Pla de l'Aljub. Història d'un camp

Bé, per començar diré que el pla de l’aljub forma part de la partida de Montíber, al terme de Sagunt, un altiplà fred on la varietat predominant és la clemenules, alhora la clementina predominant en tot el terme. Com que la maduració és tardana per les característiques del terreny, la collita es realitza tocant Nadal.

Per continuar diré que la història d’aquesta subpartida comença ja fa uns quant anys, quan el meu besavi, a qui no vaig arribar a conèixer, comprà unes trenta fanecades* situades a tocar de l’aljub* que dóna nom al lloc en qüestió. Aleshores el pla era una terra de secà on abundaven els ametlers, les garroferes i les vinyes; i aquell home, com tants altres, degué pensar que era convenient, i sobretot més rendible, realitzar una conversió a terra de tarongers, actualment el conreu més estés en la comarca i també arreu del país. Aquelles trenta fanecades foren repartides posteriorment entre els quatre fills, entre els quals es trobava el meu avi, José Cardo (JC), conegut com a Pepe, que fou correspost amb unes set fanecades que, ara per ara, són les que limiten amb el camí rural de la Font de Rivera. Llunyans queden els anys, per tant, en què jo mateix anava amb aquell home de camp a fer tots aquells treballs que requereix la terra: birbar, refer els cavallons, llevar el sec, netejar, empeltar... Era molt menut i tot ho vaig anar aprenent amb el transcurs del temps, fins i tot, la cura d’aquelles ja desaparegudes tires de nesprers que s’integraven en el camp. Només en queden dos arbres ara, de nesprers.

Va passar el temps. El meu avi va faltar i des d’ençà el camp fou tractat pel seu gendre, això és mon pare. Camp de vora 1500 arroves* en anys de bonança, mai no tingué el seu vist i plau i no era estrany sentir-lo remugar: Eixe camp no va perquè la terra és roïna. És terreta d'escurar. Eren frases semblants, de fet, a les que anys abans havia dit el sogre del meu avi, Tono, que també neguitejava del camp quan s’hi feia referència. No sense certa raó, tot s’ha de dir. En temps del meu avi els tarongers eren arbres vells de peu bord, arbres contagiats per la malaltia de la tristesa que al remat provocaren que mon pare els substituïra -els doblara- per planços de peu tolerant, robustos i sobretot resistents a una malatia que ha anant escampant-se per totes les planes litorals de València. D’altra banda, en mans de mon pare, el camp, igual que tota la resta que s’hi regaven del pou del pla de l'aljub, va patir la revolució del sistema de reg. S’instal•là el sistema per degoteig i, en conseqüència, el camp deixà de llaurar-se amb mula mecànica a fi de fer guaret i arrencar la brossa. Mon pare deixava, després de tot, un camp de clementins de peu troyer en plena producció. El temps, corria.

La temporada passada, mon pare, fart de lluitar contra les inclemències d’un sector agrícola en caiguda lliure, abandonà el camp gairebé per complet. I la conseqüència immediata fou un seguit de tornalls a l'empara de la brossa i de les plagues. El camp féu taronges, sí; supose que per allò de l’alternança típica dels clementins entre anys bons i roïns. Però tot i això, les copioses pluges unides a la demora en la collita provocaren que la pràctica totalitat de les taronges es perderen irremeiablement, bé per l’efecte del característic pixat*, bé per un atac d'aranya que desfullà bona part del arbres.

