Camins de resistència. TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de pilota i ed. Bullent)

Casual o no, la darrera presentació del llibre Trinquets trencats (Càtedra de pilota valenciana i Ed. Bullent) va ser a Sagunt, que és el meu poble i el primer a aparéixer entre les pàgines d’aquest recorregut literari i memorialístic pels trinquets abandonats, segurament la raó principal per la qual un dia de ja fa molts anys vaig decidir impugnar a través del bell ofici d’escriure la dinàmica nefasta i meninfot d’aquest país envers els seus temples de joc. 

Curiosament, a més a més, aquesta presentació a la capital del Camp de Morvedre també va arribar un any després que el llibre fora presentat a la Universitat de València, just un any després, amb la qual cosa la quadratura del cercle ha clos de manera perfecta, redona i simètrica, i com sempre molt ben acompanyat de bons amics, aficionats i familiars. Que bonic, de veritat. Tot un privilegi per a mi. Perquè, sens dubte, i ara ho dic públicament, estic molt agraït a la gent que em vol i em dedica elogis i comentaris que, en fi, com dir-ho ara perquè no sone petulant? Diguem-ne que m’esperonen a seguir escrivint, que és el que em manté viu. Gràcies, moltíssimes gràcies, per tant, a tots aquells que m’han fet costat en aquest viatge tan ple de tendreses, de records, d’aportacions, de preguntes, de plors i de matisos que es perden pel canó de la identitat i l’estima. Tot. 

Trinquets que m’han permés contemplar el meu país a través dels badalls de les muralles escrostonades, a través dels panys tancats i rovellats, entre lloses i taulells amerats d’història i antigor, entre clubs de pilota i personatges anònims que continuen allí, sense que ningú els faça cas ni atenga les seues reivindicacions i passions, sovint aïllades i incompreses. Dos anys de treball de camp, un any de presentacions per pobles i comarques. Tres anys complets des que va començar tot i em vaig plantar al mític trinquet de Sagunt en aquell dia gris i plujós en companyia de Quico Fernàndez, aleshores regidor, que ja m’ho deia, ja: «mare meua, com està açò». O quelcom així. Però ja no hi havia marxa enrere. I jo n’estava decidit. Perquè quan un decideix escriure un llibre, el que més costa és començar-lo, dir les primeres paraules, atrapar el futur lector sota l’embruix d’una passió sorgida des del més profund del meu dedins. Trinquets trencats. Un llibre que afronta, ara, una nova etapa. Un llibre intemporal, que no caducarà mai, tant per a bé com per a mal. I que rodarà ara com la pilota de vaqueta, cosit i embastat perquè resistisca els envits de la modernitat i servisca, igualment, perquè el romanticisme i el dolor de les seues pàgines esdevinga orgull i vida temps a venir. 

És molt satisfactori, per tot plegat, servir a la terra que acull tants trinquets i tants testimonis oblidats pel temps i les circumstàncies. Més satisfactori és, encara, veure l’interés dels qui s'aferren a les branques que ens podrien fer més forts, més desvetllats i més feliços. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster. Potser és l’únic camí que ens queda...

Sala Mario Monreal de Sagunt

La foto!

Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)

Bo, doncs ja ho he fet, ja me l’he llegit, vull dir, si més no amb la mateixa celeritat que em vaig llegir Noruega, amb la mateixa avidesa i interés que vaig arribar a La Balada del bar Torino, i amb la mateixa passió i tendresa que em suscita endinsar-me, de bell  nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu aquest home anomenat Rafa Lahuerta i Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aviat, perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres, no una novel·la, no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de divuit anys orfe de pare i empeltat a una ciutat que ja no existeix més que sobre el paper: València. València! Així que sí. Aquesta és la conclusió. Cal ser molt valent per escriure certes coses, però sempre hi quedarà l’honestedat, heus ací; i evidentment una història íntima plena de ferides que supuren i es tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, és clar, i que corprenen, i que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega, i en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil aquest ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil, en definitiva.

En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...

De tres coses no t'has de fiar...

