Espanya

Alguns preguntaran: això encara va per ahí?? I de seguida els altres respondran: doncs clar que sí, no ho sabies? Aleshores, aquells que preguntaven entre estranyats i sorpresos, exclamaran: Sí hoooome! I és que, en efecte, en aquest país tan modern, tan europeu i tan irresistiblement atractiu per als turistes, encara subsisteixen dos programes de televisió denominació d’origen nacional com Tendido Cero, dedicat al món dels bous i la lídia; i El día del Señor, que retransmet una missa des d’algun racó recòndit i feréstec de la geografia hispana. Un serial, agrade o no, caduc, que demostra el que realment aquest estat espanyol tant preocupat per l’economia global exporta a l’exterior, això és, folklore i religió, per a no variar massa, per a exemplificar, al cap i a la fi, que hi ha certs costums que no canvien per bé que governen els uns o governen els altres. Senzillament, perviuen perquè sí, més o menys com la monarquia. I punt. Perquè no es queixe ningú, perquè tot continue sota un estat de coses primitiu i sota els valors que infonen les altes esferes d’aquesta antiga i desfasada pell de brau. És l’antiga recepta, invariable al llarg del temps, capaç de competir cos a cos amb la investigació amb cèl·lules mare i amb l’homologació dels matrimonis gais. Espanya. Ni més ni menys.

SOMIANT AMB ALEIXA, Mercè Climent i Francesc Mompó

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment: Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies.

Muixeranga

En gran mesura, era inevitable no fer cap referència en aquest costumari a una festa recentment declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, la processó de la Mare de Déu de la Salut, al poble d’Algemesí, un acte d’inconfusible sabor popular que conjuga el famós ball de valencians, altrament dit de la Muixeranga, amb altres no menys emotius com els bastonets, la carxofa, els arquets, els pastorets, els tornejants o el bolero. En conjunt, un seguit d’imatges costumistes que són acollides per un poble enfervorit que trau les seus millors gales per a l’ocasió, el dia vuit de setembre, amb els carrers plens, amb els balcons adornats amb cobertors d'excel·lent manufactura. Amb els bars plens. Algemesí, ni la pols que plegues del camí, és avui un mena de refugi per als amants de la tradició, un poble de La Ribera del Xúquer on, de tant en tant, també es representen espectacles teatrals digníssims, i valencianíssims, adreçats als més menuts: la pelitrúmpeli, sense anar més lluny, un clar homenatge a aquesta joia musical del grup de folk Al Tall i, tot plegat, una peça feta amb molt de gust on tenen cabuda la mateixa muixeranga, amb la seua dolçaina i tabalet, la imaginació infantil i algunes de les cançons de bressol més conegudes per aquest racó de la mediterrània: la meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. Fa goig trobar-se, de vegades, amb sorpreses que s’escapen de la sintonia macabra d’aquest país meninfot on qui no corre, vola; on el costum fa llei; on, gairebé, per imperatiu, més val manar que ser manat. Que trist, al cap i a la fi.

Fira de Nadal

Ben mirat, el tema de les fires d’atraccions que s’hi munten per Nadal, comença a ser preocupant. Totalment desfasades i mancades de qualsevol criteri que no siga l’econòmic, mostren a hores d’ara unes imatges decadents i molt grotesques que denoten uns símptomes inequívocs d’extinció immediata. I a més a més, cares, molt cares, gairebé impossibles, més encara tenint en compte l’espectacle que donen algunes de les atraccions principals. El tren de la bruixa, per exemple, és ara un passatge tenebrós i interminable, quinze voltes més o menys, on s’hi reparteixen globus amb els quals pegar, pegar, sí, a personatges animats com Dora l’exploradora, Winnie Poh o l’infatigable Micky Mousse. Venga, venga a pegar al culete de Dora, criden des de la taquilla. Això per no parlar de la imatge transgressora de veure un Pare Noel fumant un caliquenyo a l’entrada del túnel per on passa el tren. Increïble. I mentrestant els més menuts van pegant, un poc esglaiats també perquè, de tant en tant, se’ls hi tira aigua o són ofegats amb boira artificial, fum lacrimògen, dirien alguns. Un martiri que costa tres euros en el millor dels casos; o sis, si el pare o la mare hi acompanyen al menut. Nou, si tots dos decideixen pujar-hi per si resulta necessari... Abans, en canvi, costava deu duros, això és cinquanta pessetes, trenta cèntims d’euro, i almenys apareixia i desapareixia una bruixa amb una granera de palma que donava un poc d’emoció a l’assumpte. És cert que també s’havia d’aguantar la cara de gos del personatge que atenia la taquilla, però bé, al cap i a la fi, era més barat i, en certa mesura, més compassat amb l’època. Avui, per això, a les fires es continua fumant. I de quina manera! No és estrany veure taquilles transformades en cendrers ambulants. Com tampoc és estrany veure anuncis de tabac de l’any de Maria Cristina en els anomenats scalextrics per a menuts. Clar que per a scalextrics, els cotxes de xoc, indiscutibles reis de la fira que continuen sent els primers a obrir i els últims a tancar, capaços de combregar al bell mig de la pista les més pintoresques i variades figures mundials del poble corresponent. I amb una música que, en fi, millor deixar-la córrer. Insofrible, certament.

Sèquies

En efecte, l’ús de l’aigua per al reg és una qüestió delicada que ha provocat nombrosos enfrontaments al llarg del temps. De fet, encara avui és un tema d’un marcat caràcter demagògic que enfronta, fins i tot, comunitats autònomes amb interessos i negocis de diversa magnitud i consideració, mai relacionats amb el camp a tot açò, com ara el derogat Pla Hidrològic Nacional (PHN). Deixant de banda però, la història i les diferents corrupteles que es deriven de tot plegat, el cas és que durant molts anys les disputes entre la classe política han amagat també una sèrie de detalls molt poc interessants per als qui només veuen el camp i, sobretot, els seus usuaris, com un conjunt de votants fàcilment accessible. L’ofici de regador, sense anar més lluny, ha desaparegut ja en moltes comarques sense que això represente cap drama nacional. I, avui, les sèquies vives per les quals baixa aigua neta ja només perviuen en algunes petites bosses d’horta que resten al nord de la ciutat de València. I no sense problemes, tot siga dit de pas. Algunes d'elles s’han recobert de formigó, deixant enrere, de retruc, el seu aspecte feréstec i ancestral: de terra. Es pot dir, al mateix temps, que en gran part del país, les sèquies s’han convertit en canals secs on s’acumulen restes i més restes de terra, deixalles i porqueries diverses. I d’altra banda, des de la irrupció massiva, i abusiva, del reg per degoteig, aquesta xarxa d’artèries interminables herència rica del món àrab, també s’ha fet malbé o, directament, ha estat destruïda atenent la seua nul·la funcionalitat actual. El sistema del reg per degoteig, discutible de totes totes, ha comportat alhora que costums antany tan saludables i refrescants com banyar-se en una sèquia o en una bassa de camp s’hagen perdut sense remei. I a més, també ha provocat un oblit sistemàtic d’aquelles estampes bucòliques com la d’un regador intentant refrescar un meló o una cervesa al bell mig del discórrer de l’aigua. Resulta molt trist, també, comprovar la pèrdua de certes rutines pròpies dels llauradors que necessitaven regar, com se solia dir, fora de tanda: en aquest cas es regava de nit. I és, en gran mesura, patètic, que molts d’aquells plets que han fet famós aquest Patrimoni de la Humanitat que és el Tribunal de les Aigües de València, hagen quedat reservats per a les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez. O per als turistes, en tot cas. A hores d’ara, després de tot, pocs són els que s’encurioseixen amb l’etimologia del terme sèquia, procedent de la llengua àrab (saqiya), excavació llarga i estreta revestida de pedra o rajoles. Com també són pocs els joves valencians coneixedors que una de les sèquies emblemàtiques de la comarca de L’Horta, Mestalla, dóna nom a l’estadi del València C.F. O que abans es regava a manta. O que es regava en qualsevol cas. O que, en definitiva, els veïns d’aquestes terres, ara tan mecanitzades i tan abandonades, teníem un patrimoni molt valuós que s’ha deixat arrastrar, de nou, per aquest mot tan banal com proporcionalment perillós: el progrés.