Abans però que mon pare tancara l'aixeta i abandonara definitivament el camp, jo mateix li vaig plantejar la possibilitat de procurar-lo i córrer amb totes les despeses. Més o menys pel febrer, per tant, vaig emprendre una sèrie d’accions encaminades a reactivar-lo: vaig tirar totes les taronges, vaig netejar-lo* de cap a cap; vaig tallar els arbres vells que quedaven de peu bord, vaig cremar la llenya i vaig comprovar si s’hi regava bé. Pel mes d'abril vaig punxonar-lo a fi que trencara la terra estopada que s’havia format, i al mateix temps vaig abocar dotze mil quilos de fem de cavall i vaca. El problema de la brossa i les males herbes, el vaig solucionar a colp d’aixada, també amb la mula i amb la desbrossadora amb fil. I com que pel mes de maig vaig comprovar que el camp tenia mancances de ferro, vaig tirar-li ferro quelat. A principis de juny, encara a la primavera, vaig fer la primera polvoritzada per al pulgó i per a la quallada -cosa ben habitual pel terme de Sagunt-, tot amb oli d'estiu i extracte d'algues. I durant el darrer estiu, vaig abonar el camp amb sulfat de ferro. Ja a les acaballes d’agost, atès que hi tenia aranya roja, blanca i mosca blanca, vaig fer la segona, i espere que última, polvoritzada contra aquestes plagues amb una dosi rebaixada d'oli d'estiu i oli de neem. A més, també vaig aplicar-hi foliar de zinc i manganès i ferro quelat, ja que els arbres mancaven d'aquests minerals.

La meua intenció, en definitiva, ha estat aconseguir clementines ecològiques, un objectiu de totes totes complicat per les circumstàncies que envolten a hores d’ara el reg per degoteig: des del motor ja hi fiquen abonaments químics. I l’única solució per tindre clementines ecològiques certificades passa per regar el camp a manta, com antigament, quan vivia el meu avi. Ho vaig intentar tant com fou possible tot refent els cavallons i sanejant les sèquies en desús, però finalment vaig desistir atès que l'aigua en el pla de l'aljub era, és, massa cara; i regar-lo a manta suposava un despesa impossible si es pretenia traure algun benefici. Malgrat tot, es pot dir que les dosis d'abonament químic que aboquen des del motor són molt reduïdes i, a més, des de novembre fins a febrer només s’hi rega amb aigua neta, lliure d’impureses.

Per la meua banda, puc dir que el camp ha estat treballat d'una manera tradicional sense emprar herbicides ni pesticides. Tot els productes, guanos i medicines, que se li han subministrat són completament ecològics. A més a més, compta amb un avantatge. I és que està relativament aïllat de la resta, tots polvoritzats amb productes químics; situat entre camins i sense la companyia immediata de l’antic hort de mon tio Alfredo, arrencat ja fa un parell anys.

El resultat de tot aquest treball ha estat que el camp ha experimentat una brotació fortíssima. I com es diu en termes populars, comença a estar-hi negre, sens dubte un símptoma de bona salut. Atès que no puc vendre les taronges com a ecològiques, la meua pretensió és apartar-me del mercat global, sempre en mans de grans comerciants que continuen pagant les taronges al mateix preu que fa vint-i-cinc anys. Exactament igual com quan vivia el meu avi i els plaguicides i els guanos valien deu voltes menys que ara. De vergonya. I pel que fa als jornals, sense comentaris.

Només ens queda una pregunta a fer, per tant. Si ens quedem sense camp és: què ens queda?

Glossari:
*Fanecada és la mesura superfícial agrària equivalent a l'extensió de terreny que es pot sembrar amb una faneca de gra.

*Aljub és un terme que gosa encara de certa vitalitat per terres valencianes i que designa una mena de cisterna o dipòsit tallat a una penya o fet d'obra que recull l'aigua de pluja.

*Arrova és una mesura romana que equival a dotze quilos i escaig (noranta clementines poc més o menys). A les zones predominantment tarongeres com Morvedre encara s'empra aquesta mesura per comprar les taronges.

*Pixat és el terme mitjançant el qual es designa la taronja que ha rebut un excés d'humitat mentre penja de l'arbre i que presenta un aspecte arrugat semblant al d'una esponja. Evidentment, la taronja pixada perd el seu sabor original.

*Netejar és el localisme que s'empra entre els llauradors de Sagunt per referir-se a la poda.