Concurs de rall

En aquest territori valencià que tants maldecaps ens dona de tant en tant es poden fer moltes coses amb capacitat de corprendre i commoure al personal que l’habita i l’estima. Per exemple, hi ha qui colpeja amb destresa una pilota de vaqueta, com també hi ha qui ensinistra coloms amb una mestria exquisida. Hi ha qui té una gràcia infinita per a fer balls tradicionals o música amb dolçaina i tabal; i, alhora, també hi ha qui, en ple segle XXI, solca la terra amb una haca o un rossí. D’altra banda, hi ha qui tira el rall i s’estima la mar Mediterrània, entre els quals m’incloc jo, és clar, per bé que arribat aquest punt he de dir que bo, és de veres, podria tirar-lo molt millor del que ho faig. És el que hi ha. Així que potser és per això que escric tan sovint, perquè diguem-ne que tinc més ofici i més predisposició; i perquè, sense dubte, és l’única manera que se m’ocorre ara per ara d’agrair tot el que em regala un raconet del país on encara queden romàntics que tiren del carro, vull dir, amics i paisans enamorats del poble, la creació i la vida. I d’ací aquesta història...

Bé siga per atzar, bé siga perquè el destí no és més que una successió de senyals que esperen el seu moment, el cas és que d’un temps ençà freqüente un trosset de mar embolcallat de vent i de sol. De vegades, bufa garbí o mestral, d’altres llevant o tramuntana, i en el pitjor dels casos, ponent, però al cas és igual. Siga com siga, res no impedeix que, cada tant, tinga el privilegi d’acompanyar homes carregats amb xarxes artesanals que encara observen la mar amb passió, que l’estudien, que la saben llegir i, sobretot, que la respecten. No és qualsevol cosa. Ni de bon tros. Allí combregats en comitiva davant les agones, tracten de pescar llisses i llobarros. O servioles, o qualsevol altra espècie comuna d’aquestes aigües que ens abracen de cap a cap. Orades, corballs i mabres. Amb esmorzar inclòs! I és tanta la comunió i tanta l’harmonia que se’n desprén que, almenys jo, encara guarde esperances d’obrir el rall perfectament algun dia. Gent entranyable que organitza aplecs i crea vincles d’amistat i que, a més, té gestos bellíssims amb els qui han perpetuat aquest art al llarg dels anys entremig de prohibicions, manca de relleu i aberracions contínues i antinaturals de l’habitat que l’acull: la nostra mar. No sé. La veritat és que no és la primera vegada que escric sobre el rall. És un vell conegut, de fet, d’aquest costumari. Però, cada tant, tinc la necessitat de dir-ne alguna cosa. No debades, un se sent privilegiat de formar-ne part. I això és magnífic, ja que al capdavall significa que està viu, i que és molt bonic, i és molt nostre, i ho és tot. Una lluita anònima contra les tendències demolidores del present, a més. I prou, perquè amb imatges sobra...

Totes les fotos són gentilesa d'Arturo de las Liras, realitzades en el context del VIIIé Concurs de rall de la Platja de l’Arenal de Borriana (la Plana Baixa)   

