Màquines de cosir

Ara són molt valorades, fins i tot són posades a la venda en pàgines web, venerades com a objectes de col·leccionista que cal conservar malgrat la febre consumista i les tendències de moda primavera-estiu, tardor-hivern. Fins no fa tant però, les màquines de cosir no anaven associades a la nostàlgia, eren, de fet, un objecte d’ús habitual, un moble indispensable en qualsevol llar que complia un objectiu estrictament funcional. Transcorreguts els anys, tanmateix, van decaure de manera proporcional a la transformació dels costums que definien les rutines del passat i, en conseqüència, les màquines de cosir, sobretot aquelles de les cases Singer o Alfa, van passar a un segon pla, sovint oblidades o marginades en un racó de la casa, en el millor dels casos substituïdes per unes màquines més modernes mancades ja de la perfecció i el detallisme que tant caracteritzava les clàssiques. Clar, aquelles no eren elèctriques, sinó de peu; i normalment venien incorporades a un moble exemple de marqueteria ornamentat i equipat amb aquests calaixets tan minimalistes on les dones dipositaven el material complementari per a rematar qualsevol sargit: coixinet amb agulles, didals, guix, imperdibles... Avui, pareix que hi haja cert interés per recuperar una pràctica tan plena com la costura, no en el sentit de faena de la casa, evidentment, sinó en un sentit molt més relaxant que engloba conceptes allunyats de la necessitat d’antany: innovació i nous patrons, connexió amb les generacions més velles, activitat motriu; tot equivalent al fet de passar una estona divertida mentre es recupera un costum molt bonic i molt arrelat arreu d’aquest raconet del país.

La Hoja

Es coneix popularment amb el nom de “la Hoja”, així, en castellà, com la informació que conté; i és una publicació ben senzilla on s’explica el discórrer religiós del poble de torn, ja se sap: salutació de l’arquebisbe, horari de les misses, salms, articles d’opinió amb un marcat caràcter moralitzador… És, en essència, una mostra de regularitat i constància religiosa. Però té, malgrat això, un futur incert, que guaita de reüll els viaranys de la fe en l’actualitat, sens dubte més foscos i més camuflats, de vegades, fins i tot, capaços d’endinsar-se en edificis civils i en discursos de caràcter públic. El full parroquial, en qualsevol cas, continua avui en circulació, en paper i a color, i crida l’atenció que encara és repartit casa per casa, a mode de ban, sempre per dones d’avançada edat. Per dones, mai per homes, és clar, com si es tractara d’una reproducció del vell model familiar segons el qual aquest servei a la comunitat era, és, exclusivament femení. Faltaria més. “La Hoja”, per això i, evidentment, per algunes altres raons és una publicació anacrònica, mantinguda més com un rutina pròpia d’una generació que com una autèntica mostra de fidelitat cap a Déu. Tot i això, la rep qui la demana, és a dir, en certa mesura, és un document privat, perquè així és la fe: privada. En absolut, pública, malgrat els intents de traslladar-la dels faristols eclesiàstics als faristols institucionals. Amb una clientela envellida, a més a més, fa tota la impressió de ser un dels últims reductes d’un passat on la doctrina catòlica anava molt més enllà de les quatre parets d’un centre parroquial, per descomptat indiferent i allunyada dels menesters del present. I evidentment en la llengua de Cervantes, malgrat que els receptors són majoritàriament valencianoparlants. La intenció és clara, tanmateix: el missatge de Déu ha de quedar ben clar.

Mosaic hidràulic

Detall d'un mosaic original

Es tracta d’un paviment que tingué molta presència en aquestes terres durant la primera meitat del segle XX. Eren pisos tessel·lats, és a dir, fets o muntats amb tessel·les, aquestes peces menudes de marbre, terra cuita o vidre que servien per a fer un mosaic. En un principi, eren senyal de benestar econòmic, sinònim de luxe, més encara si eren de la casa Nolla, una fàbrica ubicada a Meliana (l’Horta Nord) el propietari de la qual era el català Miquel Nolla Bruixet, ves per on el rebesavi de l’actual alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla. Més tard, no obstant això, es van generalitzar fins a convertir-se en un article de casa popular. I així fins que van decaure en benefici de materials més senzills, menys costosos i més fàcils de col·locar, com ara el terratzo o el gres. Les tessel·les, tot i això, s'han convertit avui en un producte cercat per la seua bellesa i originalitat, i han passat de ser menyspreades o soterrades a ser venerades i restaurades en cases particulars i edificis institucionals, no debades encara són moltes les llars que contenen aquest tipus de sòl, un exemple de bon gust els orígens del qual es remunten als romans, que ja construïen mosaics amb aquestes peces. Conegudes com a rajoles hidràuliques pel seu procés de fabricació –les peces en qüestió es comprimien i s’endurien dins l’aigua-, també rebien la denominació comuna de canyamàs o canyamaso, un terme derivat de canemàs que en sentit figurat designa el fons sobre el qual es desenvolupa un brodat, un dibuix, un escrit, etc. Producte del passat, compten actualment amb el valor del temps, mostres excel·lents de riquesa artística, testimonis d’una concepte més prompte desfasat del que suposa tindre un habitatge per a tota una vida, amb l’inequívoc sabor de les coses d’antany, duradores, fetes amb paciència, de qualitat, sense dubte per a sentir-se’n satisfet.