Collidors

Potser encara succeeix per algunes contrades eminentment rurals, potser, però és un fet que el costum de reunir-se en un lloc, diguem-ne emblemàtic, per formar les quadrilles de collidors de taronja ha desaparegut ja en les mitjanes i grans ciutats d’aquest país. En aquests indrets, de fet, el que s’estila ara són punts de reunió més impersonals i, per descomptat, més desemparats, com ara mercats d’abastos i fantasmagòrics polígons industrials. Per al record queden, per tant, aquelles estampes melancòliques dels collidors esperant a ser llogats en algun bar càlid i amb un inequívoc regust d’abans, allà on els cafès adquirien un sabor especial i els anisets permetien entrar-hi en calor mentre una boirina de fum sobrevolava per l’ambient. L’Associació de Caçadors, a Sagunt (Camp de Morvedre), per exemple; o el bar del trinquet, a Alzira (La Ribera), tots dos espais de concurrència popular on els homes encaraven una dura i sacrificada manera de guanyar-se la vida: el camp. Avui, és evident, les coses han canviat. O més aviat, s’han transformat. Les quadrilles, pel que es veu, ja vénen formades amb anterioritat. Sovint les componen homes, i també dones, carnassa de l’explotació laboral, transportats als horts en massa i en velles furgonetes on no destaca més que la transhumància humana que tots porten al damunt. Poques bromes, en definitiva, regala un present que esborra anècdotes com la d’aquell jove adolescent que es dormia a propòsit per tal de fer tard al lloc des d’on es formaven les quadrilles. Ja t’has quedat fora!!, li cridava sa mare en veure'l tornar. Però tant li feia, m’ix, m’ix, per una m’entra i per l’altra m’ix. Ell fugia, amb un somriure sorneguer esbossat als llavis, mentre la mare, pobreta, continuava blasfemant i repetint la cançoneta habitual: què li faré jo a este xiquet...

Circ de Nadal

És una tradició quan arriba a Nadal, però no per això deixa de ser també un vestigi, una empremta d’un passat no massa llunyà que continua viva a pesar dels molts perquès que sobrevolen la seua nòmada existència. Tanmateix, els circs, d’igual manera que les fires d’atraccions, encara perviuen. No sense certa polèmica, és cert, però continuen, carregant amb la rèmora que suposa la inseguretat per una banda i la utilització i conseqüent domesticació forçosa dels animals que s’hi utilitzen per una altra. D’un temps ençà han sorgit algunes reeixides alternatives, com és el cas de l’arxiconegut Circ del Sol; però, en essència, la resta, això és, la gran majoria de circs que encara hi vagaregen per ací i per allà, continuen basant-se en paràmetres clàssics i convencionals: jocs de malabars, funambulismes, trapezistes, domadors de lleons, llançadors de ganivets, números de màgia, pallassos... Perquè tot és igual, fins i tot les cançons d’animació per als xiquets, una mena de fòssils musicals amb traces de convertir-se en discutibles objectes de culte. Hola don Pepito. Hola don José... La veritat és que un no s’atreveix a pronosticar quan de temps duraran aquest tipus d’espectacles, aquestes arcaiques formes de vida. En qualsevol cas, no hi ha dubte que són de difícil compatibilitat amb les modes actuals, sempre més uniformes i, per descomptat, més cares: parcs temàtics, centres comercials... Ja se sap però, què és el que passa quan dues forces, en gran mesura homònimes, entren en contacte: sempre ix guanyant la més poderosa, és a dir, aquella que compta amb el suport inqüestionable de les autoritats. I això, per desgràcia, no hi ha qui ho pare.

Xampany i putes

Realment pareixia impossible. Però ha tornat a superar-se o, millor dit, ha tornat a parlar. O millor encara, ha tornat a blasfemar: el 20-N, xampany i dones. Quin fenomen de la comunicació. Tot un exemple de la nostra idiosincràsia, tan convenientment exaltada per la concurrència popular i pels nostres camarades madrilenys, que ens consideren abiertos y felices. Quina sort la nostra. Ja fa un temps, aquest senyor a qui no val la pena posar cara, ni nom, ni res que l’identifique més enllà de les brofecades que ens amolla cada dia, delectà la comunitat educativa amb una deliciosa dedicatòria: són uns gilipolles; i fa més temps encara, en un intent de cuidar el seu electorat potencial, va dir aquella sentència entranyable segons la qual eren uns burros per votar-lo. Ja més endavant, en un intent de guanyar-se l’estima fraternal del col·lectiu de discapacitats, es permeté el luxe de recomanar-los cordes per superar els obstacles arquitectònics. I ja com a remat, des de temps immemorials, sempre es mostrà, i es mostra, com un modèlic usuari del corpus lingüístic tradicional del valencià de soca-rel, aquell mitjançant el qual tots els que estimem i respectem aquestes terres som uns titots, uns catalanistes i uns desgraciats, per no dir uns fills de putes, encara que això últim ho dic jo, tot esperant que així s’entenga millor la dimensió completa d’un personatge que en aquest costumari sempre ha sigut reverenciat com correspon, sota les etiquetes Meninfotisme-coentor i Sefarín i Fonsín. Per tot, a mi em ve a la memòria, tant la portada d'Espècies protegides com el passatge inicial del llibre Societat limitada, tots dos de Ferran Torrent, ja que sintetitzen com cap altra cosa el caràcter del protagonista innombrable d’aquesta entrada. El passatge diu així: "A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de distinció social. L’empresariat valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida. Una qüestió de pragmatisme: les querides compliquen la vida i al llit no són tan professionals; el que pugues pagar amb diners t’ho estalvies en maldecaps. Premissa important en un teixit empresarial on els negociants i els vividors són ben visibles". Queda clar doncs, que el 20-N, xampany i putes; perdó, xampany i dones, perquè tot és poc per celebrar la victòria dels nostres estimats compares i cabdills del partit de don Mariano. Vertaderament limitats. Som incorregibles.

Tarongers plantats a cinc d'oros

Aprofitant la recent promoció de les clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub, m’ha vingut al cap un costum d’horta ja pràcticament extingit però encara present per aquestes terres fins no fa tant lliurades a la perfecció agrícola, un costum si més no curiós que fa referència a la manera com s’hi plantaven antany els camps de tarongers valencians, amb una estructura similar a la que representa una simple carta de la baralla espanyola: el cinc d’oros. Clar que ara ja no és així. El progrés en matèria fructícola ha fet que els nous camps que s’hi planten es configuren amb un sistema molt diferent, si de cas molt més anodí i molt més funcional, organitzats com aquells que s’estenen pels deserts de Múrcia i Almeria, és a dir, tires d’arbres molt separades entre si perquè hi puga passar un camió, un tanc i tota la infraestructura necessària que demana el mercat global europeu. Quasi res. Tanmateix, abans no era així. En aquest País Valencià tant donat a la partició igualitària de les herències familiars –tants fills, tantes divisions- la superfície quedava fragmentada en xicotetes parcel·les cultivables. Les tires dels camps eren, en conseqüència, més estretes i, per tant, menys productives. Així que la solució passava per aprofitar al màxim el terreny rebut en herència. En gran part, això s’aconseguia plantant els arbres de cinc en cinc, és a dir, dos als laterals i un enmig; i així sucessivament fins cobrir totes les fanecades disponibles. D’aquesta manera, la producció era més abundant durant un període aproximat de deu anys, i quan l’espai entre els arbres hi quedava reduït o ofegat, un dels arbres, justament aquell que s’havia plantat enmig s’hi arrencava. El camp encarava, aleshores, la maduresa... Actualment encara queden unes quantes parcel·les plantades d’aquesta manera; de fet, algunes partides del terme municipal de Sagunt (Camp de Morvedre), sense anar més lluny, el Pla de l’Aljub, en són un bon exemple. Però és clar que ara ja no interessen aquests costums, ni aquestes mostres de picardia popular. El progrés s’estima, entre d’altres, plantar tarongers en terres mancades d’aigua, però això ja són figues d'un altre paner. Algun dia, doncs, parlarem del degoteig.

