Dues cultures, un esport. Kultura bi, kirol bat

Sovint s’opta per depredar el territori, altres per engegar projectes fantasmagòrics, de tant en tant, massa de tant en tant, per anar en contra del sentit comú, i les més de les vegades per voler transmetre una imatge antinatural, llunyana, sempre aliena a la identitat d’una persona, d’un poble o d’una col·lectivitat. Una selva, en definitiva. Una selva que per desgràcia és la nostra. Contràriament, hi ha pobles que opten per potenciar les arrels que l’han d'enfortir, on encara es pot veure l’estampa dels vells prenent la fresca i la vivesa dels xiquets jugant a raspall pels carrers i per les places, on tot plegat es respira quotidianitat, on el temps no s’atura però tampoc corre. Genovés, a la Costera, és un poble lliurat a la pilota valenciana, el seu producte, la seua religió, la seua manera de subsistir. I al Genovés, curiosament, s’ha celebrat aquest darrer cap de setmana un encontre cultural-esportiu amb el País Basc al qual jo mateix he tingut el privilegi d’assistir. M’ha servit per a molt, per aprendre com funciona el nostre esport, per a comparar el joc del nord i el pròpiament valencià, per a gaudir. Però per sobre de tot, m’ha servit per a una altra cosa: per a comprovar que encara existeixen llocs on l’ídol de masses no és Villa, ni Raúl, ni Messi, sinó tot al contrari un tal Paco Cabanes, un home del poble convertit en mite i que viu inconscient de representar la gent que no es rendeix a la mediocritat ni al progrés que avança sense remei per aquest terreny tan nostre que es diu País Valencià.

FLOR DE MAYO, Vicente Blasco Ibáñez

“Un llibre que valgui la pena llegir ha de traspassar-nos, o despertar-nos, una d’aquestes dues coses: idees o emocions. I totes dues, si no és demanar massa”. No ho dic jo, ho diu Josep Maria Espinàs. I en efecte, té tot l’hàbit d’un comentari encertat. Més encara quan es llig una novel·la de Blasco Ibáñez, un dels mites valencians per excel·lència, reeditat i filmat successivament.
Flor de Mayo, ambientada en els poblats marítims de València, és l’últim llibre d’aquest autor que ha caigut a les meues mans. I com en el seu moment La Barraca, Cañas y Barro o Arroz y Tartana m’ha produït la sensació ben recomanable de retrocedir cap a una època en què potser les relacions socials i familiars eren més dures i més aspres i més desesperades, però tot plegat també més naturals i alhora molt més senzilles que en l’actualitat. Amb tot açò, no és que vulga recomanar la seua lectura, al cap i a la fi, una novel·la es llig o no es llig. Simplement n’he volgut fer menció perquè m’ha suscitat les idees i les emocions que comentava al principi d’aquesta entradeta. Perquè, tot plegat, Blasco Ibáñez ens ofereix una imatge de les postals del passat i dels costums més ancestrals, aspecte que ve al cas d’aquest blog, que es diu costumari, ni curt ni manco. Llàstima que escriguera en castellà, llàstima. Qui sap si d'haver-ho fet en la llengua del poble, ara en parlaríem tant, si hi tindríem tants carrers dedicats, si s'estrenarien tantes adaptacions cinematogràfiques, si es muntarien tantes exposicions recordatòries de la seua figura (Blasco Ibáñez torna a València, la més recent). Qui sap. Fóra com fóra, valdria la pena. I això ja és prou, sobretot quan es tracta d'obrir un llibre i donar-li la seua utilitat principal: llegir-lo. Que és el que toca.

Reflexió intrascendent

Fent-me ressò dels comentaris que m'heu fet i de la gran sorpresa que ha suposat per a mi que me'ls fereu, us escric ara unes línies amb la sana intenció que continueu llegint-me, tant a mi com a la resta de blogs presents a la pàgina. La veritat és que són molts els temes, les idees i les polèmiques que ens ocupen en l'actualitat. Una de les més destacades és la que afecta l'ensenyament, amb un conseller que s'encabota a impartir una assignatura, la d'educació per a la ciutadania, en anglés. I dic jo, com és possible? Doncs, com diria Ovidi Montllor, perquè vull, per collons. Perquè en aquest País Valencià que tant estimem les coses van com van. Malament en la majoria dels casos, però van, per a desgràcia de tots i totes. Espere doncs, que amb aquesta reflexió tan intrascendent, alguns penseu tot seguit en les xicotetes accions individuals que es poden fer per no resignar-se i per continuar gaudint d'un país tan necessitat de llibertat com el nostre, ben capaç al meu paréixer de tirar endavant sense mirar pèl, amb la consciència neta i amb la naturalitat del poble pla.

