Marraixa

En efecte, la paraula marraixa, entre d’altres accepcions recollides al DCVB, significa ‘recipient de vidre, molt ample, rodonenc, que se sol forrar de vímens i serveix per a tenir líquids’. Procedeix de l’àrab i encara que gaudeix de certa vitalitat per algunes comarques valencianes es troba ja molt arraconada pel terme castellà garrafa, que l’ha substituïda gairebé per complet. La causa, potser, es deu al fet que cada vegada en queden menys de marraixes en circulació. En gran part, s’han vist superades per aquests recipients de plàstic tan habituals a les prestatgeries dels centres comercials, que són més barats i més còmodes per al client potencial, no debades no cal tornar-los als establiments una vegada s’han buidat, simplement s’aboquen al fem. La marraixa, en qualsevol cas, resisteix en alguns xicotets comerços, convertida en un objecte de culte d’alguna manera o altra perseguit per aquells que s’avaloten davant l’imperi del plàstic. És cert que les marraixes supervivents no són aquelles cobertes de vímet, però ben mirat, les que queden, continuen fent la mateixa funció, és a dir, mantindre l’aigua més fresca i més pura. A més a més, les marraixes són realment reciclabes, tot al contrari que les seues homònimes de plàstic, més prompte cancerígenes a partir del cinqué ús. Resulta satisfactori, després de tot, trobar alguna marraixa de vidre de tant de tant, comprovar com encara hi ha clients que es prenen la molèstia de tornar-la al comerç de torn i canviar-la per una altra plena. És curiós saber també que el terme marraixa designa també aquells altres recipients de terrissa amb dos brocs i una ansa a la part superior que estan presents en quasi totes les cases i que equivalen a aquella paraula tan ben introduïda a les nostres terres pels nostres veïns més immediats, el botijo. El que són les coses...  

Independència sí, TV3 també

Molta independència, molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones, entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica. És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per aquestes contrades afablement anomenades Levante español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades, mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent cosa de rucs i de pobres desgraciats.

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/11/valencia/1347396686_860110.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/4039693/20120912/pp-upyd-enterren-units-ilp-televisio-sense-fronteres.html

 

Corral

Llimeres, figueres, tarongers, nesprers, magraners... En efecte, fins no fa tant no era estrany trobar-se amb alguns d’aquests arbrers enfilant-se per les parets dels corrals que donaven al carrer. Com tampoc era estrany veure la pueril xicalla tractant de collir alguns dels seus saborosos fruits. Si fa no fa, era una pràctica habitual que sovint oferia una estampa ben difícil de trobar avui pels pobles mitjanament grans, no diguem ja a les ciutats; això és la dels xiquets corrent i fent malifetes pels carrers a la recerca d’alguna troballa o collita important. Avui, no és que hagen desaparegut els xiquets, ni de bon tros, però en gran part aquests es troben aqueferats amb la televisió, els videojocs o les múltiples activitats amb què els pares programen la seua existència i el seu temps de lleure, si de cas una tendència lamentable que, de retruc, ha fet oblidar els xicotets plaers de la infantesa i renunciar a les nombroses oportunitats de joc i aprenentatge que presta el carrer. Entretant, la majoria de corrals que tenien algun arbre fruiter amb vistes a l’espai públic, o bé han desaparegut, o bé han estat substituïts per finques amb apartaments de setanta metres quadrats. De fet, d’aquests corrals, ja no se’n troben gaire, i si se’n troben estan en molt mal estat, descurats o cercats pels envans i els cartells que anuncien la disponibilitat del solar, això és del que antigament era l’espai del corral: en venda. Ni més ni menys.

Barreno

La paraula barreno l’he haguda de buscar al Diccionario de la Lengua Española, no debades se sent més en castellà que no pas en català, l’equivalent de la qual és barrina. El seu significat, tanmateix, no varia d’una llengua a una altra: forat que s’ompli de pólvora o una altra matèria explosiva, en una roca o en una obra de fàbrica, per a volar-la. Sí que ho fa, en canvi, d’un territori a un altre. A terres valencianes, per exemple, el barreno sempre ha designat un còctel, en efecte bastant explosiu, de dos licors de sobres coneguts pels veïns més rudes d’aquest país, l’absenta i la cassalla. No gens comparable, d’altra banda, amb aquella altra poció tan típica de les nostres contrades que es denomina barrejat i que respon a la combinació de mistela i anís. Una aigüeta, en definitiva, si es compara amb l’esclafit que deu proporcionar un barreno en l’estomac de qualsevol agosarat, una mescla dirigida, en exclusiva, als homes d’abans, això és, a aquells que entraven al bar i simplement pegaven una cabotada al cambrer. Bon dia, barreno!, deien de vegades. I de seguida, el cambrer comprenia. Un costum que es repetia cada matí i que s’ha perdut quasi per complet per raons de salut, evidentment, i també per la decadència de les faenes feixugues del camp, quan el jornaler necessitava quelcom de calent en el cos per a entrar en acció. Amb el temps, per tant, el consum de barreno ha quedat limitat a casos excepcionals, gent anònima terriblement afectada per la ingesta abusiva d’alcohol i embriagada encara per l’esperit de la masculinitat: vols un aperitiu d'homosexual? O en vols un d'home? El terme, fins i tot, pareix haver quedat reclòs en algunes expressions col·loquials com va barreno!, utilitzada amb freqüència pels veïns de la població de Torís (la Ribera) per a designar una persona o un objecte de grans proporcions. Sempre amb la intenció de fer burla o satiritzar situacions més aviat còmiques. Tant de bo continue sent així.