La fruita daurada. Les clemenules ecològiques del Pla de l'Aljub

Ha començat la segona temporada del Pla de l’Aljub, i es per això que us informem de la història de vida i de les transformacions que s’han aplicat en un camp de 6,5 fanecades de taronges clemenules de cultiu ecològic. A Sagunt (Camp de Morvedre).

L'acabament de la temporada passada no anà gens bé, si més no la meitat de la producció (200-300 arroves aproximadament) es va gelar i, en conseqüència, també es va perdre. No obstant això, assumida la pèrdua i ja pensant en l’actual temporada, cap al Nadal, el camp va deixar de ser regat. No per res en particular sinó perquè les pluges abundants que duraren fins l’abril deixaren prou de saó com per tancar l'aixeta. Més endavant, en plena florada, la primera faena va consistir a tirar les taronges que hi quedaven a terra. I acte seguit, es va cobrir el camp amb una coberta vegetal de festuca (un tipus de gramínia) i trifòlium (una lleguminosa), tot aprofitant la saó que hi havia gràcies a les pluges (devers 50 litres per metre quadrat). Aleshores, Enrique Polsera i el seu germà Vicent van rotovatar el camp amb tractor i mula mentre s’anaven escampant les llavors de festuca procedents d'Intersemilla (Loriguilla). Per Pasqua (26-28 d'abril), i amb la inestimable ajuda de Dani d'Alzira, el camp fou netejat i segat a colp de xerrac, soques incloses. La llenya fou atiada i posteriorment cremada, sempre amb compte de no arrancar ni afectar la festuca que, tot just per aquells moments, començava a brotar. Les clemenules començaren a quallar, i minvades les pluges de la primavera, el camp tornà a ser regat. Entre el 13 i 14, doncs, s'efectuà la segona desbrossada. I encara que la festuca i, en menor mesura, el trifòlium, havien germinat, hi havia encara molts blets, paritàries i llissons. El 20 de juny, el darrer dia de la primavera, en el període àlgid del poll roig a Sagunt, es va efectuar la polvoritzada pertinent, sempre amb oli de parafina (12'5 l./1000 l.) i també amb extracte d'algues (3 l./ 1000l.), tot per afavorir la quallada de les clemenules. El 28 de juliol fou realitzada la segona desbrossada del camp, amb la festuca en augment. El 29 de juliol s’abocaren 100 kg de sulfat de ferro vora les soques a fi de combatre els caragols. I a principis del mes d'agost fou comprovada una carència de zinc, manganés i ferro en el camp contrarestada a base d’infiltracions directes als arbres més mancats d’aquests minerals. En plena calor, el camp també es va omplir dels temuts àcars, aranya roja, sobretot; però també aranya bruna, més criminal encara. Pel que fa als depredadors, es va passar de les marietes del mes de juliol a les crisopes del mes d’agost. I amb tot, cap a mitjans d’agost, fou necessari un segon tractament amb oli de neem (3 l./1000), mesclat i reforçat amb una dosi rebaixada d'oli de parafina (4-5 l./1000). El tanc de Marcos, per això, va servir de gran ajuda. A mitjans d’agost, amb Mireia, les carxates de pedra van ser refetes amb les matèries primes de rigor: atovons, porlan i arena. I poc després, el 22 d'agost, foren abocats al camp uns 500 kg de fem de cavall localitzat en el reg, sempre amb la intenció d’afavorir la moguda i consegüent brotada del mes de setembre. A finals de setembre es van col·locar uns pocs paranys per a la mosca de la Mediterrània (fets amb ampolles de plàstic reutilitzades i abadejo), només amb la intenció de comprovar si n’agafàvem alguna, de mosca, ja que en els camps de clemenules de la partida del Pla d'Aljub no són tan necessaris. Si més no, aquestes clemenules, per la seua ubicació i el microclima que les envolta, són tardanes (finals de novembre, desembre i principis de gener) i la mosca pica les taronges molt més prompte o, en qualsevol cas, quan arriba la primavera. Finalment, amb la faena enllestida, s’enforcaren les branques més carregades de taronges per tal d’evitar que el producte no tocara terra i es vera afectat pel caragol o per la humitat de la terra... I bé, això és tot, estimats amics i futurs clients.

Us deixem tota aquesta informació amb l’esperança de poder oferir-vos un producte de qualitat, fet a casa i amb molta cura. I esperem alhora que enguany també pugueu vindre a collir clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub i que sigueu vosaltres mateixos qui assaboriu el fruit de tots aquests esforçats treballs. Contacteu, per tot, amb nosaltres. I si us ve de gust, consulteu també les pàgines d'aquest costumari que s'agrupen sota l'etiqueta botiga.

Halloween

Encara sobrepassat per la dimensió sobrenatural que està adquirint per aquestes terres el que abans era un grup heavy i ara és una festa postissa i rància anomenada Halloween, em torne a capbussar en preguntes existencials sobre la nostra idiosincràsia i sobre tots aquells costums que anem deixant-nos pel camí no perquè siguen caducs o no se’ls estimem gaire sinó perquè simplement els substituïm per altres. Particularment, no em resulta molest veure gent que ronda pel carrer vestida de botoni, d’exorcista o de calavera, però la veritat és que no m’explique quina necessitat hi ha quan al remat l’objectiu és el mateix que el de qualsevol altre dia festiu, això és, agafar una borratxera de por. Per descomptat, em pareix molt bé des del punt de vista hostaler, ja que els propietaris corresponents en trauen una pasta, però, i els clients? no tenen vergonya? En fi, açò és fàcil de resumir: ja s’apanyaran. Perquè al capdavall, el realment inquietant és una altra cosa, si més no, el paper que juguen altres institucions més o menys encarregades de protegir-nos de tota aquesta història que lluita per continuar sent coneguda com a Tots Sants, dia dels difunts i de les animetes que ens observen, o no, des de dalt. No em lleve del cap, per això, la imatge d’uns xiquets que transporten una carabassa amb una candeleta a dintre. I certament, m’imagine el dia de felicitat que han passat a escola confeccionant tal fanalet. Tanmateix, continue preguntant-me si algú haurà tingut la idea de transmetre’ls que això mateix, un simple fanalet, porta anys i panys fent-se per aquest país, però no amb carabasses, no, no, ni en el mes de novembre; sinó amb melons d’alger, i a les acaballes de l’estiu. Molt curiós aquest país, ben cert que sí, ben capaç d’assimilar costums de fora a la mateixa velocitat que devora i oblida els que li són propis. Però com aquesta, moltes més. O no és així, estimats lectors?

