Intensos aquests
dies d’estiu en què tot pareix romandre exactament igual a com es va quedar fa
anys, amb la calor tòrrida del mes de juliol i amb una mar calmosa que ofereix
la seua millor estampa a l’alba, tot i això amb els dubtes personals que causen
certs senyals d’alarma, detalls mínims que enterboleixen el futur d’un entorn
cada vegada més congestionat i més arraconat pel progrés immobiliari, obsessiu
i sense límits. Preocupants, molt preocupants els moviments de terra que
s’albiren en totes aquelles platges relativament ben conservades com la
d’Almardà de Sagunt, amenaçada ara per la pròxima construcció d’una escullera
en la platja veïna de Casablanca, al terme d’Almenara (la Plana). Tot siga per
satisfer les ànsies d’arena d’uns turistes que adquiriren apartaments i
adossats en el litoral d’aquesta població castellonenca tot pensant-se que
residirien en el paradís i no en una platja de pedres només freqüentada pels
pescadors locals. El desenllaç més probable? L’escullera es construirà, ja ho
crec que sí, amb les previsibles conseqüències, això és, progrés econòmic momentani
per als uns i regressió mediambiental per als altres. Un destí funest. Els
poders fàctics de l’especulació sempre tiren pel dret i són molt capaços de lluitar
contra la natura, contra els temporals i contra els corrents marins, sovint amb
el vistiplau d’un personal ensopit que, mentrestant, passeja feliç i
despreocupat per aquest monument al disbarat dedicat als nostres insignes
menjadors de pipes: el passeig marítim. Un engany, un altre. Platges
artificials, el futur de la costa mediterrània, clarament identificables per
qualsevol ciutadà amb un mínim d’estima per la terra que trepitja. Avui, els
borrons de les dunes de l’Almardà ja no allotgen aquells reguitzells de caragolets
tan menudets, tampoc no s’hi veuen escarabats piloters, ni es fan tellinetes ni
cucs de platja a la vora de la mar, aigües brutes, plàstics que suren per la
superfície, meduses abundants... Les banderes de qualitat onegen des de la
posta sanitària erigint-se com el gran insult a la intel·ligència del nostre
temps, com el símbol a través del qual el ciutadà corrent es permet el luxe de
tenir la consciència tranquil·la. Ai les nits d’estiu, quin refugi! L’home sol
a la vora de la mar, la foscor, la llibertat, el silenci. De sobte, un
moviment. Molades de mabres s’acosten a la vora i allarguen el privilegi de
pensar que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Les estrelles s’allunyen en la
carena...
dijous, 23 de juliol del 2015
dimarts, 14 de juliol del 2015
EL RETORN DE L'HONGARÈS, Anna Moner (Ed. Bromera)
Cementeri de Père-Lachaise (París) |
Potser fou per
manca de motivació, potser per falta de temps i espai, o segurament per les
dues coses alhora, què en sé jo, però el cert és que la primera novel·la
publicada, i premiada, per Anna Moner, Les
mans de la deixebla, no la vaig poder assaborir, de fet, ho confesse, la
vaig abandonar, reclosa a contracor en el prestatge dels reptes com si es
tractara ara d’una ascleta clavada que algun dia, no sé quan ni com, em trauré
definitivament. Una derrota dormida. En un primer moment, l’adquisició de la
seua segona novel·la, El retorn de l’hongarès,
em va produir un efecte semblant, amb la remor de negativitat que sol envoltar-me
quan agafe un llibre sense saber el camí que hi amagarà, amb uns preludis
lectors relacionats en excés amb els prejudicis sorgits arran de l’intent de
lectura d’aquella primera novel·la: tema desconegut, llenguatge barroc, sintaxi
complexa... Per què, doncs, aquest llibre? Per què no un altre? En fi, al remat
vaig tirar pel dret i, a poc a poc, he anat mastegant fulls, sense pressa, avui
un poquet, demà un altre poquet, tot rememorant alguns espais emblemàtics de la
ciutat de París, tan present per a qui ens estimem les ciutats monumentals i
infinites: Montmartre, Blanche, Place de Clichy, Pigalle... i, sobretot,
sobretot, el cementeri de Père-Lachaise, laberint de mort traçat sobre llambordes
centenàries, allà on comença i acaba tot l’engranatge d’una novel·la que ara sí,
ja ho puc dir, m’ha semblat extraordinària. Perquè, després de tot, només era
això: paciència, atenció, continuïtat; aspectes imprescindibles, tot siga dit,
per a gaudir de la rica narrativa d’una escriptora nostrada, de Vila-real (la
Plana), que es diu Anna Moner. El retorn
de l’hongarès és, per això, un thriller molt suggerent, un triangle d’històries
complementàries que van i vénen amb un segle de diferència, des de finals del
XIX a principis del XX, molt ben condimentat amb els ingredients més clàssics
del gènere gòtic, sempre macabre, turbulent, fosc, psicològicament colpidor, a
cavall entre l’experiment i l’inici de la ciència moderna. Els personatges,
brodats, despleguen, de fet, el ventall de les essències més proclius al
romanticisme tenebrós: ments brillants però torturades, cultura a flor de pell,
cabarets i erotisme libidinós, nits que oculten els pecats, els secrets
irresolts de la màgia, morts esquarterats i crims brutals... I entremig unes
figures que alimenten la morbositat: l’assassí en sèrie, l’inspector de policia,
el forense, la carnalitat femenina. Crec que Edgar Allan Poe estaria orgullós d’aquesta
novel·la, escrita ara per una dona de negre, talment com un gat, sinuosa,
embriagada de novel·les com El perfum,
el terror fet literatura, la ficció que ens supera i ens fa estacar els dits en
les pàgines que se succeeixen sense a penes immutar-nos, atents al devenir d’allò
que en altres latituds més mundanes ja comptaria amb un projecte cinematogràfic.
Gaudirem igualment, clar que sí.
Una partida de llegenda
Potser ha perdut el físic però no les formes |
De tant en tant, la
pilota regala estampes d’aquestes que un no sap ben bé com agafar ateses les
circumstàncies actuals de l’esport valencià per excel·lència, moments
d’emotivitat amb un trinquet enfervorit que rendeix tribut a la partida més
gran d’entre totes les que s’han disputat per aquestes terres: Genovés contra
Àlvaro, any 1995. Si a més a més, la recaptació va destinada a la investigació
d’una d'aquestes malalties considerades estranyes, doncs la cosa encara agafa
més transcendència. I al remat, el resultat és una sana demostració que a la
pilota només li cal afecte, tacte i, sobretot, una gestió responsable i tenaç
que siga capaç de reviscolar trinquets i rejovenir el públic assistent. Feia
temps que no anava a una partida capaç d’omplir d’aficionats l’escala del dau,
de gom a gom, i només per això paguen la pena aquestes línies i aquestes
imatges bellíssimes que he agafat al vol per gentilesa de Belinda Fotografia.
Tot siga per la síndrome Treacher-Collins, per Àlvaro, pel Genovés, per la
partida de llegenda de fa vint anys, pel futur de la pilota valenciana, pels
nostres trinquets.
Sense dubtes a l'hora d'entrar-li amb l'esquerra |
El dau d'Àlvaro encara està a primer nivell |
Caiguda d'escala de Genovés II |
El nou conseller Vicent Marzà estigué present en la cita |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)