LOS ÚLTIMOS. Voces de la Laponia española. Paco Cerdà (Pepita ed.)

Quin goig obrir un llibre i quedar-te petrificat davant les paraules que se succeeixen, literatura en estat pur, grandíssima la sensació d’ancorar-se en qualsevol racó de casa per a llegir, i rellegir, i anotar, i pensar, i aprendre. Molt. Magnífic, magnífic títol: Los últimos. Voces de la Laponia española, del periodista valencià, Paco Cerdà (el Genovés, 1985). Sens dubte, una obra molt a tenir en compte, una obra de referència, i potser alguna cosa més que això. Una obra de capçalera, sensacional. Honesta. Colpidora. Tan amarga i silenciosa com els camins que recorre l’autor a la recerca de testimonis marcats pels solcs de la vida rural. La mort. I al mateix temps, la llibertat. Dos conceptes antagònics. Dos conceptes, no obstant això, que s’entrellacen en un recorregut fantàstic i alhora dramàtic pel vast territori de la Serrania celtibérica, allà on reposa la memòria del que fou i ja no és, del que fou i ja mai tornarà ser. Terra indòmita, salvatge, pobresa digna forjada pel vent i el fred penetrant... L’inici és inquietant: [...]una zona biológicamente muerta y condenada a su immediata extinción [...], menos de ocho personas por cada 140 campos de fútbol [...] I així successivament.

Confesse que el llibre em va cridar l’atenció ja des del primer moment, una coberta  suggeridora i atraient: una via del tren solitària, coberta de neu, núvols negres, dreta cap al no res, cap al silenci més absolut d’unes terres adormides que arrosseguen passions i sentiments difícils de compaginar en l’era del progrés i la uniformitat. Víctimes anònimes i oblidades pel capitalisme despietat. Terres on encara respiren alguns pocs herois, els últims, dels qui ningú parla, inconscients però també conscients de ser això, precisament, els últims. Perquè ho seran, aquesta és la dolorosa realitat. Els últims. Perquè la llibertat té un cost. I aquest cost és la despoblació, la diàspora completa, el desarrel més absolut, la demotanàsia, paraula juxtaposada, de demos: població; i tànatos: Déu de la mort pacífica. Demotanàsia. Un concepte rotund. València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca, Burgos, la Rioja, Guadalajara, Soria, Segòvia... 65.000 quilòmetres quadrats dividits per fronteres administratives difícils d’entendre on el passat i el present confronten les estampes més tendres i bucòliques amb la realitat més aspra de la globalització: sense remei. Gran despoblación, altísima ruralización, ausencia de ciudades, terreno de montaña y carácter remoto. Supera todas las exigencias demandadas por la Unión Europea para recidbir ayudas especiales. Sin embargo, al no encajar burocráticamente en una región administrativa oficial, como la de provincia o comunidad autónoma, sino ocupar las costuras de muchas provincias y comunidades, no puede aspirar a ayudas directas de Bruselas.

Així és, en definitiva. I entretant, per les pàgines del llibre van desfilant testimonis silents, herois romàntics que desconeixen, o reneguen, de l’abast de les ciutats, del materialisme voraç, tan sols enamorats de la connexió entre la terra i l’home. Només una sentència lapidària il·lustrativa del context: se nos ha abocado a la uniformidad. Resulta difícil trobar un llibre on es condensen gran part dels detalls, matisos i belleses que fan bategar aquest costumari. Aquest n’és un. Com he gaudit amb la seua lectura, com deu haver gaudit l’autor treballant-hi! Clarament, una obra que m’haguera agradat escriure i que recomane fervorosament. Los últimos, voces de la Laponia española.

