Sol d'estiu

Cau el sol de juny a les albors de l’estiu, és com un llamp de foc que mossega les pells blanques deleroses de platja i esbarjo infinit. Faena al llom i mosquits que devoren canelles i turmells tan dolços que ni els gelats d’orxata o de cotó de sucre són capaços encara de fer-los front. No, encara no... Però s’albira pròxim el  temps de bonança, de veres que sí, se sent, es percep, allò que en diuen la prèvia de l’eclosió definitiva. Sant Joan, primera estació. I tot seguit, l’interminable, evidentment: allà, a vora mar, un astre abrasador de colls indefensos prompte assetjarà com un polp el que ara ja és xafogor intensa al bell mig del poble habitat. Ranera del patiment mediterrani, sempre perseguit, sempre merescut. Perquè és així. Un nou cicle d’esperança que comença i acaba fidel al ritual nostre de cada temporada, sense cap altre espectacle a oferir més enllà del cel blau sense màcula, a l’aguait del resol de migdia, compassat pel cant de les xitxarres. Això sempre ho dic, jo, d’altra banda, sempre. Gràcies, per tant, amic de les paraules i els refranys: quan la xitxarra canta, calor a manta. I ja hi és, de bell nou, ací, entre nosaltres. Sol de juny. Sol d’estiu. Sol que crema poderós els cossos tendres i en guaret, mancats i necessitats alhora de la Mediterrània estricta. Voracitat de res. Ganes de tot. I no, no sé on vaig sentir-ho, això, però és cert: juny és un divendres llarg. Potser dur, potser amb el bioritme laboral encara en marxa, però magnífic, amb una càrrega de nostàlgia tan bèstia com en altres èpoques de l’any. Nadal? Sí, segurament. Però juny és més fresc, que també té collons la cosa. Més fresc, almenys en retalls de vida. Particularment, en conserve records meravellosos, tots amb un denominador comú: l’alegria. Altrament dit, la fugacitat del moment atrapat en el temps. Quan acabava el curs a l’institut, per exemple, molts anàvem amb aquells gelats anomenats flash. I què no dir del vent, del que no bufava més que quan xocava de front gràcies a la velocitat de la motet. O aquelles darreres setmanes al poble en què feien vaquetes al barri dels Sants de la Pedra. O tantes i tantes imatges que preferisc guardar al fons de la meua memòria però que ara també em sobrevenen gràcies a l’olfacte, ves per on, l’olfacte. Perquè fins i tot el sol l’estimula, aquest sentit. I tant que l’estimula. Retrotrau imatges perdudes però insistents: un tros d’asfalt, una finestra oberta, una cortina al vent, l’emparrat del gesmiler, el cordó dunar i el tot de borrons i cards marins. L’olor de mar i de peix. I la fascinant aventura d’imaginar la llum i la fosca que s’esdevindrà quan, en el fons, un sap que és el mateix de sempre. De vegades, això sí, en forma d’un llibre molt personal que porta com a títol Premi a la corda: «aquells retalls meravellosos en què la felicitat anava sobre rodes i el sopar era a taula en les nits de lluna plena...». Sol de juny, sol d'estiu.

El llop i les ovelles

Posaríeu un llop a cuidar de les ovelles? La pregunta és retòrica i molt recurrent, la veritat, però a mi m’ha vingut al cap durant tots aquests dies de vaga indefinida en què els soliloquis d’un servidor han arribat fins a extrems interminables i francament perniciosos. No sé. Almenys, em queda el consol de saber que soc una personal normal, patidora com qualsevol ésser —o docent— vivent; amb contradiccions, vull dir; i això sí, amb una miqueta d’obsessió per racionalitzar els conflictes que m’assetgen de manera quotidiana. Perquè sí, tal vegada ací és on rau el problema. I el dubte, per extensió. Què es pot fer, en conseqüència, quan es té la certesa de ser una ovella cuidada per un llop? Doncs poc, molt poc. Suïcidar-se en companyia d’altres ovelles, de ben segur. Militància fins a la mort! O, en tot cas, esperar que en un futur arriben llops més amables i no tan voraços com els actuals, és a dir, llops que mosseguen, tan sols, que no devoren ni exterminen. O allò que tothom coneix com a gossos. Sí. Correcte. Gossos. De fet, aquesta deu ser la raó per la qual l’actual president del govern rep el nom de Perro Sánchez. Perquè és un gos, precisament, i no un llop. I perquè si ell és un gos, o un perro, dic jo que els altres, això és els seus contrincants, deuen ser uns perreros, que encara és pitjor. En fi. Divina literatura que ens salvarà de tanta depravació política i de tanta mediocritat a l’hora d’al·ludir al senyor primer ministre. Així que com sempre, jo preferiré retrobar-me amb un llibre que, curiosament, em perseguirà tota la vida malgrat que n’haja renegat o haja desistit de veure’l de bell nou en les lleixes de les llibreries.

