Coronavirus. Capítol 60: 'Hàmsters'

Mai m’ho haguera pensat abans. De fet, en condicions normals haguera resultat inviable. I impossible. No un impossible de l’estil ja veurem o ja en parlarem, no, un impossible de veritat. Dels que no admeten rèplica. No. Sec. I així fins al pròxim assalt dels meus fills, on la resposta haguera estat la mateixa. No. Contundència al poder. Ni un clivell de dubte. Això és un pare, sí senyor! És clar que jo no comptava amb aquest maleït coronavirus, que ha pogut amb tot, també amb la meua resistència històrica a tenir animals a casa, dos hàmsters per a ser més exactes, Coco i Copito, entranyables a ulls de les meues criatures, que els qualifiquen de preciosos, de meravellosos, de graciosos i de tot. Tot floritures, tot. Tot per als hàmsters. Que si fan açò, que si fan allò, que si escalen, que si roden, que si mengen pera, que si mengen meló... En fi, que no caben de goig, els meus menuts, entusiasmats de veritat, que els han encaixat amb moltíssima il·lusió. Com jo, vaja, com jo, que també estic encantat, de veres que sí. Encantadíssim. Perquè si hi ha alguns animals que no puc veure ni en pintura i pels quals sent una especial animadversió aquests són els ratolins, o com vulga que es diguen ara, roborovski em pensen que són aquests, però a mi no m’enganyen. Ratolins són i ratolins seran. O rates menudes. O rates, directament, que collons! Ara per ara, tinc dos rates a casa, xicotetes i adorables, sí, però rates, al capdavall. I jo, doncs mira, no puc. És sentir la paraula rata i començar a posar-me nerviós, i a patir, i a sentir por, i repugnància, i tot plegat. Mentre escric aquestes línies, de fet, em ve a la memòria el personatge aquell de la novel·la 1984, el tal Winston Smith, que els tenia pànic i que no podia amb elles, tot el que vulgueu, però que fou torturat amb una gàbia de rates atacada en plena cara, el seu pitjor malson. Em va a la memòria també el dia aquell de ja fa molts anys, en l’època dels grans viatges de la meua vida, quan en una aldea peruana, en companyia de la meua Cris i envoltat de ruïnes inques, ens oferiren menjar kui. Una broma, vaig pensar. Però no, ni de bon tros. El menú no oferia alternativa ni tampoc hi havia la possibilitat de dir que no. Així que kui que vam menjar, tot cap a dins, ben especiat, amb uns tallarins d’aderezzo que mai abans m’havien sabut tan bons i tan exquisits. Rata a la saca! Mmmm, que bo!, dèiem. Amb aquelles dentoletes que sobreeixien, amb aquell entusiasme de la gent local per un plat que era típic i exclusiu de la zona. I vinga la graella de rata, i vinga, i vinga. Inoblidable! Confesse que no he passat més fàstic en ma vida. Però ara resulta que les rates han tornat a mi, i que les tinc a casa, i que les he de contemplar perquè això és el que se suposa que fan els pares moderns i comprensius d’avui. Maleït coronavirus i maleït confinament! Així que sí, no em queda una altra. Benvinguts sigueu, hàmsters, a la meua llar. Perquè casa meua, és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...

Coronavirus. Capítol 59: 'Xicotets plaers'

Si del que es tracta és de fer un dietari estricte i d’apurar fins al màxim aquesta etapa històrica privada de llibertat, puc parlar d’algunes de les coses que he fet durant un cap de setmana en el qual he visitat escenaris vetats al llarg d’un confinament que ja no és tal. La mar, evidentment. I també algun que altre bar del poble, perquè és evident que al marge dels moviments més o menys distants que, de moment, ens permeten les autoritats, també cal complir amb un ritual oblidat en els darrers temps: l’esmorzar. Truita d’espàrrecs amb pernil, plateret d’olives i cacaus i vi mesclat amb gasosa, és a dir, allò que per aquestes contrades tothom convergeix a anomenar llimonà. Fresqueta. Una delícia per als sentits i per al paladar. I ja després, dret cap a l’immens espai obert que m’ha regalat el destí i que pareix predisposat ja a rebre multitud de visites estivals tant per a bé per com per a mal, allí amb un aspecte tranquil, com una bassa d’oli que se sol dir, amb gent, sí, però no amb tanta com es podria suposar. Gent tranquil·la en la seua majoria, present en l’arena i el pedregar interminable sense fer grans escarafalls, contemplativa en molts casos. Mescla de llengües: valencià, castellà, francès. Parelles d’enamorats, famílies amb menuts, esportistes... I pescadors, això sí, pescadors en abundància entre els quals m’he diluït tant de matí com de vesprada, allí tots postrats als peus de la mar Mediterrània enfront d’unes canyes immòbils, sense cap indici d’activitat marina més enllà de les moles de sorells i palometes que s’albiren superficialment. I jo amb un rall que no parava de treballar. Un llobarro, dos llobarros, tres... I per a acabar-ho d’adobar, un bon sopar amb uns amics. Amb distància, sense abraçades, sense besos. Tanmateix, tot ben compensat per una menja mai abans degustada i deglutida: llobarros torrats en una graella, a la brasa, fets amb fusta de taronger. Sense cap additiu, sense res, si de cas només amb un pessic de sal, perquè en realitat no cal gran cosa més. Perquè el llobarro és un dels millors peixos de la mar Mediterrània, depredador solitari que rep el nom de llop de mar a França o Itàlia. I que, segons Josep Pla, és el número dos en qualitat per darrere del corball. Número dos! Tanmateix, en el pòdium, perquè de la mateixa manera que el corball, tampoc el llobarro fa gust de peix. O almenys això assegurava aquell escriptor de Palafrugell, un detall sensacional que justifica el fet de no afegir cap salsa, ni cap guisofi elaborat, ni res de res. Només el llobarro i el seu consumidor, cara a cara. Piscifactoria al marge, és clar. Això no cal dir-ho! Bon profit, en qualsevol cas. I benvinguda

