Partida nocturna al trinquet Pelayo

Per a ser la primera vegada que el trinquet Pelayo anunciava una partida en horari nocturn, la cosa, la partida, vull dir, no va anar malament del tot. És a dir, l’experiència no fou per a tirar coets, ni en assistència de públic ni en efervescència emocional, però sens dubte, caldria tindre-la en compte per als anys successius, ni que siga per marcar un punt d’inflexió en els anacrònics horaris que encara avui s’imposen en una bona part dels trinquets que anuncien pilota professional. A la partida nocturna de Pelayo programada amb motiu de les falles, per això, hi havia els habituals, en menor nombre com a conseqüència d’un horari transgressor a partir de certa edat -22,45-, però en qualsevol cas compensat per algunes colles de gent jove que amb l’excusa de la pilota, aprofitaven per sopar al bar del trinquet i rondar, tot seguit, per uns carrers de València convertits en un autèntic formiguer. Perquè sí, definitivament les falles són un bon reclam per a la pilota. I amb això caldria quedar-se. Perquè això es positiu. I també perquè és un goig veure el bar d’un trinquet ple, amb gent diversa totalment aliena a la pilota atreta per un espai genuí en ple centre de València. Gent que, segurament, no entrarà a veure la partida atesa la quantitat d’atractius que hi ha per tot arreu de la ciutat. Però gent que quan torne a la seua terra contarà que mentre veia falles i sonaven traques als seus peus, va descobrir un racó molt amagat de València on es parlava la llengua autòctona amb naturalitat i on es veia alguna cosa més que xurros, bunyols, ninots i saragüells postissos que no miren més enllà del seu casal de falla, allà tancats com si foren fotofòbics, desconeixedors alhora dels tresors que amaga la ciutat que tant diuen estimar. En fi.

D’altra banda, en l’apartat purament esportiu, cal dir que la partida era estranya, un cartell d’aquells que s’ha posat de moda en els darrers temps on només jugaven mitgers i on hi havia cinc-cents euros de premi a la corda, amb tot el que comporta aquesta mena d’enfrontaments. Incertesa sí, però també interès. Pere i Fèlix, ambdós de la Marina, contra Salva i Javi, de l’Horta. 60-45 a favor dels primers. Una hora i mitja de partida on el carxot de Pere va poder amb la solvència de Salva, un jugador passador i de formes elegants. Partida igualada on les dues parelles guanyaven el dau successivament atesa l’absència de feridors. I així fins que amb la igualada a 35, la balança es va decantar del costat de la parella blava, que se n’anà dos jocs per davant que ja no pogueren remuntar els rojos. Partida conclosa. I a seguir la festa. A repensar, també, més fórmules per a atraure gent nova al trinquet. Potser va millor l’horari de vesprada, potser... Però tot és qüestió d’anar provant, clar que sí. La setmana fallera, si més no, permet aquests luxes. I al capdavall, tot suma, i la pilota ho agraeix. 

