LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE, Manel Alonso i Català (Quorum llibres)

Interessant dietari el que presenta l’incansable personatge literari de Puçol, Manel Alonso i Català, amb un títol que dibuixa els viaranys neguitosos que recorre l’autor de dalt a baix del seu estimat poble i del seu maltractat país: Les petjades de l’home invisible. Clar, que jo aquest títol el canviaria. Si més no, parcialment. Perquè almenys per la meua part, no considere Manel un home invisible, no, ni de bon tros, sinó tot al contrari, el considere un escriptor gregari, que és una definició potser més acord amb una criatura irredempta i autodidacta que un bon dia va decidir escriure en català en aquestes terres valencianes tan ingrates amb aquells que se les estimen. Coses que passen, ves per on: anys i panys d’autoritarisme i victòries imperials perquè avui continue havent-hi herois que escriuen en una llengua diferent a la de Cervantes, amb més o menys encert, no ho negaré, però amb dignitat i resistència. I resistir, com bé deia Joan Fuster, ja és vèncer. Perquè amb això deuria quedar-se Manel Alonso, amb el simple fet de resistir i difondre uns pensaments escrits en la mateixa llengua que li llegaren els seus pares en ple cor de la comarca de l’Horta, al bell mig d’un poble de llauradors transformat ara en consonància amb les modes actuals: la tradició casposa, la banalitat, el materialisme, la uniformitat... Alonso se despulla en aquest dietari, aquesta és la veritat, amb certes dosis d’amargor i de descreença en les possibilitats d’una gent que no és ni l’ombra del que fou temps enrere. I ho fa sense embuts, sincer, potser massa sincer, amb passatges atrevits que il·lustren el seu camí pel món de la literatura i la família. I per la vida, en definitiva. Espill d’un mateix: “Ara mateix m’abelliria agafar un d’aquests camins il·luminats per la lluna i caminar i caminar, fugint potser de mi mateix  (creieu-me, sóc un individu poc recomanable, solitari, xerraire, fidel com un ca, sentimental, emotiu, enyoradís, melòman, amic de la bona taula, lector empedreït, amb una estranya propensió a lligar versos, i tinc, com aquell que té durícies i ulls de poll, arrels en els peus), i no aturar-me fins que la terra li haja pegat una volta completa al sol.” Aprecie a Manel, el vaig conèixer quan a penes m’endinsava en aquesta dolça i apassionant tenebra de crear històries i buscar lectors en la llengua del poble. I a mesura que passen els anys, encara el valore més. Perquè fet i fet, alguns dels seus escrits, ara compilats en aquestes petjades, són un recordatori de la realitat que vivim i patim els valencians, ell especialment, un individu arruïnat per amor a l’art i a la pàtria. No m’estranya, per això, que de tant en tant patisca virus i malalties complicades de guarir tenint en compte el desert identitari que simbolitza aquesta terra: “He passat unes nits terribles, sense dormir, boçant, amb la boca amb gust a bilis, amb ardor estomacal i el fetge endolorit”. Però així és aquest país, el nostre, el que ix en els mapes atacat a una gran massa d’agressivitat i intolerància, molt capaç de suportar les nostres penes i molt capaç també de fer-nos tendres a mesura que passen els anys. País paradoxal! Una invitació sublim cap al precipici del nostre discórrer entre carrers silents i veus autodestructives...

Scalextric

M’ha fet molta il·lusió recuperar un vell scalextric 4x4 que romania tancat i certament deteriorat en un armari de cals meus pares. Moltíssima, la veritat. I, en gran part, li ho dec als meus menuts, de 4  i 8 anys, respectivament, curiosos, farols i persistents com haurien de ser tots els xiquets del món. –Què és eixa caixa, pare? I així al voltant de tres-centes vegades. Fins que a la fi, clar, vaig haver de rendir-me als seus desitjos i obrir d’una vegada per totes la caixa en qüestió, florida, però sencera gràcies al precinte que mon pare havia col·locat amb deliciosa cura feia vora 25 anys. Sí, 25, o fins i tot més. Poca broma. Però la broma, o millor encara, la sorpresa, encara no havia arribat. I és que l’scalextric funcionava. Miracle!! I ho feia malgrat el temps transcorregut, malgrat la pols i la humitat, i el rovell acumulat en els raïls, i els cotxes malmesos per la inactivitat; i sobretot, malgrat el plàstic de les pistes, que s’esquarterava només de mirar-lo. Miracle, un autèntic miracle. Encara no m’ho crec, de veres que no. Perquè ja no es fan joguets així. Joguets que perduren i es transmeten de generació en generació, talment com una rondalla. 