Sí, amics sí, ja fa molt que aquell primerenc Camins al sud va veure la llum —2012—, i no, no és que vulga ara rescatar la seua trama, ni de bon tros, sinó que senzillament m’ha vingut a la memòria el pròleg, aquell magnífic pròleg redactat per l’amic Isaïes Minetto i que ve molt al cas per a il.lustrar el drama que patim les ovelles, altrament dit els professors en vaga. Deia Isaïes: Per tota la seua estructura, la societat valenciana —i per extensió la cultura llatina i catòlica— està vençuda abans de començar qualsevol empresa. I tenia raó. Perquè com collons van a solucionar els problemes de l’ensenyament aquells que tenen la claríssima intenció d’agreujar-los? Com és possible que un llop famolenc i salvatge no es menge unes ovelles que sotgen desesperades nit enllà? Com? No res. El clientelisme polític (meridional) és l’esquelet de l’estructura estatal i el «ací s’ha fet així tota la vida» és el lema feliç que fa callar consciències i atenua convulsions. «Aprofita, valent, ara que pots», «Ací el que tenim és alcalde!», són les notes al peu que tanquen el comentari. Què pot dir una mestra a les seues alumnetes sobre la xenofòbia quan l’alcaldessa d’aquell poblet on imparteix classe surt al bell mig del carrer escridassant «ací no volem gitanos!»? Per a què serveix l’ètica i l’educació? Evidentment, per a res!

Els valencians hem perdut totes les batalles en què hem participat. És una dada verídica. I terrible. De manera que, en efecte, potser és cert que li faig massa voltes a les coses, o que em perd massa en les divagacions de la vida quan, en realitat, el que caldria, és que anara tot per l’aire. Però bé. El mestre Llorenç Millo i la seua frase lapidària m'ajuda molt en certes situacions: no n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens mantingueren oblidats... A setembre més, estimats camarades.

Teo i l'escola pública

De menudet, solia llegir les historietes d'en Teo. Eren contes breus amb un títol i una estructura aparentment simples que, al remat, aconseguien l’objectiu d’endinsar-me en la lectura i transmetre’m calma, sobretot això, calma. Amb una senzillesa i un to didàctic que no tan sols m’enganxaven sinó que també m’empentaven a seguir aventura rere aventura. Des de Teo va a l’escola fins a Teo al parc natural... Al cap i a la fi, sí, ho he de confessar: vaig tenir una infantesa desvetllada i feliç malgrat haver anat a una escola pública i en valencià. I, de fet, aquesta és la raó per la qual ara per ara m’he sentit tan atret amb el serial protagonitzat per tal entranyable personatge a propòsit de la vaga educativa realitzada arreu del meu país. Perquè em connecta amb aquella etapa i perquè, ben mirat, no és tan difícil generar un missatge contumaç com a mostra de la gran distància que separa una reivindicació justa d’una postura rígida i amb tocs feixistoides. O sense tocs, que collons! Feixista, directament. I com a tal, manipuladora, fal·laç i pròpia d’una quadrilla d’incompetents a qui l’ensenyament públic i la llengua en què s’hi vehicula, doncs això, no descobrisc res: li importen un rave. Repetisc: li importen un rave. 