Individual de pilota: Soro III

Tot i que feia referència en l’entrada anterior, em resultava molt difícil no escriure més a fons sobre la final individual d’escala i corda disputada diumenge passat, una partida vibrant que a diferència d’edicions anteriors, va comptar amb tots els al·licients per convertir-se en una partida mítica a l’altura de la història que atresora el campionat per excel·lència de la pilota valenciana: 60-55. La final somiada, definitivament la partida de l’any i potser també, la partida on ha emergit amb força un brau pilotari de 27 anys hereu d’una nissaga amb solera dins del món del trinquet, Soro III de Massamagrell (L’Horta). Si més no, la figura que millor explica un joc ancorat en la saviesa i en els rituals de la tradició: nét de pilotari, fill de pilotari i criat en un trinquet encara descobert, el trinquet del tio Pena, al caliu d’una afició que impregna de tendresa tots i cadascun dels detalls que configuren la pilota, esport mil·lenari. Popular, molt popular. Efectivament, Àlvaro continuarà sent el campió. És, per ara, el millor, però ja no és indiscutible. Ho ha estat durant molts anys, un jugador que ha professionalitzat aquest esport i l’ha dignificat, però que no és infinit. Té 38 anys. Ara és el moment de Soro, que de ben segur accedirà anys a venir al regnat on llueixen les faixes roges, predestinat a perpetuar i alçar d’una vegada per totes aquest joc envellit de la pilota valenciana, com sempre han fet els més grans.

http://www.linformatiu.com/esports/detalle/articulo/alvaro-supera-a-un-gran-soro-iii-en-lindividual

Barça on tour

Encara amb la ressaca derivada de l’excel·lent viatge realitzat a Barcelona amb motiu del partit entre el Barça i el Sevilla, em desperte diumenge i bon dia amb l’agradable sorpresa que Canal 9 està oferint en directe la final individual d’escala i corda entre Àlvaro i Soro III, sens dubte una gran partida que conclou amb un sac de dubtes fins ara desconeguts pels aficionats al trinquet: Soro de Massamagrell (L’Horta) perd per un sol joc després de dues hores de partida (60-55), però tot plegat confirma que a hores d’ara és l’alternativa al regnat totpoderós d’Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre), de 37 anys i amb tot fet en aquest món envellit de la pilota valenciana. Tanmateix, jo continue pensant en el conjunt d’experiències viscudes el dia anterior, quan m’he embarcat cap a Barcelona disposat a passar una jornada de futbol amb el meu compare i company de batalles Ferro de Tavernes, un culè aguerrit com pocs en aquest país, agitat i popular, un bon representant del selecte grup d’aficionats barcelonistes denominat Ungles en el baló. I tants que hi hagueren com ell! De bones a primeres me n’adone que la jornada serà grandiosa, un trajecte distés entre gent del poble que registra tantes anècdotes com es vulguen recordar: dinem en el Moncho’s Bar, un buffet lliure magnífic on un no rebenta perquè no vol. Espectacular. Ja de vesprada passegem pel voltants del Camp Nou i, tot seguit, ens endinsem a les botigues; se’ns encomana, de fet, el fervor consumista que ronda per l’ambient, tots amb les seues bufandes, samarretes i mantingalades publicitàries de diversa gràcia i condició. Parem també en diferents bars abans d’entrar al camp i finalment assistim a un partit més o menys divertit que el Barça no resol ni de penal en l’últim minut. També té collons la cosa: O-O. Per a cagar-se en tot, certament. El viatge de tornada es converteix en una demostració de la paraula del rude conductor: pixeu abans de pujar perquè no pararé fins que arribem. I així és. No para. El nostre destí és Alginet (La Ribera), seu de la penya barcelonista que ha organitzat l’expedició. I durant les quatre hores que dura el trajecte emergeix un personatge popular conegut per Blai, Blai de l’univers, que ni tan sols ha entrat al camp hores abans perquè ell ha anat a Barcelona a disfrutar, com així fan els autèntics i irreductibles valencians. Fins a una altra ocasió, diguem en baixar de l’autobús. Perquè així fa goig viatjar, perquè queda clar que hi tornarem. I això és tot, estimats amics. Gràcies Barça, gràcies Ungles.

Mitjans d'informació

Un costum caduc indefectiblement lligat a la mediocritat que governa aquest país i perpetuat a hores d’ara per tots i cada un dels centres d’ensenyament de secundària valencians és el repartiment a discreció de periòdics de dubtosa credibilitat. Un hàbit de nefastes conseqüències les principals víctimes del qual són els docents, pobres penitents, incapaços tots de posar fre a una bacanal informativa desbocada per complet i evidentment a l’altura de les circumstàncies en què es mou Conselleria i el seu fraternal i inseparable erari públic. Clar que sempre ens quedarà Canal 9, per si algú encara no sap que ací tot se soluciona amb el folklore, els successos i el València C.F. Visca la democràcia, en definitiva. Per molts anys de llibertat.

Barraca La Genuïna

Sol passar cada tant i sempre amb la discreció suficient com perquè més d’un implicat en el cas no quede en evidència. Amb el temps, fins i tot, alguns arriben a reconéixer que fou una barbaritat, que com fou possible arribar a tal punt... Però el resultat, al capdavall, sempre és el mateix, inapel·lable: la cultura popular desapareix. Aquesta vegada, la protagonista ha estat una barraca, potser una de les darreres que queden en peu per aquestes terres mediterrànies i potser també una de les darreres que patirà la hipocresia d’aquest país destructiu i meninfot que s’estima més un solar amb un alt potencial urbanístic –i especulatiu- que una mostra d’arquitectura rural valenciana. Funcionava com a restaurant, és cert, però segons sembla mantenia els elements tradicionals amb què fou construïda ara fa dos-cents anys: l’adob, les canyes i la blancor característica. I prenia el nom de La Genuïna, en ple cor de la València més bucòlica, a la pedania de Pinedo, al costat mateix de L’Albufera. Ara li toca tancar per un aspecte tècnic que fa riure en aquests temps de lleis antitabac on les terrasses proliferen i ocupen, sense cap mena de fre, places i carrers sencers: precisament per una terrassa. Quanta violència gratuïta! Tot plegat recorda, el lamentable cas del tancament de TV3, també clausurada per culpa de fútils arguments que no cal rememorar perquè al capdavall, el que importa ara i ací és esborrar del mapa el que incomoda o el que fa perdre el negoci de dubtosa credibilitat que alguns es porten entre mans. Sens dubte, el camí que li resta a La Genuïna és complicat, massa negre si es consideren els precedents de barraques anteriors. Però no impossible. Sempre ajuda, per això, fixar-se en racons no massa llunyans d’aquestes terres que han aconseguit sobreposar-se a l’esperit destructor que ens representa i ens governa. La barraca de Salvador, per exemple, al Delta de l’Ebre, funciona ara per ara com a casa rural, centre de l’ecoturisme de la zona i, fins i tot, com a estudi de gravació, allà on algunes celebritats actuals de la música popular en català, com ara Pep Botifarra, han enregistrat amb èxit els seus treballs. És un tòpic, sí, però mentre hi ha vida, hi ha esperança.

Bous al carrer

Ara que s’ha posat de moda parlar i escriure sobre els bous, convindria puntualitzar breument una sèrie d’aspectes que a paréixer d’aquest costumari, paga la pena remarcar. Perquè a pesar que els bous, els bous al carrer en aquest cas, trauen a relluir majoritàriament els trets més denigrants i patètics del nostre territori, sí que és veritat que en alguns pobles, en molt pocs ja ho dic jo, també s’han conservat uns costums molt definitoris de la nostra cultura popular, com ara el fet mateix d’eixir al carrer o l’acte, supose que inconscient, d’obrir la porta de casa i convidar a berenar a tot aquell conegut que passa per davant. Perquè sí, perquè en alguns pobles de L’Horta, La Plana Baixa i La Vall de Segó, continua sent així, sobretot en un que m’agafa de prop per motius familiars i que cada dissabte combrega les més diverses variants del poble en tota la seua dimensió: Puçol, una localitat de L’Horta Nord que perpetua encara un ritual social gens comparable a la maquinària de places artificials i pantomimes taurines que els ajuntaments hi disposen per tal de celebrar unes postisses i caduques festes patronals. Existeix a Puçol un ambient casolà, un sabor especial que aconsegueix transmetre una espurna de puresa molt particular. El carrer, per exemple, no s’ocupa sinó que més aviat al contrari s’hi ofereix, el veïnat trau a relluir la seua millor cara i, alhora, milers d’aficionats vinguts d’arreu de la comarca es reuneixen a l’espera de veure com s’amolla el bou des del caixó. Molts dels presents ni tan sols arriben a seguir les correries dels animals exhibits, ja que sovint es posen a xarrar sobre els més variats assumptes: faena, crisi, política, amics, futbol... I tot plegat, dóna com a resultat un espectacle ple que sí, és molt criticable, fins i tot, censurable, però popular. I autèntic, si més no. Per desgràcia, no obstant això, ja són molts els pobles que han abandonat aquesta rutina, que han convertit els bous al carrer en un aparador comercial que actua com a reclam turístic i com a dipòsit d’una rancior empedreïda, on no importa res més que alcoholitzar-se i, ja posats, esperar a què un pobre desgraciat s’expose al bou de manera, diguem-ne, gratuïta. Sens dubte, aquesta és una bona manera de cridar l’atenció, de donar titulars als periòdics del dia següent. Camp abonat, en definitiva, per als qui estan en contra de tal exhibició de les misèries humanes i del maltractament animal. I amb tota la raó. Però no és aquesta és la qüestió. La qüestió és, de nou, si conservem els nostres arrels o no, si mantenim costums ancestrals o els deixem perdre, si ens endinsem en oportunismes polítics i esnobismes antitaurins o ens mantenim allunyats de tanta manipulació interessada. Aquest és el debat, no ho oblidem. Cal tenir-ho clar. I evidentment, cal dir-ho, sense por d’estar en terra de ningú i rebre crítiques desaforades tant per la dreta com per l’esquerra.

