Mall

"Eines brutals: mall, picola i aixada"
Autor de la foto: Ricard Sentandreu

Resulta desolador. I trist, molt trist. Feia molt de temps que no sentia la paraula ‘mall’. I ara, després de tots els successos esdevinguts en una terra catalana que alguns prefereixen no nomenar perquè els provoca recel i urticària permanents, ha tornat per a quedar-se i per a imposar la seua terrible i colpidora llei, la més elemental i primària: “La policia penetra a les escoles a colps de mall”. No ho dic jo, això, no, ni de bon tros, sinó les televisions que encara tenen una miqueta de dignitat i mostren la realitat tal com és, amb tot un seguit d’imatges dures i, com a mínim, inquietants. Perquè, en realitat, fa vergonya. Policies, escoles, malls... Sens dubte, un camp semàntic que s’allunya moltíssim del que fins ara representava l’eina en qüestió, una eina de ferrer forjador, de pedrapiquer, associada a un ofici diluït pel canal de la memòria i els costums. Una paraula patrimonial que deriva del llatí, del terme malleu, amb el significat de martell. Una paraula,a més, que també he sentit en boca d'alguns llauradors, clar. De fet, encara hi ha alguns que la utilitzen, no sé exactament en quin sentit ni per a què, potser per a evocar alguna batalleta de camp, qui sap, o potser també perquè és una eina de les considerades brutals, com ara la picola o l'aixada. El que resulta evident, en qualsevol cas, és que 'mall' es tracta d’un terme en franca decadència, recuperat no obstant això, en l'actualitat, per a rebentar escoles catalanes i arrasar amb tot el que es pose per davant: portes, armaris, finestres i qualsevol altra barrera arquitectònica que servisca com a excusa a les mans que empunyen tal ferramenta. Terrible, certament. No he tingut mai ocasió d’agafar-ne cap, de mall, i potser el més paregut que he vist, i no ho dic per frivolitzar el cas, és el martell aquest que hi ha al parc temàtic de Port Aventura amb el qual un ha de demostrar la seua força tot colpejant una pedra atacada al terra, com si es tractara d'una prova per a mesurar la virilitat i el coratge. En certa mesura, similar als sacs de boxa que es col·loquen en les fires d’atraccions, allà on el millor de cada casa es pot passar tota una vesprada repartint punyades i amollant comentaris obscens. Tot d’un nivell intel·lectual per damunt de la mitjana, de veres que sí: sublim, encoratjador, pacífic, si més no una invitació preciosa a romandre en el país de les meravelles. A colps de mall, sens dubte una manera molt pedagògica de convèncer a qui no pensa com ho fa la majoria silenciosa...

SELLA

La plaça major de Sella, un escenari incomparable
per a presentar un llibre sobre el Genovés

Un s’endinsa en la serra d’Aitana i es lliura de seguida al zig-zag de la carretera comarcal, viaranys que penetren cap al bosc i deixen enrere xicotets nuclis de població que la globalització s’ha encarregat de fer envellir fins al punt de considerar-los més propis de la fantasia i la rondalla que de la realitat. Llogarets afectats en desmesura per un present frenètic i executor que devora costums i tradicions immemorials a la mateixa velocitat que un circula per la carretera: lentament però sense pausa. Benilloba, Gorga, Confrides, Balones, Penàguila, Benasau, Alcoleja… El país somiat però deshabitat, aquesta és la realitat. El país de Peter Pan.

De sobte, tanmateix, entre les corbes sinuoses que donen forma a l’implacable port de Tudons, un ensopega amb un poblet que respon al nom de Sella i que és famós per cuidar una d’aquestes coses per les quals paga la pena lluitar: la pilota. Perquè a Sella hi juguen, de veres que ho fan. I no poquet, precisament. Vora vuitanta partides a l’any, fins i tot més. De fet, es podria dir que tots dos conceptes no s’entenen l’un sense l’altre, poble i pilota, refugi en tot el seu conjunt del joc per excel·lència del País Valencià, en ple cor de la comarca de la Marina: perfum d’espígol i romaní que manté amb enorme vitalitat la vella modalitat de les llargues en la mateixa plaça major. Avui, a més a més, el poble bull d’excitació. Perquè avui s’espera la visita del més gran, de Paco, del carismàtic i apreciadíssim Paco ‘el Genovés’. La gent, de fet, el para només apareix pel carrer, i el saluda, i l’abraça, i el contempla. Tenen un mite al seu davant. I ho saben. I per això el respecten, i el veneren. Sí, és ell, Paco, el mateix que revolucionava en el seu dia la plaça del poble amb les seues enormes tretes de dreta i d’esquerra, el mateix que avui s’ha prestat a signar el llibre il·lustrat que resumeix una vida lliurada a la seua passió, la pilota de vaqueta. Visca el Genovés i visca la pilota!, crida l’home més major de Sella. I aleshores, la plaça trenca en aplaudiments. Tot un goig. La nit cau entre converses i salutacions afectuoses que s’encaixen amb la naturalitat que encara emana de les gents i els pobles sans i vius.

