253.000 raons...

Plaça de gom a gom

Sí, la xifra és atzarosa. I no busqueu perquès. És producte de l’espontaneïtat. Hi ha 253.000 maneres més poderoses, més humanes i més lògiques d’entretenir 20.000 persones que una correguda de bous. I que conste! No la dic jo, la xifra, per bé que tampoc passaria res si la diguera. Qui la diu és un amic meu, l’amic!, a qui fa molt que no veig i que, pel que es veu, m’aprecia tant que ni parpelleja a l’hora d’acompanyar-me allà on hom pot caure pres d’una úlcera duodenal aguda com a conseqüència de l’exhibició contínua i gratuïta de símbols feixistoides. Las Ventas! Madrid! Poca broma. Quelcom així com la gola del llop de la pell de brau. Si més no, la quinta essència de la libertad patriótica. Cubates i puros. Bravates franquistes! I Espanya per tot, per descomptat. L’Espanya castissa i grollera, l’Espanya que ens denigra i ens blasfema a la cara. L’Espanya retrògrada. Així que jo què voleu que us diga, ara mateix: que ho lamente? que estava allí de pas? Doncs no. La veritat és que n’era molt conscient, del que feia. Ment oberta. I ho havia de veure, amics, havia d’anar-hi, havia de comprovar que, com a mínim, encara hi roman alguna engruna d’autenticitat entre les graderies furibundes de l’espanyolitat; o una espurna de puresa, què en sé jo; o també allò que en diuen antropologia oculta i valuosa entre la cultura taurina. Però ai... De ben segur, hi tornaré algun dia. Perquè tot i que com diu el meu amic hi ha 253.000 raons millors per no assistir a tal espectacle de misèries humanes, n’hi ha una que és innegociable per a mi: la literatura. I d’aquesta, n’hi ha. Sí. I sovint em ve a veure quan l’interés per allò que es veu i no es percep se situa més enllà de la decència i l’esnobisme contumaç. Dec viure encara en l’Edat Mitjana, per això. O potser és que em dec, també, a les lluites de gladiadors de l’antiga Roma. O qui sap. La coherència és una utopia. Perquè el cas és que allí estava jo, a Las Ventas, en companyia d’un amic que no es creia ben bé tot el que veien els seus ulls, diluït durant més dos hores entre arengues obtuses i reaccionàries. I autoexclòs d’un negoci tan discutible com proporcionalment deficitari. Tanmateix, amb discreció, o centrat en allò que s’esdevenia al rogle estricte i que ara m’entossudisc a refrenar com el que és, en realitat: una litúrgia atàvica. Crits, protestes, palmes i silencies sepulcrals des de les graderies, altrament dit tendidos. I un animal com a protagonista indiscutible de l’espectacle. El bou. De l’encast de Santa Coloma, per a més inri. La Quinta! Quasi res porta el diari. Una força de la naturalesa lívida o blanca amb potes negres que s’arranca des del corral i s’entrega al destí més atziac: la mort a càrrec d’un torero. Quin nom, mare meua, el del principal protagonista de la vesprada, el qui confirmava: Manuel Diosleguarde. Nom artístic? Realitat? No ho sé. Nom de torero. Templada per ell, en qualsevol cas, la força del bou; picada i repicada, també, per les piques; humiliada per la muleta, dominada la bravura amb les dos mans. I morta d’un colp d’estoc. No, no penseu que soc insensible. La lídia no és un càntic d’amor. És un joc de sotmetiment. Desigual? Evidentment! I tant si agrada com si no, ha arribat als nostres dies protegida per noves generacions de joves espanyolíssims que omplin Las Ventas però que no sé fins a quin punt coneixen el significat i la simbologia que tant de joc dona actualment a l’hora de justificar la ignorància més supina. Banalitat al poder. Així que potser és que té raó el meu amic. 253.000 raons... Malgrat que, de vegades, cal saber nadar entre el fang. I callar entre les realitats que ens assetgen com el torero que domina una bèstia indòmita.

Entrada o paseíllo

Primer bou Santa Coloma

Porta gran de Las Ventas

Memòries d'un 25 d'abril

Recorde quan el 25 d’abril era per a mi una data assenyalada del calendari i pretenia canviar el món embolicat en una bandera quadribarrada i en una sèrie de consignes corejades al bell mig de la plaça de bous de València. Recorde aquells viatges amb tren en companyia d’altres ingenus com jo que somiaven amb un país que, al remat, no ha fet més que perdre un llençol rere un altre després de cada bugada. Recorde aquella cançó magnífica d’Ovidi Montllor titulada ‘De manars i garrotades’ que retratava els qui, per desgràcia, encara sostenen la vara. I recorde, sobretot, aquell marc incomparable de la Fira del llibre de Vivers que s’esdevenia, i s’esdevé, al caliu d’una data simbòlica precedida pel dia de Sant Jordi, la rosa i el drac, o en definitiva, tot allò que continua arrelant-me a una esperança en forma de lletra escrita i compromís amb el meu poble.

