Ben Stiller i Walter Mitty

Hi ha qui veu Ben Stiller com un graciós sense gràcia, hi ha qui diu que en la vida real és una persona de caràcter irat, que pateix un trastorn límit de la personalitat; i hi ha qui el detesta, directament. A mi, en canvi, sempre m’ha caigut simpàtic i, fins i tot, alguna vegada m’he atrevit a qualificar com a pel·lícula de culte aquest despropòsit anomenat Zoolander i a engolir-me, Deú sap quantes vegades, aquesta comedieta infumable que, en castellà, va rebre el nom de Una noche en el museo. A tu què et pareix? Deu ser que m’agrada dur la contrària. O que tinc tendència a fixar-me en la gent que està més allà que ací. O què en sé jo. Que aquest actor em fa riure, simplement, que ja és prou. Per això, precisament, malgrat les crítiques negatives que arrossega, també em va agradar, i molt, un dels pocs títols que ell ha dirigit: The secret life of Walter Mitty. Que sí, que és molt happy, i molt frívola, i molt falsa, diuen; però el cas és que jo l’he vista, com a mínim, cinc o sis vegades. I cada vegada m’agrada més. I el més important de tot, em relaxa. Em relaxa perquè té una banda sonora fenomenal. I em relaxa, sobretot, perquè retracta uns paisatges sublims que, almenys a mi, em dirigeixen de cap al meu món particular de somnis i divagacions: Islàndia i Groenlàndia, entre altres. Allí on algun dia aniré i em perdré, allí atrapat per la immensitat, on em plantejaré si paga la pena combatre els romanços, i el progrés, i el pensament únic que destil·la la cultura occidental. En fi. Algun dia. Far away. Lluny, molt lluny. Perquè aquest és el títol d’una de les cançons de la pel·lícula. Lluny. Sens dubte, una de les idees principals. La idea que fa que un simple però important treballador de la revista Life, l’encarregat de revelar els negatius de les fotografies, s’embarque en una sèrie de viatges i aventures potser inversemblants i delirants, però molt divertits, d’alguna manera o altra influïts per les al·lucinacions que es narren en el relat homònim de l’escriptor nord-americà James Thurber, de l’any 1939. Si més no, el qui va donar nom a l’anomenat síndrome de Walter Mitty, això és la tendència a somiar despert per a evadir-se de la realitat amb una freqüència preocupant. Això mateix.

Sad Hill Unearthed

L’he tornada a veure. Il buono, il brutto, il cattivo. I aquesta vegada ho he fet motivat per un documental perdut en la immensitat de Netflix que es diu Sad Hill Unearthed; un documental que, almenys a mi, m’ha paregut una meravella. Pura passió. I no només perquè conta la consecució d’un projecte sincer i fabulós com és la reconstrucció d’un dels escenaris més emblemàtics de la història del cinema: el cementeri de Sad Hill; sinó perquè també convida a visitar un paratge d’un alt valor ecològic que, pel que es veu, s’ha convertit en lloc de peregrinació dels cinèfils del món cinquanta anys després del rodatge de la pel·lícula. Situat a Burgos, concretament al conegut com a Valle de la Mirandilla, molt prop de Santo Domingo de Silos. Sens dubte, un bon lloc per a perdre’s i, sens dubte, un bon lloc per a passar unes vacances en plena naturalesa, és clar que això ja hi arribarà. A hores d’ara, em conforme amb repassar una vegada i una altra l’escena final d’una obra mestra dirigida per Sergio Leone i datada de l’any 1966, be siga perquè em ve de gust, bé siga perquè un documental l’existència del qual desconeixia totalment, fa que m’emocione de bell nou mentre un mite com Eli Wallach corre entre les tombes al ritme de The ectasy of gold, si més no la peça musical del gran i recentment traspassat Ennio Morricone. Sobren les paraules, en aquest sentit. I els qualificatius. I això que, a banda del compositor italià, la figura que ronda tot el muntatge del documental és, ni més ni menys, que Clint Eastwood, que tampoc no mereix cap presentació, per descomptat. M’encanta, per això, quan els esforçats membres de l’Associació Cultural Sad Hill s’emocionen davant l’aparició en pantalla del qui consideren el seu Déu. I no m’estranya, perquè deu ser molt gratificant, la veritat, comprovar com un somni, ni que siga la posada en valor d’un cementeri fictici deixat perdre entre molsa i vegetació durant cinquanta anys, es fa realitat i es culmina amb les paraules d’un dels més grans, el senyor Clint. Desprén molta gratitud aquest documental, en definitiva, i molta bondat i molta honestedat. Respecte i altruisme, o simplement devoció pel cine. Sad Hill Unearthed. Molt recomanable, de veres que sí.

