Grup Esportiu Cronista Chabret (Sagunt)

Aquest fou el primer equip del Grup Esportiu Cronista Chabret 

A dir veritat, escriure aquest article em causa una miqueta de tristor. Són tantes les vegades que percebem l’esport com un espectacle de masses adreçat al negoci voraç que, sovint, oblidem que entre tanta competició i tanta martingala, s’escolen detalls anònims i dispersos que, si més no, tenen la capacitat de configurar la història d’un grupet de companys que un bon dia, per manca d’un entrenador de futbet, començaren a jugar a handbol al pati d’escola. Records d’una etapa molt tendra i molt bonica que, a poc a poc, van caient pel canó de la memòria fins que un s’adona dels pas irrefrenable dels dies i els anys. La història de Peter Pan és magnífica, sí, però la realitat més crua és que el temps transcorre sense pausa i devora xicotets fragments de vida que, de tant en tant, retornen i ens fan veure que, en efecte, tots ens fem grans, sense solució de continuïtat. Ahir mateix, vaig experimentar un d’aquests moments, una mena de viatge al passat que em va impactar moltíssim, a mode de missatge colpidor: finalitzada l’aventura de 25 anys jugant a handbol, que m’ha donat lo millor de l’esport: molts amics. No els oblidaré mai. I és que, ben mirat, la retirada de Toni, extrem àgil i valent, no és un comiat qualsevol. D’alguna manera o altra, tanca una de les pàgines més glorioses de l’handbol a Morvedre, un dels episodis més significatius, pel que fa a l’esport, d’aquell col·legi tan conscienciat per la pedagogia i per la transformació de la societat com era, i és, el CEIP Cronista Chabret de Sagunt. Amb Toni se’n va l’últim vestigi d’un equip històric que, en el seu dia, va plantar cara als nombrosos equips del Port de Sagunt, sens dubte més preparats i més arrelats a la cultura de l’handbol, amb una tradició gestada al llarg dels anys. D’aquell equip sorgit de la il·lusió i de la companyonia més pura ja no en queda res, ni el mateix nom, esborrat per art de màgia pels dirigents actuals, inconscients de la simbologia que comporta conservar certes coses i certes denominacions. No res. El Grup Esportiu Cronista Chabret ja és història. I algú ho havia de dir. Una història oculta que va arrancar, en efecte, fa vint-i-cinc anys, de la qual només quedava Toni, el nostre Toni, aquell xiquet pigós i de cabell ros que darrerament s’encabotava a continuar jugant sense reparar en el fet que ja era un veterà, camí dels quaranta anys, memòria viva d’aquella colla d’amics que es divertia i creixia a les ordres de Rosalía, Sali, de Manolo Moragrega, de Juanma, de Xavi Lluesma, de tants altres que han format part d’un projecte fantàstic que el temps dirà si es recupera o queda congelat en imatges i articles amb certs aires de nostàlgia. Seria bonic, sens dubte, recuperar detalls d’aquella etapa, cròniques, paraules, viatges, i també, com no, aquella samarreta icònica que Sento, un dels dibuixants valencians més prestigiosos, va dissenyar per tal que alguns ens pagàrem el viatge de final de curs i de l’etapa de l’EGB. Escola i equip, el Cronista Chabret... Memòria d’un poble.  

