Les dents no es cremen. UN ESTIU, de Clàudia Serra.

Aquest país està mancat de tot, de tot allò que impulse la nostra identitat col·lectiva, vull dir. Amb els vells referents morts o vilipendiats per la burrera i la ignorància més cafre, a hores d’ara, com diria aquell, tot està per fer. Però la realitat és que no sé si és possible. En gran mesura, i aquesta és la gran desgràcia, no res depén d’aquells que ens esforcem dia a dia per viure en català, per escriure’l amb dignitat, per defendre’l davant dels atacs sistemàtics o per estimar-lo, simplement. Hi ha coses, potser massa coses, que no estan al nostre abast. I al cap i a la fi, la nostra particular lluita per la dignitat d’una cultura és la que és: invisible, sense retorn i, molt més sovint del que ens agradaria, boicotejada per les institucions, sobre les quals no afegiré res digne d’una menció especial perquè, en fi, per a què. Credibilitat, cap ni una. Moral, zero. Decència, nul·la. Així que sols estem i sols estarem; en un context de resistència que, de tant en tant, ens permetrà retrobar-nos amb vells coneguts de la literatura com Antoni Gómez i Vicent Penya, amb antigues companyes de carrera com Isabel Garcia Canet, o amb veus tan noves i tan necessitades en el teatre valencià com Clàudia Serra. I ací és on vaig... D’aquesta autora, precisament, és el darrer llibre que m’he llegit: Un estiu. I malgrat que no soc massa aficionat al teatre i els meus gustos personals vagaregen més per les pantalles de cine que no pels escenaris, sí que és cert que m’ha fet molt de goig retrobar-me amb alguns efectes oblidats propis d’aquest gènere: les sorpreses, els trucs, els somnis o la fantasia manifesta del protagonista principal, si de cas el drama principal. Perquè aquesta la història. Estiu de 1978. Càmping dels Alfacs. Tragèdia! Més de dos-cents morts com a conseqüència d’una explosió. Una explosió d’un camió. Cremada, la gent cremada. I un dels supervivents, incrèdul i perplex. La veu principal del llibre. Pep. Ja dic que soc més aficionat al cine. No obstant això, si hi ha alguna cosa que destaque de les pel·lícules que veig, és el guió, els diàlegs, la bellesa del que es considera clàssic perquè mai caduca, perquè és bo, i perquè els personatges interpreten, precisament, com en el teatre. M’encantaria, per tot, veure Un estiu al teatre en un futur, m’encantaria que això fora possible en aquest raconet del país també en el futur, m’encantaria que el respecte pels creadors fora llei i, com no, m’encantaria que el temps posara a cadascú en el lloc que li correspon: els artistes al davant d’un faristol, entonant la veu i les lletres; i els lladres i els delinqüents enfront d’una reixa. Possiblement acabarem tots cremats. Però com diu Clàudia Serra en la seua obra, les dents no es cremen. Així que aquests que tant ens menyspreen ara, passaran pel nostre carrer algun dia...

El meu nom és Jeremiah

Parafrasejant parcialment el gran Ortega en un dels seus memorables programes nocturns a la cadena SER, és meravellós saber que vivim en un món en què moltes pel·lícules distintes poden ser la millor pel·lícula del món. No una només, moltes. I encara que això atempte contra tota lògica, aquesta és una total i absoluta certesa. De fet, si he triat aquesta pel·lícula: Jeremiah Johnson; és perquè és una de les moltes que poden ser la millor del món. I no per una qüestió atzarosa, és clar, ni tampoc perquè avui haja transcendit, desgraciadament, la mort del seu protagonista: Robert Redford, sinó perquè per a mi és una de les pel·lícules que van marcar la meua adolescència i, posteriorment, el meu romanticisme ja irrenunciable. No és poca cosa. Un home que marxa a les muntanyes Rocalloses a fer de paranyer, que s’enfronta a unes terres verges i lliures amb tota la cruesa que això comporta, que conviu i després sobreviu als atacs dels indis ordinàriament denominats salvatges i que valora la natura i la soledat com qui valora el pit i el ventre d’una mare. I entretant, una forma de vida que s’allunya voluntàriament d’uns cànons segons els quals tots ens hem de sotmetre a unes convencions o a unes actituds marcades pel proïsme, pel progrés i, en general, per la mediocritat. El gran Jeremiah! O, si més no, l’empenta per estimar i valorar allò que encara no ha estat destruït per l’home. Perquè anys després, molts anys després de veure la pel·lícula, vaig arribar al llibre que li va servir d’inspiració, Mountain man, conegut en castellà sota el títol d’El Trampero. I si he de dir la veritat, això encara em va endinsar més en la recerca de la puresa, l’autenticitat i l’essència de les coses en aparença efímeres però infinites, d’aquelles que un no sap explicar més enllà d’unes línies com aquestes que ara clouen entre valls i muntanyes, entre rius i arbres mil·lenaris, entre búfals, ossos i llops, o entre foc i fum que no és fum, simplement és el guia del senderi. El meu senderi ple d’aigua pura, exactament el mateix que encara em fa somiar...