Trobe que és així. No debades, aquests dies de les acaballes d’abril se m’ha remogut tot aquell esperit adolescent i revolucionari i m’he permés somiar de nou en un escenari utòpic que, sovint, m’abraça com un polp i em dessuca tant per dins com per fora. I no tant per aquest llibre titulat Pelayo blues en què jo mateix rememore els dies bons però caducs, sinó pel sentit que té parlar de llibres, literatura i país en un saló d’actes a caramull d’alumnes, poetes i companys d’aula. O allò que se’n diu administrativament personal docent, vaja. Alegries, en qualsevol cas. Alegries. I eufòria generalitzada d’un servidor a compte d’un alumne anònim que rep un premi a Sueca i d’uns moments meravellosos que em fan bategar ara mateix com si el destí d’aquesta terra tan incauta estiguera decidit a morir a peu dret o entre lectures tan delicioses com ara Colombaire, d’Eduard Marco, Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. I un tot de versos i relats aixoplugats sota un vocable mossàrab que ens convida a fruir del camp, la mar, les muntanyes i la vida:

És l’hora de cantar i tindre ganes,

de rebre punys al ring de l’existència,

de mantindre’ns a prop i, en la distància,

permetre’ns el capritx de ser efímers.

Així que, en efecte, per tot plegat ara em ve a la memòria tot allò que ens fa créixer i vinclar-nos a la tendresa com a forma de vida. Perquè és tot just la tendresa el símbol de la resistència, o la clau de les efemèrides nostrades: 23 d’abril, 25... I entremig, la quotidianitat de Rafa Lahuerta i els assistents a un acte entranyable celebrat en una llibreria anomenada Arribada. Perquè el país és allò que passa entre amics, companys i converses inoblidables en ple centre de València... Gràcies, de veritat. I a totes!

Londres, la ciutat wild

Londres és una ciutat bruta, per això m’ha cridat tant l’atenció trobar-me-la ara un poc més neta que l’última vegada que hi vaig estar. Un poc més neta, i atenció!, també un poc més saludable. Perquè això també és de veres, vull dir, pel que fa a les olors i l’aspecte de terbolesa, la cosa continua més o menys igual, igual de malament, però la gent, així dit en general, va més amb bicicleta, i en conseqüència, doncs això, on va la corda va el poal: hi ha menys pol·lució. Efectivitat? Rapidesa? Bé, aquest és un altre tema: a Londres, tot va més ràpid. I les voreres presenten bonys. Per què? Per les petjades, evidentment! Però com que ara el transport de moda és la bici, la rapidesa s’ha traslladat al carrer estricte, amb el risc afegit que això comporta per al pobre vianant distret i desinformat. Situació típica: Look left, però res, la tendència cap a la dreta és irresistible, com en la política. 

No m’estranya, en aquest sentit, que els anglesos se n’hagen eixit d’Europa. Si més no, són els amos. I com a tal, mostren el camí als qui desitgen ser-ho arreu del món. A fer la mà, cavall i picador. Així que trumpistes del món, uniu-vos. Uniu-vos per bé que ells tinguen més diners i vosaltres, colla d'aduladors, mai no deixeu de ser uns pobres desgraciats als qui, a més, us costa parlar una llengua esdevinguda franca en una Europa de la qual ells, els trumpistes anglesos, dic, reneguen obertament i oficialment. Així que tot en ordre pel que fa al panorama sociolingüístic mundial: el respecte pels idiomes vernacles és una fal·làcia. Anglés i punt. Tant si a un li agrada com si no. Tant si un va per la dreta com si va per l’esquerra. Què més se’ls en fot, això, als qui ostenten la vara de la petulància, al cap i a la fi! Al cas, a Londres, i segurament a tot el Regne Unit, les coses funcionen de manera inversa. Els volants del cotxe, a la dreta. Les escales mecàniques del metro, please stand on the right; les safates per escanejar els productes de la compra dels supermercats, oh!, què no dir-ne, a l’esquerra, i no a la dreta. De manera que només per pagar una miserable taronja o una merda de plat precuinat, també s'hi pot generar una considerable dosi de mala llet. Que no? Aneu a Londres, aneu. Comproveu-ho en persona. I ja de pas delecteu-vos amb la seua carn de franquícia, o amb la flaire dels seus eglefins tradicionals, o amb els milers i milers de turistes fent com que tot és meravellós i cent per cent diplomate quan, en realitat, no és ni una cosa ni una altra. Que va! Tot un flash. Tot un Instagram, tot un Tiktok, tot un like i un altre like. Postures compromeses als peus de l’abadia de Westminster. Estufera per arroves. I al remat, una única conclusió, una només: potser el Londres més pur és el que es respira encara als estadis de futbol que no he visitat, o el que es desprén de l'humor negre dels anònims, o el que es veu als cartells d'unes tavernes típiques amb tot el seu mostrari de tiradors irresistibles fins i tot per als abstemis declarats. 