No és per a menys, en conseqüència, que en Teo vomite l’acord de Conselleria de primer antuvi, com tampoc ho és que faça caca indefinida. I no és per a menys, perquè és clar que no ho és, que no hi haja gran cosa més a dir llevat que amb aquesta gent que governa, o ens desgoverna, no és possible cap altra cosa que aprendre a botar tanques. O desobeir en tota regla. Fet i fet, no són persones normals. No ho són. I d'ací, alhora, la literatura o, a tot estirar, la candidesa d’un personatge esdevingut avui en un símbol absolut d’una de les reivindicacions més dignes que es poden donar sobre la faç de la terra: l’escola, pública! I llarga vida al romanticisme heroic. 

Enhorabona, doncs, al creador de tal torrent d’imatges colpidores. I a seguir resistint malgrat que sovint, gairebé sempre, un tinga la sensació d’estar obrint-se el cap cabotada rere cabotada. Perquè potser això serveix per a espolsar-se l’estrés, diuen què. O qui sap. Potser és que tenen raó els qui asseguren que els mestres són uns cabuts, o uns obstinats, o que estan malalts, aquesta és bona. Malalts. Però no de grip, sinó de llengua i de vocació. Allí entretinguts sota un sol terrible i sostenint protestes mentre el món paral·lel dels seus benvolguts governants continua com si res no passara. Inòpia! O això pense jo, almenys, mentre torne a casa després d’una nova jornada esgotadora en defensa pròpia i comprove que a l’escola concertada de davant de casa hi ha festa plena. Pur folklore entre els murs de la docta doctrina catòlica, pel que es veu. Avui toca Aitana, la superestrella. Així que en fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Però que conste: Teo té raó. I és normal que estiga fart i desitge botar foc als despatxos de Campanar. Els ninots hi abunden...

253.000 raons...

Plaça de gom a gom

Sí, la xifra és atzarosa. I no busqueu perquès. És producte de l’espontaneïtat. Hi ha 253.000 maneres més poderoses, més humanes i més lògiques d’entretenir 20.000 persones que una correguda de bous. I que conste! No la dic jo, la xifra, per bé que tampoc passaria res si la diguera. Qui la diu és un amic meu, l’amic!, a qui fa molt que no veig i que, pel que es veu, m’aprecia tant que ni parpelleja a l’hora d’acompanyar-me allà on hom pot caure pres d’una úlcera duodenal aguda com a conseqüència de l’exhibició contínua i gratuïta de símbols feixistoides. Las Ventas! Madrid! Poca broma. Quelcom així com la gola del llop de la pell de brau. Si més no, la quinta essència de la libertad patriótica. Cubates i puros. Bravates franquistes! I Espanya per tot, per descomptat. L’Espanya castissa i grollera, l’Espanya que ens denigra i ens blasfema a la cara. L’Espanya retrògrada. Així que jo què voleu que us diga, ara mateix: que ho lamente? que estava allí de pas? Doncs no. La veritat és que n’era molt conscient, del que feia. Ment oberta. I ho havia de veure, amics, havia d’anar-hi, havia de comprovar que, com a mínim, encara hi roman alguna engruna d’autenticitat entre les graderies furibundes de l’espanyolitat; o una espurna de puresa, què en sé jo; o també allò que en diuen antropologia oculta i valuosa entre la cultura taurina. Però ai... De ben segur, hi tornaré algun dia. Perquè tot i que com diu el meu amic hi ha 253.000 raons millors per no assistir a tal espectacle de misèries humanes, n’hi ha una que és innegociable per a mi: la literatura. I d’aquesta, n’hi ha. Sí. I sovint em ve a veure quan l’interés per allò que es veu i no es percep se situa més enllà de la decència i l’esnobisme contumaç. Dec viure encara en l’Edat Mitjana, per això. O potser és que em dec, també, a les lluites de gladiadors de l’antiga Roma. O qui sap. La coherència és una utopia. Perquè el cas és que allí estava jo, a Las Ventas, en companyia d’un amic que no es creia ben bé tot el que veien els seus ulls, diluït durant més dos hores entre arengues obtuses i reaccionàries. I autoexclòs d’un negoci tan discutible com proporcionalment deficitari. Tanmateix, amb discreció, o centrat en allò que s’esdevenia al rogle estricte i que ara m’entossudisc a refrenar com el que és, en realitat: una litúrgia atàvica. Crits, protestes, palmes i silencies sepulcrals des de les graderies, altrament dit tendidos. I un animal com a protagonista indiscutible de l’espectacle. El bou. De l’encast de Santa Coloma, per a més inri. La Quinta! Quasi res porta el diari. Una força de la naturalesa lívida o blanca amb potes negres que s’arranca des del corral i s’entrega al destí més atziac: la mort a càrrec d’un torero. Quin nom, mare meua, el del principal protagonista de la vesprada, el qui confirmava: Manuel Diosleguarde. Nom artístic? Realitat? No ho sé. Nom de torero. Templada per ell, en qualsevol cas, la força del bou; picada i repicada, també, per les piques; humiliada per la muleta, dominada la bravura amb les dos mans. I morta d’un colp d’estoc. No, no penseu que soc insensible. La lídia no és un càntic d’amor. És un joc de sotmetiment. Desigual? Evidentment! I tant si agrada com si no, ha arribat als nostres dies protegida per noves generacions de joves espanyolíssims que omplin Las Ventas però que no sé fins a quin punt coneixen el significat i la simbologia que tant de joc dona actualment a l’hora de justificar la ignorància més supina. Banalitat al poder. Així que potser és que té raó el meu amic. 253.000 raons... Malgrat que, de vegades, cal saber nadar entre el fang. I callar entre les realitats que ens assetgen com el torero que domina una bèstia indòmita.