aquesta fase que ja anuncia el declivi temporal d’una pandèmia que potser reviurà els seus millors dies allà pels mesos tardorals... Pels mesos tardorals, per tant. Però no ara. Ara toquen els xicotets plaers.

Coronavirus. Capítol 58: 'Paper higiènic'

Aclaparat per la paranoia, ara fa més de dos mesos, vaig eixir esperitat de la mar i de la solitud creativa que m’embriagava per por a quedar-me confinat i lluny de la meua família, quan encara no estava del tot clar fins a quan s’allargaria tot açò i un poc, o molt, nerviós, inconscient d’estar vivint els últims moments de vida de l’antiga normalitat. Era 13 de març. Divendres. Abans de tancar la porta del garatge, però, recorde que vaig mirar fixament un paquet de paper higiènic a estrenar, pres d’un encanteri derivat del pànic que ara he de confessar que fou cert, sí, i que em va empènyer a agafar-lo i a posar-lo a dins al cotxe, en un rampell. Acció gratuïta? Tot al contrari. Corrien els temps en què aquest producte s’exhauria dels supermercats, amb imatges certament incomprensibles de gent amb els carros a caramull de paquets i més paquets, tots a la recerca d’un tresor del qual ja ningú se’n recorda més enllà del moment en si, que tampoc cal descriure ara mateix. Necessitats primàries, només això. A més, el temps i els esdeveniments han demostrat que en la vida hi ha productes molt més importants com la farina i el rent. No obstant això, algú hauria d’explicar per què, és a dir, per què aquella dèria sobtada pel paper higiènic. Perquè jo no ho vaig entendre aleshores, i tampoc no ho entenc ara. Amb més raó, si de cas, després d’obrir el maleter del meu cotxe i trobar-me amb la sorpresa que sí, en efecte, el paquet de paper estava en el mateix lloc que el vaig deixar ara fa més de seixanta dies. Ací van, però, algunes raons que serveixen per justificar aquell acte i també altres compres compulsives realitzades durant una pandèmia que ha estat molt per damunt de les expectatives creades. I és que alguns experts asseguren que entre la societat va estendre’s l’efecte imitació i la psicologia de la supervivència, a banda d’altres factors com ara l’efecte visual, és a dir, allò de quan més gran és un producte més el veiem en les prestatgeries dels supermercats, que també són grans. I en conseqüència, si aquestes prestatgeries es buiden, doncs ens preguntem per què. I aleshores, ja no hi ha marxa enrere: també ho volem! I així successivament. Un cercle viciós. El problema és que al remat, no serveix de gran cosa. Si de cas, només per a malmirar-se, desconfiar del proïsme i instaurar unes pràctiques odioses que, al meu parèixer, seran les que més costarà d’eradicar quan tot açò acabe.

Coronavirus. Capítol 57: 'La solta'

Des del punt de vista dels costums, la solta és un terme associat tradicionalment al llenguatge dels coloms i dels colombaires, un terme que per circumstàncies de la vida, en els últims dies, l’he sentit ja unes quantes vegades en boca de gent que no té res a veure amb aquest món tan restringit i tan valencià. A grans trets, fa referència a amollar els coloms perquè posen rumb en direcció a la coloma, a la qual hauran de conquerir i galantejar a fi de guanyar la competició, allí tots en massa, amb un vol multicolor que els distingeix de la resta dels coloms, d’aquells, diguem-ne, no ensinistrats. I qui més puga, per a ell, com se sol dir. Coloms som, per tant. A tal punt hem arribat. I ara, després de més de dos mesos tancats a casa, el terme, —la solta—, traspassa la seua esfera tradicional i remet a l’obertura de la gàbia després del confinament estricte, tots pàl·lids, angoixats, plens de dubtes. «Que ens donen solta, ja!», diuen alguns, amb el rostre típic de l’esgotament mental. I sí, potser és el millor. Perquè la disjuntiva no admet cap altra discussió: o el risc, o la por constant. Naturalitat i contagi múltiple, doncs, amb tot el que això comporta. Perquè caldrà aprendre a conviure amb la pandèmia, o amb el virus, o amb el que siga, no hi ha més. Parcialment, això sí. I així fins que la vida s’òbriga pas de bell nou de manera completa, ves tu a saber quan, ves tu a saber  de quina manera. Perquè no ho sap ningú, això. I el que importa és l'ací i l'ara. Els moments presents, que es redueixen al dia que transcorre. D’altra banda, la lliure circulació per aquesta entelèquia franquista tan repulsiva que se’n diu província, a mi almenys m’ha permés agafar el cotxe i anar fins allà, fins al meu poble, situat a cavall de la línia invisible que separa les comarques de València de les comarques de Castelló, i visitar mos pares, i respirar l’aroma de la mar, allí on tot es dilueix sense cap franja administrativa que diga que sí o que no. És igual. També m’ha permés ajustar els comptes amb els meus cabells, que creixien salvatges i escarotats, i sense cap indici d’alopècia, tota una sort la meua. Tinc moltes més canes, ara, això sí, no sé si per l’edat o per les qüestions derivades de l’estrés i l’ansietat que han caracteritzat els darrers dos mesos de confinament, molt difícils de qualificar, per cert: surrealistes, incrèduls, amb una càrrega evident de perplexitat que no puc espolsar-me del damunt per bé que haja escrit i reflexionat interiorment com mai abans ho havia fet. De vegades per a bé, de vegades per a mal. Malsons i creació, tot alhora. Al meu davant, però, s’albira l’estiu, i la calor infrahumana, que ja ha vingut per a quedar-se fins a la pròxima tardor, la que tots temem. La llunyana i la temuda tardor, la mateixa que anuncia una nova reclusió i un nou començament que, a hores d'ara, no significa res. Perquè tot pot canviar. I perquè visca la llibertat, en qualsevol cas, que crida aquell, que a sa casa té engabiat l’ocell.