Trinquet de Simat

Entre al trinquet de Simat de la Valldigna i veig complida una vella aspiració literària irresolta des dels dies no tan llunyans en què aquestes baluernes antigues del joc de pilota ocupaven una part del meu quefer. No era el moment, pel que es veu, i el llibre Trinquets trencats (2023) va eixir a la llum sense un dels seus símbols més emblemàtics, caigut ahir i avui en desgràcia com tants altres trinquets valencians i afectat, igualment, per les circumtàncies que fan patir –i morir– les restes vives del nostre passat i la nostra identitat: el progrés, com sempre. Potser, però, havia de ser així; vull dir, potser és que aleshores no tocava, o potser també és que totes les negatives que em vaig trobar en el seu moment per accedir-hi representaven, simplement, un preàmbul del que havia de vindre anys després sense a penes insistir. Aquella frontera tancada a plany i clau i veïna del famós monestir de Santa Maria de la Valldigna però reoberta ara per un alcalde que em diu, ben orgullós, que l’ajuntament ha adquirit per fi aquest tresor del poble amb la sana intenció, –això ho dic jo–, que les hores fosques i el deteriorament progressiu dels darrers anys arriben al seu ocàs definitiu. Tant de bo! I amb diners, torrons. Força Sebastià! Ara, ara, ara… Perquè, particularment, trobe que se la mereix, aquest trinquet, la inversió; el trinquet on va nàixer, ni més ni menys, que el xiquet de Simat, Terenci Miñana, o això diu una placa matussarament tapada pel tendal de l’antic bar. I el trinquet, alhora, que somia a reverdir els dies bons en què la pilota era una part consubstancial d’una vella vall daurada lluna de meló d’estiu, més que un llogaret entre muntanyes, tal com cantava el malaguanyat poeta Josep Piera. Futur d’esperances. Perquè tot flueix, d’altra banda, quan hi ha estima, i afecte, i esperit de poble, en el millor sentit de la paraula. I perquè em crida poderosament l’atenció el caràcter afable de qui em guia, –gràcies Rosa Ferrando per la part que et toca–, i la sana rivalitat entre pobles veïns –amunt Benifairó!, Visca Simat–, i el parlar tan melòdic i tan digne que ressona amb plena vitalitat; i l’enveja, en definitiva, que em suscita el fet que tots se senten ben satisfets d’haver nascut ací, en unes contrades arrecerades per una manta de tarongers infinita i encara esplendorosa. Així que dic adeu, o millor, un fins després, perquè de Simat un no se’n va mai, és clar que no, un sempre torna ni que siga per tastar la pau que desprén el monestir, o per assaborir, amb deler, els magnífics pastissets de ceba i de tomaca del forn Castillo. I l’agradable sensació de sentir al paladar que en aquesta vall és tot bo i són tots amics, i que la vida discorre encara sota els designis de l’harmonia i la quotidianitat d’un raconet del país conscient de ser això, precisament: un raconet del país. Ben bonic i assaonat, tot siga de passada, com el pa.

Rajada

I en aquest estiu ple d’estímuls i vivències, diguem-ne, literaris, trobe arribat el moment de destacar un moment carregat d’emoció i brisa lleugera. Canyes llançades. I el degoteig de minuts i hores que discorren a recer de la hipnosi total: ones que trenquen a la vora amb inèrcia sostinguda, tan interminables com les converses entre els qui només es retroben quan la curiositat i la calma són sinergies, purament i simplement: sinergies. Amics i veïns que aprofiten, mentrestant, la cadència mediterrània per pescar al viu com s’ha fet des de temps immemorials. I que s’asseuen, de tant en tant, en companyia dels qui veuen la mar com una aliada, atenció, com una aliada; allunyats, alhora de la visió global que arrasa els paisatges i devora el temps perdut. Però no hem vingut ací per a lamentar-nos, diuen què. Així que la nit suau prossegueix mentre s’obri pas un estel de foc i una canya es doblega entre l’expectació de la xicalla. “Que divertit!”, exclamen a cor les veus puerils. I l’home diluït amb la immensitat aquosa es posa a la faena tot augmentant les esperances dels qui anhelen veure el gran peix, que tira, tira i tira foscuria enllà. Tanmateix, és un monstre vençut. I ho sap. S’acosta a la vora ben enganxat de l’hamot que ha mossegat; i brega cada vegada més rendit entre bromeres i ones concèntriques que desvelen, per fi, el seu aspecte pla però terrorífic. És una rajada! Aleteja fortament fent ús del seu poder intimidant… I, al remat, jau a l’arena després d’una lluita digna amb qui no té por però sí respecte, un escrupolós respecte per la mar. Reposa i mor lentament mentre el pescador li acarona el llom ple d’arena i la presenta en societat. “Demà dinarem tots rajada!” I és cert. Tan cert com que en venen a la memòria les paraules de Josep Pla sobre tan emblemàtica espècie de la Mediterrània: “un peix fi, sovint poc valorat, humil però digne. La rajada és bona si és ben fresca”, deia el mestre. I jo, en efecte, no puc deixar de pensar en això: que no hi ha res més fresc que una nit entre delícies i bona gent, entre anècdotes i riures que brillen ara com a estels. Mar endins…

Volkswagen Terreta

Obres de la IV planta
per a la gigafactoria de bateries
de Sagunt. Font: Levante-EMV  

