dimecres, 23 de març del 2022

EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions

2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria, un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall, no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades. Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!

Secretari

La meva foto
Sagunt, País Valencià
La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.