Individual de pilota: Soro III

Tot i que feia referència en l’entrada anterior, em resultava molt difícil no escriure més a fons sobre la final individual d’escala i corda disputada diumenge passat, una partida vibrant que a diferència d’edicions anteriors, va comptar amb tots els al·licients per convertir-se en una partida mítica a l’altura de la història que atresora el campionat per excel·lència de la pilota valenciana: 60-55. La final somiada, definitivament la partida de l’any i potser també, la partida on ha emergit amb força un brau pilotari de 27 anys hereu d’una nissaga amb solera dins del món del trinquet, Soro III de Massamagrell (L’Horta). Si més no, la figura que millor explica un joc ancorat en la saviesa i en els rituals de la tradició: nét de pilotari, fill de pilotari i criat en un trinquet encara descobert, el trinquet del tio Pena, al caliu d’una afició que impregna de tendresa tots i cadascun dels detalls que configuren la pilota, esport mil·lenari. Popular, molt popular. Efectivament, Àlvaro continuarà sent el campió. És, per ara, el millor, però ja no és indiscutible. Ho ha estat durant molts anys, un jugador que ha professionalitzat aquest esport i l’ha dignificat, però que no és infinit. Té 38 anys. Ara és el moment de Soro, que de ben segur accedirà anys a venir al regnat on llueixen les faixes roges, predestinat a perpetuar i alçar d’una vegada per totes aquest joc envellit de la pilota valenciana, com sempre han fet els més grans.

http://www.linformatiu.com/esports/detalle/articulo/alvaro-supera-a-un-gran-soro-iii-en-lindividual

Barça on tour

Encara amb la ressaca derivada de l’excel·lent viatge realitzat a Barcelona amb motiu del partit entre el Barça i el Sevilla, em desperte diumenge i bon dia amb l’agradable sorpresa que Canal 9 està oferint en directe la final individual d’escala i corda entre Àlvaro i Soro III, sens dubte una gran partida que conclou amb un sac de dubtes fins ara desconeguts pels aficionats al trinquet: Soro de Massamagrell (L’Horta) perd per un sol joc després de dues hores de partida (60-55), però tot plegat confirma que a hores d’ara és l’alternativa al regnat totpoderós d’Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre), de 37 anys i amb tot fet en aquest món envellit de la pilota valenciana. Tanmateix, jo continue pensant en el conjunt d’experiències viscudes el dia anterior, quan m’he embarcat cap a Barcelona disposat a passar una jornada de futbol amb el meu compare i company de batalles Ferro de Tavernes, un culè aguerrit com pocs en aquest país, agitat i popular, un bon representant del selecte grup d’aficionats barcelonistes denominat Ungles en el baló. I tants que hi hagueren com ell! De bones a primeres me n’adone que la jornada serà grandiosa, un trajecte distés entre gent del poble que registra tantes anècdotes com es vulguen recordar: dinem en el Moncho’s Bar, un buffet lliure magnífic on un no rebenta perquè no vol. Espectacular. Ja de vesprada passegem pel voltants del Camp Nou i, tot seguit, ens endinsem a les botigues; se’ns encomana, de fet, el fervor consumista que ronda per l’ambient, tots amb les seues bufandes, samarretes i mantingalades publicitàries de diversa gràcia i condició. Parem també en diferents bars abans d’entrar al camp i finalment assistim a un partit més o menys divertit que el Barça no resol ni de penal en l’últim minut. També té collons la cosa: O-O. Per a cagar-se en tot, certament. El viatge de tornada es converteix en una demostració de la paraula del rude conductor: pixeu abans de pujar perquè no pararé fins que arribem. I així és. No para. El nostre destí és Alginet (La Ribera), seu de la penya barcelonista que ha organitzat l’expedició. I durant les quatre hores que dura el trajecte emergeix un personatge popular conegut per Blai, Blai de l’univers, que ni tan sols ha entrat al camp hores abans perquè ell ha anat a Barcelona a disfrutar, com així fan els autèntics i irreductibles valencians. Fins a una altra ocasió, diguem en baixar de l’autobús. Perquè així fa goig viatjar, perquè queda clar que hi tornarem. I això és tot, estimats amics. Gràcies Barça, gràcies Ungles.

Mitjans d'informació

Un costum caduc indefectiblement lligat a la mediocritat que governa aquest país i perpetuat a hores d’ara per tots i cada un dels centres d’ensenyament de secundària valencians és el repartiment a discreció de periòdics de dubtosa credibilitat. Un hàbit de nefastes conseqüències les principals víctimes del qual són els docents, pobres penitents, incapaços tots de posar fre a una bacanal informativa desbocada per complet i evidentment a l’altura de les circumstàncies en què es mou Conselleria i el seu fraternal i inseparable erari públic. Clar que sempre ens quedarà Canal 9, per si algú encara no sap que ací tot se soluciona amb el folklore, els successos i el València C.F. Visca la democràcia, en definitiva. Per molts anys de llibertat.

