El meu particular
homenatge a Ovidi Montllor havia d’arribar més tard o més prompte. Una veu
poderosa, atraient, forta com el brancam dels arbres, arrelada a les entranyes
del poble. Ja fa anys que escolte Ovidi. De tant en tant, mentre vaig fent
camí, mentre treballe, mentre creixen les criatures del meu viure. Companyia
fidel que esperona els meus ànims i atenua els esforços i els sacrificis, que
obri un espai líric al meu dedins per on s’escolen les mediocritats i les impertinències
del discórrer de la vida. Ovidi és als llavis, l’autodefensa necessària, com un
drac de foc. Sempre és present mentre evoque els racons més purs d’aquesta
terra i els forats més recòndits de la mar. Fa vint anys de les seues vacances.
I ens va deixar peces tan plenes com les que es recullen en la magna obra
musical dedicada al poeta Joan Salvat-Papasseit, tota una al·legoria de l’amor,
de la llibertat, un cant sublim per a escoltar en calma, amb llum tènue i amb
la capa de màgia que hi pertoca. Un regal per als amants...
POSTA
Del vaixell de les
veles de zèfir
un irradiador de
proa
ha xuclada la sang
del sol morent al mar.
Rovell d'ou
destriat en galledes de fusta.
Sitges s'aquieta en
verd i en blau i en blanc.
I la terra
s'emporpra en la costa granada.
Del vaixell de les
veles de zèfir ara arriba una veu:
Mariner mariner
si pren vol la
gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de
les veles de zèfir
bell corsari
se'n va.
Carregat a coberta del reflex de la lluna.