 |
|
Els
qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i
d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I
ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el
miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el
privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els
pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera
importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un
conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em
diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com
tampoc ho està Edicions 96,
que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que
ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda
en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la
identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar
un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura
crepuscular.
Fa
poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot
plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què
tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans
encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la
tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut,
parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar.
Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta
que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora
en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò
que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No
debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres,
i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem,
per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els
records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten
entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions.
«Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar.
Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també
els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho
faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en
aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns
escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que
transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena
d’estels. Premi a la corda.
Hi
ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló
de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost
i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he
dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han
preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco
estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no
ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he
explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que,
ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest
llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més
bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.
«Enhorabona»,
m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt
agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre
vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el
lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per
la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable
estampats sobre el paper.
