Potser sí, potser el tema és a
bastament conegut, però no per això s’ha de menysprear, perquè fet i fet és
molt literari i es manifesta arreu del món, de vegades en forma de ficció
cinematogràfica, de vegades, com és el cas, incorporant-lo a la saviesa popular
de les terres mediterrànies. Quan la Candelera plora, el fred és fora;
quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora, mig
hivern fora. Un refrany
entre molts, per això. Un refrany que se sol sentir quan el calendari marca el
dia 2 de febrer i quan els bioritmes humans i naturals comencen a adaptar-se
als joiosos dies primaverals que arribaran en breu. Del fred a la calor. De les
branques pelades a les branques florides. Dels arrossars inundats als
arrossars fanguejats i sembrats. Amb més o menys intensitat. Sempre amb aquell
no sé què capaç de fer pensar a qualsevol que l’hivern ja s’ha acabat i que els
daltabaixos del fred i les pluges torrencials decauran, per fi, per a més
glòria del proïsme. La roda del temps, si més no. La primavera és a tocar... I
així un any, i un altre, i un altre. En fi. Una vegada, en ple mes de febrer,
em preguntaren quin superpoder m’agradaria tenir. I sense pestanyejar, com si el
meu subconscient fora un rellotge biològic, vaig respondre allò tan tòpic de
poder controlar el temps i de predir què em passaria. I de somiar despert, en
definitiva, com els romàntics, que és del que es tracta al cap i a la fi. Crec, en aquest sentit,
que hauré vist més de vint vegades la pel·lícula Atrapat en el temps, on un genial Bill Murray viu literalment
atrapat en el mateix dia, en el Groundhog
day. Tot fins que decideix aprofitar l’ocasió i fer realitat els seus
desitjos més impensats, des d’enamorar-se i aprendre a tocar el piano fins a suïcidar-se de les maneres més variades. A mi, tanmateix, em sobra amb escriure cada dia un poquet millor, o
amb fer un viatge al lloc més remot del món, o amb continuar bregant amb les
dificultats de la vida, o amb perllongar la felicitat, que tampoc és poca cosa,
certament. Així que com a febrer el sol ja baixa per la carretera i, en
conseqüència, el dia allarga cada vegada més, em tocarà reflexionar sobre totes
aquestes qüestions. Perquè febrer no és un mes qualsevol, almenys per a mi. És
el mes, sobretot, en què faig anys, i això ja és suficient. Un 4 de febrer.
Aquari. Com l'enyorat Ovidi Montllor, a més a més, tot un honor...
