No, no és Espanya tot allò que lluu. En aquestes latituds peninsulars, les
batalles són unes altres i els recursos contra el progrés o, contra la mala
llet d’algun polític envejós, —que de tot hi ha—, sovint es destinen a
menesters molt allunyats de la concepció patriòtica del sistema: la conservació
del retén forestal, per exemple, de cabdal importància per al manteniment del
bosc i la població resistent. Tanmateix, sempre hi queden alguns reductes, és clar,
reductes del que antany es considerava dogma de fe i ara, doncs això, és el que
n’hi ha, tant per a bé com per a mal: Espanya i avant. Sense més. Així que un, un
dels reductes, dic, és el que representa la caserna de la Guàrdia Civil, un
edifici enorme i de pedra molt ben integrat en l’entorn i que, com totes les
casernes militars d’aquest racó del món tan deixat de la mà de Déu, apareix i
desapareix sense cap necessitat de perpetuar-se en el temps, amb les marques
pròpies de l’oblit i habitualment amb pocs efectius vivint-hi i controlant,
alhora, el que es controla per si mateix: el vast territori despoblat i mancat
de problemes greus a tenir en consideració. Relaxació profunda, doncs. O millor
dit, pau infinita per al solitari integrant de la Benemèrita destinat en
aquestes contrades, perquè, en efecte, sol ser-ne només un. I així fins que el
pobre home decideix, bé siga per edat o bé siga per acumulació de mèrits, jubilar-se
o escampar el poll definitivament. El relleu! I d’un dia per a un altre, per
tant, l’emblema sagrat i nacional, és a dir, aquell drap esgarrat i descolorit
que fins aleshores presidia l’entrada a la caserna, tan brut i tan ple de
forats com a conseqüència de les inclemències meteorològiques, se substitueix
per un altre nou de trinca, si més no una bandera en condicions impecable i a
l’altura d’un guàrdia pipioli que, de ben segur, acabarà tan relaxat com l’anterior.
Sènia que rodarà i rodarà, com una espiral . Una cadència que s’encomana fins al més profund de la
pàtria sagrada i indivisible i que, en aquest cas en particular, em recorda l’inici
d’aquella historieta fabulosa d’Astèrix i Obèlix en què un nou destacament de
romans, tots ben polits i disciplinats, entra en un dels campaments que
assetgen l’aldea gala irreductible. «No vas d'uniforme, centurió Bicornus?»,
li etziba el flamant cap del relleu a l’encara caporal romà tan delerós de la
seua arribada i tan delerós, al mateix
temps, de fugir d’aquell destí convertit en niu de puces. «Oh!, és que es pot dir que no sortim pràcticament mai i ens posem còmodes!». Nyas! Perquè, a grans trets,
en això consisteix el relleu, en una lenta i harmònica espera que cadascú es
munta de la millor manera possible, no debades, tots acabaran més o menys
igual: caldera vella, bony o forat. I qui vinga, que reme!
L’eclosió definitiva s’espera per al mes de maig, en l’equador
primaveral, però a hores d’ara ja és tot un goig. I el paisatge pren una gamma
cromàtica que alegra l’existència i allunya la grisor de l’hivern més cru dels
últims anys. Particularment, em fixe en les floretes, que sorgeixen a dojo de
la terra erma i alegren la passejada d’allò més, com si senyalaren un camí
sense retorn cap al paradís interminable de l’harmonia i les fonts que sadollen
el caminant. Els oriünds les anomenen campanones.
Això quan són grans, és clar. Perquè si són menudes, el sufix canvia i
aleshores les anomenen campanillas.
En català, en justa correspondència, el seu nom és el mateix: campaneta. Ara
bé, en conjunt formen part d’una família floral que acull tantes classes i tants
colors que un no sap ben bé a quin nom atenir-se exactament: corriola, corretjola...
No en tinc ni idea, la veritat. Grogues, violetes, blaves, blanques... La
serra, tota a floretes, en qualsevol cas, com cantava per als xiquets el
valencià Paco Muñoz. Tot un goig, insistisc. I una invitació, d’altra banda, a
diluir-se en l’estampa inabastable que hom té al davant i molt més enllà, com
per exemple a la vora dels rierols. Em fascina, per això, el rebrot imparable
dels xops, amb les protuberàncies de vida que marquen les seues branques
robustes ja tretes de la letargia hivernal. I el sòl, també, humit i amb una
saó que escampa l’herba fresca i ompli la vista d’una energia que s’encomana i
que s’endinsa pels boscos frondosos i per les clarianes de cel obert. Allà és,
precisament, on els instints no només es fixen en la catifa de colors florals,
o en els marges dels rius i els xops que s’enlairen, sinó també en els rogles
que, en bona mesura, propicien l’aparició de les múrgoles primaverals, que ací
prenen el nom castellà de colmenillas.
Uns bolets irregulars i plens de concavitats, amb un disseny arquitectònic, com
a mínim, curiós. Tanmateix, deliciosos i ben interessants, no debades se sol
dir que no cal buscar-los, sinó que són ells que et troben; gustosos, a més a
més, de créixer allà on hi ha terra remoguda i bona cosa de rebuig forestal. Des
de finals de març fins al mes de maig. Ara, ara, ara! Així que arribat tal punt, no ho volia
confessar, però ho faré: dec ser un caçador de bolets nefast, perquè no n’he
trobat cap. Cap ni un. La qual cosa em confirma que potser em va millor dedicar-me
a identificar floretes, ja que sens dubte resulta un entreteniment molt més
productiu i, de moment, molt més inspirador.