 

És curiosa la hipnosi que produeix la pluja quan cau de manera immisericorde sobre les teulades dels pobles valencians i un seu, rendit, al seu sofà amb un llibre entre les mans. Contrasta cruelment amb l’estampa de tots aquells que no poden permetre’s tal luxe i pateixen i patiran els efectes dramàtics d’un fenomen meteorològic de llarga trajectòria en aquest país d’ofrenes banals i himnes submisos i esclaus: la gota freda, o el que hom convergeix ara a denominar dana (depressió atmosfèrica en nivells alts). Sacseig directe i literal als ciments de tot un poble. O la comprovació en directe i en primera persona dels límits de la qualitat humana, que és, si més no, una manera de fer literatura o de descriure la frustració i la fúria de tots aquells que han afrontat la solsida de les seues cases i les seues famílies amb molta més pena que glòria, la veritat. Estat absent. O directament incompetent. Mentides i més mentides. Cacics provincials obtusos! I al bell mig, entre anades i vingudes a cases d’amics necessitats d’ajuda, la lectura d’un títol fabulós, Llum de febrer d’Elisabeth Strout, potser l’única manera vàlida de fruir en aquests dies de tragèdia i caos en què, d’altra banda, les altes esferes tracten d’eixir reforçades amb maniobres que ningú no ha demanat. O sí. Rei babau? Sempre hi ha qui aspira a tenir la consciència tranquil·la a costa d’enganys i falsedats, sempre. I en aquestes, sempre va bé recordar aquell refrany tan valencià que diu allò de les tres coses, això és, de tres coses no t’has de fiar: del rei, del temps i de la mar. Nyas! Potser per això, cert personatge rep el nom del preparao. Potser. Qui sap. Vergonyes colgades sota un urbanisme cínic i depredador. El canvi climàtic, diuen què. Però en fi, al capdavall jo l’única cosa que sé ara mateix, amb el soroll dels helicòpters de rescat com a rerefons, és que llegir em fa pensar en un món complex però millor. I que fins i tot entre les runes, un pot trobar la bellesa i l’esperança del país que fórem i seríem si ens deixaren en pau d’una vegada o d'una puta vegada, remarque, tot siga per allò de ser contumaç i fidel a aquest present de cumulonimbes i màquines de cosir desfetes entre el fang. 

Aspecte dels núvols el dia 27 d'octubre
sobre la mar de Sagunt

Bellesa entre el desastre a l'Alcúdia
el dia 1 de novembre  

9 d'octubre

 

I finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa, això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid, menys de dos hores. Tren de rodalia, en canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre. Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort. Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu, pilotari en  retirada, de Castelló sense ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.

Estiu acabat

S’acaba l’estiu i els records s’acumulen en un sac de llàgrimes d’infantesa desvetllada i feliç. No són els meus, però, no són els meus plors, sinó els seus, els dels xiquets, conscients ara que el plaer és un sospir que clou una vegada arribat el mes de setembre i el cotxe, maleït cotxe, pren camí de la rutina. S’acaba l’estiu, en efecte. I el cel s’enterboleix al bell mig d’un enfilall d’arena i roques que s’esgota mar endins com les meduses i les ones càlides d’aquest Mediterrani tan viu i alhora tan nostre. Quin privilegi. Però per què ha de passar, es pregunten. És l’espiral, que gira i gira. Una andana que s’allunya ara mentre els crits i les últimes carreres dels amics acompanyen el trànsit cap al dia a dia fins que s’esgoten les darreres reserves d’energia estival. Se’n van. I ells, ho faran més tard. També. Tots se n'aniran. Adeu, adeu. Cicle conclòs. És així. I els xiquets que van a bord, entremig d'un silenci fortíssim, ja no poden reprimir més l’emoció d’una experiència fascinant, de la que deixa soll: l’alba màgica, la flaire de salabror i de peix, les apassionants pesqueres vespertines, els descobriments, les estades al passeig, els jocs a la mar, aquell concurs de rall, i la pluja d’estels, i les nits de lluna plena... Horaris infinits. Llibertat de la que ja no hi ha, de la bona, de la pura. Amb plors vertaders, ja ho crec. I que s’encomanen al volant perquè ja feia molt de temps que no els sentia com ara els sent: aquesta sensació d’impotència pueril, aquest tot de sentiments contradictoris tan capaç de barrejar l’alegria amb la tristor, el present amb la nostàlgia. Quants anys, mare, quants anys! Heus ací, després de tant de temps. Diuen que els llibres que paguen la pena són aquells que es recomencen una vegada finalitzats. I és cert. Els detalls prenen forma única i s’incorporen al dedins de cadascú conformant una escala inamovible d’oracions i estampes per a tota una vida. Per a mi, cada estiu és com un llibre. I aquest en particular ha resultat ser una obra mestra compassada amb els núvols i la música que anuncien ara el seu final meravellós...