Pep Gimeno "Botifarra"

En una terra poc donada a l’amor propi i enfonsada en la derrota permanent, sempre és d’agrair l’esclat de sobtoses revolucions capaces de capgirar, ni que siga per uns segons, el curs irrefrenable dels esdeveniments. Personatges nascuts enmig de les tenebres que segueixen el camí marcat pels mites i no els importa en absolut l’anacronisme que els envolta ni els tòpics que els ofeguen; homes solitaris que sempre miren al davant i es llancen a l’abisme per gràcia popular... Tot pareix indicar que Pep Gimeno “Botifarra”, cantaor d’albaes, jotes, romanços i diferents cants arrelats al poble, representa, ara per ara, el darrer exemple valencià d’aquest romanticisme arcaic que esborrona les consciències i assaona els sentiments. Un autèntic espectacle de veu i d’emocions que ens renova la utopia i les ganes de bregar entre somnis impossibles, un home viu que ha vingut per a quedar-se disposat a encomanar-nos la força que el segueix i, tot plegat, a demostrar-nos que mentre hi ha empenta hi ha esperança. Perquè mai no és tard per a caure en el respecte i la coherència que es mereix aquest territori nostre tan preocupat pel materialisme i el progrés. Per molts anys més, doncs, Pep “Botifarra”, nou prohom d’aquest espai i nou miracle d’aquest país. Gràcies.

Llavaner

Ara que per fi m’he decidit a participar en els interessants debats sobre llengua catalana que es promouen a la revista Migjorn, m’ha cridat especialment l’atenció el comentari d’un lector a propòsit de la paraula llavaner, un terme molt viu al meu parèixer, però pel que es veu, és propi solament de les comarques situades al nord de la ciutat de València. No debades, el lector en qüestió assegurava haver sentit i utilitzat únicament la forma llavador, una variant que jo mateix no he gastat mai i que sembla estendre’s per les comarques meridionals del País Valencià, això és les situades al sud de València. I dic sembla perquè no ho sé. Siga com siga, el cas és que tal dubte m’ha fet recordar que encara a molts pobles mediterranis perviuen aquests receptacles amb parets d’obra i de forma rectangular, rehabilitats fins i tot en alguns casos. De fet, per la comarca del Camp de Morvedre, a Segart, Quartell, Quart de les Valls i Faura, entre d'altres; n’hi ha uns de ben bonics on encara, fins no fa massa anys, arribava alguna dona solitària a llavar la roba. Un costum ara per ara insalvable que xoca frontalment amb la banalitat del present i amb les idioteses que ens pretenen encolomar els grans espais comercials de venda d'electrodomèstics. Perquè rentadores al marge, a un li pot entrar un sever atac de risa en veure els productes que s'hi exposen: un fabricador de glaçons, veges tu; un dispensador de roses, per a cagar-se; i un obrellaunes elèctric, l’última novetat; això per no parlar de les eixugadores, molt necessàries en unes terres on el sol no s'amaga en tot l'any, de veres que no. Camí de l'ensopiment total, em torne a preguntar en què ens hem convertit, conscient que en aquest món de mones on vivim només existeix una frase que resumisca tanta inutilitat: estem fatal.

TV3? Pareix que sí

No és gens habitual que es produïsca una notícia, d’alguna manera o altra política, que valga la pena de comentar, però com la crida perquè TV3 es veja al País Valencià sempre ha tingut cabuda en un costumari que utilitza i respecta la llengua catalana, ací va aquest escrit que mai no serà complet fins que amb un comandament de televisió siga possible sintonitzar un canal tan “maligne” i “perjudicial” per als interessos de part dels meus conciutadans valencians. Quina desgràcia la nostra! Ara per ara, no sé ni m’interessa saber quins són els tràmits burocràtics perquè finalment la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) triomfe per complet. Supose que l’hauran de votar en diferents cambres i que haurà de passar també per una multitud inhumana de dependències governamentals, però pel que es veu ja s’hi ha posat en marxa, i amb èxit. I a més a més, en un moment en què els atacs a l’ensenyament públic català i al seu model d’immersió lingüística han pres força en vespres del tediós període electoral que se’ns cau al damunt. Certament, hi ha personatges d’ultratomba que no descansen mai. Així que mentre se soluciona el merder a què ens hi han abocat, ací estarem esperant, ensopint-nos amb la nostra benvolguda Canal 9 i amb les seues germanes bessones; sempre conscients del que comporta viure entre sospitosos personatges que han fet de l’odi al català el seu mode de vida. Ja vorem què passa, això diuen els cecs.

Ser farol a la vora de la mar

Una crítica amable que sovint he d’aguantar com a autor d’un costumari que reivindica, entre d’altres, els quefers antropològics de la concurrència popular, és aquella que em situa en una edat molt més avançada de la que tinc en realitat. Però que uelo que eres, em diuen. Un uelo remugó, rematen. I ja ja ja ja, responc jo. Representen, si més no, unes curioses sentències d’inestimable valor costumista que m’empenten a escriure encara més sobre les formes ancestrals de comunicar-se que tenen els habitants d’un país ben avesat a romancejar més del compte, tot sense adonar-se que això sí que és un comportament antic i molt del gust, si més no, de la gent que passa l’estona comentant tot el que li envolta, dels avis i les àvies precisament, més de les segones que dels primers, a tot açò. La diferència és que abans passava a la porta de casa, mentre bullia el perol al foc i ara no, ara passa a la vora de la mar, mentre un inofensiu servidor construeix un castell de sorra i un grup de dones en plenitud de condicions resten assegudes en còmodes gandules, torrant-se amb el sol impietós del mes de setembre i comentant tots i cadascun dels detalls i defectes diversos que en aquell moment circulen per la mar: que si esta que ve per allí està com una cafetera, que si l’altra no sé què, que si el banyador d’aquella no sé quant, que si bla, que si ble, que si bli... Però clar, resulta que els uelos som els homes, sempre exposats a comentaris de tota mena i tanmateix gustosos de rebre’ls, no siga cosa que damunt se’ns critique també per replicar. Ai senyor, senyor, que bonic és ser farol!

Diada d'Estellés

Ara que s’ha posat de moda per la blogosfera rendir homenatge als prohoms valencians que més han elevat el conreu de la llengua catalana, com és el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, m’ha vingut al cap el dia que vaig assistir a la representació de Coral Romput al teatre Tívoli de Burjassot. Era un divendres, a la nit. I encara que resulte políticament incorrecte dir que em vaig sumir en un son profund, aquella fou la realitat, ni més ni menys. Però no vaig ser l'únic. Al cap i a la fi, allí hi havia presents éssers terrenals, persones no gens sospitoses de militar en cap de les batalletes d’aquesta terra ingrata amb els seus referents literaris. Gent del poble, en definitiva, la gent que evocava Estellés i la gent que segurament el continuarà llegint, reverenciant i escoltant una vegada darrere d’una altra. Perquè paga la pena, sempre paga la pena obrir Estellés i trobar que parla el teu mateix llenguatge i el teu mateix sentir. Valguen per això, aquests versos triats a l'atzar com a exemple: M'he aturat una mica. Em suava la mà. La mà se m'apegava, escrivint al paper. No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol; estic sol en ma casa. Això és tot, companys.