Cassalla

En part, sí que es podria afirmar que la cassalla és la beguda per excel·lència del País Valencià. I dic en part perquè la seua alta graduació n’impossibilita el gaudi a molts ciutadans temorosos de caure davant la confusió i el mareig que provoca en el cap, sobretot a l’endemà. Coneguts són, per això, els seus efectes, capaços de generar lucidesa i decadència absoluta en un breu lapse de temps. I per aquesta raó és que cal beure-la amb moderació, amb moltíssima moderació. Un aiguardent colpidor i fulminant clarament a l’alçada dels seus homònims peninsulars i internacionals: l’alcarreño manxec, l’oruxo gallec, la grappa italiana, l’aiguardent colombià o el pisco peruà, per exemple. De cassalla se’n solia fer per tot arreu d’aquestes terres, almenys en aquells pobles que comptaven amb una destil·leria o, a tot estirar, amb un llimoner, un ofici extingit des que les begudes gasoses dolces industrials empestaren els supermercats i les neveres de les cases particulars. I malgrat que avui ja no hi ha els grans bevedors d’antany, sovint homes rudes amb els ulls rogencs i la veu rogallosa, el seu consum s’ha mantingut relativament; fins i tot, ha aconseguit llaurar-se un espai entre la gent jove, al rotgle d’una paella ocasional entre amics o, simplement, al caliu de les modes efímeres de l’actualitat. Dada positiva o negativa, segons es mire. Clar que des del punt de vista costumista mereix un reconeixement ni que siga per recordar el món rural i melangiós d’on procedeix i les històries populars que ha generat una beguda carn de novel·la en alguna ocasió, com ara en aquell capítol de La barraca de Blasco Ibáñez on un dels protagonistes, Pimentó, manté una aposta amb els germans Terrerola d’Alboraia: “Els espectadors, contagiats pels del joc, es passaven de mà en mà els pitxers pagats a l’escot, i allò era una veritable inundació de cassalla que desbordant-se fora de la taverna baixava com una onada de foc a l’interior de tots els estómacs”. La cassalla, al marge d’aquests passatges literaris i algun que altre musical amb un fort caràcter valencià, com per exemple aquella cançó de comiat d’Ovidi Montllor en què recomana beure vi i cassalla després de la seua mort, no és una beguda exclusiva d’aquestes terres. Si un no s’erra, pot comprovar que els seus orígens es traslladen a una població sevillana anomenada, curiosament, Cazalla de la Sierra, en una clara referència a l’abundant producció d’aiguardent en aquest indret enclavat a Andalusia, ben a la vora d’Extremadura. Al País Valencià, tot i que general, el consum de cassalla s’ha centrat majoritàriament a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera, i, com a testimoni, han deixat tot un mostrari d’etiquetes amb cert valor artístic i antropològic que es manté viu encara avui, traspassat de generació en generació. En són exemples la Cerveró de Cullera, la Ríos de Silla, o també l’aiguardent d’Aielo de Malferit, amb una antiguitat datada del 1880, potser de les més representatives del país perquè fet i fet s'erigeix com un símbol entre tot un conjunt de begudes espirituoses fetes i consumides arreu del territori valencià. Magnífic de gust, tot siga dit de passada... La cassalla, d'altra banda, solia barrejar-se antigament amb aigua fresca, per la qual cosa rebia el nom d’aiguat, nuvolet o palometa, segons si el blanc era més o menys viu o dissipat, un aspecte en qualsevol cas que depenia de les proporcions d’aiguardent i d’aigua, precisament. Però el cas és que fóra com fóra, sempre produïa, i produeix, uns efectes terribles i unes escopinyades àgils i fluents. Calia anar en compte, ja ho he dit. Perquè tant adés com, sobretot, actualment, només és apta per als estómacs d'acer, no pas recomanable per als estómacs fluixos adaptats als ritmes còmodes i la mentalitat urbana, maltractats severament per l’excés de sucre i també per les barreges llépoles amb cafè o llima que han donat com a resultat el burret alcoià o el canari riberenc. En qualsevol cas, cassalla pura i dura, típica d’un raconet del país que agraeix la seua presència en les sobretaules caloroses i de menges abundants. Torbadora, fonamentalment...