Banalitat i resistència

Sempre que vinc al nord, o més en concret al País Basc, em sent molt ben tractat. Això és una gran veritat, i cal remarcar-la, perquè està molt per damunt de qualsevol altra consideració. Amabilitat, honestedat, noblesa, autenticitat i tot d’un plegat. Però com en tots aquells indrets tocats per la vareta de la identitat i l’essència de la terra, també és cert que cal estar a l’aguait dels matisos que poden malmetre-ho tot en qüestió d’un obrir i tancar d’ulls. Així que aquesta és la qüestió. El contrast. I els perills. Reconforta enormement, per exemple, comprovar la consolidació de l’èuscar com a idioma preferent i vernacle, o el manteniment admirable dels esports rurals arreu dels pobles i els camins, perquè no és fàcil, això, no gens; però alhora resulta preocupant la penetració del progrés allà on fins ara tenia complicada l’entrada. Perquè tampoc el país dels bascos està exempt de les tendències imperants a tort i a dret. A quin sant! Sembla, de fet, que allò que no ha aconseguit Espanya i tot el seu arsenal d’assimilacions i mediocritats, estiga ara a l’abast de la uniformitat i el poder de la globalització, que és més o menys el mateix. Materialisme al poder, surf i postureo. Xarxes socials. Turisme devastador. Los pueblos más maravillosos… Capitalisme contumaç! Així que per tot, aquesta és la raó per la qual no desvelaré el reducte on he anat a parar aquesta vegada, el motiu de pes que em farà guardar-me al meu dedins els topònims i antropònims recorreguts per un territori agrest i bell. Aquell trinquet fet de pedra tosca i vetusta a la vora de l’església. Destrals de foc i cudols de cent quilos sobre els muscles. O la profundidat i la flaire del caseriu per on han vagarejat els meus peus i els seus, i els de tots aquells que m’han regalat de bell nou el privilegi de brindar entre muntanyes i càntics populars que resisteixen encara l’envit del temps i la banalitat. Eskerrik asko. Kaixo eta hurrengora. Berriro bisitatu ahal izateko pribilegioa.

ELS DIES BONS, Aina Fullana Llull (Ed. Bromera)

 

El que més m’agrada, sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint, les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines, els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí, exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi, Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat: doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila, qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés. I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.

Pilota pro?