Coronavirus. Capítol 56: 'La Ribera, reserva espiritual'

Imatge: 'Som riberencs'

La notícia és demolidora i, la veritat, no hi ha per on agafar-la. El País Valencià directe cap a la fase 1 del desconfinament, sí, però amb una clàusula molt particular pel que fa al departament de salut de la Ribera del Xúquer. Perquè allí, o ací, segons es mire, no es permetran reunions de deu persones. En altres comarques o departaments de salut, sí, però a la Ribera, no. I el motiu? Doncs el motiu és el millor de tot, ja que com es diria en valencià diguem-ne no normatiu, és pa’ cagar-se i no torcar-se: “sería la gran concentración de personas y la costumbre de reunirse con amigos y familiares”. Ale, nyas! I si ens reunim amb enemics? En fi, que tal com se sol dir en aquestes ocasions, millor riure abans que plorar, com bé ja fan alguns a través de comentaris molt de l’estil riberenc en les xarxes socials o en els mitjans de comunicació: que si per aquestes contrades hi ha massa afició a la cassalleta, que si deuria haver un referèndum per independitzar-se de Valencialàndia, que si la fama d’anar de paella a les cases de camp ha pesat molt a l’hora de prendre tal decisió, que si tal, que si açò, que si allò. Però, al remat, a la fi de tota la correguda, tot pareix indicar que ni humor ni res de res. I per aquestes latituds alguns ens quedarem igual com estàvem fins avui, exactament igual, això és, com una reserva espiritual i fins als collons! Per a què, doncs, per a què desgastar-se més. Sempre ens quedarà el consol, després de tot, de pensar que la Ribera és una comarca singular i amb certa tendència a la celebració oberta i multitudinària, l’exemple resistent, si més no, del caràcter festiu i l'alegria mediterrània. Potser un xicotet país de gent histriònica, potser, però d'actitud molt oberta, ple de costums encara intactes, simpàtic, agradable, unit a les entranyes de les terra. Així que a remar, no en queda una altra. O això o autoflagel·lar-se amb la imatge terrible d’altres indrets potser no tan escandalosos en les formes i en el parlar, però igualment disposats a reunir-se al voltant d’un bon foc, allí tots vinga la burla, plateret d’olives en mà, cervesa, cassalla i vi, de paella o de torrà, és igual, de celebració en qualsevol cas. Ai mare! Açò? Açò deu tenir una altra explicació, és evident. Però jo em pregunte: és que no hi havia cap altra manera de justificar-ho. O què passa ací?

Coronavirus. Capítol 55: 'Llibreries'

