Premsa en paper

No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...

EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions

2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria, un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall, no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades. Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!

Coets

Ha estat curiós, molt curiós, comprovar, durant aquestes festes falleres, la freqüència d’esclat dels coets. Si més no, s’han ajustat a la perfecció als compassos horaris d’un temporal de pluja i vent que no ha cessat de donar malany però que no ha pogut amb les ànsies festives d’un personal amb massa coses a dir després de dos anys de pandèmia. O plandèmia, que diuen alguns. Francament, tenia ganes de veure què podia passar. I encara com les festes han coincidit amb el temporal, encara com. Que si no, que si no... En fi, com a mi açò de les falles no em resulta ni carn ni peix, he preferit veure l’espectacle des de la barrera, com sempre per altra banda, però així i tot, res no ha deixat de resultar-me curiós, insistisc, molt curiós. De fet, a la mínima que la pluja feia un recés, allí estaven els esclats dels coets, com si tot plegat foren el resultat d’un experiment sociològic anàleg als daltabaixos de la Covid-19. O Covid-22, que és com hauria de dir-se ara, no? I és que, entretant, han passat dos anys molt fotuts en què el temps ha estat aturat i les bromes inicials han derivat en les més variades formes de fragmentació social: enemistats, postures enfrontades, separacions familiars, morts, desil·lusions contínues, vacuna sí, vacuna no... De sobte, però, han tornat els coets, fidels a l’espiral del temps; deslliurant, d’alguna manera o altra, la gent del sotrac d’unes circumstàncies que han viatjat d’ona en ona fins al fàstic final. Fa temps que pense que açò de la covid és tema de sociòlegs i gent del ram, no exclusivament d’uns experts que ningú coneix més enllà de l’espectacle fastuós de la política i els mitjans de comunicació. Tanmateix, arribades, i concloses, les falles, la meua percepció ha canviat. Al capdavall, ja he tingut prou amb els coets per celebrar, i corroborar, l’ànim del poble i de la vida.