L’ocurrència és digna del país que tenim, fidel a les peripècies regionalistes dels qui gestionen la nostra harmonia i, per descomptat, coherent amb les polítiques lingüístiques que han campat alegrement en el dia a dia valencià des de temps immemorials. I el pitjor és que és de veres. Terreta, Volkswagen Terreta. Així és com es dirà el nou model de berlina de la marca alemanya instal·lada a Sagunt en contraprestació als terrenys cedits per l’Ajuntament i la Generalitat a fi construir la gigafactoria de bateries. Solo negocio, nada personal. Volkswagen Terreta. Un anunci fet a la mesura de les autoritats folklòriques nostrades com si no foren, aquestes, les responsables principals d’una fantasia que posa la cirereta del pastís a les fites en matèria cultural i mediambiental que solen decretar-se a les Corts i, per extensió, a la majoria dels ajuntaments d’aquest raconet de la Mediterrània occidental. L’alcalde de Sagunt, de fet, aquest rei persa de l’esnobisme i de les xarxes socials, ja ha dit que «él fue el primero en proponer el nombre». Visca! I el nou president de la Generalitat, aquest flamant substitut sorgit de les entranyes del Ventorro —i no votat per ningú!—, s’ha afanyat a dir que entre tots ho han aconseguit, que ara només falta que la Ford, l’altra gran empresa valenciana, faça un pas similar i batege el nou model previst per a 2026 amb el nom de Ford Comboi. Tot amb la intenció, és clar, de consolidar-se a Espanya com a franquícia llevantina i d’acontentar les ànsies conciliadores dels borinots que li donen suport incondicional. «Muy bien, todo, la verdad», han dit aquests últims, sense empenta ni ganes d’activar l’alerta roja per perill de libertad i plurilingüisme. Perquè això és massa faena. Pensament únic, presente! Tot al contrari, per cert, d’aquells tan fidels al capítol de Friends en què semblen instal·lats des que se’ls va ocórrer, precisament, que el país fora anomenat terreta. «No us apropieu de les nostres paraules», han dit, a la qual cosa no els ha respost ningú, és clar. El moment és històric, i el cava valencià, comboi del bo, sense res a fer més enllà de donar la benvinguda al Volskwagen Terreta com en el seu dia es va donar la benvinguda al senyor Peter Lim. I Valëncia amb dièresi, què més es pot demanar!

Inici de curs...

Tots els anys, ja tocada aquesta estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant, faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no. O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat. Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga. 

Huracà o barbàrie!

Això és. Temporada d’huracans. O dit en anglés, hurricane season, que més o menys equival al mateix, vull dir, a la mateixa histèria col·lectiva, a la mateixa psicosi internauta i a la mateixa tendència, en gran part ridícula, del món global segons la qual tot és més fàcil, i més viral, i més cinematogràfic, i més de tot, si pren un nom de referència ianqui, talment com passa amb el menjar sintètic: Mc Donald’s i altres merderades; o amb les festivitats: Halloween i no sé quantes hòsties més; o amb algunes fórmules col·loquials freqüents a Youtube: oh my god, bro... Així doncs, temporada d’huracans, no una DANA, no, que és com li diuen científicament d’un temps ençà; ni tan sols una gota freda, tampoc; ni evidentment un temporal de llevant, de cap de les maneres. Que va, això fins i tot sona bé. Un huracà! I de nom Gabriel, com el sant. Definitivament, formem part d’una societat ensopida i sense ànima, que de seguida puja al carro d'una falsa i mal entesa modernitat; i que de seguida, també, corre a batejar el mal temps com si la nostra terra fora Florida i no un raconet més de la Mediterrània. I sí, d’acord, no se li pot llevar ferro al que va passar a les comarques centrals del país ara fa un any, però és que aquest no és el tema. El tema és la magnificació lingüística dels drames mediambientals. I ja de pas, si així ho considera el proïsme amb tot el dret del món, la hipocresia d’uns governants immorals que corren ara a informar a la població com no ho feren mentre estaven de dinarot en un reservat. Bunga-bunga! Però bé. Respecte zero cap a la parla pròpia, aquesta és la qüestió. En breu, n’estic convençut, hi haurà qui es referirà als episodis de gota freda com si es tractaren de pluges monsòniques, i també qui denominarà al vent de llevant el vent del diable. Que no? De fet, això ja passa, potser no amb les pluges i els vents, però sí amb aspectes més inofensius de la llengua com ara el nomenclàtor o la toponímia tradicional, així dit en general. M’ho comentava un amic fa poc: «entre els ciclistes aficionats, —altra moda global, per cert—, s’ha instaurat la moda, veges tu, de canviar per pura ignorància el nom de les partides de camp, els camins rurals, els llogarets i els cims dels termes municipals. Així, per exemple, alguns han passat a denominar Pino madre el Pi del Salt de Nàquera». Poca broma! Perquè allí on molts veuen només ximpleria i desconeixement, que també, alguns altres veiem una absoluta i total falta de respecte i sensibilitat. Això per no parlar de la incoherència dels qui es compren bicis de milionaris per gaudir de la natura i el paisatge. Sí, sobretot això. Amb noms més propis de Colòmbia o de Perú que del Camp de Morvedre. La Creu, el Tabalet i el Codoval! En fi, una vergonya. Molt semblant, ara que hi caic, al que em va ocórrer fa uns anys amb uns pescadors de canya que hi eren al meu costat armats amb uns equips d’alta gamma i un munt de dispositius tecnològics, drons inclosos. Ni tan sols sabien el nom dels peixos que pescaven! Ni això. Però ni en català, ni en castellà, ni en res. Per a ells, el que pescaven eren piezas. Per això és que dic ara que aquells pescadors, d’igual manera que els biciclistes indocumentats a què es referia el meu amic, serien partidaris sense a penes parpellejar ni qüestionar-se res, d’englobar aquestes pluges torrencials d’avui en una temporada d’huracans. O millor encara, en una hurricane season. No debades, això sí que ho tenen, sí, alguns: burrera per arroves. I gratuïta, que encara és pitjor. Frivolitat al poder. Banalitat completa. I mentrestant, el tararot de Trump més content que un gínjol, no debades deu pensar que són tots com ell...