Mor Bernat Capó, essència costumista

Coberta de l'últim llibre de Bernat Capó

Fet i fet, era l’inspirador d’aquest espai virtual, de retruc també l’inspirador del meu particular recull de costums en paper, Costumari de records (ed. 3i4). Sens dubte, un referent literari de primer ordre i també un home de país. De País Valencià, per descomptat. Malgrat tot, un escriptor força desconegut, d’aquells que se’n diuen locals, un autor modest dels qui se’n parlarà anys a venir per la qualitat dels seus judicis, per la profunditat de les seues reflexions i, tot plegat, pel lirisme dels seus textos sobre cultura popular. Sí, Bernat Capó ha mort, tot un escriptor, tot un periodista, cronista de Benissa, rovell de l’ou de la comarca de la Marina. Una gran pèrdua. El seu darrer llibre era el tercer volum del Costumari Valencià, una xicoteta joia que tancava la trilogia publicada per l’editorial Bullent, potser la seua obra més coneguda, allà on es recopilen totes aquestes peces assagístiques tan exemplificatives dels quefers valencians, dels seus hàbits i tradicions, dels seus costums ancestrals i vius, encara, en molts casos: pilota valenciana, ploradores, prunyons, salmorra, blavor, raïm de penjar... i moltíssimes més. Durant un temps, no hi havia més que Bernat Capó entre les meues predileccions literàries, de llengua fina, de vocabulari ric, amb un estil periodístic i amè molt punyent i molt recomanable. En certa mesura, em recordava a aquell altre autor també poc conegut que es deia Llorenç Millo i que solia freqüentar els trinquets, sobretot per la senzillesa i tendresa que desprenien els seus llibres, un exemple d’honestedat semàntica per on traspuaven, i traspuen, les artèries més pures de l’idioma. Tot ben farcit d’uns recursos que a mi, particularment, sempre m’han agradat: la ironia, els refranys, les comparacions, la transmissió vertadera del llenguatge planer i popular. l'humanisme en general. M’haguera encantat conèixer Bernat Capó. No ha estat possible. Però sempre tindré els seus textos. I la seua obra romandrà per sempre en aquestes latituds mediterrànies, deutors tots els valencians de bé de la seua implicació amb el territori i amb unes estampes pobletanes que algun dia ressorgiran com en un intent pòstum de desxifrar la nostra identitat col·lectiva. Ara només queda agafar el seu llegat, ja que com assegurava ell mateix parlant del seu últim llibre “si hi ha cap costum que no hi siga, l’haurà de recollir un altre”. Doncs això. Descanse en pau, senyor Capó. I estiga vostè tranquil allà en la terra celestial. La seua herència, la nostra riquesa. Gràcies, moltes gràcies.

De nou, el miracle!

L’any 1992 jo tenia tretze anys i la veritat és tot el que s’esdevenia al voltant del Barça m’afectava profundament. Per això, quan aquell jugador baixotet i aguerrit que es deia Bakero va enlairar-se per damunt d’aquelles torres alemanyes del Kaiserslautern i va marcar amb el cap un gol impossible i en l’últim minut, no vaig poder reprimir l'esclat d’alegria ni els crits desaforats. Perquè certament, allò no va ser un gol, sinó un miracle que guarde gravat a foc com un dels records més bonics que m’ha regalat el Barça en els darrers vint-i-cinc anys.

Després d’allò, clar, vingué el gol de Koeman a Wembley. I la primera copa d’Europa, i fet i fet l’inici d’una època gloriosa que tingué en Pep Guardiola i en el gol d’Iniesta l’any 2009 un altre dels moments àlgids i inesborrables de la història recent del Barça. Em trobava jo aquell dia al bar del meu amic Ferro, a Tavernes de la Valldigna, i puc assegurar que aquell gol contra el Chelsea, també en l’últim minut i aconseguit per un altre jugador baixotet, fou una catarsi col·lectiva on les abraçades, els besos i els crits eufòrics sorgiren de l’ànima més profunda de cada un dels presents, que n'èrem molts, certament. I al remat, aquell any, el Barça tornà a guanyar una altra copa d’Europa. La tercera.

Tot ho recorde ara, tot just després de viure un altre gol històric i en l’últim minut, tot just després de tornar a emocionar-me amb un Barça destinat al romanticisme crònic. 6-1. Tres gols seguits en els últims cinc minuts. Neymar i, sobretot, Sergi Roberto, un jugador de la pedrera. Perquè remuntades així, tan agòniques i tan tenses, només estan a l’abast d’un club que, definitivament, és més que un club. Som i serem, en definitiva. Un tercer miracle. El miracle! L’heroïcitat. I de nou, els comentaris afònics del mestre Puyal, i els records tendres del meu passat com a culer fidel. I Cruyff, el gran creador, el mite. I també tota la resta de coses que malgrat els daltabaixos emocionals que comporta ser del Barça, confirmen que la sisena copa d’Europa ja és més a prop. I aleshores, aquells que tant lladren perquè no és el Madrid qui protagonitza aquestes gestes hauran de callar. I menjar-s'ho. I tot.

http://www.weloba.cat/audio-la-narracio-de-puyal-del-6-1-deu-es-blaugrana