Aprofitant que les llibreries estan obertes des de fa una setmana i considerant que la lectura és una de les activitats més saludables que es poden dur a terme durant aquest confinament tortuós, avui he tornat a visitar la que hi ha situada al carrer Hort dels frares d’Alzira a fi d’endinsar-me un poc en tal univers vetat i restringit al llarg de tota la quarantena. I dic un poc, és clar. Perquè les circumstàncies són les que són i no van més enllà d’una cita prèvia entre persianes mig abaixades, moviments limitats i llibres a l’abast però intocables, com si tal reducte d’aventures i ficcions es tractara de la sala d’espera d’un ambulatori. On anirem a parar! Un ambulatori. Però sí, què en farem. Això pareix. Tot i que, per sort, l’espai i sobretot els remeis que s’hi subministren, són diferents, molt diferents. Per una banda, de fet, hi ha el metge, que emet diagnòstics i signa talonaris de receptes a tort i a dret, a mode de robot obedient d’un sistema sanitari ara en crisi però que, sovint, és extremadament administratiu. Y que pase el siguiente... I per una altra, hi ha la llibretera, perquè en el cas que ens ocupa és llibretera i no llibreter, que només ven uns xicotets objectes rectangulars que s’anomenen llibres. I ho dic així, en efecte, com sona: "xicotets objectes rectangulars", tirant mà d’aquella definició magnífica que sempre em ve al cap quan entre al meu temple particular i recorde aquella escena tan bonica de la pel·lícula La història interminable. Sí, home, sí. Aquella en la qual un xiquet de nom Bastian poregós i brut conversa amb el tal senyor Koreander, que roman assegut en una butaca pipa en mà, amb un llibre entre les mans que determinarà el curs dels esdeveniments d’una història que resultarà, doncs això, fantàstica i interminable. Com el seu títol indica. Una escena que mai de la vida no oblidaré. I molt apropiada per a la situació que he viscut avui, si més no, encara que jo, tot al contrari que Bastian en el llibre de Michael Ende, no fugia d’uns adolescents desaprensius que pretenien llançar-me a un contenidor de fem, sinó que ho feia d’un virus, d’un virus, sí, l’únic antídot contra les conseqüències del qual pareix ser, almenys en el meu cas, la literatura. I en tots els sentits, a més a més. Per a totes les edats, vull dir. Perquè, al remat, n’he comprat dos, de llibres. Un per al meu xiquet que es titula L’Agus i els monstres. I un altre per a mi: Diari d’hivern, de Paul Auster, que és un llibre en què tinc posades grans expectatives, no debades arriba després de molt de temps d’estar rondant les lletres d’aquest autor estatunidenc i després, també, de reveure la pel·lícula Smoke, codirigida per ell mateix. Per a recordar-la, certament, la pel·lícula, perquè és molt bona. Històries sensacionals que s'entrecreuen: un estanquer aficionat a la fotografia, un escriptor en crisi, i un jove negre a la recerca del seu pare. I de rerefons, una quotidianitat especial que, a hores d’ara, en aquests moments d’angoixa i incertesa pel nostre futur més immediat, és el que alguns més trobem a faltar. La quotidianitat...

Coronavirus. Capítol 54: 'Balconazi'

Doncs sí, després dels successius èxits dels termes compostos feminazi i cabronazi, patentats respectivament per la ultradreta més salvatge i per una pàgina de Facebook amb tendència a la burla i el sarcasme, ara pareix arribat el moment gloriós d’una altra paraula que també ha acollit l’element nazi com a part fonamental de la seua composició: balconazi, en efecte, un neologisme molt en consonància amb els temps lingüístics que corren i que defineix tota aquella persona que durant la quarantena  s’ha dedicat a vigilar des del balcó els moviments dels qui han vagarejat pel carrer. S’entén: passejadors de gossos, policia, clients de Mercadona... I per extensió, ara mateix, també pares amb xiquets, —entre els quals m’incloc—, esportistes, quadrilles d’adolescents, i tot allò que es mou, així en general. Original el terme, sens dubte, tot i que en certa mesura, també deutor d’un altre molt més famós que la història, la literatura i les arts comunicatives s’han encarregat de dotar d’un significat més ampli i molt més rendible des del punt de vista comercial. I és que la figura del balconazi actual no deixa de ser la mateixa que la del Big Brother clàssic, altrament dit Gran Germà, això és, l’ull tenebrós que tot ho controla, la gran càmera oculta o descoberta que denuncia, manipula i sanciona totes i cadascuna de les accions del proïsme. Tot un Ministeri de la Veritat, almenys si prenem en consideració el contingut d’aquella magnífica novel·la de George Orwell anomenada 1984 segons la qual l’interés comú és reduït, de manera macabra i repressiva, a la falta absoluta d’intimitat i de llibertat individual. LA GUERRA ÉS PAU, LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE, LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA, quasi res porta el diari. Balconazis, doncs. En conclusió, una pràctica que pot resultar perillosa i amb una càrrega vírica molt més devastadora que la mateixa pandèmia que ens manté confinats a casa, amb capacitat d’establir-se perennement en una societat que duu vora seixanta dies reclosa i que ha estat qualificada, en l’últim informe del govern, com a fase 0, mancada de moviments i amb els sentiments negatius a flor de pell. Compte, doncs, amb les conseqüències. Perquè una cosa és el llenguatge i els seus capricis. I una altra, la realitat, que pot ser diversa, rica i sotmesa a visions que no sempre es corresponen amb l’estricta i l’oficial que emana de les autoritats. No és tot cert el que veiem, com tampoc és del tot cert el que ens conten i ens creiem.