Un excursionista a la muntanya de la Creu, a Quart de les Valls

Octubre

El cel ja no és el mateix, el dia ja és més curt, les escenes lúdiques i contemplatives de l’estiu més ple queden llunyanes. I octubre despunta ara com el sol d’unes albades que ja no corprenen com a l’agost o el setembre, simplement representen l’hora d’anar a treballar entre badalls perplexos i boirines gèlides de tardor. Ja no queda res, per tant, del tràfec estival, o d’aquell dolce far niente orgullós i necessari. I la mar es prepara per a un repòs ben merescut que, malgrat tot, sempre comptarà amb la presencia de vagarejos solitaris que tornen, ni que siga esporàdicament a sa casa; o que apuren entre banyistes incrèduls les últimes vesprades amb un rall entre les mans. L’inici de la tardor, en qualsevol cas, sempre destil·la un aire depriment, i no tan sols pel tòpic segons el qual les fulles es marceixen i el silenci s’apodera del que abans era cridòria i bogeria, també perquè la bellesa de la Mediterrània és tan gran durant aquesta època, tan gran i tan profunda, que fins i tot estimula el plor. Tothom hauria de deixar-se caure per la mar, per això, fora del període estrictament vacacional. De fet, més d’un aprendria que l’aigua canvia de color, que el cel esdevé un tapís de cúmuls meravellosos i que els peixos brillen a recer d’uns bancs d’arena en altre temps recent, diguem-ho així, ocupats pels qui naden despreocupats, o pels turistes, en general. En un dels poemes més estimats per ací qui escriu, aquell anomenat Posta, Salvat Papasseit diu que la terra s’emporpra en la costa granada, i que Sitges s’aquieta en verd, i en blau, i en blanc. No sé amb exactitud a quina època de l’any es referia aquell mestre de la poesia i la paraula plena, però el cas és que a mi m’encanten aquests versos, tan sublims que em venen sovint a la memòria quan passege no per Sitges, és clar, sinó per l’Almardà, que és la meua llar i que m’ha vist créixer entre canyes, baladres i senderis. Així que jo, que tant passe de llarg quan albire les pedres del castell del meu poble i tant m’avergonyisc quan sent els saguntins de soca-rel parlant en perfecte castellà, em reconcilie amb les arrels quan trepitge les dunes i em sobrevenen els aromes del tamariu, dels borrons i els cards marins. Perquè, en realitat, són l’última connexió d’un servidor amb aquells dies passats en què una simple bicicleta i una canya de pescar eren el passaport cap al paradís de l’alegria i la felicitat. I aquest sospir d’eternitat i nostàlgia quan els peus canvien el ciment per les pedres i la sorra...