Embruix

Les eres des del Picorozo de Megina

Encara amb el regust de l’infame confinament sobrevolant els nostres subconscients i amb l’etern avís que a la mínima les autoritats ens tornaran a encauar i a controlar sense contemplacions, ens encaminem drets cap als confins de la llibertat més pura que conec, la que no té altra eixida que la mort: la denominada zona zero de la Lapònia espanyola, allà en ple cor de les muntanyes i les serres de Terol, Conca i Guadalajara. Una nova visita amb tots els ingredients necessaris per gaudir de la natura i la pau en el seu estat més primitiu. Solitud i silenci, només el brunzir del vent, només el soroll compassat de l’aigua que raja de les fonts. «No podemos presumir de otra cosa», ens diu un pobletà només arribar-hi. Tanmateix, no cal. No és necessari. Sobren justificacions. La bellesa es presenta de manera innata i ens somou, sense intervencions, tant per a bé com per a mal, tan sols a l’abast dels pocs privilegiats que avui tenen la sort d’assaborir-la per una simple qüestió d’amor i de destí. Jo, el primer. Temps aturat. Estampa embriagadora. I l’olor de les savines, i després dels pins, arrenglerats en una perspectiva que hipnotitza i que es manté com sempre, i que saluda el nostre pas per les sinuoses carreteres cobertes d’ombra i de badalls que s’obrin entre el brancam i que permeten l’entrada del sol impietós, sempre present en les clarianes del bosc. Curiositat pregona del visitant que s’endinsa entre l’herba, la molsa i la roca calcària. Un embruix molt poderós, sens dubte. Per no parlar de les vastes terres on es cultiva el gra. I de les enormes vistes que ofereixen els pics que s’alcen entre pobles amb topònims desconeguts. Oblidats. Els pardalets sobrevolen l’entorn. Els voltors planen el cel clar. I quan cau la nit, les temperatures baixen fidels al clima continental, de forts contrastos també a l’estiu, molt sec, sequíssim, calor picadora durant el dia, frescor molt agradable durant la nit. I mentrestant, la flaire de les plantes aromàtiques, de les herbes i de les flors silvestres, que saturen els sentits i conviden a la llarga conversa a la llum d’unes estrelles resplendents convertides en un autèntic espectacle. No ho canvie per res, això. No, de veres que no. Perquè és una delícia immensa. Milers i milers d’astres entremig de la foscor més interminable. I, de sobte, alguna estrella que es mou i que brilla fent un senderi de foc. I jo, que em quedaria hores i més hores contemplant tal exhibició de força del firmament més net mai contemplat pels meus ulls. És clar que no poden presumir de res més els esforçats habitants d’aquestes latituds. Ho necessiten, potser? Ni de lluny. I que així siga mentre aguanten drets sobre els garrots. Guarde una especial predilecció per unes terres deshabitades que mai no m’han enganyat. Sempre franques, sempre honestes. Enguany es presenten verdes després d’un hivern penetrant, després d’una primavera plujosa. I els cérvols campen a pler. I els rius baixen plens de vida, transparents. Resulta inevitable no endinsar-se en aquesta aigua freda que brolla des del mateix cor de les muntanyes. I és realment difícil deixar enrere tan noble exuberància, d’una senzillesa impressionant, amb uns batecs de nostalgia que  s’allunyen a poc a poc camí de la nova normalitat i de la rutina imposada per la globalització. Que insulsa, la ciutat, quan apareix reflectida de bell nou entre carreteres i llums artificials... Que insulsa, de veritat.

Naixement del riu Cuervo