Coronavirus. Capítol 53: 'Pizza'

Desconnectat de les tertúlies polítiques i de les confrontacions ideològiques derivades d’aquesta quarantena infame, ací, mentre em menge una pizza, no puc evitar fer-me ressò d’una representant electa que ja comença a erigir-se com el blanc predilecte de les crítiques i les burles sistemàtiques que emanen de les xarxes socials. Maria Isabel Ayuso, àlies posado de cine, la presidenta de la Comunitat de Madrid. I amb tot el mereixement. Sens dubte l’autoritat del ram que més titulars genera a hores d’ara i la que més contribueix a confondre el personal amb les seues eixides constants de coet borratxo. No passa dia, per això, que no vocifere cap barbaritat i, pel que es veu, es deu trobar còmoda, allí en la seua posició benestant, com si estiguera per damunt del bé i del mal, no del tot conscient d’estar fent el ridícul si del que parlem és de COVID-19 o de qualsevol altre tema controvertit, així en general. Carn de mem! Perquè mira que n’amolla, de bones, ja ho crec! És un no parar. Tantes que al remat, un no sap què és millor: si prendre-les seriosament, amb el consegüent cabreig que això suposa; o si prendre-les en broma, amb el risc que això comporta des del punt de vista psicològic, ja malmès de per si. No sé, per tant, fins a quin punt és bo tenir solta i fora de control una personatge així, però és clar que sempre dona joc, fins i tot en moments tan delicats com aquest. Una política estereotip de totes les vulgaritats, d’aquelles que superen les expectatives creades i d’aquelles que empenten a un a participar de la vida pública a fi d’impossibilitar que tal mediocritat arribe al poder. Perquè sempre m’ho han dit això, a mi, els qui es preocupen d’aquestes coses: «si et desentens, malament, permets que el poder l’ocupen els més incapacitats». I bona part de raó hi ha en aquest consell, sempre apropiat quan un s’atansa, tant per a bé com per a mal, al balcó del carabassar institucional. Però jo resistiré, com la cançó de moda durant el confinament. I no decauré. Ignoraré, si més no. No siga cosa que, fins i tot, em caiga malament el sopar, una simple pizza, per exemple, d’aquelles que s’engoleixen amb fruïció mentre a la tele posen una pel·lícula americana. Tot molt mediterrani, per descomptat, com afirma aquesta senyora sorgida de les entranyes més selectes de la societat madrilenya i que és tant de l’estil d’aquella altra anomenada Esperanza Aguirre. El mal és que ha vingut per a quedar-se. I el bo és que això, almenys, també ens recorda de quina manera no hem de ser quan ens fem majors.

Coronavirus. Capítol 52: 'Mascareta'

Les autoritats diuen ara sí, ara no. En alguns supòsits, cal; en alguns altres, no cal. Però en la seua majoria, tots la porten. I com que jo no vull ser menys ni tampoc vull sentir-me senyalat per ningú, doncs avui, per primera vegada en aquesta quarantena i, també, per primera vegada en la meua vida, m’he posat la mascareta per a eixir al carrer. És de color negre, el meu color preferit, i el color de la negativitat, diuen què. Què en farem. Soc com soc. I ara, amb més motius que mai. Però bé, deixem-ho córrer, això. Com deia, amb la mascareta posada, he eixit de casa i he enfilat el carrer dret cap a Mercadona, allí on encara no havia anat, creieu-me. Un supermercat on venen, entre altres misèries, fruita i verdura d'origen deshonest però que ara m’oferia l’oportunitat de fer un poc d’anàlisi d’aquesta situació tan estranya que patim. Allí, per això, m’he trobat amb gent del barri que ja feia temps que no veia, i sí, quasi tots portaven mascareta, en alguns casos d’un sol ús, en altres personalitzades, algunes amb dissenys trencadors, algunes altres més simples que una col, de millors i de pitjors. No he pogut evitar pensar que molts, jo el primer, la portaven per allò del què diran. Què en diran si no la portes, és clar! Però en fi... Quan he acabat de comprar les quatre favades que havia de comprar, he xarrat d’açò i d’allò amb un empleat que conec: que si mal merder, que si tot açò es fa molt pesat, que si com estan els xiquets,... El de sempre. I ell, amb mascareta, evidentment, que netejava les mans dels clients que hi entraven. I els donava guants. Veure per a creure. Però això és el que n'hi ha... Una vegada conclòs el meu periple per aquest centre de productes importats i prefabricats, m’he dirigit cap a la carnisseria, perquè què collons!, calia aprofitar que havia eixit de casa amb una mascareta nova de trinca. A lluir modelet! I allí, en la carnisseria he tingut la desgràcia de sentir un home que ni mascareta ni hòsties, ell duia una mampara. I això, pel que es veu, li donava cert avantatge respecte dels altres, tant en les formes com en les xarrades que feia, certament lamentables. A punt he estat de contestar-li, a puntet, però he preferit callar-me, ja que no tenia ganes d’afegir més llenya al foc de les inoportunitats que ens assetgen últimament. I això que s’ho mereixia, la veritat, perquè ell, allí, assegut en la cadira, i ordenant la comanda alhora que parlava i parlava: «ja veus tu, els mestres i els de l’ajuntament, ixos sí que me'ls conec, jo, tots sense fer ni un brot! I cobrant!»; «açò és com la pantanà, els que bé, bé; i els que mal, molt mal»; «i en la plaça? Pa cagar-se! Allí tots fent rogle, xarrant d’açò i d’allò, passant el virus! Després són els primers que es queixaran»; «i els mestres i els de l’ajuntament cobrant, cobrant!». Una vertadera obsessió la d’aquest home, amb els funcionaris, així en general. I mitja hora que ha estat comprant. I així fins que se n’ha anat d’una puta vegada de la carnisseria i la cara de la carnissera ha pogut relaxar-se un poc: —Com acabarem!, m'ha dit. Doncs sí, com acabarem. Com a gàbies. Però independentment dels amables vituperis que m'he hagut de menjar, ja ningú em podia arravatar el fet d’haver lluït la meua nova mascareta, que era, —és—, de color negre. Ben mirat, com el panorama que tenim...