La partida de l'any

Ja ve sent habitual, en els darrers anys, que el trinquet comarcal de Sagunt allotge entre les seues lloses la final individual d’escala i corda de pilota valenciana, tot un clàssic del calendari esportiu valencià que els entesos consideren com la partida de l’any, com un esdeveniment social de primer ordre que aconsegueix ajuntar esport, sentiments i cultura popular. Un luxe. Malgrat tot, lluny de tòpics i lloances, aquesta festa de l’esport nacional per excel·lència mereix una opinió centrada en Sagunt, allunyada de l’oferida pels mitjans de comunicació valencians, sempre tan optimistes i meravellosos, sobretot si porten la creu de canal 9, que tot ho difumina.
És cert que tal dia el trinquet està de gom a gom, que ofereix un aspecte magnífic, que tot es conjuga per donar una imatge positiva de la pilota a Sagunt i que tots convenen que la pilota té futur, més encara si la partida s’allarga fins a provocar tensió i emotivitat entre els aficionats, com va ser el cas de la del passat diumenge. Sí, tot això és cert. I tant de bo dure i perdure anys i més anys. Ara bé, la imatge, almenys des d’una perspectiva local, no és tan real com es pretén fer entendre. Si es pensa fredament no s’ha oblidar que d’entre totes les festes que s’organitzen a Sagunt, i mira que se’n celebren, aquesta és la que menys interés desperta entre els seus veïns. Poca gent del poble entra al trinquet. Dubte, fins i tot, que se n’assabenten molts. I arribe a pensar, ja que em pose maliciós, si saben realment per a què serveix eixa instal·lació situada al bell mig de la zona d’expansió del nord del Palància. No res. Particularment crec que ja fa temps que la capital del Camp de Morvedre va donar l’esquena a l’esport autòcton, igual que amb tantes altres coses relacionades amb la llengua i la cultura dels valencians.
No obstant això, l’oportunitat que any rere any la pilota valenciana dóna als saguntins no s’hauria de desaprofitar tan a la lleugera. Ni que siga per una vegada, el seu trinquet, aquell que va ser concebut fa vint anys per recuperar la pràctica d’un esport marginat i oblidat per sistema, fa el seu paper real: vertebra la comarca. El passat diumenge, el trinquet era ple de veïns d’Estivella, de Gilet, d’Alfara, de Faura, de Quartell... En definitiva, gent de la la Baronia i de les Valls que no perd l’estima per aquest esport mil·lenari. I si es va encara més enllà, també era ple de veïns de la Costera, de la Plana, de la Ribera del Xúquer i de tantes altres comarques que encara segueixen la pilota com es mereix, amb autenticitat.
En efecte, Sagunt no deuria perdre les oportunitats que de tant en tant se li presenten per erigir-se com a autèntica capital de comarca, tot plegat per convertir-se per un dia en la capital del país. Com a mínim, deuria potenciar l’ensenyament de la pilota a l’escola, de manera seriosa, continuada; i no de manera trencadissa i pamfletària. Molt em tem però, que triarà la segona opció i que tot plegat continuarà sense merèixer que la comarca li faça costat com a ciutat emblemàtica que és. I és que, com sempre, després de la gran partida de l’any, el trinquet tancarà, ningú del poble ho criticarà; i tot, tot, seguirà com fins ara, amb la tranquil·litat i el meninfotisme que tant caracteritza la quotidianitat d’aquest poble, el nostre, Sagunt.

Declaració inicial

Bé, no sé molt bé per on començar. És el meu primer dia en aquest món de bloggers i estic un poc perdut, així que si vos pareix només diré quatre coses per veure-les reflectides en la pantalla. Aquest blog respon, per dir-ho d'alguna manera, a una necessitat imperiosa d'escriure, de realitzar comentaris sobre algun fet extraordinari o quotidià que passa pel carrer o per qualsevol ciutat o poble del País Valencià, de reflectir les meues cabòries. En un principi tan sols pense a gaudir, a donar plaer a un cabet que té en la lletra impresa la millor manera d'expressar-se. Espere, a més, que em feu arribar propostes, comentaris i opinions. Tot és útil per engegar la inspiració, de vegades tan necessitada. I espere, com no, que aquesta pàgina que encete avui, vos siga profitosa i vos faça passar una estoneta agradable en aquest món fantàstic que es diu internet.