Rallar

Sempre paga la pena rallar entre bona gent. Sempre és un plaer, vull dir. I res no pot eixir malament quan els ingredients són tan exquisits i tan rabiüdament genuïns, o valencians, si més no: l’aigua mansa com una bassa d’oli, l’albada, el bon dia, la conversa, el coet, les moles de llisses, el llobarro solitari, l’esmorzar, les anècdotes, les postres, el café, l’adeu… En essència, tot un conjunt de detalls dels quals és un privilegi formar-ne part tant si es pesca com si no. Perquè el que importa, al cap i a la fi, és estar-hi, romandre-hi, o perpetuar allò que sovint s’engloba en la denominada tradició, part indestriable del que jo anomene, també, un raconet del país. El meu raconet del país. La identitat, diuen què. O sovint una mena d’herència familiar transmesa de generació i generació i arribada, encara amb cert múscul, a un segle XXI que no és precisament amic de la cultura popular. Progrés que no cessa, de bell nou. En fi... La pesca amb rall té avui els seus problemes, els mateixos per altra banda, que pateixen totes les arts arrelades al territori i amb certa pàtina distintiva, o al marge dels costums de masses, s’entén: manca de relleu generacional, incomprensió generalitzada i, en general, dificultat per mantenir l’alteritat entremig d’una societat consumista i depredadora. Així que no, no és fàcil conviure amb tanta mala llet, no gens. I aquesta és la raó per la qual resulta tan bonic persistir entre miracles i llibertats condemnades pel proïsme. Mostres vives del que foren i ja no tornaran a ser situades a les portes de la capitulació definitiva, captives de la globalització que tot ho abat, submises per desgràcia a un poder sempre procliu a repartir misèries, mai a conservar el que fa forta la roca. N’estic convençut, d’això. Senzillesa i estima incondicionals com a única alternativa. Perquè hem nascut ací. Punt. Ho pense i ho repense, a més, després d’un altre estiu inoblidable a la mar de Tavernes de la Valldigna, amb un rall entre les mans i albirant les darreres ones d’un mes d’agost tan inestable com el present. Sol que s’enlaira i núvols que arremeten contra els últims admiradors dels crepuscles pretardorals. I entremig, un servidor! I la màgia de contemplar una meravella sempre amenaçada com la mar i les gavines. Xatracs que xoquen contra les moles d’aladrocs. Conscient de pertànyer a un reducte que ara s’acomiada mentre l’aigua es mou independent de l’aire que més venta. Rallar, altrament, és un verb valencià, inclòs en la tan atacada, i menystinguda i amenaçada, AVL. Política infame. Però ja s’ho faran, això. Mediterrània en vena…

Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)

Corriolet

La soledat es reforça vers el cordó litoral verge, envoltat de dunes i banderes espontànies que indiquen la voracitat del vent. Xaloc que esvalota les ones fins a convertir la mar en una fortalesa inexpugnable que imposa respecte, terror, virulència, i tot. Tot. Bellesa agrest al bell mig dels monstres immobiliaris aberrants que assetgen l’entorn sense escrúpols i a penes deixen espai per al que antany era inaccessible i ara és el pastís que tots anhelen. Sostenibilitat, en diuen. I l’aigua embravida, mentrestant, que ensordeix els sentits d’aquell que vagareja per la vora erigit en una silueta que s’allunya, s’allunya, s’allunya cap al no-res. Misantrop que s’extravia. Però que contempla, alhora, el trenc furiós de la bromera amfíbia, que trepitja també les misèries humanes acumulades a la sorra d’un temps ençà. Símbol del que som, ben mirat, vulgars figuretes de carn i ossos amb tendència a la destruccció dels recursos naturals, o a les immoralitats del progrés, o a les posteriors perplexitats, si més no, de preguntar-nos si en efecte tot això ens pertany, si és cert que és nostre, o si som ben capaços de deixar tal empremta miserable sobre la faç de la terra. Així que potser és tota aquesta boira d’immundícies el que anuncien els núvols negres del firmament. Avancen com les milícies a tort i a dret carregats de tempesta i trons, tan definitoris d’un mes d’agost sempre procliu a mostrar les paradoxes d’un avui joiós i efímer, símbol del turisme i del despropòsit; i incapaç, tanmateix, d’ocultar aquella preciosa parella de corriolets que vola i reposa sobre el tapís daurat, aliena al perquè de tot plegat. Animalets amics. Caminen amb les seues potetes entre closques de cargols i de petxines, entre desfets de canyes i de plàstics. Autèntics senyorets d’un refugi mediterrani amb capacitat d’animar els pensaments. O de capgirar el panorama d’un raconet del país que ja no sent, tan sols divaga al llarg d’uns monticles d’arena des d’on s’albiren, malgrat tot, les esperances i els desitjos, les esperances i els desitjos… Bonic, sens dubte, el capvespre des de la platja de Padur, la màgia d’una llum que ja s’oculta allà lluny en la carena de la vida.