Barraca La Genuïna

Sol passar cada tant i sempre amb la discreció suficient com perquè més d’un implicat en el cas no quede en evidència. Amb el temps, fins i tot, alguns arriben a reconéixer que fou una barbaritat, que com fou possible arribar a tal punt... Però el resultat, al capdavall, sempre és el mateix, inapel·lable: la cultura popular desapareix. Aquesta vegada, la protagonista ha estat una barraca, potser una de les darreres que queden en peu per aquestes terres mediterrànies i potser també una de les darreres que patirà la hipocresia d’aquest país destructiu i meninfot que s’estima més un solar amb un alt potencial urbanístic –i especulatiu- que una mostra d’arquitectura rural valenciana. Funcionava com a restaurant, és cert, però segons sembla mantenia els elements tradicionals amb què fou construïda ara fa dos-cents anys: l’adob, les canyes i la blancor característica. I prenia el nom de La Genuïna, en ple cor de la València més bucòlica, a la pedania de Pinedo, al costat mateix de L’Albufera. Ara li toca tancar per un aspecte tècnic que fa riure en aquests temps de lleis antitabac on les terrasses proliferen i ocupen, sense cap mena de fre, places i carrers sencers: precisament per una terrassa. Quanta violència gratuïta! Tot plegat recorda, el lamentable cas del tancament de TV3, també clausurada per culpa de fútils arguments que no cal rememorar perquè al capdavall, el que importa ara i ací és esborrar del mapa el que incomoda o el que fa perdre el negoci de dubtosa credibilitat que alguns es porten entre mans. Sens dubte, el camí que li resta a La Genuïna és complicat, massa negre si es consideren els precedents de barraques anteriors. Però no impossible. Sempre ajuda, per això, fixar-se en racons no massa llunyans d’aquestes terres que han aconseguit sobreposar-se a l’esperit destructor que ens representa i ens governa. La barraca de Salvador, per exemple, al Delta de l’Ebre, funciona ara per ara com a casa rural, centre de l’ecoturisme de la zona i, fins i tot, com a estudi de gravació, allà on algunes celebritats actuals de la música popular en català, com ara Pep Botifarra, han enregistrat amb èxit els seus treballs. És un tòpic, sí, però mentre hi ha vida, hi ha esperança.

Bous al carrer

Ara que s’ha posat de moda parlar i escriure sobre els bous, convindria puntualitzar breument una sèrie d’aspectes que a paréixer d’aquest costumari, paga la pena remarcar. Perquè a pesar que els bous, els bous al carrer en aquest cas, trauen a relluir majoritàriament els trets més denigrants i patètics del nostre territori, sí que és veritat que en alguns pobles, en molt pocs ja ho dic jo, també s’han conservat uns costums molt definitoris de la nostra cultura popular, com ara el fet mateix d’eixir al carrer o l’acte, supose que inconscient, d’obrir la porta de casa i convidar a berenar a tot aquell conegut que passa per davant. Perquè sí, perquè en alguns pobles de L’Horta, La Plana Baixa i La Vall de Segó, continua sent així, sobretot en un que m’agafa de prop per motius familiars i que cada dissabte combrega les més diverses variants del poble en tota la seua dimensió: Puçol, una localitat de L’Horta Nord que perpetua encara un ritual social gens comparable a la maquinària de places artificials i pantomimes taurines que els ajuntaments hi disposen per tal de celebrar unes postisses i caduques festes patronals. Existeix a Puçol un ambient casolà, un sabor especial que aconsegueix transmetre una espurna de puresa molt particular. El carrer, per exemple, no s’ocupa sinó que més aviat al contrari s’hi ofereix, el veïnat trau a relluir la seua millor cara i, alhora, milers d’aficionats vinguts d’arreu de la comarca es reuneixen a l’espera de veure com s’amolla el bou des del caixó. Molts dels presents ni tan sols arriben a seguir les correries dels animals exhibits, ja que sovint es posen a xarrar sobre els més variats assumptes: faena, crisi, política, amics, futbol... I tot plegat, dóna com a resultat un espectacle ple que sí, és molt criticable, fins i tot, censurable, però popular. I autèntic, si més no. Per desgràcia, no obstant això, ja són molts els pobles que han abandonat aquesta rutina, que han convertit els bous al carrer en un aparador comercial que actua com a reclam turístic i com a dipòsit d’una rancior empedreïda, on no importa res més que alcoholitzar-se i, ja posats, esperar a què un pobre desgraciat s’expose al bou de manera, diguem-ne, gratuïta. Sens dubte, aquesta és una bona manera de cridar l’atenció, de donar titulars als periòdics del dia següent. Camp abonat, en definitiva, per als qui estan en contra de tal exhibició de les misèries humanes i del maltractament animal. I amb tota la raó. Però no és aquesta és la qüestió. La qüestió és, de nou, si conservem els nostres arrels o no, si mantenim costums ancestrals o els deixem perdre, si ens endinsem en oportunismes polítics i esnobismes antitaurins o ens mantenim allunyats de tanta manipulació interessada. Aquest és el debat, no ho oblidem. Cal tenir-ho clar. I evidentment, cal dir-ho, sense por d’estar en terra de ningú i rebre crítiques desaforades tant per la dreta com per l’esquerra.