Entrada o paseíllo

Primer bou Santa Coloma

Porta gran de Las Ventas

Memòries d'un 25 d'abril

Recorde quan el 25 d’abril era per a mi una data assenyalada del calendari i pretenia canviar el món embolicat en una bandera quadribarrada i en una sèrie de consignes corejades al bell mig de la plaça de bous de València. Recorde aquells viatges amb tren en companyia d’altres ingenus com jo que somiaven amb un país que, al remat, no ha fet més que perdre un llençol rere un altre després de cada bugada. Recorde aquella cançó magnífica d’Ovidi Montllor titulada ‘De manars i garrotades’ que retratava els qui, per desgràcia, encara sostenen la vara. I recorde, sobretot, aquell marc incomparable de la Fira del llibre de Vivers que s’esdevenia, i s’esdevé, al caliu d’una data simbòlica precedida pel dia de Sant Jordi, la rosa i el drac, o en definitiva, tot allò que continua arrelant-me a una esperança en forma de lletra escrita i compromís amb el meu poble.

Trobe que és així. No debades, aquests dies de les acaballes d’abril se m’ha remogut tot aquell esperit adolescent i revolucionari i m’he permés somiar de nou en un escenari utòpic que, sovint, m’abraça com un polp i em dessuca tant per dins com per fora. I no tant per aquest llibre titulat Pelayo blues en què jo mateix rememore els dies bons però caducs, sinó pel sentit que té parlar de llibres, literatura i país en un saló d’actes a caramull d’alumnes, poetes i companys d’aula. O allò que se’n diu administrativament personal docent, vaja. Alegries, en qualsevol cas. Alegries. I eufòria generalitzada d’un servidor a compte d’un alumne anònim que rep un premi a Sueca i d’uns moments meravellosos que em fan bategar ara mateix com si el destí d’aquesta terra tan incauta estiguera decidit a morir a peu dret o entre lectures tan delicioses com ara Colombaire, d’Eduard Marco, Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. I un tot de versos i relats aixoplugats sota un vocable mossàrab que ens convida a fruir del camp, la mar, les muntanyes i la vida:

És l’hora de cantar i tindre ganes,

de rebre punys al ring de l’existència,

de mantindre’ns a prop i, en la distància,

permetre’ns el capritx de ser efímers.

Així que, en efecte, per tot plegat ara em ve a la memòria tot allò que ens fa créixer i vinclar-nos a la tendresa com a forma de vida. Perquè és tot just la tendresa el símbol de la resistència, o la clau de les efemèrides nostrades: 23 d’abril, 25... I entremig, la quotidianitat de Rafa Lahuerta i els assistents a un acte entranyable celebrat en una llibreria anomenada Arribada. Perquè el país és allò que passa entre amics, companys i converses inoblidables en ple centre de València... Gràcies, de veritat. I a totes!

