Sol d'estiu

Cau el sol de juny a les albors de l’estiu, és com un llamp de foc que mossega les pells blanques deleroses de platja i esbarjo infinit. Faena al llom i mosquits que devoren canelles i turmells tan dolços que ni els gelats d’orxata o de cotó de sucre són capaços encara de fer-los front. No, encara no... Però s’albira pròxim el  temps de bonança, de veres que sí, se sent, es percep, allò que en diuen la prèvia de l’eclosió definitiva. Sant Joan, primera estació. I tot seguit, l’interminable, evidentment: allà, a vora mar, un astre abrasador de colls indefensos prompte assetjarà com un polp el que ara ja és xafogor intensa al bell mig del poble habitat. Ranera del patiment mediterrani, sempre perseguit, sempre merescut. Perquè és així. Un nou cicle d’esperança que comença i acaba fidel al ritual nostre de cada temporada, sense cap altre espectacle a oferir més enllà del cel blau sense màcula, a l’aguait del resol de migdia, compassat pel cant de les xitxarres. Això sempre ho dic, jo, d’altra banda, sempre. Gràcies, per tant, amic de les paraules i els refranys: quan la xitxarra canta, calor a manta. I ja hi és, de bell nou, ací, entre nosaltres. Sol de juny. Sol d’estiu. Sol que crema poderós els cossos tendres i en guaret, mancats i necessitats alhora de la Mediterrània estricta. Voracitat de res. Ganes de tot. I no, no sé on vaig sentir-ho, això, però és cert: juny és un divendres llarg. Potser dur, potser amb el bioritme laboral encara en marxa, però magnífic, amb una càrrega de nostàlgia tan bèstia com en altres èpoques de l’any. Nadal? Sí, segurament. Però juny és més fresc, que també té collons la cosa. Més fresc, almenys en retalls de vida. Particularment, en conserve records meravellosos, tots amb un denominador comú: l’alegria. Altrament dit, la fugacitat del moment atrapat en el temps. Quan acabava el curs a l’institut, per exemple, molts anàvem amb aquells gelats anomenats flash. I què no dir del vent, del que no bufava més que quan xocava de front gràcies a la velocitat de la motet. O aquelles darreres setmanes al poble en què feien vaquetes al barri dels Sants de la Pedra. O tantes i tantes imatges que preferisc guardar al fons de la meua memòria però que ara també em sobrevenen gràcies a l’olfacte, ves per on, l’olfacte. Perquè fins i tot el sol l’estimula, aquest sentit. I tant que l’estimula. Retrotrau imatges perdudes però insistents: un tros d’asfalt, una finestra oberta, una cortina al vent, l’emparrat del gesmiler, el cordó dunar i el tot de borrons i cards marins. L’olor de mar i de peix. I la fascinant aventura d’imaginar la llum i la fosca que s’esdevindrà quan, en el fons, un sap que és el mateix de sempre. De vegades, això sí, en forma d’un llibre molt personal que porta com a títol Premi a la corda: «aquells retalls meravellosos en què la felicitat anava sobre rodes i el sopar era a taula en les nits de lluna plena...». Sol de juny, sol d'estiu.

RAVATXOL

Un ravatxol és un xiquet entremaliat, rebel, inquiet, espavilat. Un dimoni, vaja. Evidentment, es tracta d’un terme antic, d’aquells que se’n diuen arcaismes. I ara per ara és a bastament desconegut, sense ús més enllà dels records d’aquelles persones nascudes pels anys 40 i 50. Mon pare, per exemple, que obri els ulls quan li dic que hi ha un institut de secundària i batxillerat que se’n diu així: IES Ravatxol. A Castellar-l’Oliverar. —Un institut?, em diu. —No, pare, no. Perquè la bona qüestió és que, a banda de l’accepció general, un ravatxol és un nom, o més aviat el nom d’una barca. I no una barca qualsevol. De fet, se’n podria dir que és la barca més famosa de totes les que solcaven l’Albufera en temps remots, quan el Palmar encara era una illa de canyes i fang, per exemple, o quan els pobles de l’Horta Sud de València encara eren això, precisament: pobles. O poblats, que no és exactament el mateix. Poblats de gent tan llunyana i tan diferent a l’actual que, de veres, costa fer-se a la idea que una frase com la que citaré a continuació, forme part de l’imaginari col·lectiu d’un raconet del país que resisteix en la literatura: “Com cada vesprada, la barca correu va anunciar la seua arribada al Palmar amb uns quants tocs de botzina”. Heus ací. Perquè així és com comença la famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Canyes i fang, fantàsticament traduïda per l’editorial Austrohongaresa. I així és, també, com es fa possible que un institut d’aquest tan present postís i moll, reba un nom tan rabiüdament anacrònic, bell i valencià: IES Ravatxol, situat, ja ho he dit, a Castellar-l’Oliverar. Poble del sud de València. Poble —i institut!—, a més, que va tindre a bé, no fa molt, convidar a un servidor a parlar d’un llibre. Un altre llibre! Premi a la corda. Tot un privilegi, el meu. I no sé, potser podria haver-los-ho dit, això, als alumnes: si es publicara ara, tal llibre, sens dubte reservaria un lloc preeminent a escriure sobre un terme preciós: ravatxol; i potser, qui sap, també encetaria una nova secció amb els noms d’instituts valencians més bonics, entre els quals, figuraria per descomptat, aquest. I potser, per tot, no em cansaria mai de reflexionar sobre les belleses que s’obrin al nostre davant quan un parla de lletres i s’adona que la literatura és allò que batega quan es mira per la finestra d’una aula plena d’adolescents i el cel cobreix per complet la immensitat: l’horta impol·luta, les barraques, el camp de tir i arrossegament, o els camins d’horta que abans eren canals d’aigua per on navegava el ravatxol i ara són reductes de puresa resistents a una vida que va molt de pressa, potser massa de pressa, sense a penes badalls per on escolar-se i percebre que, en efecte, el nom d’una simple embarcació és tan meravellós que serveix, fins i tot, per a perpetuar-lo en ple segle XXI i gràcies a un institut.

Premi a la corda

Pels voltants de l'institut encara hi ha barraques tradicionals

Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)

Collita pròpia. PREMI A LA CORDA. Ed.96.

Els qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com tampoc ho està Edicions 96, que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura crepuscular.

Fa poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut, parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar. Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres, i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem, per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions. «Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar. Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena d’estels. Premi a la corda.

Hi ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que, ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.  

«Enhorabona», m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable estampats sobre el paper.

 

El llibre serà present a la pròxima Fira del llibre de València (24 abril-4 maig)