Murals

Sempre han existit els boicots als murals reivindicatius. Sempre. I sempre existiran. D’alguna manera o altra entren dins de la lògica natural d’aquells que no se senten representats, d’aquells que no entenen el missatge que s’hi exposa i d’aquells que en són contraris, que per desgràcia, n’hi ha, n’hi ha molts. Sagunt no és una excepció. Què s’esperaven? Aplaudiments? En un país on aquells divergents amb la política oficial sempre han estat considerats uns renegats, no es podia tolerar de cap de les maneres que al bell mig del poble es fera un mural farcit de frases en català. Cal dir-ho clar: en català, fet i fet la denominació internacional que rep el valencià. Frases precioses, sí, però en català,  al cap i a la fi. Així que no res. Normalitat absoluta. I a continuar en la brega. Perquè tot el que ha esdevingut a Sagunt era previsible des del mateix moment que l’autor del mural en qüestió va començar a pintar. I tant que ho era. Potser ara, alguns s’escandalitzen, llancen crits a favor de la llibertat d’expressió, i tot això i allò, però aquestes coses vénen de lluny. I pocs, molt pocs parlen del tema. Sens dubte, resulta molt més fàcil muntar concerts de Rosario Flores o validar, de bell nou, una setmana taurina pagada per l’erari públic. Les coses són com són. I tot en castellà, evidentment. Així que ningú s’estranye, perquè en aquest país sempre guanyaran els qui segueixen els corrents d’uniformitat, o els qui no es plantegen que la crítica també existeix allà on tot pareix fet a la mesura del feixisme i el progrés. Aquest és el nostre poble. I el nostre país, per desgràcia.