Rallar

Sempre paga la pena rallar entre bona gent. Sempre és un plaer, vull dir. I res no pot eixir malament quan els ingredients són tan exquisits i tan rabiüdament genuïns, o valencians, si més no: l’aigua mansa com una bassa d’oli, l’albada, el bon dia, la conversa, el coet, les moles de llisses, el llobarro solitari, l’esmorzar, les anècdotes, les postres, el café, l’adeu… En essència, tot un conjunt de detalls dels quals és un privilegi formar-ne part tant si es pesca com si no. Perquè el que importa, al cap i a la fi, és estar-hi, romandre-hi, o perpetuar allò que sovint s’engloba en la denominada tradició, part indestriable del que jo anomene, també, un raconet del país. El meu raconet del país. La identitat, diuen què. O sovint una mena d’herència familiar transmesa de generació i generació i arribada, encara amb cert múscul, a un segle XXI que no és precisament amic de la cultura popular. Progrés que no cessa, de bell nou. En fi... La pesca amb rall té avui els seus problemes, els mateixos per altra banda, que pateixen totes les arts arrelades al territori i amb certa pàtina distintiva, o al marge dels costums de masses, s’entén: manca de relleu generacional, incomprensió generalitzada i, en general, dificultat per mantenir l’alteritat entremig d’una societat consumista i depredadora. Així que no, no és fàcil conviure amb tanta mala llet, no gens. I aquesta és la raó per la qual resulta tan bonic persistir entre miracles i llibertats condemnades pel proïsme. Mostres vives del que foren i ja no tornaran a ser situades a les portes de la capitulació definitiva, captives de la globalització que tot ho abat, submises per desgràcia a un poder sempre procliu a repartir misèries, mai a conservar el que fa forta la roca. N’estic convençut, d’això. Senzillesa i estima incondicionals com a única alternativa. Perquè hem nascut ací. Punt. Ho pense i ho repense, a més, després d’un altre estiu inoblidable a la mar de Tavernes de la Valldigna, amb un rall entre les mans i albirant les darreres ones d’un mes d’agost tan inestable com el present. Sol que s’enlaira i núvols que arremeten contra els últims admiradors dels crepuscles pretardorals. I entremig, un servidor! I la màgia de contemplar una meravella sempre amenaçada com la mar i les gavines. Xatracs que xoquen contra les moles d’aladrocs. Conscient de pertànyer a un reducte que ara s’acomiada mentre l’aigua es mou independent de l’aire que més venta. Rallar, altrament, és un verb valencià, inclòs en la tan atacada, i menystinguda i amenaçada, AVL. Política infame. Però ja s’ho faran, això. Mediterrània en vena…

Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)

Corriolet

La soledat es reforça vers el cordó litoral verge, envoltat de dunes i banderes espontànies que indiquen la voracitat del vent. Xaloc que esvalota les ones fins a convertir la mar en una fortalesa inexpugnable que imposa respecte, terror, virulència, i tot. Tot. Bellesa agrest al bell mig dels monstres immobiliaris aberrants que assetgen l’entorn sense escrúpols i a penes deixen espai per al que antany era inaccessible i ara és el pastís que tots anhelen. Sostenibilitat, en diuen. I l’aigua embravida, mentrestant, que ensordeix els sentits d’aquell que vagareja per la vora erigit en una silueta que s’allunya, s’allunya, s’allunya cap al no-res. Misantrop que s’extravia. Però que contempla, alhora, el trenc furiós de la bromera amfíbia, que trepitja també les misèries humanes acumulades a la sorra d’un temps ençà. Símbol del que som, ben mirat, vulgars figuretes de carn i ossos amb tendència a la destruccció dels recursos naturals, o a les immoralitats del progrés, o a les posteriors perplexitats, si més no, de preguntar-nos si en efecte tot això ens pertany, si és cert que és nostre, o si som ben capaços de deixar tal empremta miserable sobre la faç de la terra. Així que potser és tota aquesta boira d’immundícies el que anuncien els núvols negres del firmament. Avancen com les milícies a tort i a dret carregats de tempesta i trons, tan definitoris d’un mes d’agost sempre procliu a mostrar les paradoxes d’un avui joiós i efímer, símbol del turisme i del despropòsit; i incapaç, tanmateix, d’ocultar aquella preciosa parella de corriolets que vola i reposa sobre el tapís daurat, aliena al perquè de tot plegat. Animalets amics. Caminen amb les seues potetes entre closques de cargols i de petxines, entre desfets de canyes i de plàstics. Autèntics senyorets d’un refugi mediterrani amb capacitat d’animar els pensaments. O de capgirar el panorama d’un raconet del país que ja no sent, tan sols divaga al llarg d’uns monticles d’arena des d’on s’albiren, malgrat tot, les esperances i els desitjos, les esperances i els desitjos… Bonic, sens dubte, el capvespre des de la platja de Padur, la màgia d’una llum que ja s’oculta allà lluny en la carena de la vida.