COSTUMARI DE RECORDS, Ed. 3i4

És aquest un llibre fet amb gust. Potser queda lleig que ho diga jo, que en sóc l’autor, però així és. Sé el que m’ha costat i tot el que ha suposat per a mi, que és molt i ve de molt lluny, potser de quan era menudet i ja percebia el significat d’algunes coses que a la llarga havien de configurar el meu particular camí de vida: la llengua, la terra, la mar, la tradició familiar, la cultura popular... Ara es presenta sota el títol Costumari de records, un títol que naturalment remet a aquest espai, el meu benvolgut blog, que batega des de l’any 2008 i que sempre m’ha resultat una font d’inspiració, refugi de totes aquelles dèries invisibles que configuren la nostra identitat actual, tot d’un plegat, la nostra memòria col·lectiva, la dels valencians. No es tracta d’un costumari convencional, no, ni de bon tros. Jo no sóc antropòleg ni historiador, simplement sóc un veí al servei d’un raconet del país que acumula paraules, records, perfums i una bona dosi de tendresa i romanticisme no del tot estimada pel conjunt dels seus habitants. A grans trets, l’obra editada ara per 3i4 reflexiona sobre el nostre passat més recent i desgrana a poc a poc uns detalls que conviuen avui entre nosaltres i que ens poden donar les claus per a entendre qui som i d’on venim. Fa poc em preguntaven per què escrivia sobre aquestes coses, sobre els costums i les tradicions, en qui pensava quan ho feia... La resposta, no us vull enganyar, fou mediocre, una obvietat darrere d’una altra que en absolut no va convéncer a la persona interessada, ni tampoc a un servidor, per què dir el contrari. Tanmateix, després de pegar-li algunes voltes i de pensar sobre tot el que comporta el procés literari que porte entre mans, puc dir que si escric el que escric és perquè vull, perquè m’encanta fer-ho, perquè em naix del meu dedins. Sóc el primer que es creu el que escric i el primer que es veu reflectit línia rere línia. I això m’ompli, i tant que m’ompli, no us ho podeu imaginar. És quelcom així com una força explosiva que duc amagada i que, de tant en tant, he de traure en forma de lletra impresa. I ves per on a la gent li agrada, perquè així m’ho fa saber, sobretot la gent que conec, amb la que tinc confiança, la meua gent, a la qual sempre estaré agraïda perquè tots són companys de viatge, veïns d’aquesta terra, amics que com jo anhelen un futur en pau i en harmonia amb les nostres arrels.

Presentació del llibre i signatures: http://firallibre.com/event/costumari-de-records/

Pasqües costumistes: el Racó d'Ademús

Los Estrechos

Tradicionalment, havia sentit a parlar del Racó d’Ademús com una taca en el mapa del País Valencià, un territori fred i geogràficament separat de l’estricte àmbit topogràfic on ens situem els valencians, de parla castellana, aïllat i poc transitat, amb a penes 3000 veïns conscients de viure en una terra potser marginada però molt especial, amb un seguit d’estampes bucòliques que s’arreceren sota un paisatge rural i ben costumista, ideal per als amants de la natura i la tendresa: rius, muntanyes, ermites, trinquets, llavaners, carrers solitaris, cirerers en flor... No és casual, per això mateix, que aquest racó cruïlla de camins haja conservat multitud de paratges i rituals ancestrals que pel bé de tots, i sobretot pel bé dels oriünds, és preferible que continuen tal com són en l’actualitat, que ja és dir prou: sense altaveus, mig oblidats, més o menys purs, miraculosament allunyats d’aquests conceptes tan nocius com ara la globalització i el progrés. El viatge ha estat curt, és cert, però intens, i molt valuós, amb el pessic de sort necessari per estar al lloc i al moment indicats. Què no dir del poble de Castielfabib, per exemple, allà on cada pasqua es realitza una festa autènticament popular com la plantada del chopo, sense tecnologia, sense subvencions, només amb les mans i la voluntat dels qui, conscientment o inconscientment, veneren aquestes tradicions com el que són en realitat, una autèntic tresor per als qui la fan possible. De retruc també, per als visitants ocasionals. I què no dir d’aquest caminal perdut entre muntanyes i pins que hom de recórrer per arribar al llogaret de Sesga, on el temps s’ha quedat ancorat, prova actual de com era la vida fins que la diàspora dels anys seixanta va fondre els ploms de l’evolució cap al present. Fabulosa l’antiga escola, avui conservada tal com la va deixar l’últim mestre del poble l’any 1965, sense filtres, exactament igual: pupitres, armaris, pissarres, quadres, llums i fins i tot un retrat d’aquest senyor de veu castrada i posat diví, l’amic de la democràcia, ben mort estiga. Què fer amb aquestes relíquies? Sens dubte, un tema de debat ben interessant. Dies de pau entremig d’espais oberts i rutes paradisíaques perquè juguen els infants, nits tranquil·les i llunes inabastables, records i paraules. Aigua. Vida.

El trinquete contigu a l'església convertit en aparcament

Llavaner i abeurador de Sesga

Pany de temps immemorials

Escola de Sesga

L'amic immortalitzat a l'escola

Plantada del chopo, qüestió de força, i gràcia...

Algú havia de pujar a llevar les cordes. 

La lluna, amiga dels xiquets

Paga la pena llegir aquest fragment turístic