Compostos sintagmàtics

A mi, que m’agrada tant la mar, i la pesca, i l’estiu, i tot allò que passa per aquestes latituds quan la calor apreta i les hores passen mortes i cadencioses, resulta que mai se m’havia ocorregut pensar en un terme que trenca amb tota l’harmonia mediterrània tant des del punt de vista climàtic com des del punt de vista lingüístic: ‘nube de verano’. Això és, un escaldot, simple substantiu; o millor encara: gotellada d’estiu, que com l’equivalent en la llengua de Cervantes, també respon al que els gramàtics anomenen compost sintagmàtic o, dit d’una altra manera, un sintagma lexicalitzat. Quelcom així com ‘ull de poll’, que encara que no tinga res a veure amb el propòsit d’aquest escrit, ve molt al cas per definir l’anomalia d’un dia tèrbol i plujós entremig d’una estació en què la calor ha arribat a nivells difícilment suportables per a la parròquia local i forastera. ‘Esto parece Asturias’, em digué ahir un veí madrileny. En fi… Un comentari a l’ús. I evidentment allunyat dels pensaments que m’assetgen mentre la pluja cau i la mar s’embraveix paral·lela no ja a un escaldot, sinó a un temporal de llevant en tota regla, més propi del nord que del Levante, nyas!, que és com ho dirien els amics de la capital del regne. Però bé. Tampoc és qüestió d’escaldar-s'hi. Perquè mentre el mal oratge remet i un s’entreté amb els capricis i les maldats de l’idioma de la pàtria, sempre es pot pensar en altres parauletes que són capaces per si soles de connectar aquesta estranya i pacífica convivència entre categories gramaticals. Ai mare! L’avorriment, que afecta d’allò més. Com si no interpretar que la vida, de vegades, es redueix a un monòleg interior segons el qual d’una ‘nube de verano’ es pot passar a un ‘rodaballo’, això és un turbot en català, simple substantiu. És clar que sempre ens quedaran els compostos sintagmàtics: rèmol empetxinat! O d’altra banda, allò que es coneix com a primavera de l’estiu. Però no ens avancem. Ni fotem. Perquè encara queda, encara queda. I el temporal escampa…

Sorteig de redolins

Em conta Sílvia que, en temps remots, el sorteig de redolins del Palmar acollia fins a quatre-cents pescadors disposats a repartir-se el suculent pastís del llac que encerclava el poble: l’Albufera. Poca broma. Avui a penes n’arriben a seixanta, però això no impedeix que a meitat juliol, exactament el segon diumenge del mes, es celebre un cerimonial d’enorme valor antropològic que ja va pels 775 anys, xifra redona, mai millor dit. De redona, redolí! O això diu a tothora, si fa no fa, el jurat de la confraria. Quadre commemoratiu i tot. I acabat el protocol de discursos i sermons, seixanta noms dins de seixanta boletes. I jo que m’assec a contemplar l’espectacle allí ocult entre en els banquets d’un espai embriagat de xafogor estival i, sobretot, d’allò que en diuen les essències d’aquesta terra, vull dir: gent del poble, romàntics enamorats de la vida i del país, i en un altre ordre, autoritats pertinents. Aplaudiments generalitzats. Em limite a escoltar, per tant, i també a respectar un acte indiscutiblement medieval, molt ric en matisos, i amb una pàtina claríssima de puresa i autenticitat malgrat la modernitat que tot ho amera a ritme d’imatges postisses i turisme depredador. És cert. Perquè, a pesar de tot, el sorteig resisteix. I a més, ho fa amb la dignitat que li correspon, estoicament, contra vent i marea, i contra tot, ausades que sí. Pesca, pesca i més pesca. Mornells i perxes pertot. De l’Albufera, de fet, se’n viu, ja siga per l’abundància de llisses i anguiles, ja siga perquè avui, com ahir, representa la identitat més profunda, alerta!, la identitat, si de cas un dels sentiments més forts que hi ha, i segurament, ara que hi caic, el que fa que un servidor s’interesse pels detalls que desfilen al seu davant redolí rere redolí. Número 1: Vicente Luis Aleixandre! I allà que va un home que no s’ho creu, fidel a la litúrgia transmesa des de temps immemorials. Ave Maria Purissíma! En tots els anys de ma vida! I el primer dels llocs disponibles cau a benefici seu, sort, molta sort, perquè benaurat el dia que la providència, o el rei Jaume I, li atorgà el dret a explotar la reserva lacustre per excel·lència d’aquestes latituds. Entraor dels rogets! I així successivament. Aleshores Sílvia, l’amfitriona impagable, filla i neta de pescadors, em fa saber el lloc que triarà si té la sort de cara: la séquia de l’Overa. I si pot ser també, la séquia Dreta, tot i que això ja ho farà el seu home, assegut unes fileres més avant i nerviós, molt nerviós, atentíssim a un sorteig històric que avança amb noms igualment històrics: la Manseguerota, Cabet de Mus, la Sequiota, l’Entreforc, Cap avant de les Bovetes en Raere, Cap enterra de les Albergines, Davant del Fornàs… No sé. Deia Blasco Ibáñez en una frase sublim de la novel·la Cañas y barro que en la cerimònia del sorteig es jugava a l’atzar el pa de l’any i, fins i tot, el risc d’enriquir-se si la pesca era bona. Bé. Jo trobe que els temps han canviat, però sí que és cert que l’Albufera continua sent un refugi, i un honor, per als veïns d’aquesta illa valenciana, amb restaurant o sense ells, i que ho és, encara, sense distinció de classes, i que d’ells, i d’elles, dels oriünds vull dir, depén que es perpetue el ritual de cada any com a símbol indiscutible d’arrelament i orgull. Cultura popular! Enguany, a més, la novetat, o el toc exòtic si se’m permet de dir-ho així, l’ha aportat un jove pescador de Gàmbia, Mustapha Jové, mostra d’obertura i integració, i acollit amb entusiasme per uns habitants de terra i bova que ja immortalitzà Blasco Ibáñez fa més de cent anys. Fills i filles del Palmar! Endavant les atxes, clar que sí. Ara et toca a tu immortalitzar el moment, em diu Sílvia aleshores. Però mentre m’ho diu, jo ja estic en el meu món paral·lel. Immers en unes cabòries personals que em recorden el dia de fa sis anys que vaig desembarcar per aquests paratges meravellosos. Cicle conclòs, ara i ací. Perquè vaig arribar amb una denúncia de velocitat. I me’n torne amb una altra pel mateix motiu. Qui sap. Potser és un senyal. O potser també és que ja era hora de gaudir d’un privilegi arrelat a la València profunda que mai hauria de perdre’s i mai tampoc hauria de caure en les urpes de la depravació i el progrés. El sorteig de redolins del Palmar.