La pilota, en definitiva, potser té una catedral que s’anomena trinquet de Pelayo. Però també és ben cert que amaga alguns altres temples dispersos pel territori, com si es tractaren d’ermites romàniques perdudes entre colls i pics llegendaris. I és ben clar que Sella n’és un. Com també és ben clar que ha sabut conservar les seues arrels, exemple d’altra banda de la varietat més bella i meridional del nostre idioma, indret lliurat a la devoció pel que considera seu i ben seu, veïns que perpetuen tot allò que la uniformitat ha eliminat sense pietat en altres racons del país. Que així perdure durant molts anys. Agraïments a tots aquells que no es rendeixen davant les envestides del progrés...

Sebastià Giner, Sergi Durbà,
Paco Cabanes 'el Genovés' i David Sarasol 

Vall d'Albaida, pilota i costums

Benicadell

Al marge de la pilota valenciana oficial i tenint en compte que la transversalitat d’aquest joc mil·lenari s’endinsa per tot arreu del territori nostrat, un sempre té l’opció de perdre's per una contrada d’alguna manera o altra desconnectada del soroll turístic que caracteritza aquest país: la comarca de la Vall d’Albaida. Tres parades obligatòries: Quatretonda, Llutxent i Otos. I pel camí, una terra de cultiu extensiu on les varietats de secà i de regadiu es barregen als peus del Benicadell, observatori imponent de les gents i l’avenir d’un raconet on la pilota batega silenciosa sense fer grans escarafalls ni demostracions de fastuositat gratuïta.

Els carrers de Quatretonda desprenen calma quan a penes s’ha iniciat el cap de setmana. Avui, però, hi ha una visita important. En breu, està previst un acte cultural en la casa de la vila que compta amb la presència de Paco Cabanes ‘El Genovés’, la figura sempiterna de la pilota que ha servit d’inspiració per a un llibre il·lustrat i per a la representació d’una interessant i tendra obra de teatre que porta com a títol Una pilota en el cor. Els xiquets es desviuen per participar-hi, mans alçades que reclamen atenció constant i que demostren com la uniformitat generalitzada i el progrés no ha contaminat del tot la innocència dels més menuts. L’obra és un èxit. I la presentació també. El Genovés es presta a les fotos amb la bonhomia que el caracteritza i rep una sorpresa final en forma de cançó dels Rolling Stones, la gran banda de rock que en el seu dia va composar Angie i que permet, ara, que l’irreverent Toni de l’Hostal la interprete al ritme de Paco, Paaaaco... Tot un privilegi, certament.

Trinquet de Llutxent. Tancat.
Foto: Lluís Llapissera

La realitat torna a l’endemà amb la imatge del trinquet de Llutxent tancat a pany i forrellat, una estampa que demostra la fugacitat dels projectes encetats amb molt bona voluntat però mancats de sentit i contingut. És un colp difícil de digerir. Per desgràcia, ja conegut en altres indrets del País Valencià, un colp, a més a més, que evidencia, de bell nou, un desarrelament present i generalitzat, sense indicis de revitalització més enllà d’alguna partida perduda, en algun dia perdut i en algunes festes patronals perdudes... Sempre ens quedarà el folklore! Però la pilota sempre rebrota, sense ajudes, aliena a l’espectacle sinistre de la instrumentalització, com a bon joc popular que és. A mitjan matí ens informen que, de vesprada, cap a les cinc, hi haurà partida de raspall a Otos, en el trinquet del poble, allà on ens trobem amb l’escriptor i creador de rellotges de sol Joan Olivares, inconscient de representar la figura de l’amfitrió. Serenitat, paraules sinceres, calma... Harmonia en una vesprada nuvolosa que s’interromp mentre avança la partida i l’empenta dels pilotaris fa impactar violentament la pilota de vaqueta contra el tamborí.

Partida al trinquet d'Otos
Foto: Lluís Llapissera

Amb la partida acabada, és l’hora del licor d’herbes. I de contemplar el Benicadell des de la fabulosa terrassa de Ca les Senyoretes, un allotjament rural amb un encant inqüestionable on les estampes i les relíquies costumistes conviden a deixar-se dur pels camins de la pau i la nit que ja ens encalça. Ens acomiadem gustosos del tracte rebut, entremig d’un aura nebulosa que discorre per les nombroses i diminutes poblacions d’aquesta comarca lliure i solitària: Castelló de Rugat, Terrateig, Montaverner, Alfarrasí,... I per últim, Benicolet, on tanquem un cap de setmana asseguts en el mateix carrer, justament damunt de les marques i les ratlles que els aficionats locals han pintat en l’asfalt a fi de perpetuar aquest genuí, fabulós i literari joc de la pilota valenciana. Sens dubte, caldrà tornar a la Vall d'Albaida, ni que siga per confirmar que el país somiat encara dorm silent i custodiat pel cel estrellat i la terreta blanca dels ametlers.