Coronavirus. Capítol 51: 'Espais públics'

Hi ha un recinte davant de casa que té per costum acollir atraccions de fira per Nadal, concerts en dates assenyalades i, de tant en tant, també alguns esdeveniments de marcat caràcter festiu o comercial. La resta, és a dir, els dies o els mesos que no està ocupat és un gran espai obert que normalment no presenta molta concurrència i que se sol evitar perquè resta apartat del poble. Alhora, també, perquè els mosquits i les rantelles ataquen sense pietat les canelles i els braços dels que s’hi aventuren. En done fe. La situació, però, ha fet un gir radical en les darreres setmanes com a conseqüència del llarg confinament al qual ha estat sotmesa la població. I bé siga perquè els xiquets i els pares ja estan més que esgotats psicològicament, o bé siga per la ja famosa i controvertida desescalada planificada pel govern, el recinte, així com els jardins i el passeig fluvial que envolta tota la zona, presenten un aspecte magnífic que a mi, particularment, em recorda aquell altre solar, ja desaparegut, que hi havia davant de ma casa quan jo era menudet. Un antic camp de futbol que solia acollir molts xiquets després d’eixir d’escola, vesprada rere vesprada, enfangats, suats, bruts. Assedegats. Sempre amb algun trinxo en les cames per culpa de les caigudes constants. I no, no és que el recinte que hi ha ara davant de la meua actual casa siga igual, ni de bon tros, però salvant les distàncies se’n pareix un poc. I sorprèn, la veritat, sorprèn. Sorprèn perquè és sensacional veure jugar els xiquets sense mòbils, ni sense aparells, ni sense res que no siga una pilota, o una corda, o uns patins o jo que sé, sense res que no siguen les seues mans i els seus braços, lliures ni que siga per una hora, una miserable hora. Bé està dir, per això, que la situació és excepcional, i també incòmoda, és clar, per l’obligat distanciament físic que imposa un virus encara per controlar, però ja va bé, ja, aquest retorn al passat més bonic, a aquell que tenia els grans espais encara per urbanitzar com a enormes patis de joc, sense incomoditats, ni modernitats, ni pors, ni res de res. Em ve a la memòria, per tot, un conte magnífic de Gianni Rodari en què els tramvies, els autobusos i els cotxes han estat suprimits per complet d’una ciutat com a conseqüència d’un invent meravellós que es diu la vorera mòbil. Diu el conte que els vellets ho han aprofitat per a ser-hi transportats una vegada s’han cansat d’estar-se en els jardins públics i que els xiquets, evidentment, han ocupat els carrers per a jugar. Quan un guàrdia, a més a més, intenta requisar-los la pilota amb què juguen, ells mateixos li posen una multa... I tot i que en la societat dels nostres dies estem molt lluny d’implantar voreres mòbils i de posar denúncies a la policia, potser arriba el dia, després de tot açò, que s’hi produeix el miracle i que algú més que els quatre de sempre s’adona que el progrés, i la seguretat ciutadana, i la tecnologia i no sé quantes martingales més no sempre són satisfactòries. Només amb això ja hauríem avançat un poc...

Coronavirus. Capítol 50: 'I com ho enyore...'

I entretant m’arriben sorpreses molt agradables i molt gustoses de llegir. Tasques que realitzen alguns alumnes i que, d’alguna manera o altra, em diuen que sí, que hi són presents, virtualment, però que hi són, cosa que sempre, sempre, és satisfactòria. Perquè alguna cosa bona en traurem de tot açò, de ben segur, els mestres i els professors. Alguna cosa... Rep, per això, cada dues setmanes més o menys, un dietari de confinament d’una alumna que em té particularment fascinat. Amb les faltes d’ortografia pròpies d’una adolescent, no ho negaré, però fabulós en tot el seu conjunt, senzill, sincer, persistent, tenaç. No se’n pot demanar més, la veritat. Almenys, per la meua part. Això, de fet, és el que vaig demanar quan va començar tot aquest malson de la quarantena. Només això: que em contaren el que sentien, el que els envoltava, els seus somnis... I que ho escriviren, per favor. No res més. La iniciativa, tot ho he de dir, tingué una acollida més prompte freda, aspecte molt comprensible, d’altra banda, però mira, hi ha qui em va fer cas! I aquesta alumna, n’és una. I amb això és suficient. Tampoc demanava la lluna. L’últim episodi del seu dietari, a més a més, nomena la mar, la nostra benvolguda mar, i en parla al llarg de tot un paràgraf. En concret, diu que presenta un aspecte blavíssim, espectacular, i que convida a passejar perquè fa una oloreta boníssima i perquè hi ha ànecs que pareix que es burlen de nosaltres perquè no hi podem entrar. Magnífic, certament. Ànecs que es burlen de nosaltres... En aquestes paraules, tan aparentment innocents, veig reflectits molts dels aspectes que ens tenallen i ens identifiquen al llarg d’aquests dies: la solitud, la sinceritat, la llibertat, o fet i fet la tendresa de tot plegat,...  Aquestes paraules em recorden també que una de les primeres coses que faré quan tot açò acabe, serà anar allí, precisament, a la que considere ma casa, on vaig passar bona part de la meua infantesa i passe bona part del meu temps de gaudi actualment, la contrada de la qual he estat sempre enamorat: el meu raconet de mar. Perquè com el trobe a faltar. I com envege el que em conta, altrament, un bon amic que hi viu: aquestes darreres setmanes, la mar presenta un aspecte d’ensomni, una estampa bellíssima que convida a seure sense més, contemplació pura i dura, hores i més hores. I el gos que corre i es banya les potes, i aquells que aprofiten la calma per a fer allò que es coneix com a paddle surf... I així un dia, i un altre, i un altre. Em conta, fins i tot, que s’han albirat moles de dofins des de la vora i que la solitud ho embriaga tot, només alterada ara pel soroll innecessari i engrescador que fa la policia, que patrulla vigilant en el seu paper de controlador, que s’ha cregut, ara més que mai, el seu paper repressor de la societat. Pobres. No donen per a més. Jo preferisc pensar, tanmateix, en les gavines de les quals em parla el meu amic —que no són gavines, sinó xatracs—, aus estilitzades que xoquen contra la superfície com un projectil, a la recerca d’algun peixet. Preferisc pensar, alhora, en el privilegi que tenen alguns de poder contemplar la carena i el sol ixent o el sol que es pon, i en les pedres que s’acumulen i amb les quals es poden fer castells, o torres, o simplement llançar-les contra el tel aquós perquè dibuixen un cercle perfecte d’ones concèntriques. I en cada cercle, una paraula, o un somni, o un record, o un pas més cap al retrobament del país que tant estimem.

