dimarts, 28 de desembre del 2021
Catifa roja per Genovés II
diumenge, 5 de desembre del 2021
Paper timbrat
...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.
dimecres, 24 de novembre del 2021
Poliestiré
Em crida poderosament l’atenció
que ningú amb responsabilitat institucional en diga res. O almenys, que ningú
ho diga més enllà del que significa quedar bé. Em crida l’atenció que, a més a més,
passe any rere any, com si la cosa es tractara d’un simple detall intranscendent;
i em crida l’atenció que, d’altra banda, tot forme d’un ritual que molts
valencians consideren imprescindible però que, curiosament, deuria ser tot el contrari,
és a dir, totalment prescindible. Més encara en aquests temps de canvis
climàtics en què a les escoles imperen missatges i martingales publicitàries
que ens haurien de fer reconsiderar la nostra postura respecte de les desfetes
mediambientals que imposa el present: no
hay planeta b, per exemple. Hipocresia al poder. Però què hi farem. Les falles,
més en concret els monuments que les immortalitzen continuen a la seua, dalt de
la piràmide social, vull dir, perquè a hores d’ara, i res fa pensar que tal
cosa canvie, prossegueixen el seu camí gràcies al poliestirè, altrament dit
suro blanc. I això és un despropòsit, es mire per on es mire. En primer lloc, perquè,
en efecte, és una barbaritat. En tota regla. Sí. I, sobretot, perquè tal
material es crema. I no de manera sostinguda o progressiva, que va, sinó tot a
una, tot concentrat en la mateixa nit. La nit en majúscules. La nit del foc
purificador, en diuen, per a més inri. Sí, és clar. Negre i farcit de
partícules contaminants és el cel de Sant Josep. I davant d’això, no hi ha
remei. O sí, però quasi que millor no insistir-hi. Per a què, al cap i a la fi? Hi ha algú a la sala? Doncs això. Però jo, cada vegada que creue els arrossars
de l’Horta i la Ribera i assistisc a l’espectacle meravellós de la inundació
hivernal, també anomenada Perellonà, m’ho qüestione. I em fixe en la palla
sobrant de la collita, cremada majoritàriament, o arreplegada i embalada en el
millor dels casos a fi de donar-li un ús responsable i eficaç. I em venen al
cap les mateixes promeses de sempre. Que si es pot reutilitzar, que si es
pot gastar per a bastir monuments fallers, que si açò, que si allò. Que si
es buscaran alternatives... Tanmateix, no res. Suro i més suro! I allí tenim la
palla, mentrestant, que s’enlaira cada novembre a través de guspires de fum, i
que això deu ser molt tòxic, és de veres, però que no ho és tant com el poliestirè,
de moment rei indiscutible dels materials emmotllables per a més desgràcia d’un
material biodegradable que ocupa titulars de diari i que diuen que és car i
costós laboralment parlant. Però que hi és, malgrat tot. Així que allí reposa,
per tant, la palla, deixada caure sobre les tiges segades de l’arròs, asfixiant
les aigües d’aquesta joia de la naturalesa que acontenta el turista però que
avergonyeix al més fervorós partidari de la identitat nostrada: l’Albufera. Que
bonic!
diumenge, 14 de novembre del 2021
Clemenvilla
dimecres, 13 d’octubre del 2021
Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana
Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia,
confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que
un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari
imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement
satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers
aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat
al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal
contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això.
La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir
ferm en la meua decisió de no llegir Noruega,
de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu
grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes
falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé
què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,...
En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la
i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis
servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel
cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que
desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la
Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir:
«Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual
cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar
amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte,
era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de
10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo,
és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos
setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa.
Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i
voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i
tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per
ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió
a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix
diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit.
Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar.
I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho
són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina
novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em
van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina
novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els
meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo
petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge
anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon
llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una
tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou
amb un llibre de Blasco Ibáñez, La
Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el
seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent,
antany plena de putes, ionquis i gent
de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit
comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era
aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers
foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor
mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma
part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament
escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal,
un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i
de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els
romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen
sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això
considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i
a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per
complet.
