Etimologia d'Almardà

Ara que s’acosta l’estiu i molts valencians es traslladen a les zones més fresques del territori, em ve de gust recomanar una petita franja litoral que té una curiosa i interessant història etimològica: Almardà, una partida del terme de Morvedre de la qual ja he parlat en algunes ocasions gràcies a les estampes pobletanes que encara conserva. El cas és que el topònim Almardà, segons les informacions que m’han facilitat algunes ments privilegiades que analitzen a fons l’origen de les paraules, pareix provenir d’un antropònim: Marrà, o més concretament de la variant occidental Mardà, un terme que significa mascle de l’ovella no castrat i que també, és pura hipotesi, podria fer al·lusió al cognom o al malnom del propietari d’aquelles terres: El Mardà. En aquest sentit, s’explica la forma actual, Almardà, bé perquè al terme se li ha aglutinat l’article aràbic “Al-“, tal com explica J. Coromines al seu grandiós Diccionari Etimològic; o bé perquè l’article “El” s’ha neutralitzat com passa en nombrosos noms valencians: ascola, ascala, astudi,... Una altra història seria aquella segons la qual la paraula Mardà en àrab significa malalts, cosa que explica que alguns experts hagen conclòs que Almardà, aquesta vegada sí amb l’article aràbic afegit, signifique els malalts o lloc de malalts, un espai apartat de la població en temps de la lepra o la pesta. En qualsevol cas però, tot hipòtesis filològiques, coses que avui m'han vingut al cap perquè algun bon amic m’ho ha preguntat encuriosit i algun altre m'ha facilitat tota aquesta informació que espere que us resulte profitosa. Almardà, la mar de Sagunt.

L'Almardà

Aquesta platja és un reducte de pau. Té totes les característiques d’un espai semivirginal al qual resulta més o menys difícil d’accedir. Molts la menyspreen per presentar pocs serveis o per tenir pedretes a la vora de la mar, però per a mi, contràriament als turistes que la freqüenten els caps de setmana, això és un valor afegit. A l’estiu, a poqueta nit, s’ompli de pescadors de canya i llançadors de rall, també de veïns que prefereixen tal franja horària per prendre el bany, o simplement de passejants esporàdics del poble i la comarca que van i vénen conscients del privilegi que suposa trepitjar la seua sorra. Crec que no concep aquesta platja de cap altra manera, és un tros de litoral que ara, a l’hivern, ofereix el lluent de l’aigua solitària i l’espectacle de contemplar el gelat horitzó des de les seues dunes. I sí, és ben cert que hi ha platges amb banderes blaves, amb carreteres infinites que exploren cadascun del seus secrets, amb recursos suficients com per acollir a mig Madrid, però encara no n’he trobat cap, per bé que tinga aigües cristal·lines i bars amb cambreres de cabaret, que siga capaç de regalar-me instants que m’enorgulleixen d’haver nascut a la Mediterrània. Perquè aquesta és la meua, la platja de l’Almardà, a Sagunt. Ni millor ni pitjor que altres, tan sols la meua, que ja és dir prou.

Progrés

Intensos aquests dies d’estiu en què tot pareix romandre exactament igual a com es va quedar fa anys, amb la calor tòrrida del mes de juliol i amb una mar calmosa que ofereix la seua millor estampa a l’alba, tot i això amb els dubtes personals que causen certs senyals d’alarma, detalls mínims que enterboleixen el futur d’un entorn cada vegada més congestionat i més arraconat pel progrés immobiliari, obsessiu i sense límits. Preocupants, molt preocupants els moviments de terra que s’albiren en totes aquelles platges relativament ben conservades com la d’Almardà de Sagunt, amenaçada ara per la pròxima construcció d’una escullera en la platja veïna de Casablanca, al terme d’Almenara (la Plana). Tot siga per satisfer les ànsies d’arena d’uns turistes que adquiriren apartaments i adossats en el litoral d’aquesta població castellonenca tot pensant-se que residirien en el paradís i no en una platja de pedres només freqüentada pels pescadors locals. El desenllaç més probable? L’escullera es construirà, ja ho crec que sí, amb les previsibles conseqüències, això és, progrés econòmic momentani per als uns i regressió mediambiental per als altres. Un destí funest. Els poders fàctics de l’especulació sempre tiren pel dret i són molt capaços de lluitar contra la natura, contra els temporals i contra els corrents marins, sovint amb el vistiplau d’un personal ensopit que, mentrestant, passeja feliç i despreocupat per aquest monument al disbarat dedicat als nostres insignes menjadors de pipes: el passeig marítim. Un engany, un altre. Platges artificials, el futur de la costa mediterrània, clarament identificables per qualsevol ciutadà amb un mínim d’estima per la terra que trepitja. Avui, els borrons de les dunes de l’Almardà ja no allotgen aquells reguitzells de caragolets tan menudets, tampoc no s’hi veuen escarabats piloters, ni es fan tellinetes ni cucs de platja a la vora de la mar, aigües brutes, plàstics que suren per la superfície, meduses abundants... Les banderes de qualitat onegen des de la posta sanitària erigint-se com el gran insult a la intel·ligència del nostre temps, com el símbol a través del qual el ciutadà corrent es permet el luxe de tenir la consciència tranquil·la. Ai les nits d’estiu, quin refugi! L’home sol a la vora de la mar, la foscor, la llibertat, el silenci. De sobte, un moviment. Molades de mabres s’acosten a la vora i allarguen el privilegi de pensar que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Les estrelles s’allunyen en la carena...