Cartells de tavernes típiques angleses

Perquè conviden a beure, ja ho crec. A beure molt. Cervesa, bàsicament, però també sidra i tota mena de beuratges animosos. Esclafit i campaneta. I a les onze tots a casa. No siga cosa que a l’endemà un es perda la magnífica col·lecció de peces espoliades del Museu Britànic o les meravelloses, perquè ho són, pinacoteques gratuïtes de la National Gallery o la Tate Britain. Això sense parlar de les raboses que vagaregen pel carrer a punta de dia. Sí, raboses. No m’ho invente. Raboses. Però no em pregunteu per què. Crec que això s’explica en un documental de Netflix. Wild London és el seu nom. Però wild estic jo. O dec estar-ho, sens dubte, per a escriure aquestes coses sobre una de les metròpolis mundials per excel·lència. Així que vacances wild, em pense, després de tot. Wild, wild, wild...

Quadres que paguen la pena

Where is the fox?

Metàfores

No és la primera vegada que parle del concepte cinema paradiso en aquest blog. Ben mirat, es tracta d’una metàfora del progrés que ens ha tocat de viure i un tòpic recurrent si es té en consideració que aquest costumari retrata tot allò que es veu i no es percep, com ara un trinquet en ruïnes o un vell saló d’actes d’un institut històric. No cal dir, d’altra banda, que el concepte en si és el nom que rep una de les obres mestres del seté art, almenys per a qui escriu ara i ací, que soc jo, àlies Secretari. Cinema paradiso, del director italià Giuseppe Tornatore. Això sumat al fet que les evidències que fan tremolar la identitat rebroten cada vegada que presente un llibre en companyia de gent irreductible i resistent a la voracitat del present. Pelayo blues. O temes que es retroalimenten, ben mirat: records ornitològics, colombicultura, bous, joc populars o converses interminables en un aljub reconvertit en bar...; tot afectat, de ple, per la política espectacle. O per les xarxes socials. O pel progrés, que significa més o menys el mateix. Insalubritat. Canonades infectes... Així que sí. Tot em ve a la memòria avui, unes quantes hores després de recórrer una carretera noctàmbula al bell mig de la serra Mariola, en un poble amb ressonàncies fonètiques profundes i precioses: Banyeres. Carrers foscos en el tombant de la mitjanit sota un cel estrellat i net, allà on conviu no sense dificultats la vida silvestre amb la indústria del tèxtil i el plàstic. Poca broma. Però jo, que només em preocupe pels llibres i que sovint acabe situat allà on només acudeixen els militants entusiastes: una biblioteca, per exemple; em convenç que potser ha de ser així, que la resistència és allò que un contempla als peus d’una ermita solitària en una vesprada solitària, o que la literatura és allò que s’obri pas entre manifestos per la llengua i reflexions a cavall de la tristesa i la depressió. O que els meus dels gats que m’acompanyen en un moment determinat signifiquen que la soledat pot ser un clam i una virtut per continuar bregant. Qui sap. Perquè darrerament m’han dit que el blues és una ferida oberta, i de ben segur és així, tot i que jo també vull pensar que és una porta oberta a l’esperança. I que es tracta, sobretot, d'una porta bonica, molt bonica. Bella com la revolta d'un barranc intransitat al caliu de la lluna creixent del mes de març...