Cases d'abans

En aquests temps de bungalous, adossats i finques de trenta altures, tothom pareix haver oblidat que fins no fa tant encara es construïen plantes baixes típicament valencianes de les quals es deia que eren d’una mà o de dues, segons que tingueren habitacions a una banda del pas del carro o les tingueren a les dues. De fet, fins que no vaig llegir-me El solatge del temps, de Tobies Grimaltos, jo mateix tampoc en sabia res d’aquestes peculiaritats arquitectòniques que al cap i a la fi determinaven la importància de la casa i la posició social dels seus amos. Resulta curiós per això, que sí que ho saberen mos pares, alhora contents i estranyament sorpresos quan els vaig preguntar per la forma de la casa on jo mateix em vaig criar: la casa de la tia és d’una mà, em van dir. I fou aleshores que, de nou, vaig comprovar la quantitat de detalls que van perdent-se a pesar que conviuen amb nosaltres i ens formen com a persones. Perquè no és tan difícil esbrinar certes coses. De vegades, només cal la lectura d’algun llibre o un parell de preguntes innocents. I evidentment, un poc d’interés, tot i que això ja és més difícil en aquest present tan ple d’indiferència i perillosa banalitat.

Homenatge a Enric Valor

Posats a escriure sobre un lingüista de la talla d’Enric Valor, no se m’ocorre res diferent al que possiblement avui, 22 d’agost, s’escriga per les bitàcoles i espais dedicats al conreu de la llengua catalana. En tot cas, només un detall, i ben dolorós, el record de la seua mort, aquelles fotografies dels periòdics en que el fèretre del cèlebre escriptor es passejava pels voltants del paranimf de la Universitat de València, el seu refugi intel·lectual i tal vegada l’únic organisme d’aquestes terres mediterrànies que l’ha reconegut com cal. Perquè no ens enganyem. El País Valencià, o més aviat, el Consell Valencià, és un desgraciat referent pel que fa al menyspreu dels seus intel·lectuals, un exemple d’oblit sistemàtic cap als qui més l’estimen i un expert en esborrar els intents per endreçar aquest corpus lingüístic nostre que tanta colps rep dia rere dia. Podríem, per això, fixar la vista a Catalunya, o fins i tot a Balears. Sens dubte, seria tot més fàcil, si de cas un poc més agradable. Però no. No hem d’oblidar que la batalla és ací, a València, allà on tants altres prohoms en el foment de la llengua han estat bandejats i, d’alguna o altra manera, esborrats. Destruïts. Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ovidi Montllor... Si més no, Enric Valor és l’última gran figura d’aquesta cadena. I mentrestant, els valencians seguim a la nostra, admirant el folklore inofensiu de les falles i la processó del corpus, aplaudint els despropòsits institucionals, ignorant els atacs constants a una cultura i una llengua que, malgrat tot, aguanta i resisteix. Definitivament, aquesta és la terra dels miracles. Però bé, tampoc cal lamentar-se tant, que ja en tenim prou. Ara que m'he quedat més ample que llarg, adjunte una anècdota que em va passar una vegada a classe arran de la lectura de la rondalla El dimoni fumador. L'alumnat, majoritàriament avorrit, anava llegint en veu alta la història fins que un passatge va fer canviar la seua actitud:
(...)-Xe! Tampoc no saps què es una pipa? I fumar, saps el que és?
-Pipa... fumar...
-Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?
-És clar que n'he begut -féu el dimoni-. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum. Però no dóna mai gens de gust.
-Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes, i n'engolim el fum i se te'n puja al cap i te l'ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal.
-Vegem, vegem -digué el dimoni pressós
Porra li allarga l'escopeta sense soltar-la de la culata.
-Fica't el canó dins la boca. L'he carregada d'aqueixa herba. Tu xucla-li fort. (...).

Tot el grup va demanar acabar la rondalla, plenament capbussat en la lectura. Perquè després diguen que els joves no s'interessen per la literatura...

Dorades, orades, daurades...

Quatre, ni una més ni una menys, quatre dorades ben precioses que a l’endemà foren cuinades com correspon, a la sal i al natural. I pescades amb rall, el popular estri de pesca que encara es llança per la nostra franja litoral. Els més incrèduls, o els més bufons segons es mire, de seguida sucumbiren als clàssics comentaris que tot pescador, per desgràcia, ha de sentir. Que si les han amollat de la piscifactoria, que si les has comprat al supermercat, que si no ho veig no m’ho crec... Pobres ignorants! No hi ha mentida quan la mar s’obri als teus peus i el sol es tanca a l’horitzó, a poqueta nit. I perquè no en quede cap, de dubte, publique aquesta entrada conjuntament en els dos blogs que gestione, per una banda ací mateix; i per una altra a l'espai www.rallicorball.blogspot.com; des d'on podeu apreciar una seqüència fotogràfica que il·lustra el que alguns pescadors amb rall de Morvedre i La Plana ja saben perquè la veu corre com el vent i la mar és sàvia, sempre agraïda amb els que l’estimen i la respecten malgrat les invasions turístiques i les aberracions immobiliàries. Perquè al cap i a la fi, hi ha una tendra i imprescindible diferència entre els que van a la playa i els que gaudeixen de la mar, tot siga dit de pas.

Lesió de Genovés II

Sens dubte, la recent i desgraciada lesió del pilotari Genovés II és una malíssima notícia per al món que envolta el nostre esport. En primer lloc, perquè deixa orfes als aficionats que rutinàriament assisteixen als trinquets o als carrers per veure’l jugar. I en segon lloc, perquè demostra que la pràctica de la pilota valenciana no està tan bé ni va tan sobrada com ens volen fer creure les autoritats i la seua delegada comercial, Canal 9, sempre tan optimista, tan feliç i tan de tot. I ara què? ens preguntem des d’aquest costumari. En principi, Genovés II no jugarà el trofeu Individual d’Escala i Corda, això com a mínim. Però deixant de banda aquesta absència, ja prou trista de per si, el més greu i el que, sobretot, es posa en evidència, és que la pilota està mancada de recursos i efectius que puguen cobrir baixes tan significatives com aquesta. Si fa no fa, no compta amb més de trenta jugadors qualificats, dels quals només una desena, si arriba, en són escaleters o restos. La mitjana d’edat, millor deixar-la estar... A més a més, pertot arreu del país s’acumulen trinquets i carrers artificials, alguns d’ells de nova construcció, que de seguida es cobreixen de pols per manca d’activitat i per manca de foment per part dels ajuntaments. És evident, per això, que es poden continuar alçant construccions faraòniques i, a tot açò, inacabades, com la de la Ciutat de la Pilota de Montcada (L’Horta). Però en el fons, ningú llevat dels quatre moniatos que dirigeixen aquest circ, pot amagar que manquen pilotaris, que aquest és un esport amb necessitat d’escoles serioses i que li cal un desinteressat suport informatiu. Perquè no res s’avançarà si no és en aquest sentit. I el contrari és enganyar-se, continuar pujat en el carro de la instantània i el populisme institucionals. I el que vinga, que s’apanye!, això que no quede. Valuós i immillorable exemple del caràcter d’aquest país. Genovés II en una imatge que, per desgràcia, tardarà a tornar a veure's

Contra els aires condicionats

Ara que l’estiu s’endinsa en l’insofrible mes d’agost i la calor ens torra fins i tot les ungles dels peus, em pare a pensar en els desavantatges d’aquests aparells d’aire condicionat tan sofisticats que han acabat definitivament amb l’ancestral costum d’eixir a la fresca i també amb altres rutines potser no tan efectives però sí igualment definitòries de la nostra manera d’afrontar les altíssimes temperatures: tancar finestres i abaixar persianes, gitar-se al terra i no al llit, dutxar-se amb aigua fresca abans de dormir, desplaçar-se a la mar o a la muntanya, fer vida a les terrasses i als balcons... Si fa no fa, aquestes eren algunes de les solucions populars més recurrents fins que l'alta tecnologia va substituir, de retruc, el cèlebre ventilador; i la comoditat va envair el nostre espai vital tot convertint-nos en persones sedentàries i, sobretot, en persones vegetals. Perquè clar, pocs pareixen haver caigut en les conseqüències que se’n deriven, de les quals puc donar fe perquè jo mateix he sigut un dels principals afectats. Ara mateix, de fet, forme part de la nòmina de malalts per faringitis que maleeixen els aparells d’aire condicionat perquè estan aconseguint, a banda d’esborrar costums mediterranis, fulminar les nostres goles i engreixar les llistes de malalts d’aquest raconet del país. Això sense comptar amb el soroll corresponent i les inevitables despeses econòmiques, molt doloroses més tenint en compte que arriben per partida doble: per una banda, la factura de la llum i, per una altra, el cost de les medicines. Francament, no sé si compensa... Però en això hem esdevingut, en éssers humans capaços de negar el nostre envejable clima i el nostre benvolgut entorn. Increïble, però cert.