À posta

Sempre hi ha alguna pega i és una llàstima perquè, en realitat, doncs això, la partida fou antològica, històrica, de les que creen afició de veritat. Tot magnífic, fins i tot la Federació la va encertar tancant el carrer Pelayo i donant caliu a la gent congregada al ritual nostre de cada any. Però és clar, allí estava la flamant i renovada À punt per cagar-la per enèsima vegada, com si volguera refrenar que, en efecte, la mediocritat i la burrera són el seu emblema distintiu i inconfusible ara que, per fi, ja es troba en mans dels mateixos que la denigraren i la tancaren fa uns anys. Els mateixos. Cal dir-ho. Gentola franquista, espanyola i postissa. Passet rere passet fins que es torne a repetir la jugada mestra d’antany, 2013, i s’esborre per complet una etapa efímera d’il·lusió i transparència a través de la qual els valencians, en general, ens hem assabentat, per exemple, que la nostra llengua és molt digna i que Mazón és un irresponsable per no haver estat on tocava quan tot allò de la barrancada del passat mes d’octubre. Punt. O a punt. Però ara ja no. Ara els nous gestors, quadrilla d’incompetents i xuplaciris, han decidit que l’ens públic rescate l’època fosca, i també la censura i la manipulació. I, evidentment, el folklore! Alicante, siempre presente! I si és amb fogueres, doncs millor que millor. I la pilota, la nostra pilota, a qui collons importa la pilota? Identitat de merda. Perquè, al cap i a la fi, és totalment intranscendent que dos jugadors que ja els voldrien en qualssevol altres latituds com a símbols de riquesa i diferència, es baten de poder a poder fins a l’extenuació i la catarsi col·lectiva de tot un trinquet. I no qualsevol trinquet! Ni més ni menys que el de Pelayo, ple de gom a gom, set-centes ànimes emocionades per les pilotades incessants de Marc de Montserrat i Lluís de la Vega d’Almussafes. Final? Incert. I no per la igualtat imperant entre ambdós, ni per la quantitat de colps inversemblants i extraordinaris que regalen als aficionats al llarg de més de dos hores de partida, ni tampoc per l’emotivitat que encomanen a tota aquesta olla a pressió que esdevé l’anomenada Catedral de la pilota, no, sinó perquè allí hi ha unes càmeres que acaten ordres absurdes i es traslladen a la capital assimilada del regne, Alicante, Espanya en viu, mascletà i castellà per arroves. Sorpresa? Per a què enganyar-se? No. Això és el que n’hi ha. Mala fe i incompetència. I una audiència perduda gairebé per decret, de veres que sí. A punt, o a posta. Però, almenys, algú havia de dir que la victòria de Marc sobre Lluís de la Vega en la final de l’Individual d’Escala i Corda (60-55), va ser un dels majors regals que la pilota ha pogut fer als aficionats fidels d’un joc solitari, marginat, denigrat i maltractat històricament, però resistent malgrat tot. Mostra romàntica d’heroisme en uns temps ingrats comandats per la púrria miserable de tota la vida. Ells, els de sempre. Els qui són capaços de veure’ns colgats entre el fang i encara dir que plou poc quan pedrega i la vida s'esmuny. A remar, per tant...        

Sis anys després...

