Ara que m’he aficionat a llegir aquesta
secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i
alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies
de James Hellwig, més conegut com The Ultimate
Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers
90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina
misteriosa raó, pressing catch. Clar
que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero
Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca.
Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia,
entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre
símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita
lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta
aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern
rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix,
Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública,
de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc
el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer
Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els
últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke
sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es
mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor
incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que
no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring,
amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la
història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú
donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a
guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una
gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n
va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació,
de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò
tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a
la testosterona...
divendres, 11 d’abril del 2014
dilluns, 7 d’abril del 2014
Elefant Blanc
Centre de distribució de productes Vidal a Alberic (la Ribera), actualment parat, un emblema més del terme 'elefant blanc' |
Curiosa, sens
dubte, l’expressió ‘elefant blanc’, tota una metàfora dels nostres temps que
pel que es veu remet a un edifici inacabat de Buenos Aires destinat a
convertir-se en el més gran de tot Sud-amèrica. Curiosa, entre d’altres, perquè
al remat denota, com cap altra, la banalitat dels projectes que s’han dut a
terme en aquest raconet del país, el poc interés per la transformació real,
coherent i sostenible de qualsevol àmbit de la societat, bé siga de caràcter
comercial, esportiu, turístic i també espiritual. Un despropòsit, un
despropòsit total. Però anem a pams. En efecte, tot pareix indicar que el terme
‘elefant blanc’ té el seu origen en una obra faraònica ideada als anys 20 pel
govern argentí, un hospital que mai no es va arribar a inaugurar i que va
rebre tal nom pel seu color blanc i per la grandesa de tot plegat. D’altra
banda, un elefant blanc també era el regal que els reis tailandesos feien als
aristòcrates per tal de castigar-los, un animal sagrat, tot un honor, però
segons pareix un honor enverinat, ja que eren tan costosos de mantenir que al
capdavall els costava la ruïna, no debades ni podien vendre’ls ni podien
posar-los a treballar. I tampoc podien sacrificar-los! Avui, un elefant blanc
designa, per extensió, tota aquella obra o iniciativa on es dipositen grans
quantitats de diners sense tenir molt clar què fer-ne després, és a dir ni com
gestionar-la ni com traure-li partit. És, en essència, una magnífica manera de
construir per construir, especulació pura i dura, una autèntic malbaratament de
recursos i possibilitats, una inversió milionària que no serveix per a res. Per
a res en absolut. Tanmateix, és en el que aquest país s’ha convertit. Em ve a
la memòria, per això, un projecte que ja va copar un dia l’actualitat d’aquest
costumari: la Ciutat de la Pilota de Montcada, inacabada, una vergonya de
caràcter pseudopopular utilitzada una, a tot estirar dues vegades, a l’any. Només
un exemple. I és que hi ha molts més, moltíssims, tots igualment greus, per
desgràcia molt més representatius: la Ciutat de les Arts, l’Aeroport de
Castelló, Terra Mítica, la Ciudad de las Lenguas, el circuit urbà de Fórmula 1...
Aquest país de nom indefinit, de fet, podria rebre el topònim d’Elefant Blanc.
Perquè efectivament, l’elefantiasi és molt aguda. I lamentable. Una mentida
darrere d’una altra. En coneixeu més exemples? Tan sols cal que es comenteu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)