Dimecres, 12 de juny de 2024. Han passat, ja, tres dies de les últimes partides disputades al Campionat Individual d’Escala i Corda, tres. I a hores d’ara, encara no ha aparegut ni una miserable nota de premsa, ni una, que n’informe sobre el resultat. Res. A tot estirar, un pegot en aquest pdf impossible que hi ha penjat al web de la Federació i al qual s’arriba després de quatre clics i una descàrrega. Tot molt transparent, de veres que sí. Però bé. 60-35 a favor de Marc a Riba-roja i 60-35 a favor de Giner a Benissa. A semifinals, tots dos. De la Vega i Carlos el Puma eliminats. I sobre les altres partides de quarts, ben poca cosa. Sap el personal que José Salvador es va lesionar dissabte passat a Pelayo i que Salva Palau és un ferm candidat al títol? Tan difícil és informar-ne? És aquesta la pilota pro que tant havia de revolucionar el panorama dels trinquets, que tant havia de cuidar la imatge dels jugadors? O què collons passa ací? En fi. Diguem-ho clar. Si avui l’Individual de pilota s’aguanta en tots els seus fronts: escala i corda, raspall masculí i femení; és perquè els pilotaris, elles i ells, estan molt per damunt dels seus capitosts, allí sobre les lloses oferint un recital rere un altre. I també perquè els aficionats de sempre responen al marge dels quatre xuplaciris que gestionen un món professional al qual se li podria demanar alguna cosa més ateses les primmirades atencions i ajudes públiques que rep per part de Barrera and company. Estem salvats! O ben fotuts. Així que si, particularment, sé el resultat esdevingut al trinquet el Rullo de Riba-roja diumenge passat, per exemple, és perquè hi vaig anar. Ni tele, ni premsa, ni res de res. Els amics de La trinqueteria, únicament. I encara gràcies. Las Provincias, mitjà privat que sovint diu alguna cosa interessant, no n’ha dit ni pruna aquesta vegada. Tampoc se li pot exigir, al cap i a la fi. Mitjà privat, ja dic. I Levante i Superdeporte, ni estan ni se’ls espera, encara menys tenint en compte que l’actualitat de pilota d’aquests mitjans depén en exclusiva de l’espai que paga la Federació per exhibir-se públicament en les seues pàgines. Tal com sona! I À punt? À punt fa el que li deixen fer, que ja és prou. Conseqüències, per tant, de tot plegat? Molt evidents. Si els qui han de vetlar per aquest joc no hi fan res, els altres tampoc ho fan. Però açò ho pague jo!, que quede clar. O que se lleven els burros estos, no et fot! Tot molt depriment. I la pilota, mentrestant, cada dia més desatesa, cada dia més buida, cada dia més enfrontada entre si, i cada dia més dependent, per desgràcia, de qui només busca fer-se la foto en la final que hi ha programada el dia 23 al trinquet Pelayo. Perquè així va la cosa. Pilota pro! 

Teuladins

Foto: Noe Domenech

Diuen que els teuladins estan en retrocés, que estan amenaçats per la contaminació creixent i per la transformació arquitectònica de les nostres llars, que ja no hi ha tants com fa anys i que, a banda, la proliferació d’espècies exòtiques tan notòria d’un temps ençà amenaça de ple els hàbitats en què es mouen aquests pardalets tan comuns i, alhora, tan poètics i tan rabiosament llorentians:

Jo al home confie la meua niuada,

I pobre i panruch,

Entre la familia, baix de la teulada,

M'ampare com puch.

Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran. 

SARDENYA

Mapa de Ballester.
A la dreta, baix,
l'Alguer

Almenys a mi, sempre em va fascinar aquella definició del llibre de text segons la qual el català era la llengua, —i és—, la llengua parlada al Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb el temps, de fet, vaig proposar-me de recórrer tots i cadascun d’aquells indrets. I si en descobria algun més, prompte m’afanyava a trobar-lo o a situar-lo ni que fora sobre un mapa, sempre encuriosit per les recialles lingüístiques dignes de ser mencionades i protegides en aquests temps uniformitzadors que ens ha tocat de viure: la parla del Carxe, a Múrcia, per exemple.

Nomenclàtor

Aquestes pasqües, però, l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto. Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat: el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer», em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu; i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.

Al fons,
el far de Capo Carbornara

Perquè meravellós és tot l'entorn. Aigua i mar. Il tramonto. Quin viatge, tu! Aquest poble costaner de Castelsardo, aquestes platges blanques i infinites de Villasimius, il capo Carbonara, —i el far!—. I la capital: Cagliari, altrament dit Càller. I Tuili i el seu parc natural ple de cavalls peluts i salvatges. I la bona vida que es dibuixa de ristorante a trattoria, i de trattoria a gelateria i panificio. Quin cafè, mare de Déu! I quines vistes infinites entre corbs invasius i camps verdíssims que s’allarguen terra endins, fins als límits d’una illa on el dia trenca amb sol i les nits són fredes i coronades amb les estrelles del destí. L’aventura del plaer... 