Recta final

La lluna plena d’agost s’esgota a pleret entre un tot de llàgrimes que cauen del cel. L’estiu decau mentre el vent alena lleugerament. Les vesprades tòrrides i infames que el canvi climàtic ofereix com a millor plat del seu rebost s’ensenyoreixen del paisatge i encenen les muntanyes del país. Del País Valencià,  és clar. I mentrestant, la recta final de la temporada entre les càlides aigües mediterrànies s’endinsa en la banalitat més absoluta i desferma els rostres suorosos entre arrossos de senyoret i trajectes amunt i avall de la capital del regne. Madrid-Playa Tavernes; Playa Tavernes-Madrid. Encant efímer. Arribada és l’hora, tanmateix, dels crepuscles que s’adapten als somnis dels romàntics, de les albades de postal, o de les moles de llisses atrapades en un rall. Canícula finida tot just quan la denominada onada de calor reforça el seu poder omnipotent acompanyada de vessaments de sequiols i de rostres d’estranyesa forània. L’aigua ja no és clara, diuen, és ocre i tèrbola com els dies que manquen perquè tot acabe i un nou cicle tardoral s’apodere de la vida. Perquè el calendari no enganya. Tan sols resten, de fet, les nits que s’allarguen vora mar i aquells pescadors de canya que es lamenten ara que res no és el que era, conscients que ja fa temps que l’abundància va fugir del tràfec i les ignoràncies del present. Meduses urticants que s’apoderen de les aigües antany netes i ara plenes d’invasions, d’indiferències i de tot. Aquest text espontani que sorgeix entre alegries i evidències, entre crits de xiquets que juguen i cossos que gandulegen a l’arena, fragments nostrats i fragments aliens, la nostàlgica barreja d’esperances i desitjos de futur. I un rellotge que fa tic-tac ara que les etapes del Tour queden ja llunyanes i l’espiral de la rutina només espera un bufit per a endinsar totes les ments en el món de les obligacions i les responsabilitats…

Compostos sintagmàtics

A mi, que m’agrada tant la mar, i la pesca, i l’estiu, i tot allò que passa per aquestes latituds quan la calor apreta i les hores passen mortes i cadencioses, resulta que mai se m’havia ocorregut pensar en un terme que trenca amb tota l’harmonia mediterrània tant des del punt de vista climàtic com des del punt de vista lingüístic: ‘nube de verano’. Això és, un escaldot, simple substantiu; o millor encara: gotellada d’estiu, que com l’equivalent en la llengua de Cervantes, també respon al que els gramàtics anomenen compost sintagmàtic o, dit d’una altra manera, un sintagma lexicalitzat. Quelcom així com ‘ull de poll’, que encara que no tinga res a veure amb el propòsit d’aquest escrit, ve molt al cas per definir l’anomalia d’un dia tèrbol i plujós entremig d’una estació en què la calor ha arribat a nivells difícilment suportables per a la parròquia local i forastera. ‘Esto parece Asturias’, em digué ahir un veí madrileny. En fi… Un comentari a l’ús. I evidentment allunyat dels pensaments que m’assetgen mentre la pluja cau i la mar s’embraveix paral·lela no ja a un escaldot, sinó a un temporal de llevant en tota regla, més propi del nord que del Levante, nyas!, que és com ho dirien els amics de la capital del regne. Però bé. Tampoc és qüestió d’escaldar-s'hi. Perquè mentre el mal oratge remet i un s’entreté amb els capricis i les maldats de l’idioma de la pàtria, sempre es pot pensar en altres parauletes que són capaces per si soles de connectar aquesta estranya i pacífica convivència entre categories gramaticals. Ai mare! L’avorriment, que afecta d’allò més. Com si no interpretar que la vida, de vegades, es redueix a un monòleg interior segons el qual d’una ‘nube de verano’ es pot passar a un ‘rodaballo’, això és un turbot en català, simple substantiu. És clar que sempre ens quedaran els compostos sintagmàtics: rèmol empetxinat! O d’altra banda, allò que es coneix com a primavera de l’estiu. Però no ens avancem. Ni fotem. Perquè encara queda, encara queda. I el temporal escampa…