Londres, la ciutat wild

Londres és una ciutat bruta, per això m’ha cridat tant l’atenció trobar-me-la ara un poc més neta que l’última vegada que hi vaig estar. Un poc més neta, i atenció!, també un poc més saludable. Perquè això també és de veres, vull dir, pel que fa a les olors i l’aspecte de terbolesa, la cosa continua més o menys igual, igual de malament, però la gent, així dit en general, va més amb bicicleta, i en conseqüència, doncs això, on va la corda va el poal: hi ha menys pol·lució. Efectivitat? Rapidesa? Bé, aquest és un altre tema: a Londres, tot va més ràpid. I les voreres presenten bonys. Per què? Per les petjades, evidentment! Però com que ara el transport de moda és la bici, la rapidesa s’ha traslladat al carrer estricte, amb el risc afegit que això comporta per al pobre vianant distret i desinformat. Situació típica: Look left, però res, la tendència cap a la dreta és irresistible, com en la política. 

No m’estranya, en aquest sentit, que els anglesos se n’hagen eixit d’Europa. Si més no, són els amos. I com a tal, mostren el camí als qui desitgen ser-ho arreu del món. A fer la mà, cavall i picador. Així que trumpistes del món, uniu-vos. Uniu-vos per bé que ells tinguen més diners i vosaltres, colla d'aduladors, mai no deixeu de ser uns pobres desgraciats als qui, a més, us costa parlar una llengua esdevinguda franca en una Europa de la qual ells, els trumpistes anglesos, dic, reneguen obertament i oficialment. Així que tot en ordre pel que fa al panorama sociolingüístic mundial: el respecte pels idiomes vernacles és una fal·làcia. Anglés i punt. Tant si a un li agrada com si no. Tant si un va per la dreta com si va per l’esquerra. Què més se’ls en fot, això, als qui ostenten la vara de la petulància, al cap i a la fi! Al cas, a Londres, i segurament a tot el Regne Unit, les coses funcionen de manera inversa. Els volants del cotxe, a la dreta. Les escales mecàniques del metro, please stand on the right; les safates per escanejar els productes de la compra dels supermercats, oh!, què no dir-ne, a l’esquerra, i no a la dreta. De manera que només per pagar una miserable taronja o una merda de plat precuinat, també s'hi pot generar una considerable dosi de mala llet. Que no? Aneu a Londres, aneu. Comproveu-ho en persona. I ja de pas delecteu-vos amb la seua carn de franquícia, o amb la flaire dels seus eglefins tradicionals, o amb els milers i milers de turistes fent com que tot és meravellós i cent per cent diplomate quan, en realitat, no és ni una cosa ni una altra. Que va! Tot un flash. Tot un Instagram, tot un Tiktok, tot un like i un altre like. Postures compromeses als peus de l’abadia de Westminster. Estufera per arroves. I al remat, una única conclusió, una només: potser el Londres més pur és el que es respira encara als estadis de futbol que no he visitat, o el que es desprén de l'humor negre dels anònims, o el que es veu als cartells d'unes tavernes típiques amb tot el seu mostrari de tiradors irresistibles fins i tot per als abstemis declarats. 

Cartells de tavernes típiques angleses

Perquè conviden a beure, ja ho crec. A beure molt. Cervesa, bàsicament, però també sidra i tota mena de beuratges animosos. Esclafit i campaneta. I a les onze tots a casa. No siga cosa que a l’endemà un es perda la magnífica col·lecció de peces espoliades del Museu Britànic o les meravelloses, perquè ho són, pinacoteques gratuïtes de la National Gallery o la Tate Britain. Això sense parlar de les raboses que vagaregen pel carrer a punta de dia. Sí, raboses. No m’ho invente. Raboses. Però no em pregunteu per què. Crec que això s’explica en un documental de Netflix. Wild London és el seu nom. Però wild estic jo. O dec estar-ho, sens dubte, per a escriure aquestes coses sobre una de les metròpolis mundials per excel·lència. Així que vacances wild, em pense, després de tot. Wild, wild, wild...

Quadres que paguen la pena

Where is the fox?