dimecres, 22 de setembre del 2021
AL FARO, Virginia Woolf
diumenge, 5 de setembre del 2021
AMANDA. Perifèric edicions
Heus ací el fruit del meu treball, la meua cinquena criatura, potser la que més m’ha costat d’infantar, què dic potser!, sens dubte la més complicada de quantes he escrit. Nits que no eren nits, vesprades de frustracions, i açò que no qualla, i allò que no val, i ara per ací, i ara per allà, i ara que sí, que ja era hora, que algun premi espera, i aquell que et diu que t’has quedat prop, i aquell altre que t’anima a perseverar, i a reescriure, i a polir, i a podar... I, a la fi, després d’uns anys en què l’escriptura es converteix en una muntanya russa d’emocions, en un calvari incomprensible i en una obsessió malaltissa, va i resulta que arriba el dia que te la trobes estampada, publicada, amb la mateixa coberta que havies somiat des del principi i que et remet a aquell dia de tardor on la mar reposava solitària després de l’abús estival, amb unes ones tèbies que a penes t’arribaven als peus però que feien bromera en xocar contra les pedres. Perquè allí hi ha pedres, moltes pedres. I roques. I solitud, sempre hi ha solitud. La imatge de l’oblit i la marginació. Però quanta calma, quanta pau! Quant de temps fa d’això, amic? No ho sé. Però ara puc dir que la mar es preparava ja per a les calmes hivernals. I que els nostres xiquets acumulaven pedres precioses i closques de petxines disperses per la vora. I que hi havia una barca, que ja no hi és. I una profunda deixadesa que obria la porta als plaers més maltractats de la Mediterrània: el silenci, la llibertat, el vol plàcid de les gavines... Cent metres de camí polsós. A penes cent. I un que percep de seguida la línia tan fina que separa l’harmonia del desastre. Però això ha de ser així, diuen, i així és, per desgràcia, que abans la mar era infinita i ara ja no ho és, que les preferències són els altres, mai els oriünds, que tot és fugaç i que, en efecte, els romàntics són perillosos perquè somien amb els ulls oberts, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. I que la realitat va molt més enllà de la conservació d’una terra i d’un paisatge que va poder ser i ja mai més no hi serà...
dijous, 2 de setembre del 2021
I els dimecres, partida a Guadassuar
I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.
diumenge, 22 d’agost del 2021
Estiu
Supose jo que així és com lluïa el poble temps era temps: tan ple de vida. Alegria estival. Supose, en efecte, que així era com bullien els seus carrers i les seues places, llambordes relluents pel pas incessant dels carros, i dels animals, i de la gent, sempre en sintonia amb aquesta llum encara tan agraïda i sempre tan potent, límpida mentre el sol d’agost cenyeix les carns i s’eleva impietós, màgica quan la lluna s’apodera dels caminals i convida els passejants a gaudir de l’espectacle. Cavalls que renillen per l’abundància i rierols que retenen la frescor. Retrobaments anuals. La gent conversa gustosa per allà per on s’hi troba: a la porta de casa, a la botiga, al bar mentre fa la partida de guinyot, a l’horta, en qualsevol lloc. Homes i dones tots plegats, que busquen una ombra mentre la xitxarra canta, perquè ja ho diuen això, ja: quan la xitxarra canta, calor a manta. Els grupets de joves, mentrestant, donen sentit a les instal·lacions esportives durant l’hivern tan desolades i silencioses. I els més menuts es fan sentir a tot arreu, escridassant a tort i a dret i assaborint la llibertat que no, segurament no, allí no la tenen, ni de bon tros, apilats a les ciutats i als formiguers urbans, personetes innocents que, sense voler-ho ni saber-ho, engreixen les llistes de l’anonimat i el desarrel profund. No conec aquest poble, per tot. No el conec, en absolut, tan acostumat a veure’l fosc, buit i emporprat, amb els camps inabastables en guaret, ple de neu i amb un vent que imposa de tan sibilant que bufa, poderós mentre esbatussa les branques pelades dels xops. Tot és transitori, tot, sense saber ben bé si aquesta circumstància és bona o dolenta. Què en sabré, jo, al cap i a la fi. Pobles que dormiten mentre la llum és escassa, que vibren desmesuradament durant l’estiu, un període tan efímer com joiós. Perquè ja no en queda, de blat. Només pastura per al ramat transhumant. Temps, també, per a les pomes i les prunes. I les fonts que recullen tants visitants com fantasmes hi ha durant l’estació del gel i la penombra. Hi ha molts valencians per aquestes terres, molts. Inunden les pinedes amb el seu parlar tan familiar. Però les vacances passen ràpid. I prompte serà hora de de comptar els dies per recórrer de bell nou aquesta carretera rica i fèrtil que tu, particularment, deixes enrere mentre repasses l’any inoblidable. I és que ara sí. S’ha acabat el periple. I aquell cérvol que fuig del soroll muntanya endins es deixa veure al damunt d’aquella roca llunyana i s’acomiada sense més, inconscient de la metàfora i preparat per a la brama tardoral, amo i senyor d’un nou començament per les singladures d’un oblit que ha fet solatge al teu dedins. Romàntic foraster, guies els teus passos cap al brogit de l’estultícia i la banalitat.
dissabte, 31 de juliol del 2021
Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)
Tot un privilegi! |
Genovés i Genovés II. Les meues condolències més sinceres. |
dimecres, 7 de juliol del 2021
Souvenirs
dilluns, 28 de juny del 2021
Puchol II, el treball del campió
Puchol II, campió individual. Foto: Fundació Pilota Valenciana |
Amb Lluís de la Vega el dia que va guanyar Soro III al trinquet Tio Pena de Massamagrell |