Bona gent

Un pardalet mort

Sí, sempre m’han agradat els pardalets. I en conseqüència, m’ha fet moltíssima llàstima trobar-me l’estampa morta d’aquest llueret en el replà d’una finestra del meu institut. Potser, si s’haguera tractat d’un teuladí no haguera tret la fotografia, potser; i no perquè el considere menys important, ni de bon tros, sinó perquè estic més acostumat a conviure-hi, o perquè és més comú, segurament; o perquè, qui sap, trobe que l’associe a una època primaveral que els fa caure de les teulades on naixen. No ho sé. Tot això. En qualsevol cas, la imatge és terrible: un pardalet mort, caigut qui sap en quines dramàtiques circumstàncies d’un arbre o d’un badall de la paret, que ningú diu que no. La ruïna s’encomana, certament. Així que no deixa de ser casual que aquest migrant tan vistós, verd groc intens i amb capell i barbeta negres, haja finalitzat els seus dies paral·lel a l’ocàs d’un edifici històric però decadent, entremig d’un dia tèrbol símbol de totes les adversitats possibles, ben mirat el dia després de l’orgia fallera, aules buides, pluja tènue. I en l’horitzó, la resolució total i absoluta d’un contracte incomplit per uns pirates irresponsables que no només exterminen llibertats i cants vibrants, no només, també fan oblidar que la vida és molt més que un conjunt d’atovons, és de fet un jardí i una arbreda que va més enllà del menyspreu i la mort. En fi… Diuen que aquest pardalet rep el nom de lliberal al País Valencià, però a mi m’agradaria saber què té de lliberal el fet de trobar-lo abandonat i en estat de descomposició, o què significa la seua estampa inert al bell mig dels líquens d’una finestra. I no, no sé com acabarà el litigi que ens lleva la son pedagògica, malament, és ben possible. Però jo mantinc l’esperança de veure’l resolt satisfactòriament en un futur no molt llunyà. Perquè per allí va un gafarró, per allà l’ocellet de l’any: la cadernera! I, mentrestant, totes i tots a l’aguait d’aquestes criatures alades que ara ens mostren la fatalitat i, més tard, ens mostraran l’alegria de viure, o la persistència en la lluita, la constància que mai no mor, o la joia d’ensenyar les delícies de la vida, que també és important, de veres que sí. Importantíssim…

Mai no vull que s'acaben. DESPRÉS DEL NAUFRAGI d'Albert Sánchez Piñol

No soc un devorallibres, però devore tots els llibres d’Albert Sánchez Piñol. Tots. Em fan riure, m’ho passe genial i, sovint, gairebé sempre, n’estic pendent del final, i no per saber com acaben sinó per tot el contrari, perquè no vull que s’acaben. És la veritat. I tant se val el tema. M’encanten. I punt. Aquest Després del naufragi, també. De fet, a hores d’ara, dec ser quelcom així com un tripulant del vaixell protagonista: el Lònia, àlies Catalònia; com un pobre i desgraciat blaunoi que actua per inèrcia o, més aviat, que acata per inèrcia, quasi més pendent de l’estil literari del contingut que del contingut en si. Lector obseqüent. Així és. Patrons que m’entusiasmen. I a més, un tot de connexions escampades al llarg de 300 pàgines que apunte fervorosament en el revers del llibre i que em fan revisitar clàssics que mai no moren, com ara aquell que se’n fa dir Jaws i que em sobrevé de tant en tant mentre aquesta nova cacera de Moby Dick –sí, Piñol, s’hi atreveix!– avança entre passions, discussions i reflexions desfermades dels personatges. Ismael dixit: “Mai no van ser uns insurgents que volguessin apropiar-se del Lònia. Però una de dues: o eren molt confiats o molt ingenus”. Frase que va molt en consonància amb aquella que pronuncia el mític Robert Shaw ‘Queen’ quan el gran tauró mossega l’ham i dona la benvinguda a l’infern particular dels qui pretenen acaçar-lo: “No ho sé, Cap; no sé si és molt llest o molt burro”. Tot això. Però és que n’hi ha més. “Els quinqués feien pampallugues. Una campaneta invisible, ves a saber on era, no parava de repicar”, que és com la llum intermitent i el repic de les botelles que es produeix a l’Orca tot just després de la magnífica escena en què es conta el drama del buc Indianapolis. Tauró que ataca i contraataca, com Moby Dick. Però bé...

De Piñol, d’altra banda, m’agraden algunes frases que fa servir: “Vista des de tan a prop constatava que la balena blanca no era exactament blanca; aquella pell lluïa un deliciós color gris perla. Les cicatrius, que s’estenien per tot arreu, eren llargues i sinuoses com lleres de rierols secs”. Espectacular. I m’agrada, sobretot, aquest recurs retòric que dibuixa a la perfecció el caràcter invers del seu llenguatge i de tota l’obra en general. N’hi ha un fum d’exemples: “el capitalisme es basa en l’explotació de l’home per l’home, i el socialisme inverteix el principi”; “aquí tots iguals perquè tothom menja igual de malament”; “El mateix entusiasme que duia els blaunois a aplicar-se en una fita els impedia entendre que aquella fita era impossible”; “I, així, convertien el botxí en víctima i la víctima en botxí”; “...els homes desmesurats desitgen l’inefable perquè és inefable, però no podran aconseguir-ho mai, justament, perquè és inefable”. I conta que contaràs, Piñol es manté persistent fins a un final que és evident, és clar. Perquè aquesta història no ho amaga en cap moment: després d’un naufragi, en ve un altre. I la poderosa càrrega semàntica de la paraula derelicte. Antiherois, remembrances polítiques i literatura prodigiosa. Que bé, que bé, que bé.