Orina canina

Un remei casolà que pareix decaure amb el pas del temps i que dóna compte del suposat civisme d’aquesta societat, és la utilització de sofre per a evitar que els gossos pixen a les portes de les cases. De fet, després d’haver pegat una volteta pel casc històric d’Alzira (La Ribera Alta) a la recerca d’aquesta tècnica, diguem-ne, tradicional, no he trobat cap indici del seu ús, ja que segurament es deu haver vist afectada per l’auge de les zones habilitades a tal efecte, altrament dites pipican, uns espais veritablement reduïts que no han solucionat, ni de lluny, el problema de les pixeres canines ni de les merdes, ben presents i visibles en uns parcs i jardins convertits ara en veritables camps de mines i fragàncies de diversa magnitud. Clar que finalment, la solució pareix ser molt més simple. Comprove, per això, amb una certa barreja d’alegria i fàstic com alguns propietaris estan començant a recollir els depòsits dels cans amb una bosseta, una solució, sens dubte tradicional i molt meritòria que em fa pensar en el mite de la conscienciació ciutadana. Insuficient, en qualsevol cas. Ara per ara, no són poques les façanes adornades amb ombres sospitoses en forma de palmera, com tampoc és estrany trobar-se amb un remei també molt casolà i senzill que, és veritat, evita les deposicions: les garrafes d’aigua situades a les portes. La saviesa popular no té límit.

Trinquet de Sagunt

Tot i que és ben possible que la qüestió se solucione com se solucionen tots els afers per aquestes latituds, això és, una palmadeta en l’esquena i arreglat, m’ha cridat poderosament l’atenció en els últims dies la queixa del Club de Pilota de Sagunt segons la qual ells eren els únics usuaris del trinquet comarcal que no tenien clau per accedir-hi. I com que aquestes coses són ben habituals en un poble que per a res es distingeix per cuidar el seu patrimoni, la seua llengua i les seues tradicions, doncs ja va sent hora que algú ho escriga per tal de fer-ho, si de cas, una miqueta més visible per aquest món cibernètic que es diu Internet. Perquè deixant de banda com de lamentable, fins i tot surrealista, pot arribar a ser un assumpte que, per desgràcia, no sorprén ningú avesat als menesters del món de la pilota valenciana, cal afegir que el trinquet de Sagunt és avui el símbol més clar de l’oblit i el menyspreu de les institucions esportives municipals, una instal·lació més morta que viva de la qual gaudeixen, entre d’altres, col·lectius ben relacionats amb l’esport nacional dels valencians, de veres que sí: les agrupacions de petanca, el club de tir olímpic i la Creu Roja, per exemple. Després de tot, una curiosa manera de promocionar l’esport a Sagunt i una mostra ben gràfica de l’interés que l’ajuntament dedica a la pilota, una autèntica declaració d’intencions la seua, uns grans aficionats. Clar que sempre els quedarà la seua política d’aparador: dedicar una estàtua a Àlvaro, el pilotari de Faura. En fi...

Una imatge del trinquet de Sagunt en els seus temps gloriosos

Insectes comuns dels Països Catalans (IV): Formigues i papa-sastres

Ja posats en aquestes estadístiques de Google segons les quals les meues entrades dedicades als insectes dels Països Catalans s’hi troben entre les més visitades pels meus estimats lectors, n’escric avui una altra que en certa mesura conjuga a la perfecció amb la temàtica principal d’aquest espai: els costums, en aquest cas els costums i els hàbits d’uns insectes que, d’un temps ençà, es passegen per ma casa amb total impunitat, formigues i també allò que en castellà se’n diu vulgarment cortapichas, papa-sastres en català. A hores d’ara, de fet, la meua cuina representa per a les formigues el mateix que un Mac Donalds per als adolescents de quinze anys, un autèntic reguerol d’himenòpters que ja ha colonitzat l’armari del sucre i la mel, i també ha fet seu el rebost de les fruites seques, això sense comptar amb unes xicotetes, i de moment controlades, incursions per la panera i altres habitacles certament captivadors per a elles, les fonts de fruita per exemple. En resum, uns insectes difícils d’eliminar que en res es pareixen a les ratolines caragoleres que, de tant en tant, també penetren per les cases. Ni val granera en mà ni tampoc una lluita acarnissada amb la sabata o altres instruments de tall tradicional. No. Les formigues són més sofisticades, més o menys com els votants del partit popular, si se’m permet la comparança. I reclamen noves tecnologies, trampes d’extermini amb dosis verinoses i fumigacions indiscriminades amb líquids radioactius. Uns insectes àvids d’alimentar a la reina mare que actuen en grups nombrosíssims i que mai no discuteixen amb altres grups també ben nombrosos i sens dubte, situats a dalt del tot de la piràmide del poder: les fastigoses panderoles, potser els artròpodes primitius més consolidats entre la fauna comuna dels nostres habitatges que, sens dubte, ens recorden la nostra vulnerabilitat com a habitants d’aquestes terres. Indestructibles!

Aixafaguitarres

Em va passar fa un temps amb una paraula que, pel que es veu, havia eixit en un examen de Nivell C de català i de la qual ens burlàvem sense pietat: aixafaguitarres, això és, aguafiestas en castellà. Cap dels presents en aquella conversa, ni els tres catalans ni jo mateix, que sóc valencià; l’havíem sentida mai, i evidentment tampoc en sabíem el significat. Però ves per on que poc de temps després, una dona coneguda meua, valenciana de soca-rel; i d’aquestes que té per costum assegurar que català i valencià són llengües diferents, a banda, clar, d’utilitzar sempre un registre entre vulgar i col·loquial, em va dir: a mi no me xafa la guitarra ningú!, cosa que, sense anar més lluny, em va fer pensar que el subtítol d’aquest dietari, altrament dit Costumari Durbà, havia de ser el que és: l’espai del que es veu i no es percep. Perquè, en efecte, són moltes les paraules i expressions que considerem mortes i no ho estan, com també són tantíssims els costums o els hàbits que ens defineixen i no els gaudim. Sens dubte, l’estiu és un bon moment per comprovar aquestes qüestions, ni que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.

El president de la Generalitat Valenciana, F. Camps, un clar exemple d'aixafaguitarres

Sudokus i encreuats

Reapareixen en els períodes vacacionals, sobretot en estiu, i pel que es veu, representen un entreteniment capaç de resistir el pas del temps i l’avanç de les tecnologies. Es tracta dels clàssics encreuats i dels seus competidors més immediats, els sudokus. En general, unes publicacions totalment desfasades el principal reclam comercial de les quals són les dones, atractives o no, que figuren a les portades. Perquè la resta ja és ben sabut: un conjunt d’encreuats i sudokus per resoldre i també unes poques pàgines reservades a les solucions, tot amb un color engroguit que, sens dubte, forma part de la idiosincràsia d’aquests llibrets sovint presents en su kiosco habitual, tot siga dit de pas. De més a més, encara que no és molt comú, també hi deixen lloc a algun anunci, però sempre respectuós amb la uniformitat que presideix la publicació en qüestió, com ara aquest: Uñas chic, Nail Art: acrílico, gel, fibra de vidrio, tip’s, nailart. Actualízate con los mejores diseños para esta temporada. Et cagues! Evidentment, no cal que ho diga, tot és en castellà, per a més desgràcia dels fidels als encreuats de Josep Lluís Pitarch, potser l’única persona d’aquestes terres que des de les pàgines del diari Levante s’ha dignat a demostrar que també en aquest àmbit, la normalització lingüística en la nostra llengua, a banda de desitjable, també pot ser real.

