la pilota era una part consubstancial d’una vella vall daurada lluna de meló d’estiu, més que un llogaret entre muntanyes, tal com cantava el malaguanyat poeta Josep Piera. Futur d’esperances. Perquè tot flueix, d’altra banda, quan hi ha estima, i afecte, i esperit de poble, en el millor sentit de la paraula. I perquè em crida poderosament l’atenció el caràcter afable de qui em guia, –gràcies Rosa Ferrando per la part que et toca–, i la sana rivalitat entre pobles veïns –amunt Benifairó!, Visca Simat–, i el parlar tan melòdic i tan digne que ressona amb plena vitalitat; i l’enveja, en definitiva, que em suscita el fet que tots se senten ben satisfets d’haver nascut ací, en unes contrades arrecerades per una manta de tarongers infinita i encara esplendorosa. Així que dic adeu, o millor, un fins després, perquè de Simat un no se’n va mai, és clar que no, un sempre torna ni que siga per tastar la pau que desprén el monestir, o per assaborir, amb deler, els magnífics pastissets de ceba i de tomaca del forn Castillo. I l’agradable sensació de sentir al paladar que en aquesta vall és tot bo i són tots amics, i que la vida discorre encara sota els designis de l’harmonia i la quotidianitat d’un raconet del país conscient de ser això, precisament: un raconet del país. Ben bonic i assaonat, tot siga de passada, com el pa.

Rajada

I en aquest estiu ple d’estímuls i vivències, diguem-ne, literaris, trobe arribat el moment de destacar un moment carregat d’emoció i brisa lleugera. Canyes llançades. I el degoteig de minuts i hores que discorren a recer de la hipnosi total: ones que trenquen a la vora amb inèrcia sostinguda, tan interminables com les converses entre els qui només es retroben quan la curiositat i la calma són sinergies, purament i simplement: sinergies. Amics i veïns que aprofiten, mentrestant, la cadència mediterrània per pescar al viu com s’ha fet des de temps immemorials. I que s’asseuen, de tant en tant, en companyia dels qui veuen la mar com una aliada, atenció, com una aliada; allunyats, alhora de la visió global que arrasa els paisatges i devora el temps perdut. Però no hem vingut ací per a lamentar-nos, diuen què. Així que la nit suau prossegueix mentre s’obri pas un estel de foc i una canya es doblega entre l’expectació de la xicalla. “Que divertit!”, exclamen a cor les veus puerils. I l’home diluït amb la immensitat aquosa es posa a la faena tot augmentant les esperances dels qui anhelen veure el gran peix, que tira, tira i tira foscuria enllà. Tanmateix, és un monstre vençut. I ho sap. S’acosta a la vora ben enganxat de l’hamot que ha mossegat; i brega cada vegada més rendit entre bromeres i ones concèntriques que desvelen, per fi, el seu aspecte pla però terrorífic. És una rajada! Aleteja fortament fent ús del seu poder intimidant… I, al remat, jau a l’arena després d’una lluita digna amb qui no té por però sí respecte, un escrupolós respecte per la mar. Reposa i mor lentament mentre el pescador li acarona el llom ple d’arena i la presenta en societat. “Demà dinarem tots rajada!” I és cert. Tan cert com que en venen a la memòria les paraules de Josep Pla sobre tan emblemàtica espècie de la Mediterrània: “un peix fi, sovint poc valorat, humil però digne. La rajada és bona si és ben fresca”, deia el mestre. I jo, en efecte, no puc deixar de pensar en això: que no hi ha res més fresc que una nit entre delícies i bona gent, entre anècdotes i riures que brillen ara com a estels. Mar endins…