Nosaltres no som d'eixe món

Riu Sénia, l'única frontera entre valencians i catalans

En aquests dies en què el mal anomenat problema catalán ho ennuvola tot i on la resta de temes que afecten l’actualitat no existeix per als mitjans de comunicació, aquest costumari no pot resistir la temptació de dir la seua. Perquè encara que un concepte tan bast i tan colpidor com la independència no reuneix les característiques necessàries per a ser tingut en compte des d’un punt de vista antropològic, sí que és veritat que supera les ràncies fronteres constitucionals i que enllaça amb el principal senyal d’identitat que defèn aquest blog: la llengua. Això és, la llengua pròpia, el català de tots, en realitat la víctima col·lateral d’un procés que camina de la mà del conflicte lingüístic latent no només a Catalunya, sinó també, amb especial virulència, al País Valencià. Si més no, el territori que pagarà la quota de romandre a Espanya en cas que els catalans diguen bon vent i barca nova. Segurament, no seré l’únic valencià a qui li pregunten sobre la conveniència o no de celebrar un referèndum d’autodeterminació pel simple fet de parlar català amb fidelitat, ni tampoc l’únic que ha de respondre que sí, que és valencià, però que respecta i valora molt la lluita per la identitat d'un poble. Però el pitjor no és això, no. El pitjor és respondre. Perquè és un error, ho reconec. Respondre només significa assumir que l’ús de la nostra llengua no és normal i que està condicionat per les circumstàncies polítiques actuals. I això és depriment, i esgotador. Molt. Bé farien alguns, per tant, de deixar aquest tema en pau, ja que si per a ser espanyol un ha d’expressar-se en la llengua de Cervantes, és evident que alguns no ho seran, no ho serem, mai, per molt de DNI i per molta bandereta que penge dels balcons. Perquè ningú té dret a deslegitimar l’ús d'allò que li transmeteren els pares, menys encara els qui veuen els idiomes com una barrera i no com una font de riquesa i coneixement. A por ellos!, bramen. Doncs bé. Aquest és el nivell. Però que no compten amb els qui, fins ara, es mantenien al marge del procés. La resposta pot ser el sí que tanta por genera entre els dirigents d’una caduca i polsosa pell de brau.

Avatar

Ara mateix no sabria com qualificar el cas, però sens dubte resulta interessant i molt curiosa la substitució d’alguns llatinismes àmpliament consolidats en els parlants per altres de caràcter internacional clarament manllevats del món virtual. Ja ningú diu alter ego, en aquest sentit, almenys ningú amb menys de quaranta anys, perquè el que avui predomina és l’avatar, és a dir, la imatge que un usuari adopta per a ser representat en un xat o en una xarxa social. I encara que el significat d’ambdós termes és el mateix, un altre jo, és clar que el terme en qüestió, avatar, ha entrat amb força en els nous registres lingüístics del segle XXI, tant en els estàndards com en els col·loquials, sense cap intenció, per això, de voler-los abandonar. És, de fet, una paraula universal admesa en molts diccionaris i que es troba molt més en consonància amb la tendència d’uniformitat que caracteritza el llenguatge imperant avui entre els joves, independentment de l’idioma que parlen, clar que la qüestió és molt més simptomàtica si es tracta de llengües en procés d'abandonament, com és el cas del català, per desgràcia. En qualsevol cas, sempre ens quedarà la poesia! Avatar, siga com siga, és un terme que ha penetrat de manera aclaparadora en el món tecnològic, sense a penes deixar espai a cap altra fórmula més, com per exemple aquella de nickname, malnom o sobrenom. És un terme rotund i redó a bastament conegut pels adolescents en el sentit que designa el personatge creat per a participar en algun dels molts jocs digitals que predominen a Internet. “Crea el teu propi avatar per a iniciar el joc”, podria ser l’eslògan. Aspecte que enllaça, a més a més, amb la transformació que han patit gran part dels jocs en l’actualitat, que han passat de la taula a la pantalla, i en alguns casos també, de l’alter ego a l’avatar, si més no. Una bona mostra d’això és el declivi d’aquells jocs de rol tan famosos en els anys noranta en què els participants triaven un personatge i, en certa mesura, tractaven d’emular-lo en moviments i caràcter, com si es tractara, en efecte, del seu alter ego. Eren altres temps, és clar. Temps on, fins i tot, el cinema es feia ressò del fenomen amb títols com ara El corazón del guerrero, del director mallorquí Daniel Monzón, el mateix que posteriorment signaria pel·lícules tan reconegudes per la crítica com El Niño i, sobretot, Celda 211. Insuficient aportació, no obstant això, per a combatre la influència de Hollywood i el poder de convocatòria entre les masses d’un director anomenat James Cameron, que l’any 2009 va donar un colp definitiu al llatinisme alter ego filmant una pel·lícula que es deia, precisament, Avatar. Coses del present, en definitiva, detalls que un aprecia mentre passen els anys i les llengües muten sense possibilitat de reversió, tant per a bé com per a mal.

Espardenyes nacionals

No és ja l’afegitó de la goma com a sola, ni tan sols el preu desorbitat al que les solen vendre, ni tampoc l’infame cartellet que diu allò tan insultant de “hechas a mano”. És que, senzillament, no es pot tolerar, de cap de les maneres, no i mil vegades no. La bandera d’Espanya no pinta fava en unes espardenyes d’espart, menys encara en aquelles que s’ofereixen com a producte autòcton i, per a més inri, sota l’etiqueta de tradicional. Símbol suprem de coentor ibèrica, clar que sí. Però ara resulta que els nacionalistes són els altres, els qui mai de la vida s’han plantejat que les banderetes puguen formar part de la vestimenta quotidiana, els mateixos que tampoc s’immutaren quan aquella moda del tèxtil que decorava els colls dels polos amb això que alguns anomenen estanquera i uns altres, simplement, una broma de mal gust. I què no dir-ne de les horribles polseres bicolors. La pàtria comença pels canells! Però clar, cal insistir en la idea, els nacionalistes, o els extremistes, sempre seran els altres. Així que vés tu a saber quina serà la pròxima. Qualsevol altra vergonya és possible per a col·locar el missatge de tota la vida: els espanyols són normals; i els altres, precisament els normals, una quadrilla de radicals i intransigents. Perquè no hi ha millor idea que la de no plantejar-se res, pujats al carro del bestiar, contemplant amb indiferència els detalls que confirmen el lamentable accident històric de conviure entre esgarramantes i mediocritats folklòriques que ens donen renom internacional. Quanta obscenitat!