Bé siga per atzar, bé siga perquè
el destí no és més que una successió de senyals que esperen el seu moment, el
cas és que d’un temps ençà freqüente un trosset de mar embolcallat de vent i de
sol. De vegades, bufa garbí o mestral, d’altres llevant o tramuntana, i en el
pitjor dels casos, ponent, però al cas és igual. Siga com siga, res no impedeix
que, cada tant, tinga el privilegi d’acompanyar homes carregats amb xarxes artesanals
que encara observen la mar amb passió, que l’estudien, que la saben llegir i,
sobretot, que la respecten. No és qualsevol cosa. Ni de bon tros. Allí
combregats en comitiva davant les agones, tracten de pescar llisses i llobarros.
O servioles, o qualsevol altra espècie comuna d’aquestes aigües que ens abracen
de cap a cap. Orades, corballs i mabres. Amb esmorzar inclòs! I és tanta la
comunió i tanta l’harmonia que se’n desprén que, almenys jo, encara guarde
esperances d’obrir el rall perfectament algun dia. Gent entranyable que
organitza aplecs i crea vincles d’amistat i que, a més, té gestos bellíssims
amb els qui han perpetuat aquest art al llarg dels anys entremig de
prohibicions, manca de relleu i aberracions contínues i antinaturals de
l’habitat que l’acull: la nostra mar. No sé. La veritat és que no és la primera vegada que escric sobre el rall. És un vell conegut, de fet, d’aquest
costumari. Però, cada tant, tinc la necessitat de dir-ne alguna cosa. No
debades, un se sent privilegiat de formar-ne part. I això és magnífic, ja que al
capdavall significa que està viu, i que és molt bonic, i és molt nostre, i ho és tot.
Una lluita anònima contra les tendències demolidores del present, a més. I
prou, perquè amb imatges sobra...
Totes les fotos són gentilesa d'Arturo de las Liras, realitzades en el context del VIIIé Concurs de rall de la
Platja de l’Arenal de Borriana (la Plana Baixa)