Coronavirus. Capítol 49: 'Gossera'

Es podria fer un extens camp semàntic al voltant del terme coronavirus: aïllament, asimptomàtic, brot epidèmic, cadena bacteriològica, cas importat, cas confirmat, confinament, contacte, contagi, corba epidèmica, desescalada, distanciament social, diagnòstic, eradicació, incubació, mascareta, nova normalitat, pandèmia, OMS, quarantena, reclusió, teletreball, test, zona de risc... I moltíssims més. En la seua gran majoria són paraules a les quals no estava acostumat, encertades, supose jo; i científiques, què no dir-ne. Hi ha algunes, però, que són plenament desafortunades, com ara ‘nova normalitat’, que realment sona a la normalitat que als governants els passe pels nassos imposar-nos a partir d’ara; o ‘distanciament social’, que fet i fet es confon amb el tipus de distanciament que es pretén en realitat: distanciament físic, si més no. D’altra banda, hi ha altres paraules que són lingüísticament discutibles, tot i que acceptades per la normativa: desescalada, sense anar més lluny, un mot d’influència anglesa i que ha substituït de manera efectiva alguns més nostrats com ara disminució, rebaixa o reducció. Però bé, la bona qüestió no és aquesta, sinó altra. I és que en la llista de paraules que conformen el camp semàntic del coronavirus, hi ha algunes altres que gairebé de manera instintiva m’encaminen cap a escenaris que no res tenen a veure amb el maleït coronavirus i el seu vocabulari associat. És el cas, per exemple, de ‘zona de risc’, que a mi em sona a ‘zona de la mort’, i no perquè siga així, que va!; sinó perquè ahir vaig veure una pel·lícula sobre la muntanya de l’Everest i alguns alpinistes morien sense fre en la denominada zona, és a dir, per damunt dels 8000 metres d’altura, allà on hi ha manca d’oxigen, sobreesforç, congelació i mort sense pal·liatius. En fi, tot això. És el cas també de ‘mascareta’, que a mi em remet a màscara, directament, com la de l’enemic de Batman en La llegenda renaix, aquell que es fa dir Bane. I és el cas, finalment, d’una paraula que no hi és però que hi deuria, sens dubte, com ara ‘gossera’. És a dir, gossera de moure’s, gossera d’eixir, gossera de fer exercici, gossera de dormir, gossera de treballar, gossera, gossera, gossera... Tot gossera! Perquè després de vora dos mesos a casa, aquest terme duu camí de convertir-se en el resum definitiu d’una etapa on ja no valen coples, ni ximpleries, ni brofegades d'última hora. El que s'imposa sense remei és la gossera. Ben alt i ben clar. LA GOSSERA!

Coronavirus. Capítol 48: 'Olors'