Platges blanques

Il tramonto

Camps verdíssims

Parc natural de Tuili

Tabarca enllà

I en la boira es perdia el trepig, sens dubte un vers preciós. O sublim. O definitori, si més no, de tots aquells passos que es perden cap a l’infinit mentre fugen del brogit. Far enllà. Sota el cel emporprat i amb la sintonia amenaçadora del grall de les gavines. Ocellots que venen i van, que fan niu en aquest illots que emergeixen de la mar i que són tan negres com imperfectes, alhora tan prop i tan lluny. Natura agrest. Calma pregona. Un vent que bufa sense cap paret ni cap obstacle més gran que el de les roques esvaroses, cobertes de matèria. Muntanyars de posidònia! I mentrestant, la nit s’apodera del visitant. Què és aquesta fosca tan solemne que batega al compàs de les llampades del far? Sendera amunt, sendera avall. Silenci pertot. I la llum tènue del fanals, aquest carrer de poble encara viu, i les ombres sigil·loses dels gats que es pregunten qui és aquest. Però el caminant avança... I entreveu les barquetes del port. I aquells velers. Quina enveja! L’onatge és ara suau, gairebé imperceptible, sanador fins al punt que hi arriba esmorteït, tal com les veus escasses que es perceben en aquestes hores boiroses i llargues sense fi. Llars amb vida i sense ella. Els somnis s’aferren al moment gojós de qui reposa a favor del vent. Tot clou. I les parpelles que s’obrin hores després anuncien que els privilegis són finits, que malgrat perviure a l’aigua mansa que tot ho encercla, són víctimes dels corrents de terra ferma. Allà a la vora, el progrés deixa enrere una illa tan prompte plena com deshabitada, tan màgica com efímera, entre el dubte i la certesa de tornar a veure aquell que ara esguarda mar endins i comprova que s’allunya, i que s’allunya, i que s’allunya. L’església de Sant Pere i Sant Pau. Fins aviat, benvolgut plaer. La lluna i els estels. Tabarca. L’infinit no és utòpic sinó que et cobreix els peus amb aigua i sal. I amb el retorn, des d’allà dalt del rocam dit de la Nau, s’alça l’altre irradiador, tendre company de mar que espera una nova nit per traslladar la solitud i tot plegat. Quin gran deler...

 

De Moros no! a Tourists, go home!

Welcome Peter, clamaven a cor els habituals a Mestalla fa uns anys. I tots aplaudint... Ara, els responsables d’aquella venda, d’aquell espoli, estan lluny. Lluny i forrats! Almenys a França, els tallaren el cap. No com ací. Ací, la moda és ressuscitar les gavines mortes o dir que no als turistes desgraciats que hi arriben amb la butxaca plena de duros. Què passa? Que som imbècils? En fi. Tourists, go home! criden per una banda. O Lim, go home!, que blasmen per una altra. Però en aquest país ja no queda res amb consciència pròpia. Tots pujats al carro de la globalització, fidels al que abans es denominava el regionalismo bien entendido. Quins temps aquells! Coentor i folklore. Essencialisme verge. Supose que per això em ve a la memòria aquell altre eslògan —certament lamentable!— que abundava per aquestes latituds fa quaranta anys: Moros no. La gran diferència, tanmateix, és que els uns, els moros, eren pobres, venien ací a treballar i a guanyar-se la vida, tant si agrada com si no; i els altres, els turistes i els pirates, venen ara amb la cara descoberta: a saquejar el país i a reduir-lo a les cendres, o a un mer centre comercial amb flaire de mar llevantina, l’apèndix folklòric!, que no deixa de ser el mateix. Panxes contentes que regloten paella, goles a vessar de birra i vi. Vi de Requena, per descomptat. A la carta! I a més, sense cap permís de residència que valga, ni tan sols amb una miserable taxa turística. Via lliure perquè qualsevol visitant hi faça el porc tot el que vulga i més. Però que no siga moro, per favor, ni romanés, ni amb pell fosca. Si és anglés, millor. Tot siga per progressar a costa de l’aire que més venta. I a fer la mà. València pura i dura. Avanzar li diuen els entesos que ens governen. Perquè, en realitat, els valencians mai no anirem més enllà de conformar-nos amb la derrota permanent, si de cas el nostre tret més característic. No la llengua, no, la derrota! I de vot en vot, que encara és pitjor.