MUSIQUERIES, Dani Miquel

Com que ja fa temps que no recomane cap llibre i com fa més temps encara que les circumstàncies m’impedeixen llegir-ne cap amb certa tranquil•litat, avui he pensat d’escriure sobre una recopilació de cançons populars i de bressol que em té fascinat des que em va caure a les mans. Es tracta d’una publicació feta amb gust i amb molt de tacte que porta com a títol Musiqueries, a càrrec de Dani Miquel el Cantacançons. En ella s’apleguen tot un seguit de vocables, jocs i records diversos d’infantesa, evidentment musicats com correspon, que de ben segur faran les delícies dels més menuts i també dels més grans. De fet, qui no recorda, per posar un exemple, aquelles peces que feien, i fan, referència a l’oratge d’aquestes terres mediterrànies: Ja plou, ja plou, la mula i el bou, ja pixa la güela tomaca i ceba. O aquelles altres que connecten amb la creativitat i fantasia del nostre poble com ara Patilles tòrtiques, també recuperada pel grup de folk valencià Al Tall. Totes aquestes cançons i moltes més, un total de vint-i-set, conformen una obra magnífica que al mateix temps recupera el costum dels oficis ambulants, concretament aquell relacionat amb el fet de cantar, relatar, ensenyar i entretindre de poble en poble al personal més tendre i infantil del nostre entorn. Sens dubte, un bon regal per a aquest Nadal: Musiqueries, de Dani Miquel.

http://danimiquel.es/

Qatar i Barça

Ho pensava ja fa un temps, just quan el Barça incorporà la marca UNICEF a una samarreta fins aleshores neta i lliure d’impureses: si fa no fa s’obria la porta a futurs patrocinadors no precisament relacionats amb el suposat esperit social i humanitari de l’esfera blaugrana. Ara, Qatar Foundation, o com collons es diga, és l’elegida, una marca funesta i extremadament fosca que de bon tros, ja ho crec que sí, supera l’aventura macroeconòmica, publicitària i petrolífera d’un altre club considerat històric, l’Athletic de Bilbao. La notícia és terrible, una operació milionària amb la qual el Barça es convertirà en difusor i principal ambaixador de causes de dubtosa i indecent credibilitat. És indignant. I molt poc honest per a un club que diu ser més que un club. En un magnífic article publicat en EL PAIS el darrer dijous 16, Maruja Torres apunta que l’emir de Qatar ha fet alguns gestos de considerable importància, la fundació de la televisió Al Jazeera per exemple; però que també és el cap d’un règim autoritari i misogin, molt misogin; tant que fins i tot acomiada presentadores per negar-se a portar el vel. Pueden bañarlas en oro, diu, pero es oro de jaulas, remata contundent. No cal dir res més. O sí, que collons, l’article està encapçalat per un títol còmic a la vegada que extraordinari: Qatarí, que te vi. Barça o mort? No companys, no; millor un altre lema: hipocresia o mort!

Ací qui no corre, vola. El Bilbao, altre que tal!

Les taronges de Mestalla

Ara que estem plenament immersos en la temporada futbolística i també en la temporada recol·lectora de cítrics m’ha vingut a la ment un costum en vies d’extinció que està molt relacionat amb la decadència de l’agricultura valenciana i també, per què no dir-ho, amb la moda absurda de prohibir per prohibir que tenen alguns clubs de futbol. Em referisc al fet de portar taronges a un estadi, concretament al Mestalla, camp del València; i també per extensió als estadis del Llevant i del Vila-real. Un fet gravíssim, segons pareix, des que temps era temps, una part molt visceral del personal va decidir llançar-les violentament contra l’àrbitre i els jugadors de l’equip rival com a mesura de protesta. Error: l’únic que es va aconseguir de veritat fou que un jugador del València que li deien Mendieta en trepitjara una i s’esvarara quan anava enfilat cap a la porteria contrària. Les coses com siguen. Tanmateix, les taronges foren vetades. I què fer doncs amb les bresquilles, i les pomes, i les peres. Què? Res de res, pols en remolí. Amb la prohibició, s’aconseguia que les taronges foren qualificades com una arma contundent que fins i tot podia costar el tancament del camp per una o diverses jornades. I s’aconseguia també que l’afició més sana i arrelada a les entranyes del poble, les hi portara de manera clandestina, amb tot el que tal fet comportava: paulatinament, van anar desapareixent dels estadis valencians i la veritat és que ja no se’n parla gaire de les “desgràcies” ocasionades per tan daurada fruita. Potser és perquè ara se n’estilen altres, de fruites. No sé, els kiwis estan molt de moda i els mangos també. I que no dir-ne dels alvocats!! En açò de les modes, ja se sap, els valencians som molt eficaços i també molt aplicats: arròs i tartana, casaca a la moda, deien abans. I que rode la bola a la valenciana... Curiosament, la samarreta preferida per l’afició del València Club de Futbol és la taronja, i també l'estadi es vesteix d'aquest color els dies de partit gran. Quines coses!