La Vall de la Casella

M’ha costat quinze anys pujar-hi, però estic segur que no tardaré tant a tornar a fer-ho. En primer lloc, perquè visc a Alzira. I, en segon lloc, perquè és un poc vergonyós tenir tal meravella a la vora de casa i no prestar-li l’atenció que es mereix com a entorn natural de bellesa pregona i mediterrània. La Vall de la Casella. Senderis i camins. Quelcom així com ser de Sagunt i no visitar el castell de tant en tant. Ai mare! Que no dir-ne! Perquè, de vegades, tampoc cal anar molt lluny per assaborir els xicotets plaers que regala un territori tan nostrat com ignot, tan fabulós com menyspreat, tan pròxim i tan distant, alhora, sobretot quan se’ns apodera la maleïda tendència a valorar el que ens sotmet i no el que ens identifica. Toponímia genuïna, de ressonàncies tan arrelades com els congosts de les muntanyes: la Font del Garrofer, la Font del Barber, l’Ouet, la Cova de la Galera... I un passeig corprenedor entre alzines i pinades, d’exuberància poderosa, amb una manta de sotabosc de color verdíssim ateses les pluges abundants caigudes en aquestes latituds d’un temps ençà. Primavera a caramull. Tot en si. Tot en si. Flors, moltes flors: arenàries, talictres, herbes sanguinàries... Espàrrecs i matolls frondosos de romer, de murta i de llentiscle. I entretant, una comitiva de passejants que aprofita el bon dia per recórrer els estrets costeruts que s’enfilen fins a l’Ouet, poca cosa entre la vasta vall, però sublim, a penes separat dos quilòmetres des d’on els cérvols han constituït una reserva que és, diguem-ne, la frontera tradicional entre aquells que ja ho tenen bé i aquells altres que enllaçarien una ruta, i una altra, i una altra, de vegades amb la mar i tota la Ribera com a quadre de rerefons inabastable entre el cel blau. Vent fresquet que bufa matiner. Que bonic! I és a partir de tal frase que un pren consciència d’on està, i de qui té al seu costat, i de la magnitud d’una estora interminable de núvols que venen i se’n van perquè el sol surt i la rosada és clara, com diria el poeta Salvat-Papasseit. Tornaré, per tant. Tornarem...

Un bon lloc per a pensar...

Trenc d'alba

Trenc d’alba. O rompent. O a punta de dia. O de bon matinet. Riquesa semàntica que pren forma a la vora de la llar, encara amb uns ulls endormiscats, tan potent que no cal anar molt lluny per a trobar-la, que en té prou de transitar envers el senderi d’allò que en diuen la rutina i la responsabilitat de cada dia. Moment de bellesa extraordinària. Camps amerats d’aigua que llueixen gràcies al brillant de la lluna de desembre, sempre tan blanca, marjal endins. I una música de fons que no caldria, realment; que en tot cas, és l’afegit del gran jardí que s’obri més enllà de Sueca i la Ribera. Paraules majors. I, de sobte, el gran mirador, allà on els caçadors fidelitzen els costums de la comarca del gran Xúquer, on preconitzen l’abundància de les tirades anuals, i on contemplen potser conscients, potser no, els ocells reunits en grans estols. Collverds, supose. Això busquen. Collverds. O fotges. No ho sé del cert. Tot i que jo m’estime més el vol anàrquic dels xatracs i els rovellats, dels quals n’hi ha molts, certament. Moltíssims. Ente núvols. O entre el fang que remenen amb el seu bec llarg i encorbat, com un picaport, i d’ací el seu nom en llengua comuna. Picaport. Altrament dit, morito, en castellà. Un au limícola, de ribera, que comparteix també l’espai grandiós amb la reina d’aquestes latituds dominades pel cel rogenc del dematí: la garsa. Badalls de vida entre ales imperials. Camallongues i arpellots. De diferents factures tots els vols. I un passeig que no és passeig, és clar. Que ja conforma les empremtes del futur. Un solatge que roman entre reflexos, cases d’arreus i pinedes que obnubilen i que tapen, de moment, l’aberració del progrés i el turisme estacional. Urbanitzacions fantasma. I la ciutat a la llunyania. Sense pressa d’arribar allà on m’esperen entre sirenes i normes uniformes, entre indiferències i inconsciències, entre edictes i avisos tan fidels a l’estultícia que avorreixen d’allò més. Tan bonica com és la calma, i la creació, i la poesia. I aquest paisatge noble que s’obri mentre el sol s’enlaira com les aus que enceten el dia a dia del seu particular hivern. Com jo... En punt. I fins demà.

