SIN NOTICIAS DE GURB. Eduardo Mendoza

Amè, divertit, entretingut i apropiat per a les èpoques en què el personal duu massa coses en el cap i no es pot parar a llegir grans obres literàries: Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza. Recomanable per aquells que encara no l’han llegit i tinguen ganes de retrocedir a aquells anys de la Barcelona preolímpica en què tot tenia un regust tan nou i alhora tan còmic. Un riure assegurat, una sàtira contínua. I ja van trenta-sis edicions.

Vocabulari d'infants

Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa: bressol, engronsar i bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com cuna, mecer o pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials: Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsadores sinó que ara ja tenim mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi...

Productes valencians: boicot. La millor defensa, un bon atac.

No tinc per rutina opinar sobre els assumptes que s'escapen de la filosofia d'aquest costumari, però l’escrit d’avui el començaré de la següent manera: ni tv3, ni el 33, ni res de res! Com que les signatures perquè veiem la catalana, mai seran ateses pels demòcrates governants que tenim, la solució és ben senzilla, llegir un llibre, o dos, o tots els que puguem. I per descomptat, mai, mai, sota cap precepte, posar el canal 9; tampoc per veure la pel·li de l’oest, l’Alqueria Blanca, o el partit de futbol, que ací ens coneixem tots, pirates, més que pirates. Si per alguna d’aquelles us pica la curiositat o sucumbiu a la temptació, només heu de seguir les següents recomanacions: si voleu veure una de vaquers, no podreu; haureu de conformar-vos amb la ràdio i sintonitzar certes emissores. De seguida, escoltareu els trets mortals que s’estan pegant els militants del PP, una escena realment apassionant. Si, en canvi, el que voleu és veure l’Alqueria, només heu de seguir els enllaços que us he posat més avall, això sí que és costumisme!! I si no teniu remei i voleu perdre el temps veient el València, doncs ja comprenc que la pèrdua d’Andrés Montes ha estat un drama per a tots, però mira: com que els responsables de Canal 9 no volen que veiem la tele en català, doncs ale, posem la Sexta en castellà i que els peten. És el risc que hem de córrer. Almenys així els farem perdre audiència. A més a més, hi ha una altra opció. Diga el que diga Canal 9, al País Valencià existeix vida esportiva més enllà del club de Mestalla. Tenim, sense anar més lluny, la pilota, esport oficial d’aquest costumari i que com no podria ser d’altra manera, també és boicotejat per la nostra benvolguda televisió pública. Ara, en comptes de Punt 2, veiem el canal 24 hores, això per si no ens delectàvem prou amb la cara de poni amb pallola de Camps. Ara doble. Però no us preocupeu: sempre podeu acostar-vos a qualsevol dels nostres trinquets vius i veure una partida en directe. Així que ja sabeu, companys. Actuar toca. M'acomiade de vosaltres tot i esperant que també aporteu, en forma de comentari, les vostres recomanacions i consells per a combatre la censura. Llarga vida al boicot. Canal 9 al pou!

http://www.youtube.com/watch?v=IDYlIzqgEis

http://www.youtube.com/watch?v=KtVtF5JN0_E

Kameni

La qüestió és que no fa molt vaig veure Estudio Estadio. I com que açò del futbol també és un costum llargament arrelat i consolidat a les ments d’aquest país, doncs no he pogut resistir-me de comentar les actuacions espectaculars d’un dels porters més en forma de l’actual panorama futbolístic, Kameni, guardià infranquejable de la porteria del club esportiu Espanyol de Barcelona i indiscutible pel que fa a la titularitat. Procedent de la inesgotable i creixent pedrera africana, Kameni entronca amb la tradició dels porters camerunesos capaços del millor i del pitjor, dels qui combina aturades impossibles amb cantades igualment impossibles: un porter exuberant i poc ortodox que recorda moltíssim a un altre dels mites que han passat pel marc d'un club històric, malgrat el nom, com és l’Espanyol, el gran Thomas N’Kono. Coincidència o aposta decidida per l’estil africà? No ho sé. En qualsevol cas, un encert. I això que un servidor és del Barça. Què no dir dels xiclets que mastega Víctor Valdés...

MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN, Manuel de Pedrolo

Sens dubte, aquesta és una de les obres que tot adolescent ha de llegir o rellegir, no només per completar una necessària formació literària sinó també per comprovar que la llengua catalana no té res a envejar a la resta de literatures europees. El mecanoscrit, de fet, és un clàssic amb capacitat de deixar qualsevol ajagut a la cadira, al llit o al sofà; i sobretot, té el poder incontestable de les lectures que mai no caduquen: quan s’acaba, un sent la imperiosa necessitat de començar de bell nou... Un costum, aquest, realment en perill d'extinció.

Empelts moderns: el golf

Passejava jo pel meu poble aquest cap de setmana quan de sobte vaig trobar-me amb la típica paradeta que ven fruita, bàsicament taronges, a la porta de casa. Eren taronges nuleres, les més sol·licitades de la temporada. Però realment no és això el que vaig pensar quan vaig veure a la dona que hi servia posant una malla per a un client. Certament, aquesta és una estampa que, com tot allò que guarda relació amb l’agricultura, té els dies comptats. Comptats no perquè no es venga el producte, que no és el cas, o sí; sinó perquè cada vegada són menys els qui es dediquen a vendre d’aquesta manera. O si no que els ho pregunten als qui ho feien en ple cor de la carretera de Barcelona... L’autopista i la nova autovia de Borriol han fet molt de mal en aquest sentit. Amb el temps, per tant, no sé jo si aquest tipus de venda espontani desapareixerà o si, tot al contrari, es mantindrà oferint un altre producte esfèric que duu traça de convertir-se en objecte de culte, les pilotes de golf. Efectivament, els PAI’S del passat que donaren origen a l’esplendor de la taronja per aquestes latituds eren igual d’insostenibles que els actuals, però tot plegat també eren més sans i sobretot més saborosos. A molts, en conseqüència, sempre ens quedarà el suau i inconfusible perfum de tarongina. Al cap i a la fi, tot és qüestió de calibrar els desperfectes i el regust que provoquen cadascun dels plans per reflotar l’economia, perquè el desastre sobre el territori i sobre els ciutadans, si més no, sempre acaba sent el mateix: li toca pagar a qui més necessita cobrar!