Em venen aromes nostàlgics darrerament, en el sentit literal del terme. Aromes. Ho vaig notar l’altre dia, quan vaig eixir al balcó i vaig ensumar l’aire que bufava net, com ja feia temps. I també ho vaig notar durant els dies de pluja del passat mes d’abril: aquesta olor de terra banyada, humida, més forta que mai. No m’ho invente, això, no, ni es tracta de cap recurs hiperbòlic, tampoc, és una realitat que molts hauran constatat en els temps atziacs que vivim. Perquè l’olfacte no enganya, mai no ho fa, i sovint ens transporta molt més enllà dels records recents, dret cap a temps llunyans i imatges remotes que es perden pel canó de la memòria i que ens fan plantejar-nos preguntes de tipus existencial. Com és possible? Com? Però ho és, sens dubte. Records en forma d’olfacte, records que a mi em solen retornar cada estiu, allí entremig dels bancals de tarongers, o entre les dunes que travesse per accedir a la mar. O quan avance lent per la vora amb el meu rall tractant d’enxampar algun peix desprevingut. De bon de matinet, sobretot. També em sol passar a l’institut, on identifique certes olors que em duen a la meua tendra infantesa, a aquelles aules que mai no s’obliden i que perduren gràcies a l’olor, això per damunt de tot. L’olor. Inconfusible. El que no m’esperava, tanmateix, en plena quarantena, era retrobar-me amb fragàncies de ruralitat i natura al bell mig de la ciutat, amb perfums per desgràcia ja oblidats en les urbs dels nostre discórrer que s’han recuperat, ni que siga momentàniament, com a conseqüència de la reclusió forçosa i la manca d’activitat. Fragàncies que jo, particularment, identifique més aviat amb contrades amagades i belles, amb contrades on el temps s’ha aturat per complet, aquelles situades, per exemple, entre la infame línia provincial que separa realitats idèntiques des del punt de vista etnogràfic, o cultural si ho preferiu: Terol, Conca, Guadalajara... Em venen, per això, de tant en tant, perfums molt similars als d’aquests paratges que m’atrapen i m’enamoren sempre que els visite, que em transformen en un xiquet i que em fan assaborir una i una altra vegada els carrers solitaris, i la terra tendra, i l'aire polit, i l'olor de pa, aquell olor de pa. I els arbres, que deixen caure les fulles; i les plantes, que creixen lliures, salvatges, tot envaït pels efluvis de la primavera. Cotonets que volen dispersos. I ocellets que piulen sense l’amenaça constant d’un home que, a hores d’ara, al marge d'edictes, lleis i fases, deuria estar preguntant-se si serà possible retenir-los, tots aquests olors, en un futur. O si perduraran ara que ens han endolcit la difícil etapa que clou amb un tot de preguntes insondables, amb moltíssims interrogants oberts...

Coronavirus. Capítol 47: 'Senyals'

Hi ha diferents senyals que indiquen una imminent eixida del pou en què caiguérem fa gairebé cinquanta dies. Cinquanta, que no és poca cosa, no. La primera i principal és que la inspiració i la voluntat per mantenir actiu aquest dietari, fins fa poc tan desbordant, ha anat decreixent exponencialment al llarg dels darrers dies. Ja no tinc, de fet, aquella ànsia per escriure, ni tampoc la mateixa predisposició, tan imprescindible setmanes enrere, tan necessària. Les inquietuds, d’altra banda, han anat canviant, tant per a bé com per a mal. I els temes, a més a més, no brollen ja com un ullal ple de vida, ni es presenten entremig d’un somni o un malson, res més lluny, sinó que a poc a poc es dilueixen, i s’esborren, i s’acaben. I a l’endemà, no res. El buit. De l’insomni, per això, he passat a un son més o menys profund. I ja des de fa dies, les nits avancen plàcides com quan la quarantena no s’albirava en l’horitzó. Amb la diferència, això sí, que continue sense treballar, vull dir, sense treballar presencialment, endinsat de ple en els temps del que tots han convergit a anomenar teletreball. O treball virtual, millor dit. Els temps, també, de les concorregudes videoconferències, i no només entre companys de faena, no, sinó també entre amics i familiars, teràpies grupals que han actuat com un bàlsam sanador del procés particular de cadascú i que han mostrat la quotidianitat i el dia a dia a què s’enfrontaven els participants en si: els seus costums, els seus hàbits, el seu estat d'ànim. Confesse, ara ja es pot dir, que moltes videoconferències les he realitzat vestit amb el pijama. Oh, el pijama! La gran peça de roba. La peça per excel·lència. Dec haver contradit, ara que hi caic, totes les indicacions dels psicòlegs, els seus consells benintencionats però gens escoltats per mi. Ni de bon tros! Perquè com era allò que deien? Com? Ah!, sí: “convé cuidar la normalitat, mantenir els hàbits, dutxar-se de bon de matí, canviar-se de roba, bla, bla, bla..." Els collons! En molts moments d’aquesta reclusió he desfilat per casa tot el dia amb el pijama posat, fet un nyap, descurat, sense afaitar... Bé, això de sense afaitar ja era així abans. Però bé, deixem-ho córrer en qualsevol cas, que tampoc cal desafiar la intimitat. No dec haver estat l’únic que ha fet certes coses, i ha desobeït tantes altres, durant una quarantena que ja presenta els primers badalls per on tornar a la rutina i a la dignitat. Pense ara, en aquest sentit, en totes les coses que faré quan es recobre la plena normalitat. I no només serà comprar-me uns pijames nous! De moment, tanmateix, el que toca fer, en primer lloc, és airejar-se i respirar aire net, perquè ja m’ho va dir ahir un veí, ja:

—Ja té collons que la contaminació ha baixat i l’aire està més net que mai i no hem pogut aprofitar-ho, tots tancats!

Tenia raó. D’això, però, en parlaré un altre dia. Demà, potser. Perquè demà haurem eixit encara més del pou. I això és bo, ja ho crec que ho és. Això diu, almenys, el refranyer: maig arribat, un jardí a cada prat.