      

Platja del Saler

A la llunyania , enormes vaixells mercants s’agombolen a les bocanes del Port de València, a la vora un continu aquós d’ones temperades xoca contra el mur de canyes, troncs i immundícies que s’albira des d’allà on el passejant ha d’aturar-se per ordre d’alguna institució de les denominades superiors. Però no s’atura… Penetra mar endins convertit en una barreja de sensacions contradictòries que colguen les petjades de la discreció, que avancen sota un cel ple de cúmuls que és, potser, l’única expressió de la bellesa entre el desastre consumat. Sense vida a la platja del Saler, certament. Sense ànimes solitàries caminant com és costum per aquestes latituds. Silenci ja hivernal, devastat i brut. Passeig agredolç entre dunes, mates de borrons i estols de gavines corses que grallen alienes a la curiositat d’uns ulls perplexos per la immensitat maltractada. I un passeig que s’enfila, derrotat, cap a les mallades inalterades i les sabanes de joncs i de bova, xarxes d’aigua, ara plenes, que conserven el magnetisme de tot plegat. Un clic, un altre clic. Imatges d’un prat preciós esguitat de tamarius que un desitjaria contemplar en altres circumstàncies, acaronades, si de cas, pel sol radiant que ja decau i deixa pas a les oníriques estampes de l’ambient mig emporprat. Oh! Romàntic somiador. Passejant que tornes al quefer diari entremig d’un senderi protegit de les urpes del menyspreu, amb a penes un, o dos diletants que es creuen pel camí dels pensaments i que, de ben segur, fan el mateix que tu: la volteta de rigor, el cigarret de l’harmonia, la calma que abassega encara un mes després d’aquella gota freda que els experts anomenen dana. Maleïda dana! Neologisme del present. Eufemisme de catàstrofe. Catàstrofe! Present amarg i fosc. I prossegueix el jorn etern... Cavil·lós, el caminant, perquè la vida continua al bell mig d’una línia litoral que es pregunta una i mil voltes el mateix dilema terrenal. Per què tantes penúries? Per què tantes ferides del món sobre la mar? I el trepig deixa al seu darrere un panorama desolat, dramàtic, un trenc sensorial de l’aigua tèrbola que no mostra cap designi més enllà del futur ara anguniós, ara decorat per la pressa del negoci que vindrà. Promeses buides. I fins a la pròxima, estimat amic. Fins a la pròxima. Aquell quadre blau i poderós que un desitjaria fort des del matí a la nit, però que no hi és, no hi és per cap costat. Porca misèria!

Teuladins

Foto: Noe Domenech

Diuen que els teuladins estan en retrocés, que estan amenaçats per la contaminació creixent i per la transformació arquitectònica de les nostres llars, que ja no hi ha tants com fa anys i que, a banda, la proliferació d’espècies exòtiques tan notòria d’un temps ençà amenaça de ple els hàbitats en què es mouen aquests pardalets tan comuns i, alhora, tan poètics i tan rabiosament llorentians:

Jo al home confie la meua niuada,

I pobre i panruch,

Entre la familia, baix de la teulada,

M'ampare com puch.

Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran. 

Llibres de vora mar

I al capdavall, resulta que ho tenim a tocar, producte d’un simple passeig a vora mar. Estiu rere estiu. Un gran onada de sentiments i literatura propietat efímera d’aquells que l’acaronen i la comprenen, que la valoren i que, de tant en tant, també la recomanen. Perquè no tot és un castell d’arena, ni una exposició gratuïta al sol abrasador, ni tampoc una passarel·la de cossos esculturals o d’estomacs agraïts. La gent ganduleja, en efecte, però també llig. I a banda, basteix una biblioteca a l’aire lliure que cal aprofitar per descobrir noves lectures o per revisitar algunes altres, o tot plegat per reviscolar un hàbit molt capaç de sobreviure en aquest món aparentment tan apàtic i tan assimilat a les tendències banals i globalitzades. Diuen què. Però hi ha vida més enllà de la frivolitat imposada pel progrés. I en sobra tan sols amb un esguard furtiu, tot just el que separa la curiositat innata de la vaguetat imposada pel present. Lletres manuscrites! I aleshores, els títols s’acumulen sota la mirada atenta del caminant discret però conscient de l’espectacle. Jo mateix.

Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens, de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també, a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la vora del mar.

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.

Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.