Recorde perfectament el meu primer dia de treball al Saler. La ressaca estival es perllongava al bell mig d’una extensa catifa verda d’arrossars i jo m’aturava, de sobte, per comprovar que sí, que era cert, que el meu destí era aquell poblat on la mar, les pinades i la marjal conformaven una simbiosi perfecta i harmoniosa de les que ja no es veien. Era meravellós, certament. Més enllà, les cases d’arreus i les artèries de fang en direcció al gran llac de l’Albufera se succeïen a tort a dret i deixaven enrere l’horrible conglomerat d’empreses i carreteres que, sovint, desdibuixaven un paratge no del tot reconegut pels mateixos habitants de la contrada, o de la comarca: l’Horta. Perquè semblava mentida, això. I tant que ho semblava. La gran mentida. O l’eterna paradoxa d’estimar un país al mateix temps que hom permetia, i permet, la destrucció que el consumeix i el devora. El devora, el devora, el devora. Com així anuncia, de fet, la boira contaminant de la ciutat i les grues mortuòries del port, que s’erigeixen com el gran símbol d’una postal amenaçada i inexistent més enllà dels somnis, aspirant eterna a convertir-se, més per a mal que per a bé, en el reclam turístic més abellidor de tota la Mediterrània. Hipocresia i sol. Merda occidental. Poesia elegíaca:

Vagareja el caminant  per l’antiga senda sinuosa,

ara asfaltada, ara terrosa,

entre arpellots i séquies que van plenes i van buides,

tot lligat al cicle agrari tan sofert i tan submís de les ajudes europees.

Ma casa, en qualsevol cas. Ma casa! Sobretot, des d’aquell llunyà mes de setembre que obria un temps indeterminat entre les aules del meu benvolgut institut. Ai, les aules. El martiri més plaent. I supose que per això em vaig aturar aquell dia abans de penetrar entre la fauna estudiantil. Necessitava respirar. Perquè allò era meu i, des d’aleshores, en seria un més, i bregaria també per una brama natural tan blanca com profunda i diluïda entre el progrés de la ciutat: Natzaret, la Punta, Pinedo, el Saler, oh!, el Saler; i la Devesa, i el Palmar, i les comportes del Perellonet i el Perelló, torba i fang que s’estenia, i s’estén encara, fins els Marenys i les Riberes. Estació rere estació. Hivern-estiu. I així fins avui, en efecte, un dels darrers dies de treball privilegiat. Avui, que m’he tornat a aturar en el secà i he retingut en la memòria l’estampa del que un dia em va donar la benvinguda i ara em diu adeu a poc a poc entre el crepuscle. Cicle conclòs. La delícia d’estimar-te sense veure’t a diari. Quotidianament. Perquè ja mai més tornaré a treballar en un espai tan ple de cel, allà on les pedres de la mar són tan a prop de la rutina que s’enlairen entre bots i ones concèntriques a vessar de desitjos i il·lusions. Però així és. S’acaba un temps i en comença un altre. I jo sempre retindré al meu subconscient la dèria per l’aigua i per la terra, i per l’estima a les arrels i pels llibres que en sorgeixen del no res o d'aquest bell lloc que ara s’esfuma mentre sol s'amaga i s’acomiada d’un fragment de creació i de vida. Inoblidable.

Selfie impagable
amb la millor companyia

À punt de què?

És l’obvietat major del regne, però per desgràcia cal recordar-la atesa la ignorància generalitzada i la mala llet de l’actual personal gestor. Si À Punt te raó d’existir, és per la llengua. Pel valencià. I tota maniobra en sentit contrari manca de credibilitat. En conseqüència, tots aquells que s’afanen a introduir-hi la llengua de Cervantes sota pretextos infames com l’audiència i no sé quines altres excuses i fal·làcies, només actuen inspirats per una idea, per una i només una: la seua desaparició, la desaparició de l’ens, vull dir. Enemics declarats del fet que aquest país tinga una mínima personalitat audiovisual o una digna possibilitat de sobreviure entre la incompetència i el feixisme recalcitrants. És així. I mira que sovint defuig aquesta oratòria: és així; però és que la croada és tan evident, tan descaradament reaccionària i tan manifestament fastigosa, que, en fi, de què serveix ara per ara, utilitzar un llenguatge submís o políticament correcte: de res. Enemics són i enemics seran. I ho són perquè actuen amb arrogància, perquè utilitzen l’engany com a forma de vida, i perquè es mostren al públic amb discursos perversos i lamentables que qualsevol poble mínimament espavilat hauria d’aprofitar, de seguida, al seu favor. Un autèntic insult a la intel·ligència. Pur i dur. Això és el que és. Perquè no, no són els bous, ni tampoc els programes folklòrics, ni en general els continguts innocents, no!; el vertader problema de tot plegat és la llengua que els actuals responsables del canal valencià per antonomàsia no volen utilitzar, o que rebutgen i combaten sense ambages. Gentola. À punt de res. Còmodament instal·lats en poltrones i prebendes, manen a pler arrecerats per crucifixos i per majories absolutes, i al capdavall menteixen, menteixen més que alenen, i alenen com a porcs.