El rall a la Taverna de la Serp

Segurament no serà l’última vegada que el rall pren forma a partir d’una exposició, però és ben possible que aquesta siga la primera. Fins ara, aquest ormeig de pesca mil·lenari ha passejat per les terres mediterrànies amb una fina elegància, sobretot per aquelles zones litorals i de marjal compreses entre l’Albufera de València i el Delta de l’Ebre. Tanmateix, durant aquestes setmanes, el rall descansarà de la seua tardoral activitat i es mostrarà gràficament, tot just a partir d’unes fotografies que desprenen costumisme i dosis elevades d’essència popular: el rall en tota la seua dimensió, des que es desplega fins que es recull, des que dibuixa l’esvelta xarxa circular que trenca la línia de l’horitzó fins que s’endinsa en la bellesa i els secrets del nostre benvolgut paradís, la mar. La Taverna de la Serp, en ple cor del Sagunt més medieval, ens convida a contemplar un dels pocs, i autèntics, arts de pesca que es mantenen pel nostre terme, aquell que discorre sense estridències ni manipulacions globals per la platja de l’Almardà i les goles de Quartell i Queralt, just allà on una imperceptible línia divisòria separa les comarques de Morvedre i La Plana de Castelló. Observeu doncs. I aprecieu allò que també és vostre, no siga cosa que el temps esborre tots aquells detalls mediterranis tan difícils d’estimar en aquests dies de progrés...

Les imatges que ofereixen els diferents llançaments de rall adquireixen encara més significat amb la llum cegadora del sol i el màgic lluent del dematí

Octubre

El cel ja no és el mateix, el dia ja és més curt, les escenes lúdiques i contemplatives de l’estiu més ple queden llunyanes. I octubre despunta ara com el sol d’unes albades que ja no corprenen com a l’agost o el setembre, simplement representen l’hora d’anar a treballar entre badalls perplexos i boirines gèlides de tardor. Ja no queda res, per tant, del tràfec estival, o d’aquell dolce far niente orgullós i necessari. I la mar es prepara per a un repòs ben merescut que, malgrat tot, sempre comptarà amb la presencia de vagarejos solitaris que tornen, ni que siga esporàdicament a sa casa; o que apuren entre banyistes incrèduls les últimes vesprades amb un rall entre les mans. L’inici de la tardor, en qualsevol cas, sempre destil·la un aire depriment, i no tan sols pel tòpic segons el qual les fulles es marceixen i el silenci s’apodera del que abans era cridòria i bogeria, també perquè la bellesa de la Mediterrània és tan gran durant aquesta època, tan gran i tan profunda, que fins i tot estimula el plor. Tothom hauria de deixar-se caure per la mar, per això, fora del període estrictament vacacional. De fet, més d’un aprendria que l’aigua canvia de color, que el cel esdevé un tapís de cúmuls meravellosos i que els peixos brillen a recer d’uns bancs d’arena en altre temps recent, diguem-ho així, ocupats pels qui naden despreocupats, o pels turistes, en general. En un dels poemes més estimats per ací qui escriu, aquell anomenat Posta, Salvat Papasseit diu que la terra s’emporpra en la costa granada, i que Sitges s’aquieta en verd, i en blau, i en blanc. No sé amb exactitud a quina època de l’any es referia aquell mestre de la poesia i la paraula plena, però el cas és que a mi m’encanten aquests versos, tan sublims que em venen sovint a la memòria quan passege no per Sitges, és clar, sinó per l’Almardà, que és la meua llar i que m’ha vist créixer entre canyes, baladres i senderis. Així que jo, que tant passe de llarg quan albire les pedres del castell del meu poble i tant m’avergonyisc quan sent els saguntins de soca-rel parlant en perfecte castellà, em reconcilie amb les arrels quan trepitge les dunes i em sobrevenen els aromes del tamariu, dels borrons i els cards marins. Perquè, en realitat, són l’última connexió d’un servidor amb aquells dies passats en què una simple bicicleta i una canya de pescar eren el passaport cap al paradís de l’alegria i la felicitat. I aquest sospir d’eternitat i nostàlgia quan els peus canvien el ciment per les pedres i la sorra...

