Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars
com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible
en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens,
de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la
gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries
d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i
per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns
anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres
a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun
llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res
porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen
a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com
bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En
castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a
caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un
exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un
cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit
immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò
desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també,
a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que
llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es
tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en
prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la
vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura
jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per
la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil
escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels
nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga
jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així
que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la
vora del mar.
divendres, 25 d’agost del 2023
Llibres de vora mar
diumenge, 20 d’agost del 2023
Mabra
Tot
i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost
sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que
les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible
que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada
estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que
cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen
de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo.
Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple
de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor
d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar
amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el
cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que
passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara
incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena,
tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I
els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara
és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho
podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert.
Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia
del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon
a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que
em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la
brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa
por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment
donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre
m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de
borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en
efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que
abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien
mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia
litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting,
que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen.
Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret,
trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes
de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a
altres una simple rèmora del passat.