diumenge, 5 de setembre de 2021

AMANDA. Perifèric edicions

Heus ací el fruit del meu treball, la meua cinquena criatura, potser la que més m’ha costat d’infantar, què dic potser!, sens dubte la més complicada de quantes he escrit. Nits que no eren nits, vesprades de frustracions, i açò que no qualla, i allò que no val, i ara per ací, i ara per allà, i ara que sí, que ja era hora, que algun premi espera, i aquell que et diu que t’has quedat prop, i aquell altre que t’anima a perseverar, i a reescriure, i a polir, i a podar... I, a la fi, després d’uns anys en què l’escriptura es converteix en una muntanya russa d’emocions, en un calvari incomprensible i en una obsessió malaltissa, va i resulta que arriba el dia que te la trobes estampada, publicada, amb la mateixa coberta que havies somiat des del principi i que et remet a aquell dia de tardor on la mar reposava solitària després de l’abús estival, amb unes ones tèbies que a penes t’arribaven als peus però que feien bromera en xocar contra les pedres. Perquè allí hi ha pedres, moltes pedres. I roques. I solitud, sempre hi ha solitud. La imatge de l’oblit i la marginació. Però quanta calma, quanta pau! Quant de temps fa d’això, amic? No ho sé. Però ara puc dir que la mar es preparava ja per a les calmes hivernals. I que els nostres xiquets acumulaven pedres precioses i closques de petxines disperses per la vora. I que hi havia una barca, que ja no hi és. I una profunda deixadesa que obria la porta als plaers més maltractats de la Mediterrània: el silenci, la llibertat, el vol plàcid de les gavines... Cent metres de camí polsós. A penes cent. I un que percep de seguida la línia tan fina que separa l’harmonia del desastre. Però això ha de ser així, diuen, i així és, per desgràcia, que abans la mar era infinita i ara ja no ho és, que les preferències són els altres, mai els oriünds, que tot és fugaç i que, en efecte, els romàntics són perillosos perquè somien amb els ulls oberts, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. I que la realitat va molt més enllà de la conservació d’una terra i d’un paisatge que va poder ser i ja mai més no hi serà...



2 comentaris:

Escrits (llengua, literatura, miscel·lanis) de Joaquim Juan-Mompó Rovira ha dit...

M'alegre que hages pogut traure un altre llibre. L'introdueixes molt bé, sense obrir del tot les finestres, però amb expressions afortunades: "l'abús estiuenc" i alguna més.
El llegirem i en parlarem!

Secretari ha dit...

Ei Ximo, sí, ja és hora que algun dia parlem de tot plegat. Gràcies.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...