Terra Mítica

Deslliurat dels prejudicis ideològics que m’havien impedit anar a Terra Mítica en altres ocasions, per fi ara he visitat un parc que no és res de l’altre món ni tampoc ofereix gran cosa diferent al seu homònim més immediat, altrament dit Port Aventura. En tot cas, només un parell de detalls: el sol, infernal i extenuant fins a límits irracionals; i l’ús del català, pràcticament insignificant i a l’altura del respecte polític i institucional que es desprén per una zona molt fosca pel que fa a la cordura lingüística. Benidorm, quasi res! Però Terra Mítica, no enganya ningú. Com la gran majoria de parcs temàtics segueix les línies mestres del consumisme més desaforat i, evidentment, tampoc no se n’ix del patró marcat pel tòpic, això és, l’agrupació per zones amb un passat gloriós o literari: Roma, Egipte, Grècia...; i l’exhibició gratuïta dels ninots més clàssics del panorama capitalista passat i present: l’abella Maia, Dora l’exploradora,... Tot adornat, això sí, amb espectaculars muntanyes russes i amb unes quantes atraccions aquàtiques que, com a mínim, refresquen els més afectats pel clima desèrtic que governa l’ambient. En definitiva, tot molt fluix, un espectacle artificiós incapaç d’amagar els seus orígens i les raons que el feren possible, la ruïna entre d’altres. No s’ha oblidar, en aquest sentit, que una de les avingudes per les quals s’accedeix al parc porta el nom d’un antic administrador d’aquestes terres tan pròsperes, el nostre admirat i benvolgut amic Eduardo Zaplana. No diré més.

Fi de curs

En aquests dies en què el fregitori ambiental que ens envolta converteix el fet d’eixir al carrer en una proesa només a l’abast dels turistes anglesos, m’ha vingut en gana escriure sobre una rutina que sovint defuig per la senzilla raó que no m’agrada mesclar faena i creació personal: ni més ni menys que la fi del curs escolar, tot un conjunt d’emocions i pregàries diverses que enguany m’ha demostrat que no és cert allò que diuen sobre la sensibilitat i els detalls de l’alumnat. De fet, en algun indrets del nostre territori encara existeix, puc donar fe, el costum de donar presents al professorat, cosa que remet d'alguna manera o altra a aquell adagi tan popular de passar més fam que un mestre d’escola. Evidentment, ara el professorat no passa gana, ni tampoc és aquella figura a qui cal mostrar veneració, alguns de fet ens conformem amb què, de tant en tant, ens presten una miqueta d’atenció. Perquè ara el professorat és gent corrent, amb els seus coneixements i amb els seus defectes, en tot cas un col·lectiu permanentment vigilat que intenta transmetre el que sap com pot i com d'aquella manera li deixen les autoritats. Alguns direu: ai mare, quin romanç. Però és que avui, vosaltres, els meus lectors més fidels, no sou els destinataris d’aquesta entrada. Avui, els destinataris són uns altres, si més no els alumes i les alumnes, aquells que, amb una miqueta de sort, llegiran açò i acabaran rebent, per pura casualitat, aquestes agraïdes línies que els desitgen un bon i estimulant estiu. Perquè el curs s’ha acabat. Fins aviat, benvolguts amics.

EL SOLATGE DEL TEMPS, Tobies Grimaltos. Ed. Bullent

Un bon exemple de literatura costumista perfectament capaç d’endinsar-nos en els detalls que conformen la nostra identitat col·lectiva i la no tan llunyana vida popular que decora aquest país, és aquest Solatge del temps, un conjunt de records autobiogràfics que el seu autor, Tobies Grimaltos, sap transmetre amb tendresa i unes bones dosis de melangia i sentiments profunds. Episodis breus que ens traslladen a una època on, per exemple, el carrer era el protagonista i la relació entre els diferents estaments del poble oferia estampes de respecte i de relativa fraternitat. Un viatge a una etapa de la vida on la innocència va donant pas a la maduresa i a tot el ventall de dilemes existencials que ens assalten, tard o d’hora, alguna vegada en la vida: la fe, l’amor, la mort... I tot plegat, unes interessants seqüències d’evident riquesa antropològica que demostren el frenètic discórrer del temps i els esdeveniments, com ara el fet de parlar castellà, la caducitat de certs oficis o la magnífica i alhora intrigant perplexitat que suposa eixir del context immediat que ens envolta, València en general, la comarca de La Ribera, més concretament: Un altre d’aquests moments que recorde especialment va tenir lloc quan vaig anar amb ell, la seua nòvia i els seus sogres d’aleshores, a passar uns dies a Manzanera, a la província de Terol. Jo no havia eixit mai de la província de València i em feia una il·lusió enorme ben gran eixir-hi. Recorde que es burlaven de mi. Em deien que si jo em pensava que hi havia alguna porta al límit de la província. Deia que no, que ja sabia que no, però m’imaginava unes portes ben grans de doble fulla, de ferro i amb enreixat, redones a la banda de dalt, com el cancell de les grans mansions que veia de les pel·lícules. (...). En definitiva, un llibre agradable que permet assaborir gran part del suc que fa bategar aquest costumari. Molt recomanable.

Ports de Beseit

Una magnífica destinació a l’abast de pocs i que no falla mai per diverses causes relacionades amb el benestar i la sort que tenim alguns és, sens dubte, el Parc Natural dels Ports, una cruïlla de vegetació i bosc exuberant que abraça oficialment la comarca catalana del Baix Ebre, però que s’estén també per les comarques valencianes i aragoneses dels Ports i El Maestrat. Un indret relativament poc transitat que reuneix una quantitat considerable d’atractius i que permet gaudir de qualsevol dels plaers de la muntanya en tota la seua extensió: solitud reparadora, varietat cromàtica d’arbres i plantes, fauna diversa, fonts naturals, esclata-sangs per l’octubre, senderis interminables i un massís imponent que s’erigeix com la figura protectora de tot el paisatge: el Mont Caro, a 1.400 metres d’altitud. Un autèntic privilegi on el temps s’atura i la rutina deixa lloc a la simfònica melodia del vent fregant pels pins...

Font de Mora, go home!

Haguera estat bé, però que molt bé, dedicar aquesta entrada especial número cent cinquanta a un prohom, a un d’aquells personatges que, per unes causes o per unes altres, són admirats pel secretari que gestiona aquest espai. Però no. No ha estat possible. Aquesta és, tot al contrari, una entrada que s’allunya de qualsevol propòsit relacionat amb els principis d’un costumari que, des de fa temps, té com a norma no valorar la incompetència i l’antivalencianisme com a forma de governar. Una entrada dedicada a un personatge nefast, profundament capbussat en deliris incomprensibles i molt, molt capaç de causar calfreds a qui es mira l’ensenyament públic com una realitat empírica i no com un circ. Encara ara em resulta difícil posar límit a la incontinència verbal que es mereix un home xicotet i cabudet, d’arrels cristianes però posseït per una estranya ira diabòlica que li ha fet, entre d’altres, pensar en xinés més que no pas en català, la llengua que parla i odia al mateix temps. Tot un portent. I per a més desgràcia, pèl-roig, com si també pretenguera retre homenatge al conegut refrany home roig i gos pelut, primer mort que conegut. La comunitat educativa sospira avui tot pensant en el pròxim conseller que arruïnarà els fonaments d’aquest país convertit en gatera i refugi de malfactors.