El resultat final és un xicotet circuit decorat amb alguns dels models de construcció que hem anat acumulant per casa des que un bon dia vam decidir tenir fills i tot això i allò. I el cas és que tot en el seu conjunt desprén un sabor especial, un scalextric actiu després d’algunes hores de dedicació que han servit per a aplicar uns pocs consells i, també, evidentment, algunes de les receptes infal·libles que els pares i les mares ens donaven fa trenta anys: -Ara, espaiet i que dure! I ausades que ha durat. Fins al 2017. De fet, no puc parar de mirar-lo, abstret en les voltes que fan amb una estimable velocitat aquests cotxes 4x4. I, a més a més, sense adonar-me que els meus fills, els mateixos que l’altre dia em van demanar tres-centes vegades que els obrirà la caixa misteriosa precintada per mon pare, ja s’han posat a jugar amb una altra cosa, aliens per complet al valor que els seus gestos provoquen en els adults, en son pare, si més no. Gràcies, per això, Aitana i Martí. Gràcies per aquest viatge que m’heu proporcionat a través del canó de la meua memòria, trasllat impagable cap a una època on els joguets encara eren joguets i no simples objectes d’usar i tirar, venuts i obsolets en gran mesura com a conseqüència de la voracitat insaciable del materialisme i la banalitat del present. Llàstima, en aquest sentit, la desaparició definitiva de l'empresa que fabricava tals scalextric, EXIN, que va caure en fallida l'any 1993 i va passar, posteriorment, a mans d'una multinacional joguetera xinesa. Una multinacional que, com és costum d'un temps ençà, va donar pas a la productivitat en massa en detriment d'aquest concepte tan xocant per a molts: la qualitat. Això per no parlar de la creativitat. Ai.

La música del vídeo és gentilesa de Candela Roots, reggae amb accent valencià

Puchol II, present i futur de la pilota

Caiguda d'escala

Sí, en efecte, no hi ha dubte que el present i el futur de la pilota valenciana passa per les mans de Francesc Xavier Puchol, més conegut en els trinquets com a Puchol II, un jugador extraordinari, compromés amb l’ofici, un jove de Vinalesa que atresora el millor repertori de la nissaga que va iniciar son pare allà pels anys vuitanta en ple cor de la comarca de l’Horta de València. Un pilotaire elegant i calculador, que representa, a més a més, tot allò que la pilota mereix i necessita: transmissió i professionalitat. Fa goig veure jugar aquest pilotaire, la veritat. Potser influeix el fet de trobar-se’l en un trinquet ple de gom a gom, en una partida d’aquelles que creen afició i enfrontat a un escaleter exquisit que no necessita presentació perquè el seu nom ja ho diu tot: Genovés II. Tot això és cert, i també moltes altres coses, però calia remarcar-ho per a entendre millor l’abast de partides com la que ahir 11 de juliol em va situar en el trinquet Tio Pena de Massamagrell (l’Horta). Un pilotaire que perdia 45-25 i que ho tenia tot en contra, més que negre, però que no es rendia, tot al contrari, continuava en la brega, sense a penes marmolar al mitger que l’acompanyava, sense un mal gest ni cap recriminació, constant, plàstic, molt tècnic, amb una varietat de colps que alguns dels qui sovint fan fotografies valoren com el que és, un art, si més no l’art de colpejar la vaqueta amb la gràcia dels més grans, amb un classicisme contundent. 60-45, resultat final. Perquè Puchol II és el número 1, incontestable, molt capaç d'omplir trinquets caiguts en l'oblit, molt capaç també d'enfervorir els més menuts del seu poble, que l’admiren perquè en part se’n deuen identificar gràcies a la seua alegria i motivació. La gent, l'afició, nota aquestes coses, ja ho crec que sí. I els més menuts també, evidentment. Ja ho pot ben dir, per tot, el món dels trinquets, que ha trobat una nova figura a la qual seguir amb determinació. Ja li ho poden agrair aquests temps incerts on jugadors genials com Puchol II sorgeixen del no res més absolut, sols i sense ajudes. Com sempre, per altra banda. Cavallers bragats que caminen amb fermesa sense que ningú recompense com toca el seu esforç i la seua tenacitat, dedicats en cos i ànima a la pràctica d’un joc arrelat al poble però històricament maltractat. Un joc que, en definitiva, lluita per sobreviure entre les aigües fosques i deshonestes del progrés i la uniformitat que ens envolta. Endavant, per tant, Francesc Xavier Puchol. Perquè ja no hi ha marxa enrere. El teu camí ja és imparable.

Partida espectacular amb resultat de 60-45 per als rojos

Per si voleu seguir la marxa de la Copa Diputació, que conclou diumenge al trinquet de Llíria:

http://www.pilotaveu.com/article/14471/puchol-ii-i-monrabal-assoleixen-la-final-amb-una-gran-remuntada