L'estafa blava

No, no em referisc al blaverisme, que també és una estafa; sinó a una qüestió molt més senzilla que m’ha fet reflexionar ara que ve l’estiu i el personal pareix dispersar-se pels arenosos camins del meninfotisme vacacional: les banderes blaves, uns simples trossos de tela que lleven el son als ajuntaments d’aquest racó de la Mediterrània i mostren la cara més hipòcrita d’alguns regidors municipals. Cuatro banderas, es magnífico, lo hemos conseguido! diuen. Sense més explicacions, amb un toc de suficiència i propaganda cínicament preparat. Així que sí, potser caldria fer com ells, convenir que aquests guardons són una excel·lent notícia i tota la pesca, però no, les coses no són tan fàcils, ni per descomptat tan redemptores. O és que creiem tots en Deú? No, no, no. La maniobra és molt més grossa i, en conseqüència, molt més difícil de capir. Un exemple: la platja d’Almardà de Sagunt no aconseguia aquest guardó des de 2006. Tant ha canviat? Era necessari? A la primera pregunta cal contestar no, o en tot cas que sí, però a pitjor: l’aigua està més cada vegada més bruta i els nous accessos, per fi acabats després de quatre anys, només han fet que hi augmente la massificació. I a la segona, doncs també, ja que és evident que la bandera hi sobra per una raó primària: aquesta platja s’allunya del model desarrelat i extravagant del Port o Canet d’en Berenguer, el model de referència que mai no falla per al turista però que sempre deslegitima l’essència popular. Clar que això no importa. El que importa, al capdavall, són els ingressos que reporta el premi, el nom que puga donar al consistori, el bon prestigi d’un litoral que sobre el paper és sostenible però que cada dia té més asfalt, i més xalets, i més martingalades, i més de tot. Banderes blaves? En fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Representants municipals de Sagunt posant amb banderetes

Tirant el rall

He escrit ja algunes vegades sobre el privilegi de gaudir d’una platja, la de Sagunt, encara sense explotar del tot, però d’alguna manera o altra, estava equivocat. Pel que es veu, la melancolia és una cosa i la realitat una altra. Aquest darrer cap de setmana, bé siga per casualitat, bé siga per la cara de panoli que pose quan veig alguna cosa digna d'emmarcar, he conegut un llançador de rall. I ves per on que m’ha explicat la pèrdua irreparable d’un costum antany molt arrelat per les poblacions costaneres de Canet, Almardà i les Valls. En efecte, rallar és il·legal. Ni es donen noves llicències, ni tampoc se'n reclamen, i a sobre, diuen alguns sabuts, és un art que delma la pesca. Jo crec que molesta més que altra cosa, però bé. Totes aquestes coses només em confirmen la poca voluntat de perpetuar una cultura que és capaç de conéixer pam a pam la franja litoral que va des d’Almenara, a la Plana Baixa, fins al Grau Vell, al mateix Sagunt; que és coneixedora de tots i cadascun dels moviments del peix des de juny fins a l’octubre, dels corballs, dels roncadors, de les palometes, dels llobarrets, de les mabretes; que lluita solitària per demostrar que la vertadera causa de la decadència a la Mediterrània no és la seua pràctica ancestral, sinó tot al contrari, els apartaments de trenta altures que depreden la seua costa, i els col·lectors submarins; i el turisme massiu, i les escolleres que alteren els corrents, i els ports esportius, i les ofertes happy hour, i les compreses cagades i els preservatius usats, i…